El somni d'una nit d'estiu

Una de les coses que fem quan viatgem és mirar l’agenda cultural del nostre destí per poder assistir a algun espectacle. Mesos abans reservem entrades per internet i ens moriríem si no aconseguíssim places per aquestes posades en escena. Ens interessa la cultura i les maneres de fer dels altres països, sobretot per poder-ho explicar a les sobretaules dels sopars amb amics o, ara que està tan de moda, fent un gintònic. En definitiva, fem mans i mànigues per assistir a representacions que, si les fan al costat de casa, ni tenim en consideració. Una d’aquesta és el Shakespeare al parc que fan a Nova York a Central Park o a Londres a Regent’s Park. Són representacions d’obres de l’autor britànic a l’aire lliure i envoltats per la natura, un desafiament per qualsevol actor o actriu. De fa tres anys, una companyia fa el mateix a casa nostra, enguany toca El somni d’una nit d’estiu. Ara bé, dir que has anat a veure un Shakespeare al parc de l’Estació del Nord, a tocar de l’Arc de Triomf, no queda tan glamurós com dir que ho has anat a veure a l’altra punta de món, tot i que no hagis plegat res i que els teus seients estaven tan lluny que no distingies els actors. Però ara que això de viatjar ha passat a formar part dels temps pretèrit, per la situació econòmica general, potser començarem a valorar que el que es fa aquí també pot pagar la pena.

http://www.parkingshakespeare.com/

Shakespeare al parc

Una de les coses que fem quan viatgem és mirar l'agenda cultural del nostre destí per poder assistir a algun espectacle. Mesos abans reservem entrades per internet i ens moriríem si no aconseguíssim places per a aquestes posades en escena. Ens interessa la cultura i les maneres de fer dels altres països, sobretot per poder-ho explicar a les sobretaules dels sopars amb amics o, ara que està tan de moda, fent un gintònic. En definitiva, fem mans i mànigues per assistir a representacions que, si les fan al costat de casa, ni tenim en consideració. Una d'aquesta és el Shakespeare al parc que fan a Nova York a Central Park, o a Londres a Regent's Park. Són representacions d'obres de l'autor britànic a l'aire lliure i envoltats per la natura, un desafiament per a qualsevol actor o actriu.

De fa tres anys, una companyia fa el mateix a casa nostra, enguany toca El somni d'una nit d'estiu. Ara bé, dir que has anat a veure un Shakespeare al parc de l'Estació del Nord, a tocar de l'Arc de Triomf, no queda tan glamurós com dir que ho has anat a veure a l'altra punta de món, tot i que no hagis plegat res i que els teus seients estaven tan lluny que no distingies els actors. Però ara que això de viatjar ha passat a formar part dels temps pretèrit, per la situació econòmica general, potser començarem a valorar que el que es fa aquí també pot pagar la pena.

Sense escaire

A començaments de mes ha mort Miquel Pairolí, l’articulista més brillant de la lletra impresa catalana. Mor prematurament als 55 anys, l’edat en la qual els escriptors es comencen a consagrar. Pairolí era una brúixola per aquells que ajuntem mots, ara ja ningú ens indica el nord. Pairolí era la mida justa de l’articulista: ni es dedicava a cremar encens a favor de ningú, ni era un incendiari contra ningú; d’aquests tipus d’articulistes, que en som la majoria, només en quedarà cendra. Però de Pairolí n’ha quedat una robusta obra, menys prolífica del que voldríem, però que esperem recuperar ben aviat amb diversos lloms a la llibreria. Pairolí era el punxó sagaç, el que no fa sang però que t’espavila quan t’has endormiscat o quan estàs massa entotsolat. Pairolí posava sentit crític a una política que s’ha reduït a les bandositats i la frase ben construïda era el contrapunt a la cridòria de sords. Pairolí no era un altaveu, tal com passa a massa periodistes, Pairolí tenia la seva cadència d’idees que expressava sòbria i subtilment.  Pairolí va fer literatura a través del periodisme, i amb això ja està tot dit.