Les ressaques de les barraques

Barraques està de ressaca, d’una ressaca mortal. Les barraques van néixer amb dificultat, amb totes les traves del món de part de la Casa Gran, però l’obstinació de les entitats les va fer créixer i, durant una època, una associació no era ningú si no era a Barraques, com passa per Sant Jordi. La pluralitat de formes i de veus era complexa de gestionar, però ben enriquidora: hi havia diversitat musical, actes culturals paral·lels, i fins i tot es va assajar una connexió amb el Barri Immaculada per tal que la cosa quallés.

Alguns culpen de l’agonia de l’excés de seguretat. Bé, seria una irresponsabilitat descuidar-la: el 2005 un delinqüent habitual va clavar ganivetada mortal a Josep Maria Isanta en el curs d’una festa popular a al Patum. El 2014 el TSJC va culpar a Interior per una negligència en el dispositiu policial aquella nit. Grupets de delinqüents semblants s’havien vist proliferar per Barraques de Reus. Recordo una nit de barraques de 2011 que un grup d’aquests va tirar un noi per terra que passava per allà i li van arriar patades al cap fins que van escapolir-se quan s’hi van acostar els de seguretat. Afortunadament a Reus no ha passat mai res tan gros com a Berga, per què? Perquè els reusencs som millors? No, per la seguretat. A ningú li fa gràcia que li remenin la bossa, ni que el tinguin en una cua, i potser que el tractin amb poca educació, o fins i tot de males maneres, com a vegades passa. En tot cas seria una irresponsabilitat imperdonable negligir la seguretat. És un dels molts preus que hem de pagar per tenir una societat mal educada i violenta.

Barraques mor d’èxit, la dimensió de gent que s’hi atansa obliga a unes mesures que naturalment no agraden. No hi ha solució per a Barraques, les coses naixen amb il·lusió, creixen amb força, tenen un moment de plenitud i després ve la decadència i el final.

Potser les Barraques han de morir perquè neixi una altra cosa, potser dels ossos en neixin diverses opcions descentralitzades i variades que defugin les aglomeracions, sempre que des de la Casa Gran es tingui prou vista com per deixar-les néixer. Per Sant Pere els de Reus sortiran a passar-s'ho bé. Abans hi havia les revetlles privades, ara les Barraques, potser és el moment de passar el full del calendari.

Incendi al Fortuny

Fa cinc anys l’Incendis de Wajdi Mouawad dirigit per Oriol Broggi va commoure el Teatre Bartrina. La interpretació de la Clara Segura ens va trencar el cor en mil bocins i semblava impossible de superar aquella fita. Incendios és igual de vigent que fa cinc anys perquè és una tragèdia contemporània, amb els mateixos ingredients que els grecs van escriure fa milers d’anys, perquè ja llavors van llegir que a la sang hi portem la misèria, la ira i la desraó de la guerra.

Mario Gas va posar un trio de luxe per a interpretar les dones de la tragèdia. La Laia Marull està ben mesurada tot i l’horror que ha d’interpretar, de la Núria Espert no crec que en pugui ponderar res que ja no estigui escrit, però sobretot fa emocionar fins a la llàgrima la Carlota Olcina. Al teatre no hi ha papers massa petits, hi ha egos massa grans. L’Olcina no interpretava el paper protagonista, i tot i així va estar estel·lar en el paper de filla perduda i aixafada per la història. Els actors feien d’estaquirots però sense fer gaire nosa a la història que movien les actrius. Incendios és una història duríssima pel que explica, i per la vigència del que explica. Ben dirigida i ben interpretada t’agafa pel coll i notes com estàs clavat a la cadira i no pots ni empassar saliva. Això és el que s’espera quan es va al teatre, que aquest t’emocioni, que et faci reflexionar, que fins i tot et faci plorar públicament. I això és el que passaria amb Incendios del Mario Gas si no fos que l’espai sonor, que ha dissenyat el seu fill Orestes, trenca la narrativa i la continuïtat de l’espectacle. Si entre escena i escena fots musicota a tot drap l’espectador perd el fil, i ha de tornar a enfilar l’agulla i refer el que s’està cosint. Al teatre no hi ha papers massa petits, tothom és important, i si un d’aquests que semblen petits no funciona, i les coses es fan arbitràriament, doncs tot falla. I fa ràbia. Una autèntica llàstima.

Publicat a la NW del juny de 2017

El cartell de la Festa Major

"Ja es comença a veure pels carrers el cartell que fou premiat per a fer de reclam de la nostra festa major. Totes les suspicàcies que despertà en l’exposició del concurs entorn de la seva mediocritat han estat confirmades amb es-creix. Un membre del jurat defensava en una conversa que el motiu de la baixa qualitat dels que es presenten al certamen és l’escassa bossa dels premis. Crec que una bona solució per a aquest problema que es presenta cada any, fóra, vist el fracàs del concurs, encarregar directament a un artista de prestigi la seva realització. [...] Vist el fracàs d’un mètode convindria aplicar l’altre perquè no hem d’oblidar que aquests cartells són una part de la imatge de la nostra ciutat.”

PA

Reus, semanario de la ciudad

1 de juny de 1974