dimarts, 7 de desembre del 1999

Els sense nom


Una trucada, a partir d'aquí comença una inquietant història d'una mare buscant a la seva filla, morta de fa cinc anys en estranyes circumstàncies. Amb aquest pretext en Jaume Balagueró ens explica una sòrdida història d'horror contingut en una atmosfera malaltissa. El gran repartiment dóna consistència a aquest conte gòtic de la Barcelona post-olímpica, una excel.lentment mesurada actuació d'Emma Vilarasau acompanyada per un correctíssim Karra Elejalde, llàstima que el guió dóna molt poca consistència al papers de Jordi Dauder, Pep Tosar o Tristan Ulloa, i és que el guió és un dels peus de fang de la pel.lícula: personatges sense entitat, masses accions no justificades i un acrobàtic final amb una reflexió pseudo-filosòfica sobre la maligna naturalesa humana, i tot amanit amb sectes destructives i camps d'extermini.

diumenge, 7 de febrer del 1999

El maniquí


En una obra com aquesta, mancada de conflicte dramàtic, pren molta importància el text, i la seva posada en escena. És cabdal com es diuen unes paraules que ho són tot sense voler dir res convencional. Els personatges ebris de mots mostren de diferent manera la seva posició davant de la indigència i amaguen en les paraules tota la seva deseperació, ja que les paraules són susceptibles de ser inexactes, o sigui mentides.

Per remarcar la importància de les paraules s'ha fet a Maniquí un treball centrat en una acurada interpretació coral. En la primera part les coreografies i els "cadres" són essencials per fer viure el text. Es nota una bona direcció i una bona coreografia. Amb una cadència lleugera els tres primers protagonistes van entrant rèpliques i canvis de ritme fins al punt de semblar un número de circ. En aquesta escena s'ha de destacar el ric paper que fa en Jordi Banacolocha i la molt correcta interpretació de Joan Borràs.

Per contra de la festa "pueril" que ens pot semblar la primera part, la segona sembla un aquelarre de bruixes. Tres velles harpies conviuen en el mateix escenari suportant-se com poden amb les seves històries miserables plenes de nostàlgia i auto-compassió. En aquest segon acte apareix amb tota la seva força i energia una pletòrica Teresa Cunillé i és present tot racó de l'escenari, fent que no ens fixem tant en un bon treball com el de Carme Molina.
     L'altre actor a destacar és en Josep Lifante, que fa el difícil paper de Geperut d'una manera sòlida i sense esquerdes, cosa que seria fàcil en una interpretació tant portada a l'extrem com aquesta.

L'escenografia és l'exemple del que haurien de ser totes, senzilla però molt efectiva, amb quatre pinzellades se'ns mostra perfectament el caràcter que té l'obra, les enormes portes donen una petitesa surrealista a l'home, i el diferent utillatge que s'utilitza ajuda a crear l'atmosfera de miserable absurditat. També dóna un gran resultat les sorpreses escenogràfiques com la caiguda de roba del sostre.

Mercè Rodoreda va escriure el primer acte d'aquesta obra com una peça curta, potser com un "divertimento" o un exercici d'estil. Després va completar-ho amb la segona part a instàncies d'Araceli Bruch. Les dues parts unides pel nexe del maniquí. Però crec que no és sols el maniquí el que uneix aquestes dos peces, si no sabéssim que van ser escrites en diferents temps no dubtaríem de la unitat de l'obra, les dues parts tenen un to diferent, però que en cap cas s'oposen entre si, ans al contrari, es complementen.

A primera vista l'anàlisi és clara, la primera part voldria ser la passió amorosa, parlar de la fràgil línia que separa la veritat de la mentida, de la febre per la bellesa de tres burdes vagabunds. Una part més festiva que contrasta amb l'aire d'acabament de tot de la segona. La segona ens parla de la soledat d'unes dones que estan en la recta final dels seus dies i l'única il.lusió està en el que ja ha passat. Les velles pretenen un home, però no per amor, sinó per poder fer els últims batecs amb una mica de comoditat i de decència.

Els homes, ben al contrari, s'enlluernen d'un maniquí, i veuen en ell un element de fantasia i grandesa, es senten herois per haver-lo "robat", en canvi les dones veuen al maniquí com un mirall del que van ser, la rival que, tot i ser de cartró, pot oferir més que elles.

Moralitza Rodoreda sobre els gèneres masculí i femení ? Se'ns presenten uns homes abrandats que es lliuren inconscientment, quasi tontament, a les seves passions. En canvi les dones veuen el maniquí des de la cerebral fredor, des de la cerebral mesquinesa. Homes i dones ens son posats en entredit.

Però Maniquí fa un pas més endavant, veig l'espectacle com un circ de dues pistes on veiem el fracàs humà, simbolitzat pel maniquí. El maniquí no és només un nexe d'unió dramatúrgica, és el model a seguir, model irreal, que els éssers humans de carn humana no podran mai imitar. La primera part trobar l'amor ideal i la segona el triomf personal. El maniquí és el símbol d'aquest fracàs vital, l'element que ens assenyala que no hem arribat ni a les beceroles del que volíem. Un destí mal realitzat, com gairebé tots.

És molt definidor el tipus de diàleg. És absurd, banal i reiteratiu. Aquesta ridiculesa de l'ésser humà se'ns fa més palesa en els vagabunds i les velles xarugues. Que ja han perdut les convencions socials, i no poden amagar el que és evident. Tot i això, menteixen i lluiten per conservar l'últim crostó de dignitat, per semblar a través de les paraules el que de cap manera no són. La mentida és una constant en tota l'obra. Si aquest món és una merda perquè no inventar-ne de millors, encara que siguin irreals ?. Potser així ens submergim en una càlida inconsciència que ens entela la vista del nostre patetisme.

Els esperpèntics personatges ens podrien recordar els pallassos. Les seves disputes vanes que es converteixen en autèntiques guerres entre ells per ser el qui mana, almenys moralment. A la primera part en Perot sembla ser el "klown" fins i tot porta la cara blanca, els altres dos uns Augustos. En el segon acte la Sebastiana agafa el paper d'un innocent enfarinat i les altres d'àcids Augusts. Però hi ha un moment crucial que és l'aparició del Geperut en l'escena, on les tres deixen les seves disputes apartades i es converteixen en un sol "klown" que s'acarnissa sobre un desemparat August.

Quan Joan Sales opinant sobre Maniquí el va incloure dins el corrent de l'anomenat teatre de l'absurd la Rodoreda va respondre que el seu teatre era pla de lògica, que l'absurd era Josep Maria de Sagarra.

Malgrat aquesta declaració, podem dir que Maniquí està marcat pel corrent renovador de Ionesco o Beckett. De cap manera no és una obra costumista ni naturalista, l'inclouríem dins el teatre de l'absurd, això si, passat pel sedàs poètic i característic de la Rodoreda.

Rodoreda va viure molts anys a París i de ben segur va conèixer l'esclat de Beckett i Ionesco. L'ambient de la intel.lectualitat existencialista de l'època a França, molt o poc la devia influenciar, o almenys, tenia les mateixes angoixes que els seus contemporanis. No és estrany que algun dia fes una peça d'aquella corrent, però amb el seu llenguatge inconfusible. Potser ho va fer com a exercici d'estil, i al veure que reeixia tanqués el tema, ja que devia pensar com Gabriel Ferrater que deia que:"El veritable intel.lectual deixa de fer les coses quan ja les sap fer"

L'obra recorda i molt a Tot esperant Godot de Samuel Beckett. L'estructura és molt semblant, compostes en dos actes (Rodoreda primerament sols en va escriure un, però va optar per completar-la amb un segon acte molt similar al primer).

Els personatges també són molt semblants, hi apareixen vagabunds que tenen poques expectatives en la seva vida i la passen verborrejant com a oci. Fins i tot es podria comparar el Geperut amb en Lucky, el personatge més miserable de les dues obres, en una un marginat pels apartats i en l'altra un esclau. Els dos són recriminats per la seva pròpia desgracia. Encara que el Geperut té la il.lusió de l'amor pel maniquí.

Enllaçant amb la temàtica, veiem en les dos la inutilitat del pensament i la conseqüent absurditat de tota acció humana. Si l'últim és absurd, l'immediat també. Les situacions són absurdes, en la primera segresten un maniquí i en la segona classifiquen roba. La impotència humana es mostra amb tota el seu dramatisme.

La feina que s'està fent en el Teatre Nacional està sorprenent gratament als que som més aviat escèptics en segons quins temes. Les produccions que s'estan veient responen a les expectatives que s'havien creat i fan una important tasca, la recuperació d'obres oblidades d'importants autors nacionals és una feina que s'havia de fer. I potser sense el Nacional no es podrien veure aquestes obres considerades més aviat complicades tot i la seva qualitat.

Maniquí era una obra que s'havia "d'estrenar" en les òptimes condicions com s'ha fet ara. La nota general és bona, molt bona, tot i que potser encara li falta rodatge.

L'espectacle és complert, es manté el mateix to i color tota l'obra fins al final on una porta se'ns obre i mostra, tot i la destrucció del maniquí, un cel blau al fons com una invitació a l'esperança.


S'agraeixen representacions tan acurades com aquesta, és sols un detall, però el fet que del braser de les velles hi sortís un fum amb olor d'encens, molt adient en una reunió fúnebre com aquella, una olor que després una anomenarà.

---------------------------------------------------------------------------------------

Maniquí
                                           de Mercè Rodoreda
     Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona
Diumenge 7 de febrer de 1999.
Repartiment
                Geperut  Josep Lifante
                  Perot  Joan Borràs
                   Juli  Jaume Pla
               Rebregat  Jordi Banacolocha
             Sebastiana  Mercè Bruquetas
               Adelaida  Teresa Cunillé
                Dominga  Carme Molina
        Senyor Baltasar  Francesc Periu
Fitxa Tècnica
           Escenografia  Antoni Taulé
               Vestuari  Teresa Pombo
                         Antoni Taulé
           Il.luminació  Albert Faura
   Moviment coreogràfic  Marta Carrasco
     Tractament musical  Xavier Albertí
                     So  Àlex Pons
            Maquillatge  Eva R. Mallafré
    Ajudant de direcció  Teresa Pombo
 Assessorament literari  Francesc Massip
                         Montserrat Palau

diumenge, 3 de gener del 1999

Galatea

  
És difícil saber destriar quins són els elements més importants, perquè tots els aspectes de l'obra estan cuidats fins al detall. Un dels millors texts del Dramaturg català per excel.lència, un repartiment estel.lar, una bona direcció, una escenografia efectiva, un vestuari apropiat...

La interpretació de l'Anna Lizaran és impressionant, defensa i fa créixer un personatge intrínsecament molt complicat. Tota l'obra el personatge de la Galatea té consistència i manté la coherència en una obra on passa per situacions complicades i diferents. La Lizaran ens torna a confirmar el seu mestratge en l'escena nacional. Seria injust deixar tots elogis per la protagonista i oblidar-nos d'un Francesc Orella sorprenent i magnífic interpretant tot el patetisme del pallasso Jeremies. En Pere Arquillué resol perfectament el paper d'Aquiles. Entre els altres actors, que estan en una línia força coherent amb la història, destacaria el paper de Pep Sais, en canvi el Carnisser Samson, interpretat per Camilo García no queda ben resolt i una dicció no del tot correcta desentona un pèl en la bona tònica general.

El tràgic trasbals provocat per les guerres europees va fer que en Josep Maria de Sagarra fes un replanteig de la seva obra, renuncia als drames rurals en vers i amb final feliç que tant d'èxit li havien donat i aposta per recollir tota la brutalitat i la gangrena moral que s'ha apoderat dels supervivents de les guerres. La post-guerra ha portat una amnèsia col.lectiva i total de tot rastre d'ideals o coherència. La societat ha mort i la gent o està perduda i sense rumb o s'han tornat carronyers que aprofitaran la situació per satisfer les ambicions més tèrboles que en un temps on no hi hagués aquesta degeneració ètica no haguessin pas prosperat. La vida inalterable de sempre se n'ha anat a    en orris, enfonsada pel seu pes.

Aquest és el moment de l'existencialisme, i tot i que Sagarra diu no combregar amb aquests, és evident que les obres de Sartre, Cocteau o Steinbeck d'aquella època no són tan diferents de Galatea, aquestes obres ens mostren la confusió d'uns personatges extraviats i la seva revolta personal contra aquesta manca de consciència. Podríem comparar el personatge perdut de Galatea amb la Reina de L'Àguila de dos caps, de Jean Cocteau o en Mersault de L'estrany d'Albert Camús. Aquests personatges viuen d'esma i en un instant final de lucidesa obren els ulls i es revolten en contra la situació on han arribat, tot i saber que ja no poden refer l'engany que ha estat la seva anestesiada existència.

A Galatea trobem una rica galeria de secundaris que reflecteixen l'estat moral d'una societat preocupada sols pel profit personal i oblidant qualsevol resclosa de virtut.

És clau el fet que Jeremies vol fer tornar a Galatea al circ, lloc immutable, per tenir un pilar on aferrar-se en aquesta marea que s'emporta tota romanalla d'humanitat. Però ni Galatea ni Jeremies poden tornar, s'han embrutit massa per voler tornar enrera. El circ potser és el símbol de l'art, l'art com a redemptor univeral.

La Galatea de Sagarra per contra de la de Virgili ha perdut la coqueteria de la nimfa, per culpa de la guerra i les seves tràgiques conseqüències, i és estimada com l'ombra del que va ser. Brutalment pel Polifem-Samson, com una rauxa per Aquiles o platònicament per Jeremies.

Quan a l'any 1948 Galatea fou estrenada a Barcelona, no va tenir gaire ressò, i el públic no va entendre aquest canvi de temàtica en l'obra Sagarriana.

Crec com tots els clàssics, Galatea va agafant força amb el pas del temps. Quan fou estrenada, el públic no volia veure reflectides en l'escenari les seves misèries, i esperava veure un poema dramàtic o una comèdia. Era molt fort que es refregués per la cara de l'espectador tota la seva immoralitat, i per això Galatea fou castigada durant un munt d'anys.

 L'obra no perd ni un gram de significat i es pot aplicar perfectament a la vida autista dels norantes. L'egoisme, l'aïllament i la desaparició del teixit social són una plaga invisible que sols ments lúcides com Sagarra són capaces de veure al primer moment.


L'obra que s'ha vist al Nacional és molt fidel al text. L'espectacle és molt recomanable i en cap moment perd l'interès del públic en l'hora llarga que dura. 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
GALATEA
                                     de Josep Maria de Sagarra
    Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran, Barcelona, Diumenge 3 de gener de 1999.
Repartiment
    Galatea, domadora de foques  Anna Lizaran
             Jeremies, pallasso  Francesc Orella
             Aquiles, aventurer  Pere Arquillué
              Samson, carnisser  Camilo García
      Eugènia, filla de Galatea  Ariadna Planas
                  Senyora Maria  Montserrat Salvador
             Duroc, conspirador  Joan Massotkeiner
             La senyora del bar  Anna Güell
                      Dr. Baruc  Lluís Torner
                Diógenes, poeta  Pep Sais
               Ganímedes, actor  Joan Carreras
                   Alícia Grimm  Montserrat Salvador
           Marit d'Alícia Grimm  Artur Trias
                    Senyor Blum  Sebastià Sellent
Fitxa tècnica
                 Direcció  Ariel García Valdés
  Escenografia i vestuari  Jean Pierre Vergier
             Il.luminació  Ignasi Camprodon
          Caracterització  Ignasi Ruiz
              Postisseria  Carles Montosa
      Ajudant de direcció  Joan Anton Rechi
Assessorament coreogràfic  Marta Fluvià