El poema de Nadal al Camp

El poemes de Nadal catalans sempre tenen un punt d’amargor. “La veritat és una brasa viva! / La veritat que crema als pastors / la tenen en el nas i les orelles”. Diu Josep M. De Sagarra al Poema de Nadal. La veritat també crema al litoral del Camp de Tarragona. Per una banda tenim la meitat de la població que malda per poder governar-se per ella mateixa, i tenir un futur amb més esperança, l’altra meitat consent a dedicar bona part de seu treball i els seus recursos a mantenir uns lligams amb les terres dels seus avantpassats, i no es creuen promeses “d’una estrella baixa, com un ciri encès”. Un pastor diu que a Betlem se’n vol anar, per contra el rabadà es vol quedar esmorzant; el primer li replica que un arcàngel flamejant pel cel ho va pregonant, i el rabadà li engega que “no serà tant”. De fet “Aquesta conversa estranya / s’ha fet més vella que el món”. Aquesta controvèrsia entre dos, a un altre poeta li gelava el cor. El rabadà vol viure com ho ha fet fins ara, aferrant-se a la seva cansalada, i no vol saber-ne de revelacions que potser li farien canviar la manera de fer, o almenys replantejar-la. Qui vol sortir de la zona de comfort per anar a l’aventura amb un company? Ara sabem qui som, quants som i què volem. Potser en un país on els poemes de Nadal no fossin tan tristos, amb els números a la mà n’hi hauria prou per anar a buscar el camí de  Betlem. Tanmateix vivim en un lloc on “Tots els camins van a Roma / però no van a Betlem”. Avui som Nadal, el dia que va néixer Jesús. Anys més tard, Jesús va patir presó i càstig per part dels seus i dels altres per la seva voluntat de fer del món un lloc més just i fraternal. Pels que avui pateixen i no poden estar amb els seus, hem de conservar l’esperança “sempre es troba el camí de Betlem / encara que ens escanyi la tenebra”.

No tot és teatre

El públic omple els teatre de Reus, a vegades, i no sempre per anar a veure teatre. Quan una companyia de ballet reconeguda passa per Reus, el Teatre Fortuny es queda sense entrades. Cert és que el públic és bastant homogeni: una mitjana d’edat alta que baixa dràsticament per les entusiastes nenes que estudien de dansa.

Aquest va ser el cas de La bella dorment, dansada pel Ballet Nacional Rus. El ballet clàssic ens desperta un doble sentiment: per una banda és un art que, sobretot en aquest cas, es percep com a immutable, no hi ha sorpreses. Potser per aquesta volguda mancança d’innovació el públic omple les butaques. Com a la canalla, ens agrada que ens expliquin una vegada i una altra la mateixa història, com si d’aquesta manera poguéssim retenir el temps. D’aquests espectacles els entesos ja en saben quin són els passatges difícils que cal aplaudir. També ens trobem que el vestuari i l’escenografia podrien haver estat trets impol·luts d’un bagul de fa dos-cents anys. Les parts mimades de la història obvien el darrer segle del teatre de gest, per ser fins. Però res de tot això no comptaria, si no fos que la tècnica tan individual, com del conjunt, és senzillament impressionant.

Torno al que deia abans, almenys jo tinc un doble sentiment, perquè és una art vella, però a l’hora, casa perfectament amb les sis propostes que ens va fer Italo Calvino per a l’escriptura d’aquest mil·lenni. Italo Calvino, a part de ser un novel·lista formidable, teoritzava sobre la literatura i les arts de forma molt influent, de manera que encara el tenim present. Aquestes sis propostes que va proposar es poden aplicar a totes les arts, i sembla que estiguin fetes expressament per a descriure el ballet clàssic. Aquestes sis qualitats que ha de tenir l’art són: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat i consistència. Veient els salts estratosfèrics del primer ballarí, i les giragonses endimoniades de la ballarina principal, no podia evitar de pensar que sota l’embolcall una mica arnat de tutús i conquilles hi ha una art tremendament actual que mereix ser aprofitada per públics més variats.

Publicat a la NW el desembre de 2017