Persèpolis

Darrerament s’estan publicant en català els millors còmics, un d’aquests és Persèpolis de la iraniana Marjane Satrapi. Aquest còmic és un relat autobiogràfic de l’autora que ens explica com va viure la revolució iraniana (1979-1980) i la posterior involució islamista.

Si un còmic hauria de ser llegit a les escoles és Persèpolis.

Persèpolis explica que les coses no són blanques ni negres. No tots els iranians són islamistes, ni tots els musulmans són àrabs, ni tots els occidentals som el George Bush.

La història comença els darrers dies del règim tella del Xa, que regalava petroli als Estats Units mentre tenia al poble en la misèria. De la revolució democràtica que el va derrocar i com els integristes religiosos van aprofitar el buit

de poder per a imposar la seva doctrina i la repressió posterior que va ser igual de brutal que la que exercia el règim absolu sta del Xa.

Tot això vist dels des ulls d’una noieta de família benestant, marxista i laica que veu ràpidament com es passa de la il·lusió revolucionària a l’horror de la guerra contra els àrabs iraquians passant per la decepció involucionista dels aiatol·làs. I per sor r d’aquest pou negre, la duresa de l’exili voluntari a una Europa que mira als immigrants amb una barreja de paternalisme i menyspreu.

Persèpolis és un llibre que trenca esquemes mentals, ens trobem iranians que fabriquen vi a la seva banyera de casa; que es revolten contra el ferreny control dels guardians de la revolució; que els fa ràbia que el seu país, que havia estat una potència cultural i econòmica, ara als ulls del món només exporti fanatisme religiós.

I tot això explicat des del la mirada a vegades innocent, a vegades nihilista, a vegades sarcàs ca d’una nena que es fa dona durant el relat.

Com fer un best-seller

La recepta per a escriure un best-seller necessitem un escenari històric, posem per cas la construcció d’una catedral medieval, uns cellers del dinou, etc. També ens cal un personatge que ha de ser prou bo perquè tothom s’hi sent identificat. No ha de tenir cap màcula, i si de cas té algun vici aquest ha de ser sublim, com l’amor a l’art, a la liter-atura, a la natura. El protagonista també ha de tenir un somni, per exemple un ofici en el qual vulgui ser excel·lent, ja sigui metge, vinater o alquimista, com més exò c millor. Com a trama principal aquest personatge haurà de superar una greu injus cia social i aconseguir el seu somni i a sobre ho haurà de fer sense trair els seus nobles ideals, o sigui que oblideu-vos d’històries sobre carteristes, prostitutes, escriptors... Tampoc pot faltar-hi una gran responsabilitat familiar, ocupar-se d’uns germans petits o dels fills desvalguts sempre fa venir llagrimeta fàcil. Per a no defraudar a la important quota de lectores, caldrà incloure personatges femenins independents, dones fortes i alliberades, dones del segle XXI en ple XV. I per acabar-ho d’adobar hi podem introduir una mica de misticisme, per semblar que la cosa és transcendent i que aquest llibre pot canviar-nos la vida. D’aquesta manera podem aconseguir fins i tot legions de seguidors que adoptaran com a llibre de capçalera el que només havíem escrit per a guanyar calers. I no cal que us preocupeu gaire per l’escriptura, això és secundari.

El mort

Gomet blau 

Ahir els que teníem un gomet blau a l’entrada érem els afortunats per poder veureEl mort a la segona planta. Dic afortunats perquè l’ara sí, ara no, de vendre les entrades anticipades per l’espectacle ha fet que em quedi sense veure la primera planta, la que dirigeix l’Oriol Grau. Sigui com sigui vam aconseguir entrades amb gomet blau i vam poder asseure’ns en una de les llotges de la segona planta del Teatre Fortuny, després que ens fessin una visita guiada per les golfes de l’edifici.

Els cinc monòlegs del segon pis són dirigits pel Jordi Vall, que crec que ha fet una bona feina. El primer actor que va passar per la nostra llotja va ser un grandiós Carles Bigorra, que va fer una magistral interpretació d’un no menys excel·lent text del Magí Sunyer, sens dubte que ha estat un feliç casori. Tot seguit la Dolors Esquerda ens va interpretar un preciós text de la Isabel Olesti , que combinava costumisme i una dosi de cruel realisme, la Dolors Esquerda estava prou divertida però el fet que s’assegués a la barana de la llotja desconcentrava, com que sóc patidor de mena em va trencar la concentració i la por que l’actriu no caigués d’esquena cap a la platea em va fer perdre el fil un parell de vegades. A vegades detalls com aquests poden més que la feina ben feta. De la mateixa manera que la televisió que portava encastada al ventre l’Agnès Busquets no l’ajudava gens a defensar un text de la Lourdes Malgrat ja de per si complicat, tot i així l’actriu va fer una memorable actuació.

La sorpresa agradable va venir de mà de la vallenca Iolanda López que no havia vist mai abans i que va fer una visceral interpretació del monòleg del Jordi Cervera; caldrà seguir-li els passos.

I finalment va tancar l’espectacle de manera magistral l’Alba Aluja amb un inquietant text de la Rosa Pagès. Un altre feliç casori entre autora i actriu, amb un resultat estremidor.

Al Camp hi ha talent de sobres, només faltava que algú apostés per a fer-lo sor r a la super cie.

El mort, gomet vermell 

A la mà una entrada amb un gomet vermell enganxat; després d’entrar per la porta de servei que hi ha al carrer del Boule, entre el darrere del Teatre Fortuny i la Cambra de Comerç; i després de passar fugaçment per la platea per a veure que això del teatre és tot il·lusió, vaig ser instal·lat en una de les llotges de platea per a veure l’úl ma funció d’El mort.

Com que ja vaig explicar que només vaig trobar entrades per dos dies, vaig haver de discriminar i al final em vaig quedar amb el segon pis i platea, que era la planta dirigida pel Miquel Àngel Fernández. Vaig triar la planta del Miquel Àngel perquè sempre vaig a veure els seus muntatges que fa amb el TEBAC que acostumen a estar prou bé. Mentre que el Jordi Vall al segon pis tenia cinc monòlegs que giraven al voltant de la proximitat de la mort, el Miquel Àngel tocava més aviat l’humor negre, tot i que no arribava a l’escabrositat.

Rut Enguita defensava un monòleg del colombià Juan Pablo Vallejo que recordava molt a Aquesta nit tanquem de Pedrolo. L’incombus ble Jaume Ciurana seguia amb un text de Sergi Xirinacs que ironitzava sobre l’activitat dels nos-tres polítics. El tercer va ser un excel·lent maridatge entre l’actor Gerard Mar i i el periodista priora Toni Orensanz: divertit, sorprenent i carregat de mala llet, impossible de destriar les virtuts de l’actuació i del text perquè la conjuminació era perfecta.

Joan Cavallé i Fermí Fernández con nuaven amb un text sobre la mort i els exèrcits, i a la meva llotja va tancar l’Anton Dalmau amb un text del Jordi Agràs carregat d’humor negre, que l’Anton va saber explotar i que va arribar a provocar la intervenció espontània d’una espectadora.

El frec a frec amb el públic era una prova di cil que els deu actor que he vist han superat amb molt bona nota. No ha de ser gens fàcil interpretar a un metre, metre i mig, dels ulls escrutadors del públic. Per cert, no vaig sen r tossir a ningú, si no ens atrevim a tossir quan tenim l’actor als morros, per què si ho fem quan és dalt d’un escenari?

Resumint El mort ha estat un brillant debut del CCCR (Cicle de creació contemporània de Reus), semblança buscada amb l’antiga CCCP? Esperem que no tingui la mala fi d’aquesta i que durant molts anys puguem esgotar les entrades dels teatres per a veure actors, autors i directors de Reus i el Camp.

T de teatre munta un cub de rubik

Ahir al vespre va passar pel Teatre Bartrina Com pot ser que t’estimi tant, la darrera comèdia de les T de Teatre, conegudes per les seves comèdies d’humor blanc Ai homes!, Criatures i sobretot la sèrie de televisió Jet lag. Bona part del públic del teatre buscava aquest esti

l, però no el va trobar. Les T de Teatre han decidit reinventar-se.

Després de disset anys amb un registre o s’encasellaven per sempre o feien un salt per a demostrar que les actrius podien anar més enllà dels personatges caricaturitzats que fins ara havien representat. Per fer aquest canvi van confiar en l’argentí Javier Daulte, especialista en jocs de miralls teatrals, i per aquesta obra va decidir incorporar un altre actor al quintet d’actrius: l’escenografia. Amb una escenografia impressionant i plena de recursos i dues històries lligades Daulte condueix a les T de Teatre al que sembla un cub de rubik. L’obra no té res de lineal i anem passant d’un costat a l’altre, composant i descomposant colors i cares, barrejant costats i històries, amb una lliçó magistral de fregolisme de Míriam Iscla. I com el cub de rubik, quan tot sembla que ja no encaixa, Daulte fa un parell de girs audaços i ja tenim el cub fet i l’obra tancada. Un exercici sagaç de teatre, que va dividir el públic: va decebre els que anaven a veure les T de Teatre d’abans, i que en canvi va entretenir a la resta amb aquest joc intel·ligent. Però, un joc és un joc, sense cap més transcendència; però tampoc la buscaven.

La més forta a Cal Massó (2008)

Les coses no sempre surten tal com vols, encara que les treballis i hi posis molt d’amor. L’espectacle de La més forta d’ahir en pot ser un exemple. Es veia la feina darrere, tant del director, de les actrius, del personal de Cultura en la producció de l’espectacle... Però ahir vam descobrir que Cal Massó és un espai fantàstic amb una sonoritat pèssima.

Va passar que teníem l’actriu a dos pams i no l’enteníem. La veu s’esfumava per les voltes del centre, i en algun moment de crits la veu rebotava massa. Vulguis que no això condiciona el resultat d’un espectacle, i més si és teatre de text.

A banda d’això, doncs una posada en escena molt acurada, dues actrius que funcionaven, però una coreografia potser massa gran per un espai tan petit, o sigui, les anades i vingudes no facilitaven la contenció, que potser no era el que buscava el director. El mateix espectacle dalt d’un teatre a la italiana hagués canviar completament i segurament hagués brillat molt més. Cal Massó pot ser un espai fantàstic pel fes val Cos de mim i teatre gestual, precisament ahir l’actriu sense text, l’Ester Cort, s’hi va poder lluir. Al Francesc Cerro (sense dièresi?) li va tocar pagar la novatada; cal si més no, lloar-li la valentia. Això sí, recomano anar-ho a veure, crec que en el balanç final hi ha més punts positius que negatius.

Bravo Coral Romput

Ahir al Teatre Bartrina de Reus vam tenir el privilegi de poder veure i escoltar el Coral romput de Joan Ollé. Coral romput és un poema llarguíssim de Vicent Andrés Estellés que el 1979 l’Ovidi Montllor i el To Soler van enregistrar en un doble disc.

Ollé parteix des de la veneració a l’obra feta per l’Ovidi i ens presenta la seva versió del poema com un parèntesi a l’obra del cantautor alcoià. L’espectacle comença i acaba amb versos enregistrats per l’encara potent veu de l’Ovidi i unes sub ls notes de la Muixeranga pel TotiSoler. 

La primera part de l’espectacle Joan Ollé ens la presenta com una obra coral entre actors i actrius, amb jocs escènics que ens recorden al programa televisiu l’Illa del tresor que feia amb el Joan Barril. El poema d’Estellés és banyat amb nts surrealistes: una fallera dins l’armari, un trompe sta trencant el sostre, les tonades de la Marta Roure (sí, la d’Eurovisió)... i en cap cas són elements gratuïts o efectistes, sinó que reblen l’excel·lent feina dels actors.

La segona part és la del Coral romput, aquí es trenca la coral d’actors i actrius i el quatre principals donen una lliçó magistral de com s’ha d’interpretar un poema.

L’Eduard Farel·lo demostra que no és immerescut que sigui la veu de Catalunya, al costat de l’actor de doblatge i de televisió hi ha un actor de teatre que voldríem veure més; Joan Anguera sembla encarnar per un estrany sortilegi al mateix poeta; la Montserrat Carulla no cal comentar-la perquè sempre és excel·lent; però sí que cal aturar-se amb la feina del Pere Arquillué. L’Arquillué, en el monòleg dels grills, quan posa punt i final és per arrencar-se a aplaudir drets, però ens pensem que som civiltzats i no ho fem. Però no en té prou i esdevé sublim, excels, amb el monòleg final, el de la filla morta, i res més del que pugui dir no li faria jus cia.

Aquest espectacle ens demostra que la poesia catalana pot ser molt ben llegida, molt entenedora i pot emocionar com qualsevol d’altra si se les posa en igualtat de condicions. L’hora i tres quarts d’espectacle va ser un assaig de país normal, d’un país que es retroba amb els seus poetes i la seva cultura des de la modernitat.

Cert és que el públic semblava dividit: els que aplaudíem a ferir-nos les mans, i els que feien cara d’haver-se adormit (entre ells algun important representant del poble). Calia saber abans de comprar les entrades que anàvem a veure un poema d’hora i tres quarts, si t’agafa desprevingut passa el que passa, és ben humà. El que no entenc és la comparativa que fa algun crític amb l’anterior obra del Montllor, no s’hi val a enrocar-se amb les mogudes de fa trenta anys per a criticar l’actualitat, almenys als de generació que hem nascut en democràcia això ja no ens serveix.

Només un apunt negatiu, i no de l’obra, sinó del públic: per què quan algú té un atac de tos no surt de la sala? No costa res, perquè amb un atac de tos ni pots sentir l’obra ni la deixes sentir a la resta de públic. Ahir hi va haver un moment que em pensava que passaria com el 1990 al Teatre Fortuny amb l’Ara que els ametllers ja estan batuts quan Josep M Flotats va aturar la representació, va amonestar al públic pels seus persistents estossecs, i se’n va anar al camerino sense acabar l’obra. Ahir però, tots, actors i públic, vam aguantar estoicament la tos descarada d’uns pocs.

Els Reixos ens estiren les orelles (2008)

Potser ningú no hi va parar gaire esment i tothom estava més preocupat amb els regals i els caramels que no pas amb les paraules que va pronunciar el Rei Melcior a la balconada de l’Ajuntament de Reus. Davant de tota la gernació el Rei blanc, per cert amb una fesomia que em recordava a la d’algú bastant conegut a la ciutat, va estirar les orelles a petits i grans pel mal funcionament de l’escola al país.

Missatge dels Reis Mags als nens de Reus 2008

Estimats xiquets i xiquetes de Reus:

El senyor alcalde ens acaba de donar les claus de totes les cases de la ciutat perquè aquesta nit us puguem portar tot el que ens heu demanat. Nosaltres, els Reis d’Orient, venim de molt lluny, ja sabeu que fa uns dies érem al portal de Betlem i que som els qui tanquem tot un seguit de festes que són plenes de bons propòsits i també de regals. Molts de vosaltres ja les vau començar amb el tió i avui amb els Reis les acabareu.

Enguany farem una excepció i no tindrem gaire en compte si no heu estat prou bons, ni si no heu estat prou atents a l’escola, ni si no heu fet prou bé tot el que els pares i els mestres us han dit, però ara sí que us demanem que l’any vinent sigueu més bons, més treballadors, que es meu molt els vostres pares i germans, els mestres i els companys, que respecteu les persones i les coses, que jugueu molt i que poseu la màxima il·lusió en tot allò que feu, perquè nosaltres, que som màgics, ja sabem que aquest any que hem començat no serà un any fàcil i que tots ens haurem d’esforçar de valent perquè les coses ens surtin com volem. Cal que des d’ ara mateix feu el propòsit de ser millors, oi que sí que ho sereu?

Apa, doncs, aneu cap a casa amb la il·lusió que demà trobareu tot el que heu demanat i que podreu compartir amb els vostres germans i amics. I ara fem, entre tots, que la felicitat d’aquest moment màgic que vivim sigui com un estel que la faci arribar a totes les persones del món.

Un any de Pòrtia (2008)

La nit de reixos de fa un any va obrir el Pòrtia, el meu local de nit preferit. Sóc un dels parroquians d’aquest espai. De raons per anar-hi sovint n’hi ha moltes: un gran assotiment de tès, una molt bona sel·lecció de vins, uns margarites deliciosos, i cerveses catalanes i d’importació. Però aquestes raons són estrictament materials, la gràcia del Pòrtia és que és un pub que està fet amb molt d’amor, des de la decoració al tracte als clients, i el que és més estrany en un local de nit: que està net com una patena fins i tot a l’hora de tancar.  

Val a dir que l’ambient és francament agradable, als caps de setmana acostumen a tenir algun discjòquei i els dijous organitzen un taller de ganxet que té bastant d’èxit.

Calvino, el precursor d’internet

L’escriptor i teòric de la literatura Italo Calvino, a les seves Lliçons americanes (sis propostes per al pròxim mil·leni), escrites l’any 1985 proposava que l’art del nou mil·lenni hauria de tenir sis caracterís ques: lleugeresa, rapidesa, ex-ac tud, visibilitat, mul plicitat i la consistència (escrivint aquesta darrera l’enxampà la mort). No sé si Calvino havia imaginat la literatura que s’aboca, o que s’escriu directament sobre la xarxa, però sembla que aquestes sis propostes fossin la profecia d’internet, les qualitats precises que ha de tenir qualsevol artefacte que pengem si volem que sigui ben rebut. Poc triomfen l’artificiositat i el barroquisme a la xarxa.

Qui en vulgui saber més, les sis propostes van ser publicades a edicions 62 l’any 2000 amb el tol Lliçons americanes, de les quals recomano rellegir periòdicament la primera i la segona proposta.