Decepció íntima

Algú va dir que ens agraden les coses que volem que ens agradin. No sempre. Ahir vaig anar al Teatre Fortuny disposat a passar-m’ho molt bé i no va ser així. Admiro molt la feina de Joel Joan a Porca misèria, però en aquesta obra no arriba a ser ni una ombra d’ell mateix.

Anava al teatre convençut que les males crítiques a Joel Joan eren més per la seva militància independentista que no pas per la seva feina, però veig que no anaven desencaminades. A intimitat Joel Joan es converteix en un histrió, en un nou Toni Albà, però de Toni Albà ja n’hi ha un i aquesta no era l’obra. Sí que feien riure algunes de les seves pallassades però feien un flac favor al conjunt de l’obra. La Clara Segura, possiblement la millor actriu catalana en ac u, quedava eclipsada i el text de l’obra de Daulte resultava que no ens duia enlloc, no sé si per mancances del propi text o de direcció. Algú s’imagina que a les pel·lícules de Woody Allen de sobte els personatges comencessin a fotre’s de cap sense solta ni volta? Doncs per aquí va la cosa. Tot i així, la propera obra que faci el Joel Joan tornaré a anar a veure-la perquè tothom té dret a no encertar-la, i més si abans d’això ja has fet tantes dianes en la teva carrera.

Sopar solidari

No havia anat mai abans al Sopar Solidari de que organitza la Parròquia de Sant Bernat Calbó, l'abril sempre és un mes bastant replè d'actes, i la Setmana Solidària sempre cau tocant a Sant Jordi, i poc després del Festival de Jazz, i vulguis que no, no sempre pots ser a tot arreu, hi ha actes o activitats que t'agradaria anar però que senzillament se't passen.
Enguany el programa radiofònicDe bon matí ha fet que no m'oblidés del Sopar Solidari que aqyuesta vegada estava destinat a un projecte que gestionen els Comitès Oscar Romero i que ha de proporcionar serveis per a gent gran al municipi de Quetzal, a Guatemala.
segueix...

En un principi havien d'actuar els Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, però suposo que amb tota la moguda del transvasament estaven a l'assembla que ahir també va fer la PDE i els van substituir el grup reusenc Insonora, abans la Sonora de sota els Ànecs i també coneguts com la banda del Canó. I ho van fer sobradament bé.

L'acte el va conduir el nou vingut a Reus Xavier Grasset i va comptar amb la col·laboració humorística de l'Oriol Grau i del Fermí Fernández que ens van presentar el projecte i van donar pas als Comitès Oscar Romero. Digueu-me torracollons, però tot i la bona voluntat, passar un powerpoint amb tipografia Comic Sans és com fer una conferència amb bermudes i camisa hawaiana, tot i això, correctes. Ara sabem que als cultius de cafè de Guatemala quan arribes a una certa edat l'amo et despatxa i te'n vas a casa sense ni atur ni pensió de jubilació.

Agraïments als col·laboradors i una bosseta amb el sopar: entrepà, suc de meló, poma, fruits secs, coca de sucre i cafè. I el més important per a molts: l'acte social.
Al Sopar Solidari s'hi van poder veure les cares més conegudes de la ciutat, evidentment l'Alcalde i tota una constelació de regidors socialistes, el cap de l'oposció convergent al qual va tocar la rifa i va renunciar generosament ( al premi, la regidora ecosocialista amunt i avall manegant detalls de l'acte, i diputats al parlament com el Daniel Pi (ICV), Àlex martínez (PSC), Meritxell Ruiz (UDC) i el Director General de Relacions Internacionals, l'Àngel Cortadelles (ERC), i d'altres que no devia veure des del cantó on estava, però tot i aixì, els polítics ja se les van fer venir bé per fer-se veure per tothom. També dirigents gremials i d'entitats.

Però sobretot molta gent sense càrrec públic, sóc dolent comptant masses de gent, però calculo unes quatre-centes o cinc-centes persones dins la Parròquia de Sant Bernat Calbó per una bona causa. Només serà un pedaç en un problema més global, però més val un pedaç que un forat, em sembla a mi.

Món fantasmal

Aquest cap de setmana es parla de còmics, doncs aprofito per a posar-hi cullerada per parlar de còmics en català. Em pensava que mai veuria els bons còmics en la meva llengua i només el primer trimestre de 2008 sembla que hi hagi hagut una conjunció dels astres propícia que ha fet que diverses editorials hagin publicat uns quants dels millors còmics en català.

Un d’aquests és Ghost World, món fantasmal de Daniel Clowes.

Als més cinèfils segur que us sonarà perquè se’n va fer una pel·lícula que protagonitzaven l’Scarle Johanson, la Thora Birch i el cohenià Steve Buscemi. El còmic, com la pel·lícula, ens mostren el retall de la vida de dues adolescents. Així de fàcil i així de di cil. Xiquetes amb cos de dones que no entenen res del món que els envolta.

Ghost world és un clàssic del còmic independent, una obra freda, que no fa concessions ni al món dels adults ni al dels adolescents. Com diu el blocaire Per Tutatis, l’obra és com una bola de neu narra va que es va fent grossa i esclata les darreres pàgines.

El ”Grand Canyon” del Siurana

Comparar la vall del riu Siurana amb el Grand Canyon és exagerat, però és cert que a les Muntanyes de Prades i voltants no hi ha cap congost de les dimensions de la Vall del riu Siurana. El que popularment es coneix com el Grand Canyon va des de la Febró més o menys fins al Molí de l’Esquirola, als peus de Siurana al nord i de Gallicant al sud, on el congost s’eixampla fins a convertir-se en una vall que va a parar al pantà de Siurana.

.

Si arribem a la Febró en cotxe el podem deixar a l’entrada del poble i l’hem de creuar a peu per anar a parar a un tancat de bes ar. Si agaféssim el camí de la dreta aniríem a parar a Prades, però agafem el de l’esquerra i deixem a la dreta els corralons i a l’esquerra munts de runa, gàbies oxidades, maquinària feta malbé i el gran clàssic del camp català: furgonetes abandonades al mig d’un tros. Quina llàstima!

En poc agafem un PR, marques grogues i blanques i l’anem resseguint, no té pèrdua tot i que el camí està malament. Per algun mo u aquesta ruta és molt poc coneguda i per això el camí està molt brut de vegetació, a banda, també els aiguats de l’any 94 van destruir el que era un paradís d’aigua i vegetació, ara és un caos de roques, sorrals, troncs podrits... però la bellesa, ara feréstega, del congost es manté.

Poc a poc les parets es fan més altes i es van tancant al nostre voltant. Planegem pel costat del riu i en poc arribem a una de les cingleres més impressionants, la Desenrocada dels Castellans, expliquen que durant una guerra des d’aquest penya-segat uns castellans van obligar a saltar a uns del país, o al revés, si en sabeu més detalls no dubteu a explicar-los. Al desenrocat hi tornarem a passar.

Anem seguint per dins el congost i arriba a un punt que la vall s’eixampla, si seguim recte arribarem al Molí de l’Esquirola i més endavant el Mas de Candi als graus que ens farien pujar a mà esquerra a Gallicant i a mà dreta a Siurana, però enlloc d’això passem el riu i a mà esquerra trobem un nou camí, marcat de groc i blau que ens portarà a la Mussara pels Gorgs per l’altra banda de l’engorjat, i enlloc de fer-ho pel fons anirem remuntant cinglera amunt.

Per aquest camí pugem suaument i arribem altre cop a la Desenrocada dels Castellans, però trenquem a la dreta pel barranc dels Gorgs. Poc després ens trobarem el magnífic salt d’aigua de la Gorguina, més endavant si deixem el camí marcat a mà dreta on hi ha uns pins joves trobarem el toll que els de Prades anomenen el Gorg. Aquest toll abans dels aiguats del 94 es veu que tenia uns quants metres de fondària però ara només ens podria servir per a remullar-nos fins a la cintura.

Retornem al camí marcat i una estona amunt més trobem el Gorg, sorprenentment sec perquè els altres tolls tenien aigua, poca però en teníen. Pel costat de la caseta hidrolèctrica si agaféssim el camí de la dreta aniríem a parar a Gal-licant i amunt pugem cap a la Mussara pel costat del Mas dels Frares. En un no res trobem una pista que fa una lleu pujada i de seguida som a la carretera que passa per l’esquerra del Mas dels Frares, i llavors comença l’única pujada forta de l’excursió, pugem a la punta (985) i d’aquí pels plans de la Pona fibns al Pla de l’Augustenc, llavors trenquem a mà esquerra per passar pel costat dels avencs de la Febró i baixar fort pel grau dels avencs fins al poble. En total unes cinc horetes.

Pels amants de l’esoterisme us diré que a part dels Avencs de la Febró coneguts per tothom, pels plans de la Pona hi ha els remots avencs del Blai que diuen que guarden un vòrtex, una porta a una altra dimensió, si us ho preneu de broma o seriosament ja és la vostra elecció.

Goldberg

Una habitació ronyosa, plena de taques d’humitat és el personatge principal de Golberg, la creació de Ferran Carvajal. Aquesta treballada escenografia dota d’eines als ballarins per a crear atmòsferes remarcables, i en aquest treball hi ténen importància primordial les Variacions Goldberg de Bach, ben interpretades en viu per un trio de corda. És remarcable també el treball dels dos ballarins, el mateix Carvajal i una fantàstica Anna Roblas. Goldberg és un triangle virtuós, en un vèrtex hi ha la música de Bach, en l’altre els ballarins, i en el tercer l’escenografia, però aquest triangle es forada pel mig. El conjunt de l’obra té alts i baixos, hi ha instants de gran bellesa plàs ca, com d’altres de soporífers.

I potser és una mania meva, però potser comença a estar una mica massa suat en dansa contemporània tocar el tema de la bogeria, no?

El frec de la roba

Quan estàs a primeres files de platea pots fixar-te en petits detalls: escoltar com frega la roba dels actors, mirar-los les mans i els peus per veure si estan integrats al personatge o no, si tiren molts capellans quan diuen el text... Vaja, que cap detall et passa desapercebut.

En canvi si estàs al galliner molts d'aquests detalls et passen per alt i veus més el conjunt, l'obra com una unitat, que no pas una suma d'individualitats. Així és com veig el procés d'Esquerra, vist de lluny no veig, perquè no faig l'esforç, diferències insalvables entre les quatre opcions. De fet hi ha diferències molt més abismals en d'altres formacions i no hi ha tants esgarips.
Cert és que podria fer l'esforç de comprar entrades per platea, però moltes vegades compares el cost amb el benefici personal i ja t'està bé.
Segueix...

Però bé, aquesta visió teatral de la política no només es podria aplicar a l'interior dels partits, sinó també a la política en general. Molt veiem la política en primera línia i creiem que les coses són diàfanes, però ens oblidem que n'hi ha milers, milions, que s'ho miren de molt més lluny, i potser ens caldria tenir ben present aquesta llunyania per a entendre molts resultats.
En definitiva, com diu el Marc Arza últimament, portem massa temps parlant de construir el país només a través de la política.

Càncer

No passa mai res. Hi ha una fuga a Ascó, però ens duien que no passa res. Tenim els fums de la petroquímica dintre el nas, però ens asseguren que no passa res. Que la nostra salut és com la de la resta de catalans, i que això no té res a veure amb la no cia que diu que es dupliquen els casos de càncer a la Demarcació els últims vins anys. Deuen ser casualitats.

També deu ser casualitat que més de 200 persones morin casa any a Reus a causa del càncer, i això són parents, amics, veïns, coneguts, pares, mares, parelles... No són només xifres. Però la Universitat ens diu que no, la URV, subvencionada per l’Associació Empresarial Química de Tarragona fa estudis que desmenteixen qualsevol relació en-tre aquestes indústries i aquesta epidèmia. Jo no en sé gaire d’epidemiologia, però sí que sé comptar totes aquelles persones que conec que pateixen o han pa t càncer, i també sé comptar que dos i dos fan quatre. I un recent estudi del Gepec així ho denuncia. I bé, si per la nostra pròpia salut, si per la nostra supervivència no som capaços de fer res, doncs bona nit i l’úl m que apagui el llum.

Cabrafiga: natura viva i indústria abandonada

Tocant a mar hi ha unes muntanyes de la Serra de Llaberia que tanquen l’amfiteatre del Camp, la més prominent és el Cabrafiga (614) que fa colla amb les Mugues. El grup cultural de Pratdip va recuperar un camí que les volta que no només és de gran interès paisatgístic, sinó també antropològic.

El camí comença a peu de carretera, a l’altra banda de l’entrada del poble. Hi ha un parell d’indicadors que el marquen. Entrem en un espès bosc, aprofitem-lo que serà l’única ombra que ti ndrem. Pugem fort i per això potser se’ns poden passar per alt les runes del forn de calç del Cal la Torre, construït aprofitant la pendent tal com la majoria. Pugem i pugem i deixem el bosc, anem seguint les marques blaves i passem per sota de la primera torre d’alta tensió. Con-nuem pujant penosament per una pista i ja passem per sota de la segona torre, llavors el camí perd una mica de ver calitat, ja que comencem a acostar-nos a la carena i ens apropem al Portell dels Grauets, sense dificultat, i ja som a la cresta i ja comencem a veure el cim del Cabrafiga. La vista comença a ser espectacular: a l’esquerra Llaberia amb el Mont-redon, la Miranda... i a la dreta la Mediterrània. Anem crestejant, saltem el Pas del Gos i en poquet ja som al cim del Cabrafiga, amb una vista espectacular. Baixem fort a mà dreta pel coll de la Fita de la Par ó, arribem al que sembla la fita, una roca de dreta de vora un metre d’alçada. Anem avançant i arribem al coll dels Meners (dels miners). Aquí hi ha quatre boques d’antigues mines de plom explotades el segle XIX. Si seguim les marques blaves passarem

per les boques tres i quatre. S’hi pot entrar amb una llanterna i seria recomanable un casc. És realment interessant veure aquestes mines oblidades al mig de la muntanya. Quan sor m comencem a baixar fort, cal anar amb compte de no perdre’s, les marques escassegen i hi ha múltiples corriols fets per les cabres. Hem d’anar avall fins a uns marges, llavors tornem a trencar a mà dreta i entrem en una pineda. Una estona més tard ja som al peu del Castellet de les Mugues: una vista fantàstica de la costa que ens compensa les poques restes del castell. A primer terme tenim la gespa maragda del camp de golf i al nostre voltant un bosc ressec com fòsfor.

Con nuem el camí que ens fa vorejar els cims rocallosos de les Mugues i arribem al grau de les Mugues, espectacu-lar per un breu instant, i en un no res ja traspassem per sota la carretera que va a Pratdip. Entrem al barranc de la Dòvia, sec com els ulls de Sant Antoni. Veiem les pedretes que deuen servir per salvar el llit del riu quan porta aigua. Arribem a la també abandonada central elèctrica casa del Paco. Seguim barranc amunt, passem pel que deuria ser el salt d’aigua de la Sabinosa i tornem a entrar al bosc. Ens trobem amb un PR que passa per l’esquerra del barranc. A mà dreta hi veiem un molí i una granja de porcs abandonada, però els porc no deuen campar gaire lluny perquè el camí i el barranc semblen un abocador. Passem per la minúscula capelleta troglodítica de Sant Isidre, plena de porqueria i ja trobem unes parades d’ametllers i el poble al final. En total quatre horetes.

Els ametllers

Els ametllers que fa dos mesos florien entre els freds ja tenen ametllons. Com cada any semblava que una glaçada mataria la collita de l’any. Com cada any semblava que havien florit massa aviat. Havien tret flor amb una gosadia que expliquen molt bé els versos de Joan Maragall que fa poc ha musicat el grup de pop Mishima: «Semblaven esfereïts / de sen r-se tan florits / tots sols entre les boirines.»

D’any en any tots ens sorprenem de com han florit d’aviat aquesta temporada. Els ametllers floreixen a primers d’any i ens sorprenem, cada any ens sorprenem. Ens sorprenem de la valen a d’uns arbres la naturalesa dels quals els porta a ser primerencs. Cert que hi ha anys que el fred els deixa sense fruit. I què? L’any següent hi tornen. I l’altre. I l’altre. I ens tornem a sorprendre sense recordar la nostra sorpresa dels anys anteriors.

No ens sorprenem de la nostra poca memòria. Molts dels nostres poetes, Maragall, Verdaguer, Viladot, Villangómez... han cantat de manera recurrent la valen a d’aquest arbre, potser és que no han pogut glossar gaire la dels homes i les dones del seu poble. Un poble que fa setanta anys que es deixa guiar per la por, que s’embranca a buscar sempre el mal menor i no allò que li podria semblar més just.

Per això un poble que ha fet de la por la seva forma de vida se sorprèn recalcitrantment de la valen a espontània d’un arbre.