divendres, 13 de febrer del 1998

Carícies


El títol ens indica clarament la temàtica d'aquesta pel·lícula, la manera d'expressar la nostra afectivitat o la manca total d'expressió d'aquesta.

En la nostra societat de finals del segle XX on no hi han distàncies materials i on podem arribar a qualsevol objecte en qüestió d'instants, ens adonem que el fet d'estar exposats a infinits estímuls externs, fabricats per a satisfer qualsevol desig que tinguem, el que fan és atrofiar la nostra capacitat afectiva i castrar, o mutilar la nostra capacitat de comunicar amb els altres tot el que ens inquieta, ens preocupa o desitgem. Així passen per la pantalla tota una col·lecció de personatges que amb diferents actituds busquen maldestrament l'afecte o cobrir la manca d'ell. Així doncs parelles que s'estomaquen, l'indigent amb la seva negació a tot, les jubilades amb el seu ball, les infidelitats dels marits amb dones joves o amb jovenets, buscant en ells la joventut perduda com si això fos una panacea, el jove col·locant-se... Tots tenen comportaments que ens hi podem identificar, el fet de buscar una anestesia al problema latent que la nostra miopia no ens permet encertar, uns busquen ignorar el problema esperant que es resolgui sol, altres busquen substitutius com l'escalfor del sexe, d'un sexe fred i sense compromís que ens fa sentir uns instants que podrien assemblar-se a una afectivitat inexistent.

Però aquesta pel.lícula no és ni nilihista, ni existencialista, al contrari, ens dóna la solució, ens resol aquestes situacions deixant aflorar la nostra tendresa.

En l'última escena del film, un home mig ferit va a casa una veïna desconeguda a demanar-li una mica d'oli, ella decideix amb una lúcida naturalitat curar-li les ferides de la cara i deixant anar la seva sensibilitat i li acaricia la cara, i ell li torna la carícia.


Veiem doncs en la naturalitat dels nostres sentiments la solució per a resoldre l'aïllament a on ens porta el fet de viure tots amuntegats i pendents sols del nostre tot privat dins la realitat.