El Ball del Naixement de Jesús a Betlem

Dimarts vaig poder escapar-me a veure el Ball del Naixement de Jesús a Betlem, un ball parlat que va ser recuperat l'any passat, i que enguany n'he refet el text per tal que adaptés l'estructura pròpia dels balls parlats. L'any passat va ser l'Orfeó i enguany els Arrelats que han aixecat el ball. 

Escriure de cap i nou un ball parlat del qual no se'n té el text ni una descripció és agosarat, però cal arriscar-se. Joan Amades ens explica que aquest ball va ser representat a finals del segle XIX pels carrers de Reus i ens en deixa la partitura i un gravat, i poca cosa més. Per poder reconstruir-lo he hagut d'anar a veure quin tipus de teatre nadalenc es feia llavors. En aquell temps hi havia un text popularíssim, antecedent dels Pastorets, que es deia Los Pastorcillos en Belén, ó sea el nacimiento de Jesucristo. Aquests van ser els primers Pastorets publicats, el 1844 a Igualada, i no devien diferir gaire dels Pastorcillos en Belén que es van representar el 5 d'octubre del 1878 al teatre Principal de Reus, o el que el 1897 i posteriors es feia al Col·legi dels Pares de la Sagrada Família. A finals del segle XIX tenim una certa promiscuïtat entre el teatre de carrer i el de sala, de manera que un espectacle de sala podria reproduir-se al carrer, i a l'inrevés. 

Basant-me en aquest antecedents, i en els popularíssims Pastorets de Folch i Torres vaig muntar l'estructura d'aquest Ball del Naixement. El ball té cinc actes, o sigui, pensat per a representar-se en cinc espais o places, i està escrit completament en heptasíl·labs i en vers. Els personatges del poble rimen els versos parells, mentre que els personatges celestials (arcàngels, Josep, Maria,...) rimen parell i imparells, en ABBA i en menor mesura ABAB. En total el ball té aproximadament uns 320 versos i inclou dues cançons cantades: La primera és un fragment del Cant de la Sibil·la que anuncia l'arribada del Salvador, estem acostumats a tenir notícies d'aquest cant com a part de la Missa del Gall d'algunes ciutat, però segons una Consueta mallorquina del segle XVI (Manuscrit Llabrés) trobem aquesta integrada dins les representacions del naixement de Jesús. El Concili de Trento i següents prohibicions expulsarien aquestes representacions al carrer, mentre que en alguns casos el Cant es va poder conservar a les esglésies. L'altra cançó és el conegut Petit vailet, més conegut com Xarrampins, en les corrandes de la cançó s'hi inclouen temes d'actualitat. Aquí bec directament dels Pastorets de Folch i Torres que cada edició -el text així ho indica- estrenen unes cobles que ironitzen sobre el que ha passat durant l'any.

És estrany escriure un text i mesos després veure'l representat. Un s'imagina les coses d'una manera i qui ho llegeix i interpreta ho fa d'una altra. De fet quan un posa en circulació un text deixa de ser teu i per tant tothom pot fer-ne l'ús que li convingui. No es pot pretendre publicar i després agafar-te-la amb paper de fumar.

I tot plegat per què? A vegades quan fas una feina així t'ho preguntes. Quin sentit té muntar una peça del XIX en ple XXI, per molt actualitzada que estigui? La resposta me la van donar, sense dir-me res, una família sud-americana que va seguir amb atenció el ball. Si aquesta ha de ser una eina perquè algunes de les noves comunitats del nostre país trobin punts en comú amb la nostra cultura, doncs ja paga la pena l'esforç.

Deixem-nos de teories, el teatre funciona en escena i no en congressos i dissertacions que no duen enlloc. Us recomano que si us interessa hi aneu. Tornen a sortir el 29 de desembre i el 4 de gener. 

Llàstima que al portal de Jesús el brogit dels cotxes i dels passavolants no deixi sentir res del que diuen. No passa res, l'any que ve ja trobaran espais més indicats, tranquils i silenciosos. I de passada, també ens donaran els horaris detallats dels espais. Roma no es va fer en un dia, ni les tradicions tampoc.

2017: 425 anys de l'Aparició

Les definicions de Tradició ens diuen que és: «Acció de lliurar, entregar» i «Transmissió oral de pares a fills, de fets històrics, creences, doctrines, etc». Per tant tradició és un acte de comunicació entre generacions d’unes vivències. Reflexionant sobre les Solemnitats, la comissió de Protocol ens hem adonat que són unes festes que són poc conegudes per la població, i el motiu és que són molt allunyades en el temps, de manera que les vivència d’aquestes festes queda esborrada per l’oblit i quan toquen, cal explicar-les a la majoria de la població de bell nou. Com sabem, actualment lesSolemnitats són els centenaris de l’Aparició i cada vint-i-cinc anys de la Coronació. Això fa que una persona visqui plenament només -i amb sort- un parell o tres de Solemnitats a la vida, una quantitat insuficient per a poder transmetre-ho a les generacions posteriors.

Les darreres Solemnitats han estat. 1892, 1904, 1918, 1923, 1929, 1954, 1979, 1992 i 2004. La propera tocaria d’aquí tretze anys, el 2029. Val a dir que no sempre les Solemnitats havien estat tan allunyades en el temps, en el passat , cada cop que la vila reusenca es trobava davant un perill o en una situació greu de necessitat col·lectiva –epidèmies, guerres i, sobretot, sequera–, Reus acudia a la Mare de Déu de la Misericòrdia per tal de demanar l’ajut diví. Es portava la imatge a la prioral de Sant Pere per tal de fer pregàries. Quan s’havia obtingut la gràcia demanada, la imatge era retornada al seu santuari amb grans demostracions festives, en què participaven tots els estaments socials i econòmics de la ciutat.

Sense fer una llista exhaustiva , trobem que cada pocs anys el poble anava a buscar a la Verge per a portar-la a la Prioral: 1602, 1603, 1610, 1623, 1630, 1638, 1640, 1650, 1652, 1657, 1678, 1681, 1684, 1687, 1688, 1691, 1720, 1738, 1748, 1750, 1753, 1756, 1770, 1771, 1774, 1780, 1783, 1788, 1792, 1809-1816, 1821, 1834-1845, 1850, 1854, 1856, 1859, 1863, 1868, 1878 i 1885. Veiem doncs que les visites de la MD de la Misericòrdia al centre la ciutat eren molt més sovintejades que en l’actualitat. Les necessitats de subsistència de la població provocaven aquests actes de fe i devoció. Actualment les maneres d’afrontar el problemes col·lectius han canviat, però les necessitats de refermar la devoció i la fe per uns, i de reforçar el sentiment de pertanyença i d’identitat ciutadana per tots, continuen intactes. És per aquest motiu que pensem que cal reforçar les Solemnitats com a festa singular i excepcional –en la mesura justa- de la ciutat de Reus. 

Donat que és poc previsible que hi hagi Solemnitats per casos excepcionals en una societat molt plural, establir una regularitat en les festes seria més assumible per a tothom. Això es concretaria en celebrar com fins ara els vint-i-cinquè aniversari de la Coronació i sumar-hi el ara els vint-i-cinquè aniversari de l’Aparició, enlloc de celebrar els centenaris com fins ara. Això ens dóna: 

ANY	2004	2017	2029	2042	2054
MOTIU	100 Coronació	425 Aparició	125 Coronació	450 Aparició	150 Coronació
Període		13 anys	12 anys	13 anys	12 anys

Amb aquesta proposta tindríem Solemnitats cada 12 i cada 13 anys. 

Per contra, el calendari que tenim previst per ara és:

ANY	2004	2029	2054	2079	2092
MOTIU	100 Coronació	125 Coronació	150 Coronació	175 Coronació	500 Aparició
Període		25 anys	25 anys	25 anys	13anys

Aquesta cadència de 12 i 13 anys de diferència entre celebracions ens acostaria al model d’altres festes marianes molt sentides per poblacions com les Decennals de Valls, el Sexenni de Morella o les Quinquennals d’Alcanar, Ulldecona o la Ràpita. 

2017, LA PROPERA?

Si aquesta proposta es veiés amb bon ulls, amb Ulls d’amor, la propera Solemnitat seria el 2017, el 425è aniversari de l’Aparició. Sense tenir-hi res a veure, però com a feliç coincidència, aquest serà l’any que Reus és al Capital de la Cultura Catalana, l’any que el país tindrà posada la mirada en Reus, i podrà admirar el nostre ric patrimoni relacionat amb la Mare de Déu de Misericòrdia. Aquest coincidència amb un acte extraordinari també va tenir lloc el 1992 amb les Olimpíades, i els dos actes diferenciats no només no es van destorbar, sinó que es van reforçar mútuament.

Els jocs dels campanars

Joan Sales a Incerta glòria ens parla d’una mòmia desenterrada que es troba en un convent saquejat pels anarquistes. Dreta, aguantada en una paret, té una ganyota com de murri. Talment els Jocs del Mediterrani, dels quals ja no se’n pot fer sang, estan apergaminats, buits, i amb un somriure burleta que ens recorda la nostra pròpia estupidesa. Sí, la nostra pròpia, perquè el fracàs absolut de Tarragona també és el fracàs de Reus, Valls, Cambrils, etc. Un fracàs que es suma a tots els altres que pengen del pecat original de les batalles de campanar. No ens sabem entendre, i així qualsevol ens fa sopes al cap. Sent la segona regió del país, només arribem a ser la primera riota.

Fins ara el debats territorials s’han encarat amb la mateixa seriositat que els partits de futbol de pati d’escola: «primer A, guanyarà» contra «primer B, ho fa molt bé». Aquesta ha estat la dialèctica, i el poble seguint la corrent, perquè vés a explicar-li al poble segons quines complicacions. I així ens ha anat.

Malgrat tot, per demografia i no per mèrits, aviat arribarà al plat de les cireres la generació que ja hem viscut d’una altra manera el territori. Gràcies a la dispersió de la URV molts hem estudiat en una ciutat veïna, i la mobilitat laboral, emocional o festiva ens ha empès a agafar el cotxe molt sovint per recórrer les matxucades carreteres del Camp. El canvi s’ha d’imposar, tot i que històricament sempre haguem triat les opcions errònies.

Uns Jocs del Mediterrani del Camp, una Capitalitat de la Cultura Catalana triangular Reus-Tarragona-Valls, una estació de l’AVE ben situada, un transport interurbà còmode, una mínima ordenació dels polígons industrials... Poden ser propostes que semblin absurdes en fred, per a alguns fins i tot urticants, però d’una vegada per totes ens cal una sola veu al territori. Si cal dins dels despatxos que arreglin les diferències com El Club de la Lluita, però que s’acabin ja les batalles de campanar, les polítiques locals de vol gallinaci, i les mòmies desenterrades que ens recorden les nostres pròpies misèries.  

Dona no reeducable

Com en els vells temps, una de les joies del Teatre Lliure arriba al Bartrina. Som les cares de sempre, una mica més vells, una mica més savis. També hi ha cares joves que no coneixem, el verí del teatre encara genera nous brots d’afectats. Curiosament la gran majoria de càrrecs electes de la Casa Gran estan vacunats d’aquest mal. És estrany que la sala del carrer Major no està plena. Si el llorejat Lluís Pasqual no omple, qui podrà fer-ho? Simptomàticament el teatre no ha estat considerat un dels “7 tresors del Patrimoni Cultural de Reus”, tampoc la poesia de Ferrater, així estan els coses. Malgrat tot, les matinals infantils del Teatre Bràvium omplen, Santa Llúcia programa regularment, i al Teatre Bartrina venen meravelles com aquesta Dona no reeducable.

La interpretació que fa la Míriam Iscla és excelsa. Qui ho havia de dir quan feia papers humorístics, i secundaris, amb les T de teatre que a la seva maduresa ascendiria a la glòria  escènica. Les coses no es fan soles, l’Iscla és molt bona, i la fa pujar l’escaló definitiu la direcció del Lluís Pasqual. Res no hi sobra, res no hi manca. La Míriam Iscla mai no havia estat sant de la meva devoció, però el Pasqual li ha tret tots aquells vicis d’actor que m’enutjaven, no hi ha ni una sola vocal sanglotada, i l’emoció és continguda i dosificada de manera corprenedora. Dona no reeducable és un monòleg de setanta minuts de cops de puny a l’espectador. El ring és dalt de l’escenari, però el públic a platea és l’sparring d’aquests campions, i rep una bona estovada. Amb el text duríssim d’Stefano Massini seria fàcil clavar un KO al públic als pocs minuts, però la intel·ligent posada en escena fa que els cops es vagin espaiant el temps just perquè agafem aire i no ens desplomem i desconnectem de l’acció escènica.

Un professor d’universitat, un dels pocs dies que va venir a classe, ens va explicar que en tota crítica es comença per explicar l’argument de l’obra. Jo ho he deixat pel final: Txetxènia.

Publicat a al NW de desembde 2016