La ciutat d’Hermes i Heracles I

Una de les entrades que diàriament recull més visites és Tradició pagana i catòlica on recollia de manera molt sintètica  diverses mostres d’iconografia pagana a la capital del Baix Camp. Anys després vaig ampliar aquesta mostra i ho vaig publicar a la difunta Revista de Centre de Lectura. Com que aquest reportatge no es pot consultar en línia, dons el penjo per aquest racó per si a algú li pot interessar.

La mitologia, els déus i els herois llegendaris a par r del triomf de les religions monoteistes, van adquirir un nou rol. Els panteons, els conjunt d?éssers divins i semidivins van ser apartats de la mística i la religiositat per a adquirir una significació civil, identitària i fins i tot nacional.

Les nacions de sempre han necessitat déus i herois mítics per a emmirallar-s?hi i d?aquesta manera tenir exemples de comportament davant de les dificultats. Alguns pobles tenen les cançons de gesta que els serveixen com a referent, com serien Rotllà o el Cid. D?altres pobles tenen una mitologia pròpia, heretada dels avantpassats o bé reconstruïda en el temps del romanticisme per tal d?apuntalar les noves nacions amb mites fundacionals que validessin la seva existència. Això seria la tetralogia dels Nibelungs per Alemanya o el cas més clar seria el Kalevala per Finlàndia. Elias Lönro va recollir, aglutinar, estructurar i reescriure les rondalles tradicionals fineses al Kalevala, un poema èpic al qual s'atribueix, en part, el desvetllament nacional i posterior independència de Finlàndia.

  

A Catalunya hem tingut un Joan Amades i molts d'altres folkloristes que també van recollir les llegendes referents a Jan de l'Ós, Sant Jordi i el drac, Otger Cataló, les quatre barres i Guifré el Pilós, Hèrcules, Gerió i l'incendi dels Pirineus... Però no hi ha hagut un Lönro que fes una síntesi de tots aquests mites, una tasca certament complicada perquè les llegendes catalanes barregen mitologia clàssica, religiositat popular cristiana i personatges reals. La feina més semblant va ser la que fa fer Jacint Verdaguer, amb L'Atlàn da i Canigó, tot i que la voluntat de Verdaguer no fos la d'endreçar i unificar la mitologia catalana. Però la feina de Verdaguer ens dóna moltes pistes. A L'Atlàntida, Verdaguer ens indica que els catalans quan parlem de mites mirem al món clàssic i també exemplifica un fenòmen que trobem en moltes d?altres expressions artístiques: el sincretisme. Elements grecoromans comparteixen espai amb elements cristians sense grinyolar gaire, encara que algú vulgui sentir més soroll del que hi ha.

 La ciutat esforçada, la ciutat d’Hèrcules

Quan pensem en Hèrcules, l’Heracles grec, ens ve al cap l’estàtua d’Hèrcules, a la plaça que porta el seu nom. Va ser inaugurada el 1857 i fins fa poc era situada al pati de l’Institut Salvador Vilaseca i avui és a pocs metres d’allí, a la rotonda entre l’avinguda de Jaume I i el carrer de Misericòrdia. Hèrcules va ser escollit pels nostres avantpassats com a metàfora del valor demostrat pels ciutadans l’any 1843, amb el pronunciament del general Prim a favor d'Isabel II, un fet que va fer que Reus recuperés la condició de ciutat amb el títol de "Ciutat Esforçada". Arrel d’allò el 1850 es va adoptar Hèrcules a l’escut municipal fins al 1899, compartint blasó amb la rosa, i per tant tota l’activitat municipal d’aquella època resulta marcada amb la figura d’Hèrcules. 

A la base del mateix monument del Prim, trobem un relleu de bronze de l’escut de Reus acompanyat d’Hèrcules. L’any 1862 es va posar a la façana de l’Ajuntament l’escut partit amb la rosa i hèrcules, avui dia aquesta escultura de pedra descansa al Museu. 

A la porta de l’Institut Salvador Vilaseca també hi trobem Hèrcules amb la rosa, aquesta vegada acompanyat per Apol·lo i el seu disc solar. A més, trobem la rosa i Hèrcules a la campana Petra Clàudia del Campanar, o fins i tot al paper de cal Padreny quan en emboliquen una coca amb cireres o qualsevol altre producte de pastisseria. 

L’heroi Hèrcules també apareix –de manera molt més artística, però també heràldica– a la placa dedicada al polític Joan Sol i Ortega, situada a la façana de la casa en què va néixer, al número 10 del carrer de l’Hospital.

Algunes fonts expliquen que el nen de la plaça de les oques, obra de Pere Vidiella el 1942, seria un Hèrcules infant, tot i que no ha estat possible confirmar aquesta història. de fet, ve a ser una mena de versió moderna d’un model hel·lenístic. Finalment, val a dir que al Mercadal, a la desapareguda casa d’Olives o l’Aliança, situada on ara hi ha el Gaudí Centre, hi havia medallons amb Hèrcules i Venus, entre d’altres, avui conservats als Museus de Reus.

La ciutat comercial, la ciutat d’Hermes

Hermes potser no és tan visible com Hèrcules, però sí que és igual de nombrós. Hermes, Mercuri pels romans, era el déu del comerç i per tan va ser adoptat com a símbol per nombrosos comerciants de la ciutat per a decorar les façanes de les seves cases.

L’Hermes més visible és el que hi ha sota el rellotge de l’Ajuntament, obra de Modest Gené, i que sosté l’escut de la ciutat conjuntament amb una altra divinitat que probablement sigui Hefest, Vulcà, pel martell que duu a la mà.

Tenim un Hermes de cos sencer en un medalló de considerables dimensions al carrer Sant Esteve. Aquest medalló ha estat restaurat fa relativament poc i presenta una molt bona presència.

Un altre figura d’Hermes està situada a l’interior de la Cambra de Comerç, a les vidrieres de colors que hi ha a les escales de la seu de l’entitat. És obra de Pere Calderó i forma part d’un tríptic al·legòric al comerç. De fet la Cambra de Comerç va agafar com a emblema la rosa de Reus juxtaposada al Caduceu d’Hermes.

 La paraula caduceu significa una branca d’olivera amb dos brins de llana. Aquesta vareta màgica d’Hermes va anar substituint -se per dos serps entrellaçades i mirant-se cara a cara. La branca d'olivera es va convertir finalment en una vara amb puny i dues ales esteses. El fet que el caduceu sigui el símbol de la Cambra fa que ens el trobem a la porta de la seu al carrer del Boule,

 i un enorme caduceu metàl·lic presidia l’entrada de la recentment desapareguda Fira de Mostres del Parc de Sant Jordi. Al mateix carrer del Boule, número 3, ens trobem quatre caduceus de pedra a l’edifici del supermecats Pai.

Trobem caduceus d’Hermes sobretot al raval de Santa Anna, on hi havia la majoria de banc i comerços de la ciutat:

 Al número 10, de ferro forjat, damunt de la llinda de la porta de l’escala, a la dreta de l’entrada d’un conegut comerç. 

A l’antic banc de Reus, al número 22 també hi trobem caduceus a la forja del balcó del principal. 

Al número 40, a l’edifici de la Reddis, hi ha un medalló de ferro amb Hermes i la Justícia. Més avall, al número 59, a la clau de la volta del portal del Museu d’Arqueologia hi ha un cap d’Hermes, cofat amb el petasos, o barret d’ala ampla amb unes ales incorporades. 

Al mateix Museu, antic edifici del Banc d’Espanya, hi ha caduceus de pedra repartits per diversos balcons. 

Just davant, al número 68, hi ha dos caduceus a les llindes de les portes del balcó de la primera planta.

I també en trobem un a les antigues cotxeres Sardà, al costat de l’Escola Maria Cortina.

Una dona, tres veus, un teatre de crisi

Disculpeu l’obvietat: Reus és una ciutat de teatre. Aquesta afirmació és certa malgrat l’alopècica programació del Teatre Bartrina, malgrat que a gairebé mig octubre encara no tinguem la programació del Fortuny, i malgrat que en el moment d’escriure això no en sapiguem res del festival COS que s’ha de celebrar demà passat. Quan les administracions fallen, encara queda la societat civil que fa teatre, perquè ara més que mai, hi ha moltes coses a dir i a escoltar. Això pensava escoltant els versos esqueixats de Sylvia Plath mentre eren interpretats per la Marta Parés, la Dolors Quintana i la Diana Izeddin al Teatre Bravium.

És saludable que les companyies no-professionals se la juguin i que se’n surtin tan bé com en aquest cas. Josep M Puig s’ha arriscat a posar dalt de l’escenari retalls d’una vida i d’una obra tan estripada com és la de Sylvia Plath. Tres actrius, tres veus que expliquen, amb una dicció impecable, les contradiccions d’una dona arribada a la disjuntiva de la maternitat. L’ofici de Puig es nota en aquest muntatge, ja que aconsegueix que tres actrius prou diferents entre elles s’entenguin i ens facin entendre un text cantellut, per arrodonir-lo, Puig disposa una oportuna pianista que l’embolcalla amb peces de Satie i Bach.

L’únic que se li pot retreure és una qüestió d’estil: potser estan massa accentuats els passatges més colpidors de l’obra. Hi ha moments que interpretació i text t’ametrallen i instintivament aixeques l’escut i trenques la comunicació, no per manca de qualitat o per avorriment, sinó perquè no es pot processar tot el que arriba alhora.

No només al Teatre Bràvium repten la crisi, a la Sala Santa Llúcia també han programat per segona vegada la Mostra de Teatre Amateur del Baix Camp o la Gata Borda torna a mostrar el ric patrimoni artístic del Cementiri General de Reus. No és teatre professional, d’acord. Malauradament avui els professionals estan a casa al costat d’un telèfon que no sona, i el teatre ha de continuar. Esperem que, tot i que no sigui professional, el teatre d’aquesta crisi sigui tot tan rigorós com el d’Una dona, tres veus.

COS 2012

Finalment s’ha pogut salvar el festival COS d’aquesta enorme depressió econòmica en la que estem immersos. Ha quedat prim i escardalenc, però sobreviu que ja és molt. El fes val COS és el segon fes val teatral de la ciutat de Reus en quan a públic, per això a vegades se’l qües ona, però qui el critica sempre és aquell perfil que descrivia l’altre dia el Ferran Medico: aquells que no trepitgen el teatre si no és per a veure el Joan Pera. Sigui com sigui el fes val COS ha tingut jornades glorioses amb el desaparegut Marcel Marceau i d’altres grans del teatre gestual mundial, recordo com ja fa un munt d’any els impressionants quebequesos Omnibus. I no només això, sinó que el COS ha tingut la virtut de treballar, i molt, la pedrera.

Gran festivals del nostre país donen l’esquena premeditadament als que comencen. Parlo d’algunes edicions del Trapezi, o el cas més paradoxal, el de la Fira Mediterrània de Manresa, la qual tot i tractar la Cultura Popular i Tradicional, passa olímpicament de la cultura que fa el poble i només aposta per noms ja coneguts. Doncs el COS ha apostat cegament pels que s’arrisquen a produir una obra, ja siguin de Reus o de Catalunya. Recordo dos passes memorables al Fortuny de l’adaptació en pantomima d’El Baró i la leprosa de David Cirici, a l’alçada de qualsevol patum forastera, així com múltiples obres de companyies reusenques que a major o menor fortuna hem omplert teatres i places. Grà-cies al COS moltes companyies locals han pogut mostrar el seu treball en condicions, i davant d’un públic que, no és multitudinari, però sí exigent. I aquesta aposta a la llarga s’hi nota. Cada any hi ha més actors o actrius de Reus i voltants que treballen alguna de les disciplines gestuals, en canvi el flamant batxillerat del circ ha quedat desert perquè ningú s’hi ha apuntat. Les cases es comencen pels fonaments i sense presses. Per molts anys de COS!

El Rei Alfons

Rovira i Virgili a la seva Història Nacional de Catalunya anomenà amb el rimbombant nom d’”Emperador del Pirineus” al Rei Alfons I de Catalunya i segon d’Aragó. Aquest monarca ha estat de mal anomenar: Rei Alfons o Ramon, Alfons I o II, ”El Cast” o ”El Trobador”... Sigui com sigui sempre ha estat en un segon pla de l’imaginari català. El mes passat la revista Sàpiens van fer un monogràfic sobre els dotze herois de la nostra història i el Rei Alfons no hi era. Certament no va ser un heroi, però l’excel·lent biografia que li va fer Jordi Ventura ens el mostra com a un dels que van començar a materialitzar la idea d’un Estat -i estat transpirenaic- més enllà d’una acumulació de propietats feudals. Potser aquest Rei, poc guerrer, molt pencaire i sagaç negociador seria un bon referent per aquests temps que vivim. 

Jordi Ventura a Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961) ens va fer un retrat d’un rei viatjador, pactista, negociador, assenyat... Lluny de la imatge que ens va voler donar d’ell el poeta Guillem de Berguedà, el qual l’acusa de lliberti, egoista, traïdor... Guillem de Berguedà fins i tot als seus poemes insta als altres nobles a agafar les armes contra ell. Alfons va bas r el nou estat transpirenaic, en el qual el Principat en feia de viga mestra. Sense gaire vessament de sang (per ser l’època que era), gràcies a la traça i el treball va aconseguir despenjar la Provença del vassallatge de l’Emperador Alemany, així com anul·lar les pretensions del comte de Tolosa mitjançant un pactes Enric II d’Anglaterra que feia la pinça als tolosans.

Va aconseguir, o potser va saber aprofitar, que les potències marítimes de Pisa i Gènova s’anul·laven entre elles per afermar els dominis al Llenguadoc i Provença. De fet, el millor que va saber fer va ser saber seduir i fer vassalls un munt senyors feudals occitans: Montpeller, Rasès, Carlat, Foix, Bigorra, Nimes, Besiers, Carcassona, el Bearn... A Alfons li va funcionar millor el sistema de la pastanaga que no pas el del pal que feia servir Ramon V de Tolosa. Pels nobles occitans les perspec ves de prendre noves terres als muslmans i poder-les colonitzar, eren molt més atrac ves que no pas les espases tolosanes.

El Rei Alfons també va començar crear un estat modern: va crear les vegueries que feien de contrapoder als senyors feudals i va potenciar la Pau i Treva contra els abusos dels nobles sobre el poble. Paradoxalment, tot i que el nom de Pau i Treva sigui molt bonic, a la pràctica era que a par r d’això, qui escanyava al poble eren el Rei i la Jerarquia Eclesiàs ca i no els petits senyors feudals. Alfons també va fundar ciutats i vil·les com Montblanc, i no va complicar-se la vida guerrejant contra Castella, tot i que de mo us no n’hi van estalviar.

Alfons també va fer de trobador, tot i que no va ser dels més brillants. Personalment trobo fantàstic que un dels moments que els catalans vam tenir un territori ben ample, fos format per pactes entre iguals per un cabdill que preferia abocar versos sobre la música més que no sang sobre els camps. Potser per això aquella idea transpirenaica no va durar.

1. The Wire

La millor entre les millors. No és la més ben feta, ni la que té millors interpretacions -tot i que Déu n’hi do-. Però és la sèrie de ficció que trenca la pantalla i no saps si estàs mirant la televisió o estàs guaitant per la finestra. Cada capítol de The Wire és una bufetada a la cara. The Wire et presenta el que saps que existeix i no vols veure del món.

The Wire està ambientada a la perifèria de Baltimore, uns barris perifèrics que massa s’assemblen als barris perifèrics de les nostres ciutats: pobresa, violència, analfabetisme, segregació social i molta droga.

A The Wire, com a la realitat no passa res, durant hores, dies, setmanes... fins que en passa una de grossa i que ningú no s’esperava. ”Saps quina una n’ha passat al barri?”

The wire no sembla que estigui escrita per guionistes, sinó pel des . Els personatges no moren quan convé al guió, sinó quan ho dicta la vida. Un protagonista pot morir al mig d’una temporada sense que vingui gaire a tomb, però a la vida real la mort tampoc apareix al moment oportú.

Si a tu el que t’agraden són les sèries policiàques de luxe a l’es l de CSI o Bones, The Wire és probable que NO t’agradi. Els policies de The wire són de veritat, si no els pagues les hores no treballen. S’equivoquen, no són especialment guapos ni musculosos, si podes s’escaquegen de la feina, i han d’estudiar temaris estúpids per a ascendir, i no pas resolent casos magistralment.

Contra ells tenim una població empobrida que troba en el tràfic de la droga en l’única oportunitat de tenir alguna alegria material a la vida. Fins i tot les mares de Bal more Oest animen als seus fills a ser traficants per tal de poder portar pa a casa. No importa quants siguin detinguts o morts al carrer per qualsevol trifulga estúpida amb un altre clan, sempre hi ha una legió d’adolescents disposada a tot per tal de posar-se quatre dòlars a la butxaca. El Guetto també és un estat: té les seves lleis, normes i sobirania, o sigui, també té el monopoli de la violència dins unes fronteres que els cotxes-patrulla només creuen en comptades incursions.

The Wire fa una disecció del nostre sistema, comença per la policia i els barris degradats i en cinc les cinc temporades que té, obre i inspecciona molts òrgans més del sistema: la indústria, l’educació, la polí ca, el periodisme... I totes des de la mateixa òptica... Aules saturades, estibadors sense feina, sindicats patèticament corruptes, becaris que han estat col·locats per a substituir periodistes, polítics idealistes que es dobleguen a la primera envestida del sistema...

Com en una disecció, The Wire comença per un òrgan i va estirant les ramificacions de nervis i vasos que comuniquen amb altres òrgans, i a base d’observacions de mul tud de teixits diferents es comença a tenir una idea global de com funciona aquest organisme que és la nostra societat. Com Balzac però al segle XXI.

Les disseccions no són agradables, però sí molt interessants i instructives. Per tant aquesta sèrie no és un producte de masses, però pels barris baixos dels Estats Units en circulen moltes còpies pirates, no és un producte de masses però és una sèrie coneguda dintre dels Mossos d’Esquadra.

The Wire és sincera, és de veritat, i si la veus, pot ser que després no t’agradi res més.

2. The Sopranos

L’ópera prima de les sèries. La millor de totes i la més ben feta de les sèries convencionals. Però la poso la segona, ja explicaré el per què de la primera quan hi arribem. The Sopranos són un èxit de crítica i de públic incontestable. Tothom els vol imitar però ningú ho aconsegueix. És difícil parlar d’una sèrie tan excel·lent perquè segur que em deixaré elogis. Fins i tot aquesta sèrie sembla que trenqui la norma que no pots agradar sempre a tothom.

L’argument no és nou: en una família italo-americana de la màfia, el cap de família té una crisi d’ansietat i ha d’anar al psicòleg per a intentar solucionar aquest problema. Ser alhora un capo de la màfia, pare de fills adol·lescents, camorrista, fill sol·lícit d’una harpia, extorquidor, amic dels amics, proxeneta, i un llarg etcètera no ha ser fàcil per qualsevol ment convencional.

Primer de tot, The Sopranos té la millor actuació vista per televisió. James Gandolfini interpreta al gras i sociòpata Tony Soprano i ho fa de manera gloriosa. Gandolfini aconsegueix que t’enamoris perdudament d’un psicòpata lleig, aconsegueix que et vulguis abraçar a un ós furiós. Per aquesta interpretació va guanyar tres premis Emmy i guanyava un milió de dòlars per capítol. Hi ha països en els quals les estrelles no només són futbolistes.

The Sopranos també són uns secundaris i unes situacions fantàstiques. Les millors escenes són quan estan tots al voltant d’una taula i mengen com a llops suculències italianes, i entre cannoli i antipasto deixen anar brillants diàlegs i antològiques interpretacions. La família, no només en el sentit mafiós, esdevé un protagonista més de la sèrie, ja que sembla que no hi ha gaire cosa més: ”He arribat quan la bona època ja s’havia acabat” diu (més o menys) Tony Soprano a la seva psicòloga... Quina bona època? La de la màfia? La dels Estats Units? La d’Occident? La dels mascles-alfa? Doncs a cada capítol ens claven quatre o cinc qüestions com aquesta entre cella i cella mentre endrapen un paquet sencer de prosciutio o enterren a algú que ja feia massa nosa.

I res més, perquè fa de mal parlar de la perfecció. Em sembla que els de l’HBO encara es pregunten com ho van fer i intenten repetir la fòrmula sense aconseguir-ho: Boardwalk empire, Luck...

3. Six feet under

Six feet under (a dos metres sota terra) és una de les sèries més potents de la història. Aquesta sèrie explica la vida quo diana dels Fisher, una família que regenta una funerària privada. Evidentment amb un negoci d’aquesta mena, i tenint la mort com a decorat vital, la quotidianitat d’aquesta família és prou diferent de les altres. 

.

Si Breaking bad és el guió, Six feet under són els personatges. Cap sèrie té uns personatges tan treballats, complexes i excepcionals com aquesta. Aquesta sèrie s’allunya de grans arguments i només explica els desitjos i anhels d’una família. Resulta curiós que dues de les millors sèries del segle XXI nguin la família com a tema.

Cada capítol de la sèrie comença amb la mort d’algú en qualsevol circumstància. Els protagonistes de la sèrie són molt conscients del que a tots ens agrada oblidar: que en qualsevol moment tot s’acaba. Aquesta idea persistent els porta a intentar abraçar qualsevol ferro roent per poder-se mantenir a flotació: la família, el sexe, la religió, la feina, les drogues, l’amor... I ho intenten fer amb tanta intensitat que la resta, els normals, els veuen com si fossin monstres. Però potser els monstres som als altres que no s’agafen tan fort la vida com aquests personatges. S’ha de dir que tot aquest plantejament emo u, que són com cops de puny a l’estómac, no s’aguantarien sense una oportunes dosis d’humor, humor macabre, evidentment.

Val a dir que aquesta sèrie, com que parla tant de la mort, té un missatge positu i esperançador com poques d’altres sèries no tenen. Aquest diàleg de la primera temporada resumeix tot plegat la idea de la sèrie:

 -Why do people have to die? (Per què la gent es mor?)

-To make life important (Per a fer la vida important)

I com que és una sèrie que parla de finals, Six feet under també té el millor final de sèrie escrit mai. A diferència de totes les altres sèries, a ningú se li acudiria demanar que aquesta sèrie es renovi després de la virtuosa clausura de la sèrie. Antològica.

4. Breaking bad

Arribo finalment a les que són per mi les quatre millors sèries de televisió. Les distàncies entre les quatre són mínimes, qualsevol podria ser qualificada com la millor i només els propis gustos personals influeixen en aquesta tria. Per exemple, la quarta és Breaking bad, i en canvi té el millor guió que s’ha fet mai. Si barregem una trama intrincada i sorprenent com la de Sospitosos habituals, una ambientació desenfadadament violenta com Pulp Fiction i un dilema ètic del protagonista com a Casablanca, però al revés tenim una sèrie rodona i electritzant. Si a això li sumem magní-fiques interpretacions dels dos protagonistes: Brian Cranston i Aaron Paul, que entre els dos s’han endut cinc premis Emmy per la sèrie, doncs tenim una obra mestra. Una obra mestra que ens ensenya la putrefacció del somni americà. 

No sabem com acabarà, queda només mitja temporada perquè s’acabi la sèrie. Però sigui com sigui el final, podem estar segurs que els fabricants d’aquesta meravella han pogut explicar fil per randa l’història que volien explicar: la d’un bon home que sempre ha estat correcte i educat, i que la vida li ha pagat amb un càncer terminal, una feina malpagada de professor d’ins tut, una hipoteca que el devora, un fill amb paràlisi cerebral, la dona prenyada, i el menyspreu de tota la seva comunitat... Aquest bon home, que pot ser com qualsevol persona, es creua amb un dels seus pitjors exalumnes que, tot i ser un soca, viu força bé gràcies al pe t tràfic de metamfetamina. I les coses canvien. I no puc dir res més, però la transformació d’aquest bon home en una altra mena de ser és el que explica de manera trepidant la sèrie. El tol no enganya: Breaking bad, que ho entendríem en una traducció d’anar per casa com: ”Nem malament”.

Si t’agrada que et deixin de pasta de moniato, aquesta és la teva sèrie.

5. Battlestar Galactica

Una sèrie de ciència-ficció al cinquè lloc? Buuhhh!!! Fora!!!

Un moment.

Sí, Battlestar Galactica és una sèrie de ciència-ficció, un remake d’una distreta sèrie dels 70 que vam veure per TVE1 les tardes d’estiu. Però la nova versió s’allunya del gènere d’aventures, la nova utiitza la ciència-ficció com a metàfora. Galactica és una sèrie que, amb la disfressa d’una galàxia llunyana, pot dedicar-se amb llibertat a furgar dins les pors i misèries del món occidental després dels atemptats del 11/09/2001. A Galactica els enemics i gairebé destructors de la humanitat són els cylons, robots super moderns creats pels mateixos humans i que poden fer rèpliques humanoides impossibles de distingir d’un humà. La paranoia està servida. Segueix...

Galactica és una sèrie fosca, densa, exasperadament lenta. Els protagonistes són com condemnats a mort que no saben quin dia s’obrirà la porta de la cèl·la (o apareixerà la flota cylon) per a enviar-los a l’altre barri. Galactica parla de la supervivència individual i col·lectiva, i com ens aferrem a qualsevol ferro roent per atènyer aquesta supervivència. L’extinció de la espècia humana que ens planteja la sèrie és equiparable a l’extinció d’un poble, una llengua, una cultura... De fet el guió ho fa volgudament. Alguns lluiten a mort, d’altres es deixen comprar per l’altre bàndol, d’altres juguen a puta i la ramoneta, d’altres es tornen igual de bès es que l’enemic i renuncien a la manera pròpia de fer les coses per sobreviure. La pe ta flota de supervivents humans segueix el seu èxode buscant un nou planeta que els aculli, busca la seva Ítaca contra els enemics que els encalcen, que s’infiltren entre ells i que fins i tot es fiquen al llit amb ells i els diuen dolces paraules a cau d’orella.