dimecres, 24 d’agost del 2011

Teatre amateur



L’etiqueta de “teatre amateur” és molt lletja. Carles Canut fins i tot en unes declaracions va dir que detestava el teatre amateur. M’agradaria saber si la primera vegada que va pujar Carles Canut a un escenari ho va fer amb cotitzant a la seguretat social. Curiosament només s’empra el terme “amateur” al teatre, ningú no qualificaria a Van Gogh d’amateur tot i que dedicant-se a l’art es va morir de gana. Ningú ni titlla d’amateurs a la gran majoria d’escriptors que han de buscar de què viure als marges de la literatura. Ja posats, ningú no menysprea al futbol base del Barça perquè són amateurs. El que sí que hi ha és una diferència entre bon teatre, teatre mediocre i el mal teatre. I, atenció! el mal teatre no és una exclusiva del teatre amateur: hi ha muntatges professionals absolutament execrables, no cal dir noms ara. Per altra banda hi ha companyies “amateurs” que tenen un nivell d’exigència parell als professionals, no totes, ben cert que n’hi ha que tenen una barra que se la trepitgen de pujar a un escenari a mostrar els despropòsits que fan. La diferència en alguns casos entre teatre amateur i teatre professional és financera i no artística. Si per exemple aquest cap de setmana voleu veure bon teatre (amateur) teniu una cita al FITAGde Girona, i escombrant cap a casa, particulament us aconsello l’estrena de la Gata Borda,M’agraden les fruites tropicals (o l’estrany cas de Maria de Trastàmara), al Pati de les Magnòlies.

La pesta



La pesta era un dels pitjors malsons dels nostres avantpassats. Tanta por feien els seus estralls, com desastrosos eren els remeis que hi posaven. A banda de les innòcues processons i penitències, molts remeis van empitjorar la situació: van exterminar la majoria de gats creient que eren l’origen de la  malaltia i això va fer que les rates portadores del bacteri campessin lliurement, també és llençaven els cadàvers als rius de manera que les aigües quedaven empudegades. La histèria col·lectiva necessitava algun culpable, uns deien que eren els infidels i es van llençar altre cop a les Creuades, altres es van llençar sobre els jueus, els immigrants de l’època, carregant-los el mort de tots els mals. No hem canviat tant. Ara amb la crisi fem tres quarts del mateix. Potser entenem el per què passa, però no el sentit ni la solució; ni molt menys sabem quin pecat hem comès per tanta penitència: atur, sanitat en entredit, sous irrisoris, misèria vital. Tampoc podem entendre com uns senyors que només representen unes agències i que ronden per uns despatxos molt enlairats poden fer posar les mans al cap del President de la Democràcia més gran del món. Com al temps de la pesta actuem irracionalment, la complexitat de la situació, i que ara no tinguem cap proposta sòlida alternativa a la mà negra dels mercats, fa que el més fàcil sigui atacar abans el dèbil que el culpable.