Así que pasen cinco años, forma part d'un conjunt d'obres
que Lorca va preferir no portar a escena per la seva aparent complexitat. Amb
tot, els entesos en Lorca, veuen més en aquest gest una autocensura de l'autor
per tal de no veure's agredit per uns personatges i unes situacions que
veritablement formen part de la seva intimitat més personal.
Si
hem llegit alguna vegada un poema de Lorca, ens adonarem immediatament d'una
cosa: la seva poesia no és escrita només per ésser llegida. Lorca no escriu
només per un lector que busca experiències metafísiques en versos perfectament
traçats per un ritme i una mètrica sublims. Lorca creu en els colors, en les
fruites, en les eines del camp, les olors de la terra i són aquests elements
els qui li donen una profunditat poètica on les dissorts o les alegries no són
tractades directament, sinó que queden subjectes a la metàfora.
Lorca
busca l'essència del text, l'emoció on la seva mà quedi imperceptible, traçant
una simbologia suggerent i molt propera, on els sentits hi juguen un paper molt
destacat, i basant-se en l'oralitat. L'expressió artística de Lorca és la
paraula, però no l'escrita, sinó la recitada o cantada. Coneguda és la seva
afecció per recuperar les cançons populars que tocava acompanyat d'un piano
-que sabia tocar perfectament-. És per tant la paraula dita la base de la seva
expressió, i a través d'aquesta, casa la poesia que escriu, amb el teatre i la
cançó d'una manera sublim. Barreja aquestes tres disciplines amb la finalitat
de transmetre sentiments.
Alhora és capaç de trenar sense cap sotrac la més radical avantguarda
surrealista -acabava de tornar de NY- i el folklore més profund de l'Andalusia real i gens
estereotipada.
Tots
aquests elements feien de Así..."una obra complicada de posar a
escena sense perdre cap unça del seu caràcter, a més a més de la dificultat
intrínseca d'un text no lineal. Crec que en Joan Ollé ha fet una gran tasca amb
rigor i sensibilitat aconseguint reviure de ple els sentiments de'n Lorca. La
fidelitat a les intencions originals, amb la dificultat que representa ha fet
desplegar tots els rics matisos que conté l'obra sense perdre gens de força.
Una
de les raons què crec que precipiten Lorca a ocultar aquesta obra i penjar-li
l'etiqueta d'irrepresentable, no és per la seva dimensió massa surrealista,
sinó el fet que els personatges no poden desenvolupar al màxim les seves
capacitats humanes, per trobar-se en un marc on el simbolisme s'apropia de tot.
En un pla realista, els personatges tenen una entitat que els dóna el text i
que ells poden anar desenvolupant sabent per exemple que l'escenografia
exerceix sols el paper de decoració. Ara bé, la magnífica escenografia de Jon Berrondo
adquireix una entitat que s'equipara al personatge humà i per tant, l'obliga a
delimitar la seva capacitat de comunicar tan sols perfilant uns trets molt
concrets, desprovistos d'una interpretació que pugui matisar aquests
comportaments i els faci més humans. Un gat en 'escena té la mateixa entitat teatral que un
home o fins i tot una porta o la rampa de l'escenari que tot i que pot tenir
diverses interpretacions, adquireix una entitat pròpia.
El
pes de l'obra, el porta el personatge central. Qui és aquest home? Què sabem d'ell? Si prenem com
a base dos personatges teatrals que tenen punts en comú,
com són Hamlet de Shakespeare o el Segismundo de Calderón de
la Barca. Per
una banda beu de Hamlet, en la seva desesperació per trobar el seu lloc en el
món, d'afirmar la seva personalitat en una realitat que s'ofega, que l'obliga
en tot moment a definir-se, a explicar-se. De Segismundo, hi podríem
identificar la seva fatalitat de destí, de l'estar segur que la seva vida, per
ser qui és, ha d'acabar d'una manera determinada. En ambdós casos, ens trobem
amb personatges d'una força prou evident, inserits en un espai absolutament
oníric.
Deixant de banda el surrealisme, el protagonista viu en un somni
particular, un somni dins del somni, un enclaustrament patètic (no pensa
"tocar" la seva
Dama fins que passin cinc anys, allò de les trenes
inexistents, etc.). Podríem dir que Lorca porta fins a l'extrem, la necessitat
que té l'artista del silenci, de la soledat; però sembla que aquest
recolliment, se li giri en contra i ens trobem davant d'un ésser turmentat, que
no veu més enllà d'aquesta realitat que s'ha autocreat. Lorca ens presenta el
protagonista, que veritablement està enutjat per la seva desesperació i resulta
amargat, al costat del personatge del barret de copa, la veu del temps i de la
consciència que repetidament, li proposa al protagonista que transformi aquest
somni, acceptant-se en
l'univers propi de l'obra i no en el propi.
La porta que ocupa la part central de l'escenari, encarnaria la hipotètica
sortida del seu estat.
Una
de les coses que també tem amb desesperació, és la natura, per la senzilla raó que és quelcom
inalterable i intemporal, quelcom que ell no pot dominar. Identificació de la
natura amb la veritat absoluta, amb l'evidència.
És
evident aquesta confrontació de la manera d'entendre els somnis, en l'escena en
què el protagonista, va a veure la seva dama passats els cinc anys que abans ha
dit que deixaria passar. La noia, el rebutja perquè sap que la seva vitalitat
enèrgica, no pot casar-se amb algú que té la sang d'orxata, algú que no la
respecta, que només veu en ella una manera de prolongar la seva agonia
existencial. Ella vol viure i així li ho manifesta. Vol fer cas al seu jo més
vital. Alhora, el para anuncia una eclipsi, que es pot entendre com la
juxtaposició d'un refugi patètic i la follia per viure. S'ha de destacar el
treball de l'actor principal, que s'estrenava a Reus, substituint en Arqüillé,
potser es notava una falta de rodatge, però mantenia el personatge gairebé tota
l'obra i és destacable el paper que fa tot i ser un substitut i un actor
joveníssim.
A
partir del diàleg del protagonista amb la seva estimada vestida de núvia,
l'obra pren un altre sentit, el protagonista ja ha perdut la partida i és
vençut per la realitat.
Cal
destacar la relació d'ell amb els dos personatges femenins, d'una angoixa
evident. Ja com tracta la seva estimada, com es desempallega de la mecanògrafa
-que està enamorada d'ell, com Ofèlia de Hamlet- en ambdós casos la dona és
ultratjada, és agredida per la seva condició de persona igual, és rebaixada a
una mena d'ésser que existeix en un altre pla, només en funció de l'existència de
l'home.
En el
diàleg es parla del fill que no podrà tenir, un fill que seria el perfecte
certificat de la seva condició d'home heterosexual i que faria callar les veus
que resideixen en el cap del protagonista. L'ambigüitat del personatge és
totalment mostrada quan el personatge, torna a la mecanògrafa, aquesta el
rebutja perquè se l'estima i precisament, li fa aparèixer aquell espectre
-sublim interpretació de Franco di Francescantonio i genial vestuari- amb tota
aquella història del compte italià que no deixa de ser una declaració oberta
d'homosexualitat, com un mirall que ella li posa al davant.
És l'escena clau de l'obra, on un home,
ambigu, però un home en tot cas, reconeix sentir passió per un altre home.
Al
voltant de la mort, Lorca en fa un tractament evasiu, tot i que les referències
en són directes i constants. Com la brillant escena del gat i el nen. On el nen
trenca la quarta paret de l'escenari anant-se'n pel pati de butaques. Els
personatges formen part d'un somni, però la mort és ben real. En contraposició
a aquest fet, ens trobem que la desaparició del protagonista que podríem dir és
mostrada en un pla més físic i per tant hauria de ser més explícita, és
mostrada amb una excel.lent el.lipsi.
Per
acabar, potser destacaria l'enorme capacitat de transformació de'n David
Selvas, que del paper d'amic del protagonista, paper en què potser fa massa de
David Selvas, però després passa a un paper de pallasso en què està
irreconeixible i que interpreta perfectament.
<< Así que pasen cinco años >>
De Federico Garcia Lorca
Teatre Bartrina Reus, Dissabte 7 de Novembre de 1998
DIRECCIÓ: Joan Ollé
Fitxa tècnica:
Escenografia Jon Berrondo
Vestuari Miriam Compte i Maite Llop
Il.luminació M. Gutierrez
Cançons Paco Ibañez
Producció executiva Montse Prat
Ajudant de producció Teresa Carranza
Distribució Bitò produccions
Repartiment:
M. Carlos Lillo
Ernesto Collado
Marc Martinez
Daniela Freixas
Laia Marull
Bea Guevara
Andrea Montero
David Selvas
Jordi Collet
Julio Manrique
Marta Domingo
Pep Peñalver
Alex Rigola
Franco di Francescantonio
