Portem la rosa a la pell

Els de Reus sentim la ciutat com la mateixa pell. Per aquest mo u s’ha posat de moda tatuar-se la rosa heràldica, tal com podem veure en aquest reportatge de CanalReus.

Però hem de tenir clar que que la rosa s’han tatuat, i que és la que es fa servir d’imatge corpora va per l’Ajuntament -i amb tot l’encert a la meva manera de veure-ho- és l’emblema, que no l’escut de la ciutat. L’emblema és aquest i crec que es podria oficialitzar:

D’escut oficial no en tenim encara. Vam tenir-ne diversos -els podeu veure en aquest ar cle de la Wikipèdia-fins a finals dels noranta. El més conegut per tots és el darrer que hem conegut més o menys tots:

Aquest escut té el problema que no s’adapta a la norma va catalana sobre heràldica, bàsicament perquè l’escut agafa la forma rectangular arrodonida i apuntada, anomenada ”francesa”. Per internet corre molt una versió quadrilonga amb la punta rodona, anomenada ”espanyola”:

Una opció seria posar-lo en versió caironada, que per entendre’ns, un quadrat que descansa sobre un dels seus vèrtexs.

La qüestió seria si tenim dret, o no, a portar la tiara papal. La tiara papal indica que la ciutat perany a la sobirania vaticana, per tant, amb quin dret ens posem aquests emblemes vaticans a l’escut? Les tradicions fan lleis. Fins aquest punt?

Com que encara no s’ha resolt l’assumpte, el 2011 l’historiador Quim Besora en una carta oberta va requerir al Regidor de Cultura que s’adaptés l’escut a la norma va i s’usés la proposta que la màxima autoritat en el tema, l’Armand de Fluvià, va fer a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya el 1981. La proposta no va tenir èxit i es va aixecar una mica de rebombori perquè es proposava retirar la tiara papal, que no les claus:

Aquest escut està inspirat en un de 1712, quan l’Arxiduc Carles, via al seva dona, ens va condecorar per la nostra par cipació en la Guerra de Successió, amb: ”lo tol de Imperial Atenta Ciutat, ab la concessió de aportar massas per sos vergues en los actes públics y la de posar per armas una àguila amb les alas esteses dins un camp dorat que man nga dins son pit la Rosa, an c blasó de la vila, y als costats dos lleons sostenint l’Escut...” O sigui, l’escut del tricentenari que aproximadament seria:

  

Però entremig d’Àligues, Lleons, i claus i ares papals un altre personatge va aparèixer, precisament Joan Prim, del qual també estem d’aniversari. Per la participació en aquells temps convulsos la ciutat va rebre el títol de ”Muy leal y esforzada” i per aquest motiu un Hèrcules va acompanyar la rosa durant bastant de temps.

De fet encara està vigent, per exemple, com a marca comercial d’una coneguda pastisseria:

  

Un altre escut, que resulta bonic per la seva senzillesa, i és el que porta la Mulassa al seu domàs, és el que va ser oficial de 1899 a 1940:

Veiem com havien corregit la presumpta apropiació de la ara i les claus papals i havia deixat la rosa com a element central només accompanyada per una corona baronial i ducal i unes fulles de llorer, tot i que es dibuixa amb la forma rectangular arrodonida i apuntada ”francesa” que no ens correspondria.

Sembla embolicat poder conjuminar-ho tot sense trepitjar cap ull de poll.   M’he atrevit a fer una proposta. Un escut apoteòsic amb gairebé tots els elements patrimonials de la ciutat:

Aquí ho tenim tot: la Rosa del s.XIV de Roger de Belfort, els emblemes papals del papa Luna del XIV-XV, l’Àliga en camp d’or corononada, i els dos lleons (un com a cinturó) del XVIII, i l’Hèrcules del XIX junt amb el lema de tres de les distincions rebudes per al ciutat. Una barreja bastant carregada, la veritat, dubto que ningú s’arribi a tatuar tot aquest personal al turmell. Si us he de ser sincer, com la simplicitat i la bellesa de la rosa solitària en un camp blanc no n’hi ha cap d’altre. Crec que rematant-la amb el timbre -una corona mural- corresponent de ciutat, també seria una bona opció per oficialitzar l’escut:

Per aquest ar cle he ngut l’ajuda inestimable de Xavier Garcia, heraldista i autor del blog Dibujo Heraldico que ha publicat aquest post sobre Reus.

Teatre de vidre

El darrer cap de setmana de novembre hi havia tripleta teatral al Fortuny, Bartina i a l’esforçada Sala Santa Llúcia. Els abnegats cangurs, nous fats de les famílies amb petits, van indicar-nos que el divendres era el dia assenyalat per anar al teatre. Aquesta tria era El zoo de vidre de Tennessee Williams muntada per Focus, o sigui, una aposta segura de cara al gran públic. Més si comptem que tornava a la ciutat on havia estat estrenada per primera vegada en català seixanta anys enrere. Dirigida per Josep Maria Pou i sobreactuada per Mírima Iscla a qui discretament li donava la rèplica Dafnis Balduz, va omplir el Fortuny fins a les llotges més incòmodes. Era l’espectacle que tocava aquella quinzena per anar a veure i per a fer-se veure. L’amarg retrat dels que queden apartats del sistema capitalista que va escriure Tennessee Williams, al revés del silenci sepulcral que ens relatava Xavier Amorós ala representació de fa seixanta anys, enguany va estar agombolat tota la sessió pel que semblaven falques publicitàries del Mobile World Congres i la fàbrica de caramels Virginias. Potser la normalitat de la Cultura Catalana era això.

Sembla que l’endemà pocs van repetir d’anar al teatre a veure Mont(ss)errat al Teatre Bartrina. L’actor del monòleg, el reusenc Carles Bigorra se’ns queixava amargament en una publicació diària i deia que “Reus havia quedat antiquat”. Potser sí, o potser és que els espectadors de teatre de Reus són molt militants, però molt pocs comparats amb el total de al població, i amb un dia de teatre a la setmana en tenen prou i de sobres, per temps i per una economia que no està per tirar coets, i pitjor m’ho poses si plou i si a sobre és el quart monòleg que s’ha programat al Bartina des del setembre. Doncs passa que et venen a veure els incondicionals, i encara bo que en  tinguis. Cinc monòlegs de deu espectacles programats al teatre del poeta potser han provocat un cansament en el públic que prefereix anar a tiro segur a veure una producció de Focus, que almenys saps que sempre tindrà ingredients comestibles, encara que el producte final sempre tingui el mateix gust.

El Jaume ha ajustat la porta

No s’entendria res del teatre a Reus del últims quaranta anys sense tenir en compte la figura del Jaume Amenós. Voler fer una glosa de la seva figura segur que seria incompleta perquè els seus esforços i les seves virtuts superaven la capacitat de recerca de qualsevol glosador que té les paraules comptades. Qui vulgui repassar-ne tota la feina  pot llegir-se el llibre El Bravíum de tots 1951 – 2001  de Margarida Riu, i pels últims deu anys submergir-se a internet i trobarà hores i hores d’informació que va generar la seva infatigable tasca.

Per tots aquells reusencs que ens hem acostat al món del teatre, a un costat o a l’altre de la quarta paret, el Jaume Amenós sempre ens va obrir la porta del Bràvium amb un somriure d’orella a orella. Que si una colla necessitava un espai per assajar, a l’altre li calia vestuari per a representar una obra d’època, que si unes noies volien estrenar al Bràvium, o si uns nois necessitaven uns vestuaris per canviar-se abans de sortir a actuar al Pallol... Històries com aquestes es repetien setmana rera setmana. Històries en els quals no n’era el protagonista, però sí una peça cabdal perquè arribessin a bon port. La majoria d’iniciatives teatrals que han sorgit a al ciutat han passat per l’autopista que l’Amenós i companyia van construir, una autopista sense peatges i sense barreres.  Mai no calculava què podia obtenir-ne a canvi, però sì que feia les coses per interès de la ciutat. Quan el trucaves o li proposaves alguna cosa de seguida t’hi entenies perquè veia clar que qualsevol iniciativa cultural que es volgués tirar endavant, aconseguia el seu objectiu de fons que era fer créixer la ciutat, i per això sempre oferia la seva entusiasta col·laboració, encara que sabés que aquesta potser no li seria mai prou retornada.

Una nit freda de principis de desembre el Jaume va ajustar la porta que sempre havia mantingut oberta i amb un somriure d’orella a orella, però no la va tancar pas, perquè la feina que va fer, i que va ajudar a fer, perdura perquè moltes d’altres portes s’obrin.

perquè no vol o perquè no pleguen res de la pel·lícula, igual que al referèndum.

Publicat a la NW el desembre de 2014

Joan Barril a les fosques

Quan era jovenet els diumenges a la nit m’adormia tard. Dins el llit escoltava amb un transistor el programa Papers mullats que Joan Barril i Joan Ollé feien per Catalunya Ràdio. Era un programa sobre llibres ple d’imaginació, que em va impressionar tant que crec que és un dels focus que em va encomanar una febrada literària que va encaminar la meva carrera, malauradament no puc dir professional.

Anys més tard, quan feia de professor per a adults a Cambrils i tornava a altes hores de la nit, passava per carreteres secundàries i em posava a la ràdio del cotxe El cafè de la República del mateix Joan Barril. La sensació de plaer era la mateixa d’anys enrere. Un plaer que apel·lava a la intel·ligència de l’oient. Una rara avis dins el panorama comunicatiu.

La darrera vegada que el vaig escoltar era a la cuina de casa. De manera excepcional no anàvem contra-rellotge i vaig poder esplaiar-me fent un bacallà amb cigrons per sopar. Em va quedar prou bo. Una escena quotidiana ben maca pel retaule dels records.