9. Carnivale

Només dues temporades. La cadena HBO va decidir que era massa cara pels resultats que donava. Carnivale no va passar de sèrie de culte a fenomen extraordinari com The wire. Tot i així és una molt bona sèrie. Carnivale és un circ de rareres que intenta sobreviure entremig de la pols i la misèria de la Gran Depressió. Carnivale és l’eterna i suada lluita entre el Bé i el Mal, tot i que, oh gran gir dels guionistes! El Bé i el Mal no són qui semblen ser. Però sobretot veiem el dia a dia de la Gran Depressió, i si ho comparem amb la crisi actual hi ha tants punts en comú que fa por: el descens als inferns de la marginalitat de la classe mitjana, la demagògia com a panacea, la pèrdua progressiva d’escrúpols i sobretot, molta gent agafant-se a claus roents per no caure. Carnivale, potser per casualitat, ha estat profètica.

Carnivale potser no té un o dos grans actor que per ells sols facin pagar la pena la sèrie com passa d’altres grans sèries com els Soprano, Six feet under o Boardwalk empire. Tot i això la sèrie la componen un gran càsting d’actors de repartiment, i sobretot, retrobem a Michael J Anderson, el nan ballarí de Twin peaks, que encarna al director d’aquest circ de rareses que és Carnivale. De fet, Carnivale i Twin peaks no només toquen per aquest inquietant actor, sinó també per la naturalitat amb la qual els fenòmens paranormals s’introdueixen a la trama, i també, per la qualitat dels primers capítols d’ambdues sèries.

Algú ha dit que Carnivale és com el folklore, de fet gairebé com si es guéssim llegint unes noves i esotèriques Escripures. Carnivale no ha fet concessions al gran públic com altres sèries que intenten conjuminar comercialitat i qualitat. Carnivale és polsegosa, lenta, bruta, desesperançada. Carnivale és un dels contes atàvics de les àvies, sense passar pel sedàs edulcorat de Disney, i això ja no ens agrada.

10. Dexter

Dexter és una sèrie d’èxit de la cadena Show me. Aquesta intenta fer la competència a la omnipotent HBO amb sèries arregladetes com Weeds, Stargate o aquesta Dexter. Dexter és la història d’un assassí en sèrie, el pare del qual va inculcar una sèrie d’autoregulacions per tal que els seus assassinats fossin un bé per a la societat, això vol dir que només es carrega a personatges igual o més malvats que ell. Una paradoxa sobre la qual es sustenta aquesta sèrie.

El contingudíssim actor Michael C Hall, després de brillar sense llum a la gloriosa Six feet under, va ser erigit com a protagonista absolut d’aquesta adaptació de la novel·la L’obscur passatger, i se’n surt molt bé. Per a poder digerir tanta foscor, sang i tensió dramàtica, els guionistes han sabut introduir pe tes dosis d’ironia i d’humor que Hall sap administrar sòbriament. Quan ets policia, pare de família i alhora assassí en sèrie tens a l’abast un munt de situacions còmiques que no s’han de menysprear, però de les quals no cal abusar per no trencar el dramatisme. 

Les dues primeres temporades són l’adaptació entretinguda d’aquesta novel·la: Arguments, interpretacions, accions, guió... tot molt correcte sense arribar a l’excel·lència. El plantejament sorprenent d’aquesta sèrie ens la fan molt passadora, malgrat l’excés de veu en off.

La tercera tot i que compta amb el trillat Jimmy Smits com a partenaire de Dexter, els tretze capítols semblen ser un eco de la segona temporada. La sèrie entra de ple a les deu sèries que més valoro amb les temporades 4 i 5, en les quals a Dexter se li apareixen una nèmesis molt més retorçades que ell mateix. Dues temporades horrorosament perfectes, que et provoquen angoixa, manca d’aire i malsons. Sí senyor, l’art ha d’emocionar, encara que sigui a costa de passar una mala estona.

Però llavors passa una cosa inaudita: Quan han aconseguit amb sang, suor, sang, llàgrimes i més sang construir una sèrie excepcional agafen la sèrie i llencen a la brossa tot el que han construït amb una temporada infame i infecta com és la 6. Si teniu pensat veure aquesta sèrie us podeu estalviar les tretze hores de la vostra vida que ocupa la temporada sis, en la qual no passa RES, ni val RES. Ara faran la setena temporada. Veurem si són capaços d’aixecar-se del xoll de fang on s’han llençat ells solets.

La vida és una barca

Era un dia estrany per a una estrena: molt poc després del final, ja de per si depressiu,  d’una de les festes majors més agredolces que es recorden, i hores abans d’un previsible esclat d’exaltació no-nacionalista que portaria a Reus soroll, crits i violència.

L’autogestionada sala Santa Llúcia va tancar la temporada amb l’espectacle La vida és Calderón, una selecció de textos de Calderón de la Barca feta per l’hiperactiu director reusenc Francesc Cerro.

Cerro ens presenta un espectacle crepuscular, pessimista, negatiu... I ho fa a partir d’emmirallar la realitat actual amb els textos de Calderón de la Barca. Cerro fa una pirueta arriscada, a partir de vuit textos del clàssic castellà esbossa un retaule de la decadència humana. L’envejable veu de Jaume Comas pinta de colors, matisos i clarobscurs aquesta posada en escena. L’actriu Ivana Miño interpreta gestualment aquests textos, tot i que no  sabem gairebé què fa ni on va, potser com a metàfora de la nostra absoluta pèrdua vital.

Llàstima que als moments d’interactuació entre el recitador i la ballarina, potser destinats a oxigenar la densitat del text, es desdibuixava el discurs, i això va ser gairebé de jutjat de guàrdia quan va passar en el cèlebre passatge de “la vida es sueño, y los sueños, sueños son”. Un fragment que, tal com es veia venir, tota la sala va declamar sense que ningú els ho hagués demanat.

Petits desajustos que amb rodatge es poden solucionar. Paga la pena que es resolgui perquè el missatge és demolidor. El personatge passa de la ironia i l’opulència a la més absoluta desesperació i fins i tot remordiment de la pròpia existència. Un remordiment que potser Calderón va emportar-se de les nostres terres com a souvenir després d’haver participat com a soldat al setge de Cambrils i a la carnisseria posterior. Els botxins acaben sent les víctimes de la seva consciència. En el cas de Calderón això el devia portar a unes conclusions que Francesc Cerro ha sabut llegir i actualitzar molt bé: en aquest racó d’univers uns éssers formats de pols d’estels mai hem estat capaços d’atènyer la felicitat comuna. Doncs això, com diu la broma fàcil: la vida és una barca, com deia Calderón de la...

Caramella 27: Bou i arròs

Al número 27 de Caramella  em publiquen un article on aplego les diverses troballes que he anat fent sobre el bou i arròs, el plat tradicional no només de la Festa Major de Reus, tal com explico. Això dins el dossier ”Animals i cultura popular” on hi ha d’altres reflexions sobre el bastant recent fenòmen del bestiari popular com a eina d’autoidentificació de les poblacions del país. Val a dir que tinc l’honor de compartir publicació amb Albert Toldrà, autor del superb llibre La Carn, cos i sexualitat a l’Edat Mitjana, i que a Caramella li publiquen l’article Petit bestiari diabòlic medieval.

Bou i arròs, un plat de festa de Salses a Guardamar

“A Reus per Sant Pere bou i arròs” és un refrany que recull Joan Amades dins el cançoner de Folklore de Catalunya (Barcelona: Selecta, 1951 p.1217). També es va incloure dins dels 25.000 refranys que conté la contemporània obra Tots els refranys catalans d’Anna Parés (Barcelona: Ed. 62, 1999 p.486). Malgrat això aquest plat havia estat totalment i absolutament esborrat de la memòria de la ciutadania reusenca. Les poques persones que ho coneixien, només en tenien notícia per l’abundosa documentació històrica que s’ha trobat que fa referència a aquest plat.

Potser si la recerca l’haguéssim fet fa deu o quinze anys encara hauríem trobat persones que haguessin tingut el cap prou clar per a recordar-lo. Però per la generació de persones que havien viscut de ple la postguerra, el bou i arròs era absolutament desconegut per a ells. Aquest cas del bou i arròs pot ser simptomàtic d’un procés d’aculturació en massa. A cavall del segle XIX i XX es va produir el canvi de societat agrícola a societat industrial, per aquest fet tot un seguit de pràctiques seculars van començar a trontollar. El cas de bou i arròs és clar, per què s’havia de consumir bou si ja no s’utilitzaven bous per llaurar? Aquesta cultura tradicional que estava en un moment de fragilitat extrema es va ensulsir del tot amb la vinguda de la guerra, la dictadura franquista i la imposició d’uns altres patrons culturals. Tot i que no van aconseguir destruir la identitat del poble, sí que van esborrar de la vida diària i festiva, i fins i tot de la memòria, tot un seguit de pràctiques amb segles d’història. I això només amb una generació! Lluny del pessimisme, la tasca de moltes persones i entitats aconsegueix dia a dia redreçar aquesta situació, no només això, sinó que la sensació de pèrdua del patrimoni cultural propi ha accentuat l’interès de cada poble i ciutat a voler recuperar i fins i tot a recrear els seus trets propis.

Bou i arròs, un plat d’abast secular i nacional

El folklorista Ramon Violant i Simorra ho explica a Etnografia de Reus i la seva comarca (Barcelona: Ed. Alta fulla, 1990, p.659) referint-se al menú de la Diada de Sant Pere: “el matí es tenia un plat a taula amb avellanes torrades i coca per a convidar els visitants a la casa. El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou rostit per entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”.

Reus

El bou i arròs ve de lluny, Ezequiel Gort explica al seu llibre El treball i la festa que la primera Fira de Sant Jaume de Reus va ser l’any 1343 i que va haver-hi festa grossa. L’únic ball que s’explica que acompanyà els joglars és literalment: “…als juglàs que tocaren com los merçés balaren lo bou per vila e per la fira” i per després del ball van comprar “una lliura de pebre ops del bou que.n preseren”. I s’ha d’entendre que aquest pebre era per a condimentar el pobre bou que després del correbou seria matat, escorxat, cuinat i menjat pels reusencs. Aquest plat no devia ser exclusiu de la ciutat de Reus, ja que el Mestre Robert, que era el cuiner de més rang del Rei Ferran de Nàpols, va incloure aquesta recepta a Lo Llibre del Coch o Libre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art del coch que per allà l'any 1490. La recepta de bou i arròs són dues: primer ens diu com fer l'arròs amb brou de carn, i després ens diu com fer el brou de carn que bàsicament porta carn de bou. Així doncs tenim un plat ben transversal: de les taules dels reis a la gent del poble. Lo llibre del coch va ser un autèntic best-seller de la literatura gastronòmica tardomedieval, i va ser traduït al castellà el 1525, la llengua del poder de l’època, i es va reeditar diverses vegades.

Lluïsa Vilaseca explicava al Semanario Reus que a la capital del Baix Camp per la festa de Sant Pere els arrendataris de la carnisseria havien de preveure la matança de bous per aquesta festa, fixant-se el número de bous que havien de ser sacrificats i els preus a què s’havia de vendre la carn. El 1437 Joan Forés i Ramon Aguiló, es van comprometre a servir bous de més de 100 lliures de pes, “bons e suficients”, a judici dels Jurats. Fins i tot en temps de pesta, com el 1604, els Jurats i els Consellers de la ciutat valoraven si calia sacrificar bous en aquelles circumstàncies, i tot i les dificultats, tres bous van ser sacrificats, esquarterats i presumiblement devorats pels reusencs de l’època.

Girona

Paral·lelament, a Girona, també al segle XV, el diumenge abans del Dijous de Corpus hi havia el costum de fer un assaig general de la processó. En aquesta època, els Jurats de la ciutat convidaven a un “beure” als participants, costum que posteriorment és va convertir en un refrigeri. Segons Alfons Capdevila en el seu llibre Els arrossos l’any 1485 aquest refrigeri ja era un cuinat de bou o vedella i arròs. La costum de l’assaig i la convidada va continuar, el 1501 s'enregistra, a més del refresc habitual, un extraordinari dinar pel consistori el dia de Corpus: “una vadela” i “5 lliures d'arusa”. I el 1510 tenim explicades una de les característiques del bou i arròs gironí: a part que la vedella va pesar 40 lliures, a les que se n'afegiren 10 d'arròs, tot es va condimentar amb huna hunsa de clavells. El bou i arròs gironí va desaparèixer al mateix temps que el reusencs, ja que la darrera notícia és de 1890. I tot i que el 1990 es va fer una temptativa de recuperació, fent una demostració davant de la premsa i autoritats, no sembla que aquest plat hagi tornat a arrelar.

Tàrrega

Ramon Miró i Baldrich explica a La celebració de Còrpus a Tàrrega entre els segles XV i inicis del XVII que el 1459 als joglars se’ls va pagar una lliura de carn de bou, fet que es va repetir el 1479, mentre que el mostassà i altres funcionaris de l’època en van rebre cinc, “lo qual tots anys se acostume de donar als desus dits en la dita festa”. Per uns albarans sembla que al 1585 a Tàrrega es continua pagant una persona perquè mati bous per Corpus, així com altres activitats festives com un pirotècnic que “féu y desarma devuyt tirs de fa1coners y sis dotsenes de cohets ab la octava”. No és difícil deduir que a Tàrrega per festes grosses també es menjava bou, tot i que no tenim constància que ho acompanyessin d’arròs.

Fornalutx

Del Principat saltem a les Illes: el 8 de setembre, dia de la nativitat de la Mare de Déu, a Fornalutx, tocant a Alcúdia es fa l’únic correbou de Mallorca. Tot el jovent passa la nit en vetlla esperant l’arribada del bou a les 8 del matí. De la part alta del poble el duen fins a la plaça lligat amb cordes fins a la plaça, allà fins fa poc una jove el coronava amb una corona de flors o de llaurers. Després es fa córrer fins que torna al camió i es dut cap a l’escorxador. Una vegada mort i escorxat el bou, aquest és fet bocins i repartit el mateix vespre, entre els socis del Patronat, o sigui, els que han pagat el bou. Desconec si hi ha alguna manera tradicional de cuinar el bou i si aquesta porta arròs, però l’esquema de la festa és una pervivència de l’organització tradicional d’aquestes festes medievals que hem citat.

País Valencià

Al País Valencià, a la comarca de l’Horta el bou també es menja amb arròs, i és un plat absolutament viu, i malgrat que també és un plat de festa, està deslligat d’una diada concreta. En pobles com Tavernes Blanques, en diferents restaurants es pot trobar la paella de fetge de bou. El reconegut crític gastronòmic Jaume Fàbrega al volum tercer de la seva obra La cuina catalana (de nou volums d'Edicions Isard) a l'apartat dels arrossos, té un article dedicat al bou i arròs. Aquest plat tenia l'origen en les famílies de llauradors que criaven bou, i que quan els portaven a l'escorxador, de torna ens donaven els menuts o les parts menys valorades de la bèstia com seria la gargamella, el fetge o el cor i d’aquí en feien aquest arròs.

Barcelona
I de la València actual saltem a la Barcelona del passat. El Baro de Maldà des de 1769 i fins a la mort el 1819, amb una regularitat admirable, va escriure un diari que va anomenar Calaix de sastre. Anotava tot allò que succeïa al seu voltant i parlant del que es feia a Barcelona el primer dia de l'any explica: "dia que es sol dir de menjar fideu ab sucre, los parroquians de Santa Maria; que també solen dir de semblants festes, en la taula, de bou i arròs, suvre y canyella".

I tornem a Reus

Durant el segle XIX el bou i arròs havia estat popularíssim, ho demostra el fet que ha estat matèria literària i tot, essent esmentada a  Reus, Paris y Londres, comedia en dos actes y en vers de Marcial Busquets (1832-1878) i  Los Ganxets y pelacanyas: primer ensatj poétich-jocos del Cisne vendrellense, una obra publicada el 1866 que fa referència a les tradicional disputes entre Reus i Tarragona. Tot i això aquest menú tradicional no va sobreviure la major part del segle XX, almenys de manera majoritària. Ja al 1923 Pere Cavallé deia: “La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforístic de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celestí Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària tradició” (P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72). El segle XX va  tenir “Una cuina sense bou”, tal com lamentava Josep Pla a El que hem menjat.

Segle XXI, temps de retrobament

Fa anys que certs sectors, cada vegada més amplis, han començat a revaloritzar el patrimoni propi, no només el material , sinó també l'immaterial i la cuina n’és una part important. L’exemple d’aquest interès és la recuperació del bou i arròs com a menja de la Festa Major de Sant Pere. L’any 2008 es va iniciar la recuperació amb la restauració de la recepta per part de la cuinera Mariona Quadrada i un àpat popular per a 300 persones, un sopar que any rera any aplega més i més comensals. L’any següent aquest plat es va aconseguir incloure a les cartes dels principals restaurants de la ciutat. El 2010 es fa un pas més i s’elabora i comercialitza el bou i arròs precuinat que serveix la casa gironina Justmarried i es dóna a conèixer a la Fira del Vi de Reus amb un notable èxit de vendes. El 2011 es televisa l’elaboració de la recepta i fins i tot la cuinera Carme Ruscalleda en dóna la seva versió en forma de croqueta, i posteriorment, aquesta reelaboració es realitza amb motiu de la primera ruta de tapes de Reus.

Recepta del bou i arròs de Reus (per Mariona Quadrada):

700 g de jarret de bou o de vedella a daus, 2 cebes, 2 pastanagues, 1 tomaca petita, 1 cabeça d’alls, 2 fulles de llorer, 1 polsim de canyella, 20 g de farina, 100 cc de vi ranci,  oli, sal, pebre, 2 culleradetes d’herbes seques: orenga, sajolida, farigola, sàlvia, 300 g d’arròs

Elaboració:

Enrossiu la carn amb oli fins que faci crosta. Afegiu-hi una juliana de cebes i pastanagues i deixeu que agafi color. Poseu-hi la cabeça d’alls, la tomaca ratllada i les herbes. Quan la tomaca estigui integrada al sofregit, tireu-hi la canyella i la farina i remeneu per repartir-la bé. Immediatament, afegiu-hi el vi ranci i deixeu-li fer un bull. Seguidament, mig cobriu-ho d’aigua i tapeu la cassola. Feu-ho coure a foc lent fins que la carn sigui tova (unes dues hores, depenent de la qualitat de la carn). Si en acabar hi ha massa suc, poseu el foc ben fort fins que es vegi lluent i acaramel·lat. Bulliu l’arròs amb aigua i sal. Escorreu-lo, passeu-lo per aigua freda i condimenteu-lo amb oli i les herbes. Acompanyeu el plat amb aquest arròs.

11. Boardwalk empire

Un dia s’aixequen els de l’HBO i diuen: Anem a fer la millor sèrie de l’existència, que la crí ca es rendeixi als nostres peus i que arrasem en quotes de públic. Molt bé, agafem una bona història, agafarem guionistes exitosos, construim uns decorats de gran producció de Hollywood i contractem als millors actors i actrius que estiguin en actiu. Fins i tot ens permetem que Martin Scorsese ens dirigeixi el capítol pilot. Molt bé, fem això i tenim muntada Boardwalk Empire.

No s’equivocaven, han aconseguit grans audiències, crítiques lloables i Emmys i Globus d’or per parar un tren. Molt bé, però han fet la millor sèrie de l’existència? No.


Molt bé, anem a pams. Boardwalk empire és la història d’una colla de corruptes d’Atlantic City dels anys 20 que es fan d’or amb el contraban que ha generat la Llei seca. Un dels moments més iròrics de la primera temporada és quan els responsables que es promulgués aquesta llei, la celebren obrint ampolles de xampany. Steve Buscemi un actor de l’alçada d’un campanar protagonitza tots els clars obscurs d’aquest, de moment, poc violent mafiós. Al seu voltant orbiten personatges, alguns reals com Al Capone, i d’altres d’imaginaris, gairebé tots fantàsticament interpretats com el molt ben recuperat Michael K Williams, el mític Omar Litlle de The Wire. Per contra el guaperes Michael Pi sembla que només hi es gui per a fer de contrapès al poc agraciat Buscemi. D’actrius destaca poderosament la camaleònica Kelly Macdonald, que interpreta a una ultracatòlica irlandesa constantment compungida per les contradiccions de les seves creences i la vida real. Aquesta actriu va ser una de les protagonistes de la pel•lícula Trainspoting, o sigui que l’hem pogut veure en registres totalment diferents.

Com que la majoria de protagonistes de la sèrie són irlandesos, doncs toca una cita d’un altre irlandès per a explicar el que falla. Deia Oscar Wilde que ”quan tothom està d’acord amb mi, sempre m’adono que es c equivocat”. Quan vols agradar a tothom, quan gairebé creus que has arribat a la perfecció pot fallar-te la frescor, la espontaneïtat, la lucidesa i d’altres termes que no descriuen prou bé allò que hi ha a les obres mestres i que no hi ha a les obres ben fetes. Aquest estat de gràcia no té unes instruccions determinades. Cert és que a posteriori tothom pot analitzar al mil•límetre els motius d’èxit d’alguna empresa artistica, però és molt difícil reproduir-ho. Quants fracassos no hi ha hagut en l’intent de crear un fenòmen semblant als Beatles?

Potser Boardwalk empire és la seria més ben feta fins a la data, però no és la millor al meu entendre. Potser el motiu és més visceral que no cerebral. Sembla una paradoxa però no ho és. Malgrat la seva qualitat immensa, Boarwalk empire no et tanca dins un pou com Gallac ca, ni t’embarca en un viatge oníric com Twin Peaks, ni et fot la cara plena de mans com The Wire, ni et fa sentir el tacte d’una camisa neta i acabada de planxar com Mad men, ni et posa el cor en un puny com Breaking bad...

12. Game of thrones

Començo una sèrie amb les millors sèries que he vist fins a l'estiu de 2012

No queda clar si és una sèrie d’intriga polítíca, o de Senyor del anells. Game of thrones és una gran sèrie, amb un gran pressupost, amb un gran repar ment i uns no tan grans finals de temporada.

En tot cas és una sèrie molt cuidada, des del tols d’inici i la música, al vestuari, als exteriors i a les interpretacions. El tema de fons és el de sempre: el poder i el sexe. Molt de sexe, per cert, i en moltes modalitats, què està fent l’Obama a les puritanes ments nord-americanes?

Game of thrones és un West wing amb espases, l’únic que els derrotats, enlloc de perdre eleccions, perden el cap. De fet podria ser una magnífica sèrie ambientada a l’Europa medieval, amb tots els embolics de vassallatges i matrimonis de conveniència que hi havia. Només que aquesta sèrie que es basa en els llibres de RR Martin, introdueix dracs, mags, zombies i altres éssers fantàs cs, amb comptagotes, això sí. Segueix...

Un dels pilars per on s’aguanta la sèrie és en l’actor Peter Dinklage, sempre és agraït de la colla dels dolents i a sobre que el teu personatge tingui sentiments i intel·ligència. Guardonat amb un Emmy per la seva interpretació, una de les caracteristiques d’aquest monumental actor és que només fa un metre trenta-cinc, però això no ha impedit que tingui una fantàstica trajectòria artística, un fet impensable per aquestes contrades. Quantes persones que no siguin joves-blancs-guapos tenen oportunitats a la TV catalana i  espanyoles?

A banda d’aquest maquiavèlic personatge trobem un reguitzell llarguíssim de personatges molt ben ideats i interpretats.

El gran hàndicap de la sèrie és la pròpia temàtica de dragons i masmorres. Per una banda bona part del públic detesta aquestes fantasies, i per l’altra, aquesta temàtica afecta, de moment només tangencialment, la trama global d’una història que per si sola és excel·lent. Precisament és aquesta importància dels elements màgics que fa que aquesta sèrie només estigui al lloc dotze d’aquest rànquing. Els dos finals de temporada que hem vist s’han tancat amb un ”deus-ex-machina”, mercès d’un abús de la fantasia heroica, i no pas a una de les filigranes del guió a les quals ens tenen acostumats.

10 dies de Sant Pere, cinquena part, freudianes jaimitades

Enguany el ball de Dames i Vells ha estat fantàstic. No ho dic perquè jo hi surti, bé, o sí. De fet ho diu el Palomar al seu bloc: ”enguany, el ball compta amb el millor text des que va començar a sor r al carrer. Diàlegs àgils, molt ben lligats, punyents i divertits, amb l?adob necessari de llenguatge gruixut i sàtira polí ca”. I sembla que el boca-orella va funcionar perquè a cada representació teníem més i més públic. Però ai las!

Vam tenir la coincidència amb la xiuladissa de Completes i hem desaparegut de l’actualitat mediàtica, i això que la Natàlia Borbonès i el Francesc Domènech va estar prenent apunts i fotografies per a la NW, i Canal Reus va gravar una de les representacions. Els bufons sempre han estat una anotació al marge dels llibres d’història.

Dames i Vells enguany tenia mil i un temes per a fer sàtira i vam tenir el temps que no vam tenir l’any passat, que eleccions i Festa major van venir a tocar.

El temes i l’enfocament és el de sempre, Dames i vells parla de dues coses més velles que l’anar a peu: el poder i el sexe, que en el fons són indestriables.

Vam passar-ho molt bé en espais on tens el públic a sobre, com el carrer Mar Napolità, la plaça Sant Pere i la de Sant Miquel. Al carrer del Vidre també tot i que sempre hi retrona el soroll de la raval i no tant a la flamant plaça David Constantí . La representació de les varietats de Sant Pericu és sempre la més estranya i la més concorreguda, Dames i Vells dalt d’un escenari a la italiana perd com la roba de color, malgrat això, els jardins de la casa Rull sempre són plens a sobreeixir

.

Com a membre del ball agraeixo al pastisseria Franquet la paciència pels assajos que hem fet darrera el seu local, i per les coques que ens ha regalat de tant en tant, i a tothom que ha vingut a veure i a riure als set passis. L’any que ve més, i ja en farà cinc.

10 dies de Sant Pere, quarta part, l’esport i la festa

Una part de la festa que es va recuperar fa tres anys van ser els cóssos. L’esport competiu no sempre han estat milionaris fotent cops de peu a milers de quilòmetres de distància. Fa uns anys en aquest mateix bloc vaig parlar de l’antiga tradició del cós i com és viu encara a l’Ebre. Sembla que aquest article devia fer fortuna. 

Poc després diverses colles de Festa Major van organitzar-se per a recuperar el cós, empentades pel tècnic de festes Marc Navarro. Primerament jo no tenia gaire clar el model, que els equips fossin colles d’elements fes us reservava la par cipació als de sempre, però val a dir que el model funciona i la competivitat i l’espectacle està assegurat. Potser per Sant Pere patim d’un excés d’habitacions, o sigui, cal entrar en una entitat per a ser d’un ball, i ser d’un ball per a par cipar als cóssos, tot molt rebuscat però que funciona. Els cóssos tenen un bon índex de participació i de públic. La fase classificatòria consta de les proves del cós de sacs i del cós de cintes amb bicicleta, el pal ensabonat i les bitlles. La semifinal és estirar la corda i la final és un estrany cós de morters en el qual s’ha de combinar velocitat, força i destresa. Tot plegat està lligat per una orquestrina que toca entre prova i prova i és presentat per algun conciutadà amb gràcia i bona veu. Gairebé res tenim a envejar als cóssos que es fan a les Terres de l’Ebre, potser la participació entusiasta, espontània i sorollosa de la ciutadania, però ja arribarà sí ha d’arribar.

10 dies de Sant Pere, tercera part, l’interregne festiu

Sant Pere dura molts dies de festa, enguany han estat més o menys deu. Res a veure amb festes molt més concentrades com la Patum o Sant Fèlix. Des de barraques fins a completes hi poden anar uns quants dies, fins i tot una setmana com ha passat enguany. Malgrat això, cada dia sabem organitzar alguna cosa, o més d’una, per a no baixar el ritme i con nuar en aquest estat de vetlla constant que són aquests dies.

Engegada la primera Tronada ve la fenomenal Cercavila del Masclet. Fa uns anys, quan es va deixar de regalar Masclet gratuïtament i es va tallar d’arrel un dels actes més par cipatius i conflictius de la festa, la colla del Bou hi havia deixat de par cipar per no estalviar-nos problemes, semblava que la cercavila del Masclet havia de desaparèixer. Res més lluny de la realitat, la par cipació ha baixat, és cert, però aquesta cercavila ha aconseguit una cosa molt difícil: que els balls i el bes ari siguin un instrument per fer festa i no només un element de la festa. Les colles fem servir bous, cabres, cercolets, gegants, dracs... per a deixar anar les nostres ganes de festa, lluny de la cerimoniositat i desfilades d’altres moments. 

No només hi ha la cercavila del Masclet. Els del Bou organitzem el Correbars del Bou. Com al Masclet, una cercavila que en uns primers moments tenia unes connotacions alcohòliques, ha quedat aquesta pràctica fossilitzada al nom, i només corren alguns porrons del cervesa amb llimonada des nats a refrescar els músics i els portadors de bèsties i gegants. Val a dir que en aquesta cercavila la música té un paper principal gràcies a la Bandarra Street Orchestra. Els elements fes us que hi participem ho tenim clar. No podem competir contra les ganes, el talent i la gràcia d’aquesta banda de músics montblanquins. No passa res, al Mardi Gras de Nova Orleans ha passat el mateix: les Second lines, les bandes de músics, han eclipsat a les Main lines, o sigui, les comparses de gent disfressada. Potser pagaria la pena que algú del carnaval s’hi fixés en aquest fenòmen.

10 dies de Sant Pere, segona part, ser agraïts

Deia la Dharma en no sé quin concert que ser agraïts és de ben parits. Doncs a això vaig. Precisament per Sant Pere, per l’enardiment d’ànims i la calor, els reusencs ens estimem i ens odiem de manera desproporcionada. De la mateixa manera que diem les mil meravelles d’una persona, podem estar planejant fotre una garrotada -que no passa mai de la boca- a algú altre, o com passa més sovint, acordar l’expulsió d’algú d’un element festiu per comportaments impropis de la camisa que es vesteix.

En primer lloc gràcies al Josep Baiges pel seu apunt El Jueu del Raval i un Boucom cal, en el qual lloa desmesurada-ment la meva capacitat poètica. Primer em vaig pensar que això de lligar la meva persona en el mateix article amb el Jueu del Raval era una broma del Josep referida al meu semí c apèndix nasal. Res d’això, al peus del Sr. Baiges, només aclarir que els versos de Dames i vells no els faig només jo, sinó que pel cap baix hi ha una catorzena de caps pensant en les barrabassades que diem. De la mateixa manera que darrera les activitats del Bou hi ha una bona colla de pencaires, seria injust que el mèrits, i també els demèrits, caiguéssin només en un sol mortal.

Per altra banda també vull agrair a tots els que m’heu felicitat per l’entrevista impossible al Gegant Indi que m’ha publicat la revista NW. També felicito a la revista per haver-me triat, haver-me fet confiança i haver tingut aquesta brillant idea que, gràcies sobretot a les fotos del Carles Fargas, ha tingut tant d’èxit.

Fets els agraïments personals pertinents, disculpeu si en deixo algun, con nuo amb aquesta crònica fes va.