Brossa als ulls, crítica a l'especacle i rèplica

Deia l’insigne crític Sebastià Gasch: “Brossa juxtaposa coses heterogènies, i aquesta confrontació estranya produeix la rara sensació d’un món desconegut. La seva obra ens transporta -meravellats- a un més enllà misteriós. Aquesta es vessa de troballes inesperades, de sorpreses constants, de metamorfosi específicament surrealista” i és precisament aquesta visió la que van transmetre’ns les dues actrius que van interpretar Brossa als ulls. Aquest espectacle no és cap de les seves obres dramàtiques, sinó una posició nova del calidoscopi de la seva obra poètica. La directora i les dues actrius han sabut sintetitzar tota la versatilitat poètica de Brossa, en aquest espectacle de  tres quarts d’hora on es van desgranant poemes avantguardistes, essencials, realistes, aforístics, visuals... i aquestes dues desconegudes actrius ho fan sense gaire pompositat tècnica, no necessiten ni projeccions vistoses ni música sensiblera per acompanyar la poesia; tant sols necessiten una veu en off que de tant en tant proposa un motiu, un mínim utillatge i sobretot els cossos i les veus de les dues actrius. Dues actrius que vibraven i s’estremien en la representació d’aquest collage poètic, que defensaven el seu treball amb una professionalitat exemplar, tant hi feia que el teatre fos pràcticament buit, o que el poc públic que hi havia tingués els nassos gairebé a sobre de l’escena. La conjunció de versos i gestos era talment la màgia quotidiana que tan impressionava al mateix Brossa. La justa mesura és la característica principal d’aquesta posada en escena, fer un tast a l’univers de Brossa en tan poc temps requereix de les arts d’una bona prestidigitadora com l’Àngels Aymar, que ha sabut llegir la poesia de Brossa amb una gran clarividència, és dalt d’un escenari on la poesia de Brossa assoleix tot el seu relleu; no podem separar la seva poesia, per surrealista que sigui, de la cultura popular que impregnen tots els sues poemes: la màgia, el cabaret, el músic-hall, el cinema, el joc... és a partir de la síntesi d’aquests gèneres que neix Brossa als ulls.

L’obra dramàtica de Brossa encara no s’ha portat als escenaris amb normalitat, tot i el flamant Teatre Nacional on les obres dels nous clàssics catalans (Oliver, Pedrolo, Capmany, Espriu, el mateix Brossa...) brillen per la seva absència. Sort en té el país que sota de cada pedra hi ha algun sonat que fa cultura catalana en català, tot i que li costa esforç, temps i diners de la seva butxaca. Gent com el mateix Brossa o la companyia de Brossa als ulls que malgrat totes les adversitats fan una feina amb un gran rigor. La genialitat d’aquestes persones contrasta amb la mediocritat més absoluta de persones com la llumenera que va col·locar aquesta petita meravella un dilluns al vespre, tot sabent que aquest dia no hi ha teatre ni a Barcelona i que en aquesta hora del dilluns al públic no se li pot demanar gaire esforç més de mirar Plats bruts pel televisor. Aquesta mateixa llumenera del Teatre Bartrina va donar a aquest espectacle la mateixa publicitat que es dóna al fet d’anar a complir amb les funcions fisiològiques. Sort que un altre sonat d’aquests que parlavem abans, el Pep Martorell, en el seu micro-espai de crítica de teatre a la televisió local (no érem la ciutats dels teatres?) va prescindir de parlar de les obres que la llumenera havia considerat “grans” i es va dedicar a comentar àmpliament aquesta joia brossiana. Malgrat tot, la dona del regidor de cultura, vès quina coincidència!, membre de la Comissió artística del Bartrina, defensa els Dilluns Teatre Obert tal com els peperos defensen la Constitució Espanyola (El Punt, 23 de desembre de 2001, suplement, veieu l’afegitó), però, si el dilluns teatre obert són un do celestial tal com ella explica, per què no programa les obres de la seva companyia en dilluns i no en divendres, dissabte i diumenge tal com farà al març? Per què La Vitxeta és l’única companyia nacional que pot programar tres dies al Bartrina, espectacles que no passen de teatre d’alcoba, amb subvencions milionàries de l’IMAC, mentre que altres companyies de la Ciutat es podreixen dintre de teatres que cauen a trossos? (aquest gener el Teatre Bravium ha tornat a obrir les portes després de la remodelació que ha pagat de la seva butxaca, fins a l’últim cèntim). Per què cap dels celebèrrims intel·lectuals locals no baden boca davant de situacions així, tenen por de perdre el seu lot de Nadal? Brossa és un autor massa clarivident i perillós per tota aquesta colla, i el millor que poden fer és minoritzar-lo un fred dilluns cap al tard.

Direcció: Àngels Aymar

Actrius: Lali Feliu i Mercè Rovira.

Teatre Bartrina, dilluns 3 de desembre de 2001.

Brossa als ulls

Aquest proppassat dilluns, els pocs que vam assistir al Teatre Bartrina, vam poder assaborir “Brossa als ulls”, un dels millors espectacles de la temporada. Tant sols dues actrius, un mínim utillatge i la poesia de Joan Brossa van omplir la sala de tendresa, de surrealisme, d’humor i sobretot d’una intel·ligència molt necessària en els temps que corren. L’èxit tremend de l’exposició “Joan Brossa o la revolta poètica” que vam veure la temporada passada a la Fundació Miró semblava que havia de ser un punt de partida per a rellegir l’obra de Brossa rigorosament, sense menysprear-la, de fet el Centre de Lectura ja fa temps que va saber valorar Brossa com li pertocava, encomanant-li el cartell del cent vint-i-cinc aniversari de l’Entitat. Molt lloablement la Comissió Artística del Bartrina va programar aquesta alenada d’aire fresc de Joan Brossa, però incomprensiblement, l’administració del teatre en lloc de col·locar aquest espectacle en un cap de setmana i donar-li la mateixa publicitat que els altres, ha relegat aquesta petita joia de “Brossa als ulls” a un dia que ni a Barcelona es fa funció, i se li ha donat  una difusió anecdòtica. La conclusió ens la dóna el mateix Brossa en un quartet d’un poema seu dedicat a la Margarida Xirgu : “Es perd l’astut que passa blanc per negre / i, de fet, la taquilla és l’únic blanc./El teu talent ens consta en blanc i negre/i el d’altres no el veiem negre ni blanc”.

Publicat al Punt el desembre de 2001

Don Juan o el festí de pedra

Pels volts de Tots Sants, a Reus, com a molts d’altres pobles i ciutats, les dues companyies de teatre amateur amb més solera de la Ciutat porten als escenaris dos variacions del mite de Dom Joan: a l’Orfeó Reusenc escenifiquen la versió castissa de Zorrilla, i al Teatre Bravium la versió satírica de Llamp-Brochs, que és la més celebrada pel públic i per la qual és més difícil trobar entrades. 

Gairebé un mes més tard d’aquesta tanda d’actuacions, va venir als escenaris reusencs el Don Juan de Molière, espectacle co-produït pel Grec i Focus. Aquest muntatge, com tots els de Focus, comptava amb un repartiment estel·lar, un director de prestigi i tots els mitjans necessaris per dur a terme aquesta empresa de forma brillant, però malgrat tot això, no hi ha comparança possible amb les dues companyies d’afeccionats, l’explicació és molt clara: la gent del Bravium i de l’Orfeó sempre es prenen el seu treball molt seriosament, fan teatre per gust i escatimen hores al descans i a la família per tirar endavant les obres de teatre que preparen, tot i saber que només les representaran un parell de cops i sols els vindran a veure amics i coneguts; en canvi els professionals del Don Juan de Molière van tancar la gira a Reus com si aquestes dues últimes actuacions fossin l’última estació del via-crucis dels bolos per províncies, saben molt bé que pel sol fet de ser “els actors de la tele” la gent ja els aplaudirà, com realment va passar. Qui realment s’emportà la palma de tots els despropòsits fou en Lluís Homar que amb una interpretació completament deixada provocà l’estupor del públic. Que dos dies abans havia estat un dels protagonistes principals en l’obra de Carles Santos que inaugurà el nou Teatre Lliure al Palau de l’Agricultura no és cap excusa per a tot un professional, i un dels més experimentats, i ell més que ningú hauria de saber que no hi ha públic de primera i públic de segona, tots hem passat per caixa abans d’entrar al teatre i per tant tots mereixem el mateix esforç, encara que uns visquem “a comarques” tal com diuen ells. 

La interpretació de Lluís Homar era un pèndul vacil·lant entre la seriositat i l’auto-paròdia, en determinats moments més que en Dom Joan, semblava l’Escurçó Negre. La desgana de l’Homar encara quedava més evidenciada per l’energia i el treball d’un Jordi Boixaderas que en el paper d’Sganarelle duia a les seves espatlles el pes de la representació, la interpretació de Boixaderas va ser excel·lent, com ja ens té acostumats, però semblava monumental al costat del pusil·lànime Dom Joan que li donava la rèplica. El multiforme Jordi Martínez era l’altre pilar que sustentava la representabilitat d’aquest Dom Joan, amb l’afegit que el Martínez representava dos papers, ja que feia de substitut d’un altre actor i no desentonava en aquesta feina temporal. La resta del repartiment va funcionar a mig gas, amb l’única il·lusió de fer-se bromes entre ells, per la rància tradició teatral de molestar el treball dels companys l’última representació. Menció a part mereix una actriu secundària que interpretava el paper de Maturina, aquesta noia hauria d’anar a cursets de dicció ja que gastava un accent xava que feria les orelles. Hauria estat tant benevolent el director amb una actriu que parlés en tarragoní, tortosí o qualsevol dialecte no estrictament sud-oriental central? Suposem que no, que deu pensar que fora de Barcelona encara vivim a les cavernes perquè aquesta va ser la forma com va caracteritzar al uns vilatans que apareixen a l’obra. 

D’acord que Molière busca la comicitat en aquests personatges, donant-los un toc d’infantilisme, però sembla que el Sr. Ariel García Valdés va llegir aquests personatges com a cavernícoles infrahumans. De fet l’obra en si estava mal plantejada de bon principi, el director va aconseguir despullar l’obra de tot el seu mordent, fent deambular els actors per una escenografia que era tan mediocre com la resta de posada en escena. La voluntat d’eliminar perruques i mirinyacs d’un Molière és lloable, reposar un clàssic no ha de voler dir fer arqueologia, sinó donar una capa de vernís a una obra d’art per què llueixi més, i és que la magnífica feina de Carmen i Josep Maria Vidal en l’adaptació del text podia haver donat la brillantor justa a Don Juan, però García Valdés en l’afany d’arranar la rància pàtina que arrossega a casa nostra el mite de Dom Joan, i de convertir-lo en un estereotip actual, ha arrencat de l’obra el caràcter de farsa que sempre tenen els textos de Molière i l’ha convertit en una paròdia d’ell mateix.

            És una llàstima el fracàs d’aquesta adaptació del Don Juan o el festí de pedra de Molière. Aquesta obra, tot i la seva qualitat, no gaudeix de gaire popularitat en el nostre país, i crec que d’ara endavant encara menys. La recalcitrant repetició de “Zorrillas” i “Don Cuans” carrinclons ha fet un mal a un mite que és més que mai vigent. L’home (o la dona, és clar) obsessionat en eximir-se de l’angoixa de la mort mitjançant la pulsió de perpetuar l’espècie. 

Direcció: Ariel García Valdés

Actors i actrius: Lluís Homar, Jordi Boixaderas, Cristina Genebat, Manu Fullola, Jordi Martínez, Josep Costa, Elena Fortuny, Marta Gil, Roger Julià, Esteve Labari, Manel Solàs i Enric Arquibau.

Escenografia i vestuari: Jean Pierre Vergier

Teatre Fortuny, 23 i 24 de novembre de 2001, Reus.

Bèsties

Si Rosseau encara fos viu, algú podria ensenyar-li els cossos dels quinze gossos que van ésser mutilats, de viu en viu, fa uns dies i preguntar-li si encara creia que l’home era bo per naturalesa. Aquesta qüestió ens la fem, horroritzats, molts ciutadans, quan hem constatat com uns congèneres nostres poden arribar a un grau tan alt de sadisme i crueltat com per a torturar un animaló indefens que segurament es desvivia per una carícia entre les orelles. Davant d’aquesta pregunta, Rosseau potser s’hagués gratat la perruca i ens hagués respost que és la societat la que corromp l’home. Així tota aquella gent malaltissa, que no tenen el seny complit, pren exemple dels dirigents de la nostra societat que usen la consistència retòrica de les porres per a resoldre heretgies tan greus com, per exemple, les que diuen que ha de ser la comunitat universitària la que ha de triar el seu propi funcionament, o que han de ser els catalans els que han de decidir el seu futur. El fet que l’estat utilitzi la força com a única resposta a les veus discordants, pot ésser vist pels curts de gambals com una legitimació a carregar contra tot ésser diferent a ells que es creui pel seu camí. Això ja ho deia la lúcida veu de la Montserrat Roig: “Si avui mates el teu germà, perquè no s’assembla a tu, demà, què faràs?” Una veu que fa deu anys va callar, però que molts encara enyorem.

Publicat el Punt el novembre de 2001

El ventre de la Fura

Ja fa més de dos mesos que La Fura dels Baus va portar el seu espectacle OBS al Camp de Tarragona i la duresa d’aquest muntatge ha deixat una profunda petja que encara no s’ha esborrat de la memòria dels espectadors que hi van assistir. Fa uns dies (20-11-01) vam llegir a EL PUNT, en l’apartat de cartes al director, un article que simptomàticament es titulava  “Llenguatge teatral o violència” i plantejava la brutalitat escènica dels membres de La Fura que, en el fragor de l’actuació, van arrencar violentament samarreta i sostenidors d’una voluntària de l’organització, deixant-la amb el tors nu. Els autors d’aquesta queixa qüestionaven la teatralitat d’una obra on la contundència és el canal d’expressió essencial; altres espectadors devien compartir aquest punt de vista, ja que en les dues funcions reusenques hi va haver una bona corrua de públic que va tocar retreta abans del final. Potser no havien estat advertits del tarannà de La Fura, i segurament marxar a les primeres de canvi va ser la decisió més sàvia que podien haver pres, però els altres que ja sabíem què anaven a veure, havíem de tenir clar que si erem al ball, havíem de ballar, i ballar en llenguatge furero vol dir ser mullat, empastifat, empès i, si tenim molta mala sort, despullat. La Fura va començar a mitjans dels anys vuitanta destrossant seats sis-cents a cop de mall al mig del carrer, i amb l’edat, el seu temperament no s’ha tornat acomodatici, sinó que ha canviat la ràbia de joventut per una mala llet urticant. OBS és un espectacle sense cap mena de metàfora ni de subtilitat, on les imatges virtuals, la música trepidant, la interpretació visceral i els artificis tecnològics són les eines per a engolir el públic en el ritual oníric del teatre. La Fura elimina la distància entre espectador i espectacle per a fer-nos viure en la pròpia pell la història d’OBS, la versió cibernètica de Macbeth. 

En aquest muntatge més que mai, el públic perd la seva condició i esdevé part del col·lectiu celebrant, barrejant-se en el mateix espai amb les tropes d’assalt que són els actors i la gran maquinària escenogràfica muntada sobre rodes. L’univers artificial on ens endinsem és la forma directa de situar-nos davant d’un mirall on identifiquem totes les nostres secretes misèries personificades en OBS, un home obsedit pel poder que per tal d’aconseguir i conservar les seves prerrogatives passarà a mata-degolla amics i coneguts. El sexe, la violència, el crim, l’ambició... són alguns dels afers que trobem en aquesta obra de Shakespeare i que la Fura del Baus radicalitza fins al punt de convertir-los en clatellots que van a parar a un públic desorientat pels decibels i pels tabernacles que amenacen d’aixafar-lo. 

La successió d’accions que composen OBS, no són més que l’actualització de les diferents escenes de Macbeth, convertides en videoclip, joc d’ordinador, strip-tease, o reality-show, fins al moment culminant en què el bosc metàl·lic avança cap a l’assassí OBS i  amb la mort d’aquest es tanca el cercle de sang. Quan s’obren els llums i els fureros fugen als camerinos per no tornar a sortir, el públic es desperta del malson que ha viscut i comença a processar tot el torrent d’informació i d’adrenalina que ha entomat, així aquesta àrdua tasca de reflexió pot durar fins i tot dos mesos, com en aquest cas.

Tarragona, 14, 15, 16 de setembre; Reus, 19, 20 de setembre de 2001

Publicat a la Revista del Centre de Lectura, 2002, n. 2 stene època. 1r trimestre.

M'exalta el nou

Ara fa per ventura tres anys que van projectar pels cinemes una pel·lícula anomenada “Pleasantville”, era una bella faula on una parella de joves, amb la seva espontaneïtat i naturalitat, literalment acolorien un poblet que vivia en una rutinària vida de clarobscurs. Aquesta pel·lícula devia quedar profundament gravada en la retina de les noies que componen el sortint Consell assessor de la Sala Fortuny del Centre de Lectura, ja que poc temps després del pas, sense pena ni glòria, d’aquest film per les pantalles, elles van engegar l’arriscada empresa d’acolorar, amb les seves propostes d’art contemporani, una entitat i una ciutat que perdien el seu tremp característic per uns hàbits acomodaticis. Silenciosament i sense afany de protagonisme, amb la seva feina han aconseguit tornar a situar el Centre i Ciutat a l’elit de la cultura actual. La clau del seu èxit rau en saber manllevar l’ambivalent divisa del gran poeta Foix: han combinat experiència i un esperit jove i agosarat, han anat a cercar la universalitat tenint com a ferm referent els Països Catalans, han parit uns cicles amb prou talent per arrencar felicitacions dels entesos i prou didàctics per a fer-se entenedors als profans. També han sabut plegar aviat, evitant viciar el seu exemplar treball, que des d’ara és ja un referent a imitar per a les entitats i institucions del país. Malauradament uns esglaons de distància són un abisme per a qui vol revolcar-se en la grisa mediocritat.

Publicat a l'agost de 2001 al Punt

WOYZECK, o el trencaclosques inquietant

El Teatre Fortuny ha tingut l’encert de portar, a la nostra ciutat, Woyzeck, potser l’obra més interessant del Festival Grec d’enguany. Woyzeck és l’obra mestra de Georg Büchner que, quan va morir als vint-i-tres anys de tifus, va deixar inacabada i amb quatre versions diferents. Woyzeck és el nom del miserable protagonista d’una angoixosa història que ens mostra, sense pudor, tota la baixesa de la condició humana. Basant-se en un cas real, Büchner ens relata cruament la història d’un fuseller de l’exèrcit que és explotat pel seu superior, sotmès a uns estranys experiments per part d’un lúgubre científic i enganyat per la seva companya. Atrapat dins d’un engranatge tant gris com ell, la revolta desesperada que Woyzeck duu a terme contra la seva fatalitat resultarà tant eixorca com la de L’étranger de Camús.

Woyzeck fou una rara avis en el seu temps, de manera que no fou estrenada fins el 1913, just a temps per a donar peu a l’expressionisme alemany i sobretot per a ésser el referent literari immediat de Bertold Brecht, el qual fins i tot va voler estudiar medicina per emular Büchner. Ricard Salvat considera Woyzeck com el primer “drama proletari”, gènere que Brecht conrearia profusament amb obres com Santa Joana dels escorxadors o Mare coratge. A cent anys de distància els dos dramaturgs s’agermanen en denunciar la mesquinesa d’un sistema que prostitueix al poble i que després linxa al pobre desgraciat que en un moment donat descarrega tot l’odi que ha anat rebent en comptagotes de la seva societat. La traducció i proposta de Feliu Formosa recull els 27 fragments que havia deixat Büchner i els converteix en peces que encaixen a la perfecció entre sí. La inquietant posada en escena d’Àlex Rigola llegeix el text de Büchner amb una violenta frescor i sap embolcallar-lo amb una escenografia hermètica, que engabia com a feres, un reguitzell d’excel·lents actors. Aquests amb una treballada i molt dura interpretació posen el cor de l’espectador en un puny i l’angoixa i la desesperança de tota la colla de personatges esparracats travessa la quarta paret i s’abat sobre el pati de butaques. En el paper de Woyzeck destaca amb llum pròpia un irreconeixible Lluís X. Villanueva, Mingo Ràfols aconsegueix una interpretació acuradíssima i Daniela Feixas dibuixa líricament el personatge de Marie. Menció a part mereix l’encert de Rigola de donar al robust Pep Jové un paper d’infant que resol amb escreix. També cal destacar les correctes actuacions de Carles Canut i del camaleònic Boris Ruiz. La resta d’actors i actrius tampoc no desentonen i són una peça més d’aquest excel·lent trencaclosques inquietant que és el Woyzeck d’Àlex Rigola i Feliu Formosa. Però tots els trencaclosques tenen el perill de no poder ser resolts pel públic.

Woyzeck de Georg Büchner. Traducció: Feliu Formosa. Intèrprets: Lluís X.

Villanueva, Mingo Ràfols, Daniela Feixas, Pep Jové, Gavina Sastre, Miquel Gelabert, Carles Canut, Joan Carreras, Boris Ruiz, Mireia Aixalà.

Direcció: Àlex Rigola.

Publicada a la Revista del Centre de Lectura. Quart trimestre de 2001.

Festa

Potser l’hem esperada tot l’any o potser ens agafa desprevinguts, però ja hem arribat a la Festa Major de Sant Pere i de bracet l’estiu. Arriba el temps de trencar amb les obligacions i la rutina per a submergir-nos en l’efervescència festiva. En els pocs dies i les curtes nits (o al revés, tant hi fa) que duren les nostres festes, abandonem la nostra ataleiada individualitat per a sentir-nos, més que mai, integrants d’una comunitat que vibra amb tot el seguit d’actes que ha estat preparant tot l’any amb esforç i il·lusió. La festa aplega diferents generacions i estrats socials al voltant d’uns ritus que són símbol d’identitat d’una col·lectivitat ben heterogènia. La festa com tota obra humana és viva i plena de canvis i contradiccions, és sempre en construcció, com una Torre de Babel que s’enlaira per a què tothom hi pugui dir la seva. Els autèntics protagonistes de la Festa Major són aquelles persones que treballen tot l’any per a recuperar el Ball de Galeres, per a construïr les Barraques de Festa Major, per a programar concerts al seu bar o per a la futura recuperació del satíric Ball de Dames i Vells, entre molts d’altres. I finalment cito la primera frase d’El bell estiu de Cesare Pavese, que talment es pot aplicar a les Festes en què estem immersos: “En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer...” 

Publicat al Punt el juny de 2001