divendres, 25 de juliol del 2014

Bruts, llords, potrosos




No agrada de cap manera haver de dir que els carrers de la teva ciutat estan bruts, llords, potrosos… Però tampoc agrada que cada dos per tres un gos faci les seves necessitats a la porta de casa, perquè malgrat les sancions, hi ha molts amos que no recullen mai el que la seva mascota expulsa. Tampoc agrada que hagis de recollir tu els excrements perquè passades unes hores ningú no ho ha fet, i tampoc agrada que passats uns dies hagis de fregar tu el carrer perquè tampoc han passat amb les mànegues i les restes con nuïn enganxades allà on hi passen petits i grans. Per cert, les regidories relacionades són les d’aquell partit que diu que s’interessa pels problemes reals de la gent.

dimecres, 16 de juliol del 2014

Balls parlats: el teatre popular de carrer Pluja d’idees abans del Congrès

Article publicat a Caramella 31

Balls parlats: el teatre popular de carrer
Pluja d’idees abans del Congrès

Aprofitant la nova primavera de balls parlats que hi ha a la Catalunya Nova, dels 500 anys de la primera notícia del Ball de Dames i Vells de Tarragona, paga la pena començar a encendre llum per tal que al II Congrés Internacional de Balls Parlats que s’ha de fer el setembre de 2014 a Tarragona ja tinguem una bona brasa engegada, encara que sigui només apuntant alguns temes:

1. On som? Bona collita en finques disperses
Els balls parlats són el germà català de la Commedia dell'Arte italiana o de les obres que Shakespeare feia al Globe, però amb la gran diferència que no vam tenir cap escriptor de balls parlats que arribés a la sola de la bota de Shakespeare, ni tampoc hem tingut la capacitat de vendre fantàsticament bé el que fem, com fan els italians.
Els balls parlats continuen sent uns grans desconeguts pel fet que molta feina que s’està fent, es fa d'esquena als pobles veïns que fan el mateix. Els gegants, els castells, les sardanes, els diables, el bestiari, fins i tot un element tan efímer com és la cançó improvisada... Tots tenen federacions, coordinadores, agrupacions... que els agrupen, els posen en contacte i els promocionen. Els balls parlats no, res de res. Com que no són ni carn ni peix no encaixen amb res. Els balls parlats, l'autèntic teatre popular català, allò que va haver-hi des de l'Edat Mitjana fins a Pitarra, i que ara està tornant, necessita una empenta.

Bienve Moya, Josep M Martorell, Salvador Palomar, Montserrat Palau, Magí Sunyer, Josep M Salvador ja veien la necessitat de coordinar estudis i recuperacions... l'any 1990!!! Això va ser durant el Primer Congrés sobre els Balls Parlats a la Catalunya Nova (Teatre Popular Català), celebrat a la Facultat de Lletres de la URV. De llavors ençà hi ha hagut un nombre important de recuperacions de balls parlats. D’exemples n’hi ha molts, però trobar-los per si sol ja és difícil, ja que les notícies no acostumen a sortir de l’àmbit estrictament local. Tot i això, la notícia més o menys llunyana que al poble del costat han representat el ball que explica la vida i miracles del patró o patrona, provoca que algú recordi que el pare o l’avi li va explicar que de petit havia actuat o havia vist el ball de tal Mare de Déu o de tal sant, i s’engega un procés interessantíssim de recuperació i d’activació del teixit cultural d’una població per a dur a terme un ball en una data concreta. Uns exemples serien el Ball  del degollament de Sant Joan Baptista de Rodonyà (2013 i 2014), del Ball de Sant Antoni de Maspujols (2011), el Ball Parlat de Sant Roc de l’Argilaga (2000), el de la Mare de Déu de la Candela de Valls (2011)... O l’activació cíclica de balls que mai no s’han perdut però que tenen una periodicitat molt espaiada, com el Ball de la Mare de Déu de Reus, el de Santa Margarida de la Riera... Si a tot això hi sumem l’activitat teatral que també toquen, més o menys tangencialment, balls de diables i de Serrallonga, ens adonem que aquest gènere no és una mera anècdota, tot i el silenci que comunicatiu dins el qual funcionen. Només el ball del Sant Crist de Salomó ha estat conscient de la necessitat d’obrir la seva feina fora dels límits del terme municipal i donar-se a conèixer activament a la resta del país, tot i que, paradoxalment, és un ball que ha fet uns passos per deixar de ser un ball parlat i esdevenir una obra de teatre a la italiana.


Potser la celebració dels 500 anys de la primera notícia del Ball de Dames i Vells de Tarragona podria ser l'excusa per posar les bases per agrupar balls de Malcasats, de Dames i Vells, hagiogràfics, de Serrallonga, etc. 

2. Vitalitat i utilitat dels balls parlats, els balls Dames i Vells
Els Balls Parlats a les nostres comarques van ser les manifestacions festives més populars durant una bona colla de segles, fins que van desaparèixer quasi tots a finals del XIX.
Hi ha balls parlats de caràcter històric (Moros i Cristians o Mossèn Joan de Vic, tot i que ara no es representa com a ball parlat), de caràcter religiós o hagiogràfic, de caire cavalleresc, de bandolers (d'En Serrallonga) i de caire festiu i satíric que són potser els que tenen una major vitalitat .
Dames i Vells és un ball popular de caire satíric que era interpretat només per homes, d'argument senzill i planer, i de llenguatge còmic, barroer, ple d'al·lusions eròtiques, gests obscens i paraules mal sonants.
El Ball de Dames i Vells tracta de les batusses còmiques que sostenen una colla de matrimonis, malavinguts per raó de la diferència d'edat en cadascuna de les parelles. Els marits figuren ser vells xarucs, mentre que les dones són encara joves i eixerides.
A les parelles els aconsellen al Senyor Rector i el Batlle. En una variant del ball (Ball de Malcasats), són aconsellats pel Jutge, l'Agutzil i el Rector. Aquestes autoritats queden en evidència a l'utilitzar mètodes corruptes i autoritàris per a solucionar les disputes. També hi ha un o dos diables burlescos que obren i tanquen el Ball.
El Ball de Dames i Vells (o de Vells) havia estat estès per bona part de la Catalunya Nova, sobretot pel Camp i el Penedès. Tenim documentat que es ballava a Tarragona (1514), Reus (1533), Valls (1635), Montbrió del Camp (1698), Mont-roig del Camp (1816), La Selva del Camp (1816), Riudoms (1861), Porrera (1863), l'Arboç, el Vendrell, Vilanova, Vilafranca, Sitges...



2.1 Tarragona
El ball de Dames i Vells de Tarragona farà aquets 2014 els 500 anys de la seva primera referència escrita. Ha estat un dels balls parlats, conjuntament amb el de Salomó, que millor ha aguantat el pas dels anys, només va deixar de sortir durant els foscos anys del franquisme. A banda és un ball que ha tingut la sort de comptar amb actors i guionistes de gran qualitat que han convertit aquest ball en una de les cites ineludibles de Santa Tecla. Per a veure'ls la gent s'espera una hora i mitja -pel cap baix- abans de cada representació i, no cal dir-ho, està ple de gom a gom. Senyal de la vitalitat d'aquest gènere si les coses es fan ben fetes.

2.2 Reus
A Reus la primera documentació del Ball és del 1533, tot i que en tenim moltes altres referències, hi ha constància de la regular participació en les Festes de Misericòrdia entre els anys 1683 i el 1892. Fins i tot sabem que el 1792 van actuar a la ciutat dos Balls de Dames i Vells, però aquestes nombroses referències no citen cap mena de particularitat del Ball, ni molt menys s'ha trobat el text del Ball com van fer a Tarragona. 
Es dedueix que el Ball de Dames i Vells de Reus havia de ser tan mordaç i iconoclasta com ho és avui dia el de Tarragona ja que el 29 de juny de 1763 en passar la processó de Sant Pere per la Plaça Mercadal, un component del Ball "dirigió sus muecas a los soldados" i aquests el van prendre presoner. Llavors els altres balls, espectadors i capellans van començar a clavar cops de puny, i fins i tot, cops de ciri als soldats. Des del Campanar es va tocar a sometent i la gent ocupà el Mercadal i el carrer de Monterols "
armados de toda clase de armas" i els soldats es replegaren al quarter deixant lliure el dansaire. Tot i això aquest s'hagué de refugiar un any al convent de Sant Francesc, el campaner a Poblet, el tinent d'alcalde empresonat i el cap militar expulsat del regiment.
El 2014 fa cinc anys de la seva recuperació per part del grup de teatre La Gata Borda, format per exalumnes de l’Escola de Teatre del Centre de Lectura de Reus. Com el de Tarragona, aquest ball combina la interpretació d’actors professionals amb la d’amateurs.


2.3 Malcasats: Vilafranca, Vendrell, Vilanova
Els Ball de Malcasats actualment és la variant penedesenca del ball de Dames i Vells. Interessant és el cas de Vilafranca que el ball de Malcasats fou recuperat el 1999 per la Festa Major de Sant Fèlix. A diferència dels altres balls, el Vilafranquí no es basava en la composició de textos crítics adreçats a les autoritats, sinó que va esdevenir una dansa més de la processió de Sant Fèlix. Això diferia de la resta de balls parlats existents que modernament no van a la processó, o bé hi han deixat d'anar perquè no hi encaixen, com ha fet el Dames i Vells de Tarragona. El Consell de la Festa Major de Vilafranca, amb el consens de l’Ajuntament va indicar als Malcasats locals que havien d’incentivar el vessant parlat i dialogat, això va provocar una dimissió d'aquest grup que ja no va sortir a les festes de 2011, i se'n va crear un de nou el 2012 que és un ball parlat on la part teatral és més important que els coreografies i que cuida de manera admirable el text, la interpretació i la posada en escena. A diferència d’altres poblacions, els Malcasats actuals no tenen transvestisme, i com a cosa particular, el de Vilanova surt per Carnaval i no per la Festa Major.

2.4 Valls
El Ball de Vells de Valls, recuperat el 2005, també pren el degà tarragoní com a referent, i alhora comparteix amb el reusenc el fet que el transvestisme és doble, els homes fan de Dames i les dones de Vells. Contràriament amb la tendència general, ja des d’un inici s'uneixen al Tomb del Poble i a partir de 2013 a Completes.

2.5 Altres poblacions
D’altres poblacions com Alcover, Constantí, Sitges o Torredembarra tenen o han tingut recentment els seus balls de Dames i Vells adaptats a la seva realitat.

El curiós de Constantí és que es demostra que com més petita és la població on es fa un Dames i Vells, menys mordaç és aquest, per un motiu molt clar: no rebregaràs en públic a la persona que cada dia tens al costat. Per tant aquest Dames i Vells és bastant amable, però per contra, es fixa en coses molt quotidianes que són molt aplaudides, com podrien ser el horaris de la Farmàcia, les línies d'autobús...

2.6 Utilitat
És simptomàtic el Dames i Vells de Constantí que no és cap recuperació. No han trobat cap document ni paperot que hi digui que es feia l'any de la picor. Han fet un ball de Dames i Vells perquè han volgut, perquè han vist que un ball parlat és una bona eina per a fer poble explicant coses del poble, un ball parlat és un artefacte escènic prou vàlid en ple segle XXI sense que hagi de pouar en les fonts e la tradició. En moment convulsos com és aquest primer quart de segle XXI la comunitat necessita la sàtira per poder riure’s dels problemes que pateix, però també per ridiculitzar i fer baixar a peu de carrer els que s’identifiquen com a responsables de tots aquets problemes.
L'escola que és Dames i Vells de Tarragona han donat vigència a aquest gènere.


3. On s’ha de representar? de les processons als escenaris i a l’inrevés.

Amb l’aparició de teatres a la italiana, en els quals es pot fer pagar entrada, el públic pot seure més o menys còmodament, i és més fàcil de fer trucs escenògrafics, els balls parlats, com a teatre de carrer, van començar a fer figa. Exemple d’això ho tenim que del 1784 al 1890 podem trobar al Teatre de les Comèdies de Reus representades fins a onze peces teatrals que havien tingut el seu ball parlat corresponent (Serrallonga, Tenorio, Amantes de Teruel, Colom, de la Mare de Déu...).
De fet el teatre burgès beu de la tradició de manera gens dissimulada: Víctor Balaguer, el 1858 agafà el Ball de Serrallonga i el porta a l’escena del Teatre del Circo Barcelonès1. Segons paraules de l’època, “se doná al autor lo encárrech de arreglarla y novament posarla en vers, guardant empero lo carácter de la dansa antiga i procurant conservar lo tipo y fisonomía de aquella, sensa despullarla de certa part grotesca coneguda ja del poble y atmesa com a moneda corrent. Lo autor tractá de cumplir ab lo encárrech, fent una pessa dramática calcada sobre l’antiga y tradicional, de la que aprofitá tot lo poch que li semblá tenir algun mérit literari. La idea del autor ha sigut la de sustituir ab una pessa dramática de algun sabor literari, ja que no de algun merit, la ridicula representaciò del ball d’En Serrallonga, y á fi de ferla acceptar pel poble, li ha estat precís atmétrer alguna escena de cert genero que acás la crítica literaria trobe massa grotesca.”
El cas més clar d’aquesta evolució natural és l’adaptació que van fer Favià Puigcerver i Iago Pericot del ball del Sant Crist Salomó, el qual van treure del carrer per a representar-lo dins de l’Església Parroquial, o que l’espectacle commemoratiu dels 500 anys de Dames i Vells de Tarragona es faci al Teatre Metropol.

Si els balls parlats de manera natural van traslladar-se de les processons a les teatres, passant abans per les places i els empostissats, amb les recuperacions de balls parlats estem fent el viatge a l’inrevés. Hem tret les representacions dels escenaris tancats i retornem al carrer, però moltes vegades dubtem de quina és la millor manera de fer-ho.

Quan el ball de Dames i Vells de Reus es va trobar amb el repte de participar conjuntament amb vint-i-tants grups festius reusencs més a la processó cívica que es va fer per Santa Eulàlia 2013 a Barcelona, Rambles amunt i avall, va tenir el dubte de com encarar aquest repte. Les colles actuals de balls parlats no tenen la dansa com a la seva raó de ser. Els balls parlats barregen música, dansa i paraula, per tant en ple segle XXI resulten difícils d'encaixar dins una processó. Avui dia fem els balls sencers en carrers o places determinats però no acostumen a integrar-se en cap mal anomenat Seguici.
Dames i Vells de Tarragona i Reus habitualment no participen a les processons, només Valls hi participa. Els Vells de Valls els primers anys arrancaven junts amb totes les peces i després trencaven el recorregut, fent representacions a places que seguien un camí paral·lel al seguici, que seguia el seu curs normal. Actualment fan el seguici amb tots els elements i sense trencar-lo.

Els nostres balls parlats no encaixen en el patró actual i en canvi els dels nostres besavis sí que ho sabien fer. Què ens hem perdut?

Al segle XIX s'han recollit casos en els quals hi ha hagut processons amb 22 danses, bona part d'aquestes parlades. També s'han conservat textos d'aquests balls parlats, la representació dels quals podia durar més de mitja hora. Com ho feien? Els antics folkloristes ens parlen molt dels arguments dels balls i dels caràcters que els representaven però mai ens parlen de la mecànica que feien servir.

Evidentment no aturaven la processó durant mitja hora per a fer la representació sencera. Tampoc sembla plausible que només ballessin durant tot el recorregut. Sembla que hi pugui haver tres possibilitats:
a.- Que fessin un
 tràiler de l'obra sencera.
b.- Que fessin els millors moments de l'obra.
c.- Que durant tot el recorregut anessin representant l'obra a trossos.

Anem a pams:

a.- Un
 tràiler de Dames i vells és el que va fer Dames i Vells de Reus a les Rambles. Escènicament funciona. L'espectador en cinc minuts veu actuar a tots els personatges i pot entendre l'argument de l'obra. Pot funcionar com a solució en ple segle XXI. Llavors entre tràiler i tràiler els actors poden fer les coreografies del ball, o bé interactuar amb el públic, sempre que es tracti d'un ball satíric. Ara bé, això dels tràiler és molt actual, dubto molt que fos la manera de solucionar-ho del passat, però en tot cas és una manera de fer-ho avui dia. De fet, els Vells de Valls han agafat aquesta solució per a les cercaviles.

b.- Els millors moments es poden fer si el públic coneix l'argument del ball parlat. A Reus tothom sap la història de l'Aparició de la Verge de Misericòrdia, a Torredembarra la de Santa Rosalia, també són conegudes les aventures de Serrallonga... Per tant anar repetint aquí i allà els moments culminants de la història, com seria quan el personatge diví obra el miracle, o quan el protagonista profà mor, o quan té lloc la batalla final... Això lligaria molt amb la manera de fer teatre del passat, uns temps ens els quals els actors podien repetir dalt de l'escenari tres, quatre, cinc vegades les escenes que eren més aplaudides pel públic, encara que fossin de la mort del protagonista.

c.- Que durant tot el recorregut anessin representant l'obra a trossos, i el com ens ho explica
 Josep Bargalló al seu bloc2: "els diàlegs s’estructuraven molt esquematitzats; es representaven de manera itinerant per carrers i places –cada nova escena o nou diàleg venia seguit per un moviment coreogràfic que servia per dur el ball a una altra plaça o a una cantonada-, tot i que l’escenificació completa s’executava en un indret concret, el mateix cada any". O sigui que els balls parlats també introduirien la mímica, potser com les moixiganges del Penedès, amb aquesta solució tindríem una peca dramàtica gairebé total: ball, text i mímica.

En tot cas opcions per a poder reincorporar aquests balls a les processons les tenim. Una altre debat és si val la pena. Tindria sentit Dames i Vells de Reus en la baixada matinal a Misericòrdia, el recorregut de la qual gairebé tots són famílies amb canalla? No. Tindria sentit qualsevol ball satíric precedint la -potser massa- solemne processó del sant o santa de la població? No. El que queda clar, és que en solemnitats o ocasions excepcionals, qualsevol ball parlat pot integrar-se a la comitiva amb total naturalitat, si opta per un d'aquests tres punts.

4. I de propina... quatre consells per representar balls parlats

Els balls parlats són cultura popular i tradicional, patrimoni immaterial, i un munt de coses... però sobretot i fonamentalment són teatre, i això no s’ha d’oblidar.
Anant a veure balls parlats per aquest món a vegades et trobes amb representacions de tot i canviant quatre cosetes molt bàsiques es podria millorar i molt aquests espectacles. Això si es vol representar com un autèntic ball parlat, o sigui, al carrer, ballant entre escena i escena i a peu pla. 

4.1 L'actor que recita que es quedi plantat on està, si s'ha de moure que sigui amb algun objectiu. Fer passets amunt i avall, no només resulta molest pel públic, sinó que tampoc ajuda a la feina de l'actor. De la mateixa manera tampoc s'ha de fer res que no serveixi per a reforçar la interpretació. Per molt amateur que sigui un actor, si es planta i diu amb força i claredat els seus versos tindrà l’èxit assegurat.

4.2. Els versos han d'estar ben escrits: 7 síl·labes i les rimes han de ser Ø-a-Ø-a, a-b-a-b, a-b-b-a o alguna cosa així. No es poden escriure versos com ens sembli per molta inspiració que tinguem. La melodia del text desafina completament si no s’és una miqueta "formal".

4.3. Per què estalviar un crit? Als actors els ha de sentir tothom. No es fa cinema, no es fa teatre de text... Es fa un ball parlat, i els balls parlats es fan al carrer i sempre hi ha xivarri, la gent comenta, riu, passen cotxes... Com menys es crida la gent més parla i tota la feina que s’ha fet preparant el ball es perd miserablement.

4.4. Els actors que no estan actuant han de tenir clar que estan en escena, però tampoc han de voler acaparar l'atenció: o sigui, han d'estar atents a l'acció que passa, però tampoc han d'exagerar les seves reaccions, si ho fan estaran sabotejant ells mateixos l'atenció del públic.

I de propina... Brillo! Els balls parlats no han de ser lents, no s’haurien d’allargassar massa. Cal lleugeresa i rapidesa. Estem en ple segle XXI fent teatre de fa segles, per tant el ritme i la durada s'han d'adaptar als gustos d'ara. 

Conclusió, per ara
En poc espai he avocat idees potser massa diferents. Espero que el II Congrés Internacional de Balls Parlats tinguem temps per molt més, i que serveixi per estudiar el que hi ha ara i el que hi ha hagut. Però crec que sobretot hauria de servir per a vertebrar una xarxa de contactes i relacions entre balls que ara mateix només existeix de manera totalment informal i espontània.
1 V. BALAGUER, Esperansas y recorts, Barcelona, 1866.

2 http://josepbargallo.wordpress.com/2012/09/06/els-balls-parlats-tradicio-i-actualitat/

dimarts, 15 de juliol del 2014

Després del Mort


Antigament, després d’un enterrament la família feia una menjada conjunta. Avui dia potser ho fem si tenim parents que han vingut de molt lluny i que no tenen on anar-se’n corrents just després de passar la porta del Cementiri. La vida moderna fuig de les cerimònies per pràctiques que siguin. Fins i tot al Centre d’Arts Escèniques Reus (CAER) li han estalviat un funeral, un toc de campanes i una vetlla tal com tocaria. Potser no hauríem plorat gaire. Potser hauríem anat al tanatori per compromís. Però ni això. L’Alcalde Pellicer va donar aquest maig passat el CAER per mort, més que mort, per desaparegut com a les guerres. I tal dia farà un any. De res va servir la sorprenent tornada de Ferran Madico al capdamunt de la direcció de l’organisme. Va ser la revifada que a vegades precedeix el final.

Precisament després d’aquesta temporada de dol, caldrà refer els papers dels teatres. Si tornem on érem fa quinze anys, el Fortuny sembla que queda com el teatre que rep les produccions més comercials que passen de gira, l’òpera, i la música clàssica; mentre que el Bartrina programaria les obres més alternatives –per ser Reus- i la música contemporània, si bé hauria de recuperar la capacitat de portar aquelles bones produccions que s’estrenen al Teatre Lliure o al Romea i que ara ens estem perdent.

El COS com que mai no havia volgut ser el que no era, ha resistit i la darrera edició va ser antològica i de les cendres del CAER ha aconseguit començar a aixecar el modest GINY. El cas invers seria el Trapezi, que sense el personal tècnic experimentat, amb una direcció castigada per motius polítics i pressupostaris, i amb edicions francament fluixes, ha fet el que ha pogut, per no anar a fer companyia al CAER a l’altre barri.

El Mort, premonitòriament, va ser l’únic espectacle que aquest CAER va muntar amb la participació de quaranta actors i actrius del territori, i va ser dels únics bons records d’aquella època. El record del que hauria pogut ser i no va ser. Com tantes d’altres iniciatives en aquesta ciutat.

Publicat el juliol de 2014 a la NW

diumenge, 6 de juliol del 2014

Sant Pere 2014




La Festa Major de Sant Pere de Reus, per la proximitat amb Còrpus, va gaudir de deu intensos dies de festa i cultura tradicional. A banda del conegut guió de cada any va haver-hi destacables novetats: l’estrena de la Cucafera, el Tomet de Sant Ganxet o l’estripada visita de l’occità Bou de Mesa pels deu anys del Bou de Reus. Jaume Amenós, històric actor i agitador cultural va ser el pregoner d’una festa que va omplir tots els actes: Seguicis, Varietats de Sant Perico, Cóssos, Dames i Vells, sopars populars, barraques... i per acabar, la darrera Tronada, la del 29 de juny al vespre, va acabar amb la major part de la placa cridant “Independència” i entonant els Segadors.