L’ocàs de la fruita del temps

Hi va haver un temps que a les cartes dels restaurants hi havia fruita del temps. Avui ha desaparegut. Ha estat una desaparició com la del formatge. Ha estat un afer com el del pijama, aquell combinat de flam, gelat i préssec en almívar que ha quedat com un record del passat, talment com el 600 o parlar amb un desconegut en català. Però no s’esperava que una cosa de tota la vida, com és cloure un àpat amb fruita per rar avall, fos desterrada dels menús. Segurament és que no hi ha gaire cosa per rar avall, ja que avui dia la majoria de cuiners catalans es creuen la reencarnació en vida de Ferran Adrià, i competeixen per veure qui posa menys grams de menjar per plat. Ja és trist que ens haguem declarat l’autoodi fruiter, essent un país amb tanta varietat de fruita i de tanta qualitat. Sense pensar-hi massa, se m’acut que una taronja de Benifallet grossa com un melonet, un plateret de figues de diferents classes, un moscatell ros d’aquell que et peta a la dents, una dolça pera llimonera, un grapat de cireres negretes o un sucós préssec de Sant Joan mereixen estar a la carta de qualsevol establiment, del més fi al més casolà. Deu ser que els restaurants no confien en la qualitat de la fruita, o és que per una peça de fruita no s’atreveixen a carregar el marge que carreguen amb un gelat o amb un pastisset eixarreït. Sigui com sigui, cada cop som més els que després del segon plat demanem al cambrer directament el cafè. Som un país de renúncies.

Pescador de Cambrils

Sempre m’ha agradat la natació, de petit vaig arribar a competir en els estils d’esquena i papallona amb la virtut de quedar sempre quart i per tant sense cap medalla que augmentés la meva autoestima infantil. Tot i que era més ràpid en esquena el que m’agradava era la papallona perquè em permetia tenir el cap més estona dins de l’aigua i escoltar el silenci. Això sempre a les piscines del Reus Deportiu o del Club Natació Reus Ploms. Del mar res, sempre he estat de terra endins i de muntanya amunt.

Va ser la Mariona de Cambrils, una companya d’universitat i bona amiga la que em va ensenyar a parlar de la mar en femení. Filla, néta i neboda de pescadors havia arribat a la Filologia Catalana a través del seu tiet Josep Lluís Savall Rom, pescador i filòleg. No vaig conèixer el Josep Lluís, però sí que vaig estar diverses vegades al seu pis que tenia a Tarragona deixat a la Mariona, i que ella convertia en punt de trobada alternatiu al bar de la facultat. Allà vam conèixer el seu tiet a través dels seus discos i els seus llibres. El Josep Lluís de jove va estudiar Filologia Catalana de dia i de nit sortia a la mar. La llengua i la mar van ser les seves dues dèries, i combinava els seus estudis de llengua amb la recuperació d’embarcacions antigues i trobades de vela llatina, i tot amb la visió d’una pàtria completa. Va ser un dels fundadors de l’editorial tarragonina Gent del llamp i un activista cultural d’aquesta ciutat. El 1991 va saber unir aquestes dues dèries amb el llibre El vocabulari dels pescadors de Cambrils.

La vida va ser cruel amb ell, poc després de néixer la seva filla va veure morir la seva parella i després va veure’s morir ell mateix.

A la revista El Temps del 10 d’octubre de 2006, la Montserrat Palau demanava que es reedités El vocabulari dels pescadors de Cambrils en homenatge a l’autor, jo afegeixo que el llibre s’ho val, i la curta rada que en va fer l’Associació d’Estudis Reusencs fa que sigui introbable.

Sabent com tristament van les coses, aquest llibre no es reeditarà, per això des d’aquí faig aquest petit homenatge al Josep Lluís i animo a la Mariona i a la seva família a tirar endavant.

I per cert, si algú té la sort de tenir el llibre, que l’escanegi i que el pengi d’internet, que bé paga la pena recuperar-lo i que tots el puguem aprofitar.