Que sí, que encara som ciutat de teatre

El darrer cap de setmana de novembre va fer tornar la fe dramàtica a qualsevol descregut recent. Dos esdeveniments organitzats pel teatre de base  van solapar-se -vès que no hi ha dies- aquells vespres:

Les Artistes Locals i els Perejils van organitzar a la Palma el primer festival “4rts de Teatre”. Amb això han portat a Reus el microteatre, un gènere de rabiosa actualitat que es desenvolupa en petits espais on el públic, una vintena com a molt, gaudeix de peces teatrals de quinze minuts. Per quatre sales de la Palma es van interpretar aquestes obres breus, amb notables participacions de Reus i del Camp. El vestíbul d'aquest descentralitzat teatre era la sala polivalent, amenitzada per un punxadiscos i una barra on podies demanar menjar o beure. A la cresta de l'onada, com diu aquella.

Paral·lelament al Teatre Bartrina el TEBAC (Teatre Estable del Baix Camp) va tornar a ser el de les grans ocasions. El director Miquel Àngel Fernàndez sap fabricar grans espectacles donant la volta a obres del repertori universal. A la Terra Baixa que vam degustar, hi havia interpretacions treballades en les quals poc va desentonar; també hi havia una notable fidelitat al text, malgrat que van esporgar les repetitives acotacions d’ara ric, ara ploro, del teatre de Guimerà; i sobretot, si eres capaç de ser observador, trobaves un detallisme propi del director que sap el que vol i sap com explicar-ho. En definitiva, vam veure una Terra Baixa actualitzada, trencadora, i fosca, igual que ho és l'obra original que és plena d'adulteri, engany, odi, violència, avarícia, i sobretot molt de  sexe. Això em porta a parlar de l’escena de sexe molt explícit que hi ha entre el Manelic i la Marta, el que passa amb aquest tipus d’escenes és que capten una atenció i uns espais que, per exemple, ara jo podria estar aprofitant per explicar altres virtuts de l’obra.

Comptat i debatut, que Reus continua tenint un planter teatral formidable. Eh! I tot això sense el CAER. 

Woyzeck a Palo Alto

Una companyia amb idees anglosaxones encaixa en un espai que porta el nom de la localitat californiana Palo Alto. Woyzeck de Parquing Shakespeare és imprescindible si sou amants del teatre. El text de Woyzeck és un os, Büchner va escriure una obra que haurien signat els existencialistes d’encabat de la II Guerra Mundial, però ho va fer cent anys abans. De fet, retrata una deshumanització que avui dia és plenament vigent. Woyzeck és un os, però el director Marc Rosich ens el dóna mastegat, i preparat perquè no ens sigui tan dur de deglu r.

La direcció i muntatge de Marc Rosich són senzillament antològics. En una nau industrial buida, una colla d’actors esparracats ratllen la perfecció. A base de dir Shakespeare a la intempèrie, aquesta colla d’actors s’han convertit en uns tot-terrenys que broden qualsevol text en qualsevol circumstància: ara, una abrupte tragicomèdia dins una gèlida nau industrial.

Ara que es parla tant d’elits culturals, és prou clar cap on van les coses. Una producció feta sense ajuts, ni subvencions, ni infrastructura... Feta només amb les ganes d’una companyia, és molt superior a d’altres produccions pagades amb tota la parafernàlia, parlo del Woyzeck del Rigola que es va fer el 2001 al Romea. Aquest Woyzeck era una bona obra però no tant com la dels pàrquings, però que si mirem el balanç del que va costar una i i l’altra la diferència és abismal. Us queden tres dies per a veure-la, l’han prorrogat perquè quasi cada dia exhaureixen les entrades. És un espectacle gratuït, però passen el barret al final.

“Tots podríem ser Woyzeck pels cops que rebem diàriament.” diu Rosich, i tant!

Derelictes

Presentació que vaig fer el 13 de desembre de 2013 a ômnium Baix Camp:

Avui em toca la difícil tasca de presentar el poemari Derelictes de David Figueres.

Tasca complicada no perquè no s'ho valgui, és premi Miquel Martí i Pol, sinó perquè amb el David hem estat amics tota la vida, des de la tendra infància, i no només això, sinó que l'amistat i la relació entre els Figueres i la meva família es remunta a unes quantes generacions.

Dit això, entro en matèria que per això em paguen.

Un derelicte és una nau abandonada que va a la deriva, l'analogia entre aquesta embarcació sense rumb i qualsevol català que viu aquest primer tram del segle XXI és clara., les corrents que ens menen són molt fortes però malgrat tot i contra tot pronòstic, continuem surant.

El llibre s'estructura en cinc apartats, el primer “El temps que pesa”,tal com va dir un dia Casasses d'un poemari seu, és una catedral gòtica. Té una estructura i una solidesa plena d'aire i de llum. El poeta és alhora constructor i espectador d'aquesta catedral, la catedral ha estat feta per ell però no només en ell recau la responsabilitat, el temps, l'herència cultural, familiar, vivencial han fet l'edifici tal com és i el poeta es meravella del que basteix. El passat ha condicionat la forma de fer la catedral i el poeta, el constructor, ha d'acabar la catedral, posar la clau de volta de manera que la tanqui, que la doni per acabada, però alhora satisfent l'entorn i alhora a ell mateix.

Kilimanjaro seria la nau central d'aquesta catedral.

Plaça Major i Plaça del Castell les naus laterals, tot i que aquesta segona és situada a la solana.

A través de l'escriptura, el poeta ha endreçat les emocions, no se n'amaga, no són artefactes asèptics. La forma no és molt complicada, tampoc popular, la majoria són decasíl·labs sense rima.

Això ens porta uns poemes molt ferraterians que serien les absidioles de la catedral.   Certeses, Aquesta neu que cau  , i El temps que pesa.

La nau té Fruitera i Detalls del jardí, de contraforts que equilibren els pesos que tenen el present i el passat.

I Derelictes és la rosassa d'aquesta catedral, i amb els que segueixen són vitralls, imatges contemplatives del pas del temps. Les catedrals són testimonis del passat,

desdoblament poeta i persona

Cometre hiverns

És un recull més hermètic, urbà, nocturn,,, Les llargues subordinades fan efectes de llums intermitents, com de la llum que fan els fanals quan passem en cotxe.

“Palpejos de mil sols intermitents” del poema Poblenou.

Són poemes dits a la segona persona del singular, com un murmuri a cau d'orella tornant a casa de matinada, La nit és confusió i alhora és seductora. Dins el caos s'intueix que hi ha el llevat d'alguna cosa.

El poema central Cometre hiverns és això, hermètic i fosc però s'aferra a la llum que encara s'irradia.:

“No som estels ni fars

i hem estirat tots dos

aquest llast de la nit

El flam és encara viu”

Hi ha una guerra entre la llum i la nit, cadascú que les interpreti com vulgui. No sabem fins a quin punt cada concepte és positiu o negatiu:

“No vull fer-me buidor

ni silent visturí

autopsiant la nit” diu a CSI

“Hauríem fugit de la llum” a Projecte d'Odissea

“Corrompudes les ombres

totes eren idèntiques” a Ring rang rung

GERANIS
Poemes sobre el fet d'escriure. Optimistes, primaverals.

Promeses n'és el central i Gènesi fa de pòrtic a la secció.

Fins i tot hi ha referències a diversos autors i poemes, com a l'arxiconegut albatros de Baudelaire, Edward E Cummings, Yeats o Wallace Stevens.

Ara passo a l'última secció i deixo pel final la penúltima, Montsant, que només té un poema, Ara que escric això és també un poema d'esperança, de futur, de família, perquè el futur és la demografia i per tant la família. Això fa de contrapès a la dura secció:

SOM ELFOC

Tornem a la foscor, la de la mort. El poema Som el foc és gairebé tan terrible com la vida real, una vertadera revolta contra el destí. Jardí de Tanhatos en canvi és l'acceptació. Però ja que som a Òmnium i immersos  en el procés que estem deixeu-me acabar amb un poema, que tot i que parla del que parla, ens deixa entreveure una llum, altra vegada. És un sonet dedicat a Lluís Maria Xirinacs: del Desert a l'ombra