dissabte, 2 de desembre del 2006

Felicitats Joan Olivares


M’havia passat per alt, però el Tio Carrasca, l’Esclafamuntanyes ens ha recordat a tots que Joan Olivares ha guanyat el premi Constantí Llombart de novel·la dins els premis literaris Ciutat de València de l’Ajuntament de València, sí, sí, el de la Rita Barberà. Al Joan Olivares el vaig conèixer durant els anys que amb el David, el Biel, la Roser, l’Agnès, l’Ester i companyia vam fer agitació literària a la ciutat de Reus, a través de de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura. Lluny de dirigismes institucionals i sense encomanar-nos ni a Déu ni al dimoni convidàvem els escriptors catalans que ens agradaven, i vam portar el Joan Olivares a Reus a presentar els seus dos llibres més recents de llavors: Vespres de sang i Dies de verema que havia guanyat el Premi de Literatura Eròtica de la Vall
d’Albaida un temps abans.




Tot i que aquell dia jugava el Barça competició europea, crec que va ser eliminat i el cap de l’entrenador Serra Ferrer era vist per sentència, a la presentació hi havia tres dotzenes de persones, un èxit si considerem la nul·la vida literària reusenca. Com que el rapsode titular, el David, estava absent em va tocar llegir a mi fragments de la literatura d’Olivares a ritme de la música de Traüt de Tarí per acompanyar els textos. Acabat l’actevam anar a sopar al Celler del Raïm, i ens va acompanyar l’Empar, de la Vall d’Albaida com l’Olivares. Durant el sopar, a part de la tertúlia obligada sobre literatura i política, l’Olivares ens va embadalir amb explicacions sobre rellotges de sol i la lògica matemàtica utilitzada per la construcció del Micalet de València, i com segurament una formula semblant havia hagut de servir per bastir el seu contemporani Campanar de Reus. No he sabut trobar informació sobre la novel·la guanyadora del premi, no sé si ja ha sortit al carrer, però de seguida que la pugui trobar la compraré, l’Olivares, la persona i l’escriptor, bé s’ho valen.

diumenge, 19 de novembre del 2006

Antigona


L’adaptació de l’Oriol Broggi de l’Antígona ha passat pel Teatre Bartrina de Reus aquest diumenge, després de fer teporada a la Biblioteca de Catalunya. Darrerament hi ha hagut moltes adaptacions de peces clàssiques, però Broggi ha aconseguit fer una adaptació ben original, com ho ha aconseguit? doncs no intentant ser original: no hi ha crits, ni nus, ni baixos fons, ni baralles, ni gent dins peixeres, ni ampolles que volen...

Broggi dóna protagonisme al text, a la paraula; l’espectacle està muntat al voltant del text i no és pas l’excusa del director per explicar les seves obsessions, com passa tantes vegades. Broggi i els actors ens fan entendre l’obra, el repudi a la ti rania que va escriure Sòfocles ens arriba nítid milers d’anys després, gràcies a la sobrietat i la calma del muntatge. Aquesta emocionant Antígona també té molt a deure a les contingudes però dures interpretacions dels dos personatges principals, Creont (Pep Cruz) i Antigona (Clara Segura) que aconsegueixen emocionar al públic sense aixecar la veu. Tampoc desentonen la resta del repar ment, com la senzilla escenografia que fa de ressonància de l’obra. Sí que Broggi s’acompanya de la música per a crear l’ambient crepuscular que acaba amb un esquinçat cant grec que inicia Pep Cruz i que els altres personatges s’hi sumen i que no és més que un paradigma dels laments que cada dia ens arriben des de Pales na, Iraq, Txetxènia quan la tirania s’imposa per la força sobre la justícia humana.

El públic de Reus ha sabut entendre i ovacionar com toca aquesta meravella.



dijous, 26 d’octubre del 2006

La fi del Consorci del Camp


Fa uns anys es parlava molt del Consorci del Camp i ara sembla que ha desaparegut. El Consorci del Camp era l’agrupació de municipis, entitats supramunicipals com la Diputació, els consells comarcals i la Generalitat (l’estat no hi ha volgut entrar mai), i també organismes com la Universitat, els sindicats, les cambres de comerç i la confed-eració d’empresaris de els sis comarques que formen al Camp en el sentit ampli (Alt i Baix Camp, Baix Penedès, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès). Els objectius del Consorci eren vetllar de manera conjunta per la màxima eficiència de les administracions en aquest territori, sobretot en temes tant importants com:

-Infrastructures, sobretot l’aeroport de Reus i el futur tramvia del Camp (Tramcamp)

-Seguretat ciutadana.

-Medi ambient i sostenibilitat.

-Coordinació des sectors de producció per a aconseguir un augment de l’ocupació.

Quin ha estat el resultat?


Un autèntic desastre: el Tramcamp no és sinó una utopia, l’aeroport con nua en mans de l’estat, un clar retrocés de la seguretat ciutadana amb la proliferació de bandes de lladres per tot el territori, el medi ambient més que mai queda supeditat a la voràgine urbanitzadora i les picabaralles entre empreses turístiques i químiques no s’han solucionat.

El que ha fallat no ha estat la idea del Consorci, que con nua essent vàlida, qui ha fallat han estat els dos grans protagonistes: els alcaldes de Reus i Tarragona. El Sr. Lluís Miquel Pérez (PSC) i Joan Miquel Nadal (CiU) han estat incapaços de posar-se d’acord en cap moment, els seus interessos par distes i les polèmiques de campanar han dinamitat qualsevol treball del Consorci i han aconseguit obstruir i desactivar aquesta gran eina del territori. ja fa temps que el Consorci ha desaparegut i tots els esforços que s’hi van invertit han estat inútils.


dimecres, 11 d’octubre del 2006

Pebràs


Ahir quan vaig anar a dinar a casa els pares em vaig menjar els primers pebrassos de la temporada, mon pare va anar a fer un volt pel Puig d’en Cama i en va collir un cistell ple. M’explica que de rovelló, ni un, només va trobar els nassos tallats, o sigui, que algú se li havia avançat, però sortosament havia prescindit de collir els pebrassos. El pebràs és un fong bastant desconegut, tot i que pot competir directament amb el rovelló, la textura és molt semblant i potser el gust no es tan fi com aquest, sinó que té un gust potent i lleugerament picant que fa les delícies dels que som del gra fort. El meu gust als pebrassos s’ha anat desenvolupant per substitució, els boscos del Baix Camp són literalment arrasats per boletaires més o menys professionals que van de cara a la pela, i per manca de rovellons: pebrassos. I si em féssiu triar, no sé amb què em quedaria...

Sempre que he explicat aquesta història, el personal ha acostumat a no fer-me gaire cas, ja que l’addicció al rovelló és molt forta. Millor que millor, si gairebé ningú no els cull, sempre serà ben fàcil trobar un cistell de pebrassos al bosc