dimecres, 31 de gener del 2018

L'africà i Ànima



La bellesa és senzilla i delicada. Això és L'africà de Le Clezio, un llibre de memòries que parla dels seus anys africans. L'africà és un llibre molt ferraterià, tot i que potser ho hauria de formular de manera diferent. L'escena que ell i el seu germà piquen cops de bastó als formiguers africans sembla que sigui el Ferrater de Reus ajaçat al cor d'un avellaner. Però comparar fa de mal fer, Le Clezio escriu un llibre de postals precioses de l'Àfica, precioses i crues, no dissimula res. La bellesa també pot ser molt trista. La bestialitat de l'Àfrica no està maquillada per les convencions socials com la bestialitat de l'Europa. L'africà és el testimoni d'un món que s'acaba, i alguns anys després de publicar-lo, va guanyar el Nobel, ben merescudament.



Per altra banda, Ànima de Wajdi Mouawad em va resultar tan pesada que la vaig abandonar a la pàgina 200. Mouawad és sens dubte el millor dramaturg viu. Tanmateix sempre ens explica la mateixa història, i repetir les mateixes imatges de l'escenari a les pàgines no sempre funciona. A l'escena, un Mouawad ben muntat et trenca com un got que cau a terra, però la novel·la és poc àgil, pesada, com quan camines amb els peus mullats, qeu sembla que no arribis mai enlloc. La idea és bona, no és nova, però l fer explicar la història als animals que volten al protagonista és fa lent i pesat, i com deia més amunt, la bellesa és senzilla i delicada. 

dimarts, 30 de gener del 2018

Bous americans

Cavalhadas (Brasil)

Al Brasil, a l'estat de Goiás, a la ciutat de Pirenèpolis fan les Cavalhadas, una mena de Moros i Cristians ben particular, on existeixen uns personatges anomenats Mascarados que són homes a cavall que van disfressats de bou amb robes estrafolàries i virolades.









Toro Candil (Paraguay)


Al Paraguay la nit de Sant Joan és una nit plena de festa  i de jocs, sobretot de festa i de jocs amb foc. A model dels bous de foc ibèrics es construeix un efímer bou amb quatre fustes, una lona i normalment una calavera de bou. A diferència dels nostres bous de fos, no fan servir pirotècnia, sinó que a les banyes s'hi posa querosè, brea o algun típus de substància inflamable i comença el joc amb el públic. També a diferència dels nostres bous, sembla bastant evident que aquestes bèsties festives només tenen unes poques hores de vida i que possiblement són abandonades o cremades al final de la celebració. 


Per Sant Joan al Paraguany no només fan el Toro Candil, també fan el pal ensabonat (Yvyrá Syi),caminar per damunt de les cendres (tatapyi ari jehasa)la crema del Judes (Juda Kai), o la Pelota tatá, futbol amb una pilota encesa de querosè. 




Bous caribenys a Barranquilla (Colòmbia)



El Carnaval de Barranquilla (Colòmbia) és Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco. Destaquen i en són el principal element les comparses del Torito i el Toro grande.Els bous de Barranquilla s’enquadren dintre el que anomenen “Danzas de Congos”, o sigui, danses provinents de l’Àfrica, i certament tenen una certa semblança a les màscares tribals africanes. A les danses de Congo existeix similitud amb els seus homòlegs d’algunes regions africanes. Són supervivències dels antics cabildos de l’època colonial a Cartagena d’Índies. Aquestes danses tenen origen en un ball tradicional de congolesos, que més tard a Barranquilla, es va convertir en dansa de carnaval.Distingeixen a més a la Dansa El Torito, la insígnia de la màscara de toro i la presència de disfresses animals, com tigres, gossos, goriles i altres bous. Aquests porten les corresponents màscares zoomorfes. Aquesta actitud mítica revela una reminiscència totèmica, que constitueix un vincle espiritual com glorificació màgica de la natura, amb la qual l’home se sent identificat. És, per tant, el reflex de l’esperit humà vinculat a les mateixes arrels de la vida, com un parentiu simbòlic i espiritual. En les danses i ritus màgics de les societats secretes africanes, els iniciats participen en la cerimònia, tocats amb els símbols del tòtem de la “societat”.Mapa de festes de bous del món sense maltracte animal

Baile del torito - Casabindo (regió de Jujuy-Argentina)

From Bous del món

Per la Mare de Déu d’Agost al nord d’Argentina, a Casabindo, tocant a la zona andina, encapçala la processó un bou que embesteix a la gent i obre pas a la resta de danses.

Aquesta festa de bous, com d’altres de sudamèrica sembla venir de tradicions inques, més que no pas espanyoles, donat que aquestes festes es localitzen en zones andines, per exemple Casabindo està situat a l’antic camí de l’Inca.

Toritos de Petate, Mèxic (Guerrero i Oaxaca)


Els Toritos de Petate. Una tradició d’origen africà portada a Amèrica pels esclaus de llengua bantu el segle XVII.

Els Toritos de Petate no només estan presents a Michoacán sinó a Mèxic i Llatinoamèrica, des d’Humahuaca, al nord d’Argentina, fins a Sonora. I que per la disparitat de llocs on es troba no se li pot atribuir un origen indígena. Assenyalen que alguns investigadors han esgrimit el totemisme bantu com a font originària dels Toros de Petate, però n’existeixen altres que consideren que és un punt encara fosc. Però que curiosament, el bumba-meu-boi de Pernambuco, al nord brasiler, importador d’esclaus bantu de les possessions portugueses del Congo, Angola i Moçambic, manté coincidències amb el toro dePetate de Morelia.Es diu Toro de Petate a totes aquelles manifestacions de dansa que comparteixen les següents característiques generals:

a) El toro o bou és una carcassa de fusta recoberta amb estores, fulles, cuir de vaca, paper o cartró, amb la figura d’un boví i el cap tallat en fusta. A excepció de la dansa registrada al nord d’Argentina on la moixiganga és un barret. Les banyes i alguna altra part són realment de l’animal. El crani, les banyes i la cua són els més comuns.

b) Es pot manipular l’estructura: ja sigui com un barret com en Argentina o sobre les espatlles del ballador, el qual es col·loca dins d’ella i li dóna moviment amb els braços, aquesta és la més comuna. N’existeix una altra que cobreix la cintura i és sostinguda per tirants de les espatlles del ballarí, el qual assembla que està muntant el toro.

c) La dansa es realitza en els dies de carnaval, preponderantment, com en el cas de Michoacán. O en el cicle del naixement-mort de Crist, en Corpus, Dia de la Candelaria, Dia de San Juan o Diumenge de Rams.

D) Les comparses tenen personatges bàsics que són comuns a grups distants en el geogràfic, i altres que són particulars de cada població. A Michoacán es troben: el toro, el caporal, la macha, que representa un garrotero sobre una mula, i antigament el pallasso.
La música era proporcionada per un conjunt de cuerdas i percussions, en l’actualitat s’empra una banda de vent.

e) La dansa recorre els carrers en processó, detenint-se en algunes cases on es convida que la comparsa realitzi una representació. Durant la mateixa han d’evitar els atacs del toro, tants els personatges de la dansa com el públic que segueix la comparsa. Com referència nomena que només es retribueix econòmicament els danzantes a Pernambuco i a la ciutat de Morelia.

f) La comunitat li concedeix al toro una sèrie d’atributs dels animals vius, la qual cosa mostra part de l’imaginari de la comunitat. La similituds que troba Amós són per exemple que: el toro porta un registre de propietari en un fierro; està associat a l’aigua, li donen en cas de beure, o també és una creença que porta aigua, la qual és simbolitzada per una beguda alcohòlica local. És immortal, encara que en certa part de la dansa se’l mati, però s’aixeca i segueix la representació.

h) El toro ve a representar a un grup dins de la comunitat o a tota ella. En poblacions grans, ens diu Jorge Amós, cada barri té el seu, en les petites només un. Però en ambdós casos sempre és present la competència entre barris o entre comunitats, arribant a la baralla ritual.

Però, assenyala, que independentment de la col·locació i materials emprats, sempre simula a un boví anomenat toro o bou, al qual se li anomena de farcell o farcell perquè és el material amb què es construeix.

Imitant en la dansa els moviments d’aquests animals, de vegades plàcids i d’altres violents.

Veiem com els toritos de Petate, com els bous festius catalans, tampoc comparteixen tradició ni història amb les corrides a l’espanyola, i que no mostren tampoc el vergonyós espectacle de la mort pública d’un animal.

El Boyeo y la Carreta (Costa Rica)




El Boyeo y la carreta és una festa declarada Patrimoni Intangible de la Humanitat el 2005.

L’ofici de traginers, de boyeros, s’ha convertit en un element de la identitat nacional de Costa Rica.

El Bou, el carreter, la carreta i el jou formen un conjunt d’art popular i tradicional que per la seva elaboració ha esdevingut Patrimoni de la humanitat. En aquesta festa hi participen els bous vius, però ho fan sense maltracte ni acarnissament, a banda de la tasca d’estirar la carreta, els carreters vetllen perquè els bous estiguin en perfectes condicions físiques i estètiques.

A banda del bous vius a l’inici del seguici de boyeros i carretes hi va la carreta de Sant Isidre, la qual porta una imatge del sant que al seu torn mena una reproducció d’una carreta, és una carreta dins d’una carreta.

El Cap de Bou de Saint Kitts i Nevis (el Carib)

From Bous del món

Al petit estat caribeny de Saint Kitts i Nevis tene una festa de bous que ve directament de les tradicions africanes però que entronca amb un fet de la història local.

L’element del “Joc de bous” de St Kitts beu de cultures tant africanes com europees, però tanmateix l’estètica africana i simbolisme que envolta la figura de Cap de bou roman, i és localitzable a pràctiques africanes. Aquest lligam amb l’Àfrica sens dubte era establert pel tràfic d’esclaus des de l’Àfrica fins al Carib. D’informes històrics, ens assabentem que el primer tràfic d’esclaus al Carib s’originava en la regió Senegàmbia d’Àfrica occidental, una àrea que abraçava el Senegal, Gàmbia i Mali
From Bous del món

El Bou a la cultura africana té un significat de poder i potència. Molts reis de tribus coronaven el seu cap amb banyes de bou a mode de corona.
From Bous del món

El Bou juga amb els espectadors, sobretot amb les espectadores, fent gala de la seva virilitat, i les que enxampa, doncs passa el que es veu a la foto.

Torito Pinto (El Salvador)




Un dels balls nacional d’El Salvador és el Torito Pinto. En aquest una persona carrega a l’esquena un bou fet de fusta i cartró, i decorat amb guirnaldes de colors. Aquest “torito pinto” balla encabritat i es torejat per la resta de ballarins. Al ball també hi pot sortir un personatge disfressat de diable anomenat “El Cachudo” que esperona al bou a perseguir els altres ballarins i als músics.

Segons diuen aquest ball neix de la hibridació de la tradició ibèrica amb l’amerínida

Els instruments musicals són un xiulet i un tambor que acompanyen la cantada de la següent cançó:

“Hishta Torito Pinto,
hijo de la vaca mora,
veni echame una suerte
delante de tu señora.
Hishta Torito Pinto,
Pinto es la mora
tu madre, que con el cinto,
ya no te conoce ahora”

Sembla ser que el Torito Pinto també pot armar les seves banyes amb carretilles i focs artificials, talment com el bou embolat. En aquesta variant poden haver-hi més d’un “torito pinto” i el ball i la música passen a un segon terme i la importància del joc consisteix en la persecució del públic per part del “Torito pinto”.

Bumba-meu-boi (Brasil)

  
From Bous del món


Bumba-meu-boi, boi-bumbá o pavulagem és una dansa folklòrica popular brasilera. En aquesta hi participen personatges humans i animals fantàstics que giren al voltant de la mort i la resurecció d’un Bou.

L’origen del boi-bumba es remunta al segle XVIII i s’origina al voltant de les comlpexes relacions entre els esclaus i els propietaris al si de les explotacions colonials, i s’hi veuen les condicions socials dels esclaus negres i indis.

Aquesta dansa abraça la sàtira, la comèdia, la tragèdia i el drama, i s’insisteix en el contrast entre la fragilitat de l’ésser humà i la força bruta del Bou.

La festa del boi-bumba neix al Nord-est del Brasil i es va expandir per tota l’Amazònia brasilera. Aquesta festa porta nombrosos assitents al festival folklòric de Parintins, ciutat la qual fa la representació des de 1913.
Des del punt de vista teatral, la festa s’inspira en la tradició del teatre religiós medieval, tant des del punt de vista de la representació com de la posada en escena i destinades a la popularització d’obres religioses destinades a lluitar contra el paganisme.


Apunts publicats originalment al blog del Bou de Reus

divendres, 26 de gener del 2018

Tornem al blog


Torno a obrir un blog. Aquest és un blog contenidor, hi aboco totes aquelles ratlles escrites que tenia repartides per arxius, webs, diaris o de l'antic blog Puig d'en Cama a Vilaweb. Poc a poc vaig bolcant aquí el material que tinc, no és feina fàcil, no ho llenço tal com ho tinc,sinó que ho repasso, miro les falles tipogràfiques que provoca el canvi de sistemes i faig tria, no ho penjo tot. Amb el temps m'he adonat que moltes notes i bitllets d'actualitat i de política a hores d'ara no tenen cap mena de sentit. Tot s'ha capgirat tant, que cal que aquest textos dormin per veure si algun dia passen retenen un mínim interès.

En tot cas aquí hi podreu llegir sobretot de cultura: teatre, literatura i patrimoni popular. Ho he indexat tot i presentat de manera que sigui fàcil de trobar, si és que a algú li pot interessar. 

Gràcies per passar-vos per aquí.

dijous, 25 de gener del 2018

La pell de la frontera



No hi ha xarxes. Tot es pot trencar en qualsevol moment i podem caure avall.

La pell de la frontera de Francesc Serés mira on no volem mirar perquè el que veurem no ens agradarà i no ens deixarà dormir. En un primer moment Serés dóna veu a aquells sense papers sud-saharians que malviuen pel Segrià i el Cinca, i que sobreviuen com poden entre collita i collita. Però la tragèdia que explica el llibre no només és de les condicions d'aquests éssers humans. La seva misèria és només la part més visible d'una roda dentada que ens esclafa a tots. Perquè els migrants només són una dent d'aquesta roda que ho aixafa tot, els pagesos paguen quatre rals als migrants perquè, al seu torn, també són collats per les grans empreses que els paguen quatre rals per les botigues. Els enginyers agrònoms malden per tenir sempre la fruita més vistosa als taulells de les grans superfícies: fruita acolorida, gran, rodona... perquè és el que nosaltres volem comprar.

Els meus pares fan unes bledes dolcíssimes, però si les portéssim a vendre no les compraria ningú, ja que les fulles tenen un verd pàlid i moltes vegades tenen forats del vent. Quan els meus pares ja no pugin al tros, s'hauran acabat les bledes bones i lletges. En un detall petit com aquest hi ha el drama colossal.. Sense voler moralitzar, però el fet de tenir sempre aliments barats i vistosos a l'abast crea una indústria monstruosa que ho degluteix tot. Fruita, verdura, cereals, carn... tot forma part d'una gran màquina que ha tirat a terra les estructures de la societat agrària. Tota el que semblava immòbil, secular, s'ha desplomat com un castell de cartes, sense resistència, sense que ens n'haguem adonat. Als pobles els únics nens que corren pel carrer són fills de migrants, els fills dels pagesos han migrat -també- a la ciutat.

Potser era llei de vida, Serés no moralitza, només ho explica molt bé, amb una escriptura tan excel·lent com dolorosa.

PD. Per cert, hi ha un paràgraf dedicat a l'avellana que tots els de Reus i comarca hauríem de llegir.

dimecres, 24 de gener del 2018

La poesia

”La poesia que s’accepta generalment avui en dia té com una mena de vidre al seu voltant, suau i lliscant, i a dins hi ha la paraula al costat d’una altra en una acumulació inhumana més aviat metàl·lica o una perspectiva semisecreta. és una poesia per a milionaris i homes grassos ociosos, i per això troba suport i sobreviu, perquè el secret consisteix que els que hi pertanyen realment hi pertanyen i la resta ja se’n poden anar a l’infern però la poesia és avorrida, molt avorrida, tant que es pren l’avorriment pel significat ocult: el significat és ocult, d’acord, tan ocult que no hi ha significat. però si TU no ets capaç de trobar-lo, estàs mancat d’ànima, sensibilitat i coses així, o sigui que MILLOR QUE L’ENTENGUIS O SI NO NO PERTANYS, i si no li trobes sentit, CALLA.


Mentrestant, cada dos o tres anys, algú de l’acadèmia que vol mantenir el seu lloc a l’estructura de l’universitat treu la mateixa col·lecció de poesia de vidre i sense entranyes i l’etiqueta com LA NOVA POESIA O LA MÉS NOVA POESIA, però continua sent el mateix joc de cartes marcat”.



Charles Bukowski
La màquina de cardar


Anagrama · Empúries

dimarts, 23 de gener del 2018

Elements possibles de la festa Major XIII: L'ínclit Bernat

Una de les virtuts d’internet és que pots llegir paperots i porqueries que ningú vol sense moure’t de casa i a l’hora que vols, o pots. Així pots remenar LaRelacion de los sagrados alborozos... pel Google books en recerca d’alguna dada que fins ara hagués passat per alt. Si voleu dieu-me freak, cadascú té les aficions que té, i alguns mireu vint-i-dos hòmens empaitant una pilota i jo remeno paperots vells.

La qüestió és que en aquest llibre s’expliquen les festes que es van fer el 1733 el honor de sant Bernat Calbó. Fa poc que dos grans estudiosos com l’Ezequiel Gort i el Daniel Vilarrúbias en van parlar, servidor que a l’hora de les xerrades té canalla a casa amb ganes de sopar i dormir no hi vaig poder assistir, algun dia es faran podcasts d’aquests actes. La qüestió és que al capítol III (pàgina 44) en la qual s’expliquen les decoracions dels carrers ens parla que al carrer Santa Anna, més enllà d’unes decoracions: ”se divisavan unas gradas en forma esferica, y sobre ellas, al Inclito Bernardo, que en habito militar iva por un raro artificio granizando cuchilladas por todo el contorno sobre una gran turba de barbaros, que les estavan rodeando” i que aquest giny va ser un dels més lloats per tothom.



En el primer que he pensat ha estat que aquest pus de decoració mòbil de carrer és que era com el Tarlà de Girona, l’home de la barra de Tàrrega o els Volantins de Morella.
  




Però aquest Ínclit Bernat no sembla que tingués les mans agafades a la barra si anava repartint ganivetades. De fet, el text no ens parla de barra, sinó en unes ”Gradas”, segons el DCVB i el RAE poden ser o bé uns esgraons llargs o bé unes graelles, o sigui que de normal no són esfèrics. Era una graella en forma d’esfera? Era una barra?

Buscant artificis semblants només he trobat una història semblant en el teatre barroc castellà, el Bofetón era un truc de tramoia que feia giravoltar l’actor, però es podia muntar al carrer la complicada maquinària barroca? En tot cas, precisament, cal donar-hi tombs.

Com que sóc un gran defensor de les noves tecnologies i vaig penjar l’apunt al facebook on uns quants savis i estudiosos van fer oportunes opinions i entre tots crec que hem trobat una pista.








Escenografia de l’òpera Servio Tullio d’Agostino Steani

En primer lloc vaig anar cercant al voltant de les ”gradas en forma esferica” donat que ho relacionàvem amb una ”carxofa” com les d’Alaquàs, o Silla al País Valencià. També vam trobar altres elements parateatrals com La Bajada del Angel, una tradició de la Setmana Santa ibèrica en la qual una àngel mitjançant uns cables i unes politges es desplaça ”volant” per la plaça de la localitat. En alguns llocs com Aranda de Duero aquest àngel està dins d’una estructura esfèrica que s’obre quan passa per sobre de la figura de la Verge. Per cert, la la majoria d’aquestes tradicions tenen com a música La Marcha real, després els nacionalistes, som naltros.

  

Amb molt de criteri algú va dir que em fixés en el que s’aplicava a continuació: ”iva por un raro artificio granizando cuchilladas por todo el contorno” i que potser s’estava parlant d’un autòmat. Chapeau!

Els segles XVII i XVIII va ser la gran època dels autòmats. El segle 1647 Heron Alexandrinus ja havia publicat Gli artificiosi e curiosi moti spiritali, un tractat d’autòmats que bàsicament funcionaven per energia hidràulica.




Els ginys hidràulics normalment anaven a la base de l’autòmat, fet que podria donar explicació a l’esfera. Però tot i l’explicació sembla estrany, als Països Catalans pocs autòmats exteriors hi ha. A França, Alemanya, Anglaterra... hi ha un gran nombre d’autòmats que normalment serveixen per a donar les hores, els anomenats Jaquemarts:

D’autòmats fes us coneixem els del Tibidabo i els que a vegades hi ha per fires o al circ, com els Raluy que en porten tres. Però com a escenografia fes va ens podria resultar estrany, però buscant una mica més vaig trobar que al Còrpus de Sevilla dels segles XVII i XVIII els autòmats van ser la sensació del moment. Sevilla, una ciutat en aquells moments rica per l’or americà i de vista bon ull pels monarques espanyols, podia fer unes festes de Còrpus que superaven en tot a les de València i Barcelona, que havien estat on s’havien emmirallat en un primer moment. Gegants, nanos, tarasques, balls de valencians... i autòmats. Luís Méndez, de la Universitat de Sevilla explica la par cipació d’aquests artefactes al Còrpus. No només s’han conservat descripcions, tal com tenim la d’aquest autòmat del carrer de Santa Anna de Reus, sinó que en el cas sevillà tenen esbossos del constructor Ginés de Godoy. De fet a Sevilla l’arquitectura efimera va ser tan important que han recuperat part d’aquesta, i cada any es construeixen dos portals per la festa.

No em sembla descabellat pensar que certament en el referit text ens parlen d’un autòmat que repartia ganivetades:


Arribats aquí. Pagaria la pena recuperar-ho? Doncs potser hi ha altres prioritats, però, pensant-ho bé, millor que es facin autòmats pel gaudi del poble, que no pas els de més amunt es posin els calers a la butxaca amb targetes black, indemnitzacions de túnels o plataformes petrolieres, o qualsevol sursum corda al qual ens tenen acostumats per a xuclar-nos els calers. 

ELEMENTS POSSIBLES DE LA FESTA MAJOR XIII (I2):Autòmats per Festa Major




Acabant ja amb el tema dels autòmats que vaig encetar amb la noticia del 1733 i posteriorment vaig intentar lli-gar caps. Mirant enrere no m’havia adonat que a Reus ja tenim un autòmat que funciona per Festa Major. Són els 11 gegants que ballen i ballen a l’aparador del Barato (que agraeixo les fotos que m’han passat). Segurament que sense ni sospitar-ho van recuperar una activitat fes va que s’havia donat al segle XVIII. Potser aquesta seria una manera de dinamitzar un dels punts dels quals més falla la nostra festa: l’engalanament dels carrers. Potser si aconseguim que l’exemple del Barato es multipliqui, engrescant alumnes de tecnologia o qui sigui, potser podríem tenir uns quants aparadors de la ciutat amb autòmats, fet que seria un toc distintiu de la festa, i per què no? un reclam comercial.

divendres, 19 de gener del 2018

La gran onada calenta



La novel·la policíaca sovint és considerada com un gènere menor. Però durant els anys que va ser de consum massiu servia per inocular uns valors a la societat de manera discreta. La col·lecció La cua de palla impulsada per Manuel de Pedrolo va servir-se’n per normalitzar el català. I a La gran onada calenta, (The big heat), William P McGivern carrega contra la corrupció i les maldats del sistema capitalista. Fins i tot en un moment un pe t empresari carrega contra el capitalisme perquè es veu a si mateix com un simple instrument dels peixos grossos. Sobta que això fos escrit als Estats Units dels anys quaranta, tot i que encara no hi havia hagut la repressió que va exercir McCarthy. Amb el subterfugi d’una molt bona novel·la policíaca -que no una obra mestra-, McGivern fa un retrat d’una ciutat corrompuda fins al moll de l’os i que finalment són els ciutadans normals els que treuen les castanyes del foc, de manera suposadament innocent, uns ciutadans s’organitzen davant de l’administració corrupta i li prenen el lloc. Revolucionari, però en tot cas, no era per això que els americans van independitzar-se de l’Imperi Britànic?

Finalment, quan la premsa descobreix tot el niu de paneroles que governa la ciutat, el nou director de la policia diu a la roda de premsa:



”Deixeu-m’ho dir un cop més, no espereu miracles. No us despertareu demà i trobareu una ciutat neta i ben gov-ernada. Això demana temps i voluntat. Hem d’espolsar un munt de mals costums. La corrupció té la virtut d’arruïnar tot allò que toca. També la gent d’aquesta ciutat està corrompuda. En comptes de fer servir els seus privilegis i votar l’expulsió dels bords que han escarnit els seus interessos, arronsen les espatlles i diuen ”Bé, i què hi farem?” o ”Bé, deu ser la naturalesa humana”. Naturalesa humana, falòrnies! Aquesta és l’apolgia del votant a la seva pròpia man-dra.”


I això en una novel·la de lladres i serenos...

dilluns, 8 de gener del 2018

La cavalcada de Reus és Nadal


Encara que sembli que no, la festa de Nadal a Reus és dinàmica, es mou, cada any és diferent. Sens dubte és la festa més important del calendari per la majoria de la població, encara que li pesi a Sant Pere. L’esgotament de la postmodernitat, pels seus propis defectes, i també perquè va deixar d’interessar a qui movia els calers, ens ha abocat a buscar les pròpies arrels per no convertir-nos en simples endrapa-burgerkings. Aquest desassossec ens duu a buscar referències pretèrites, o si més no, a adaptar el que fan els veïns i els queda bé. Enguany hem pogut tornar a gaudir de Pastorets, Home dels Nassos, ball dels Dotze Mesos, ball parlat del Naixement de Jesús a Betlem, Espetec pels Innocents, etcètera. I com a novetat el Rei Moixó també pels Innocents i d’un esplèndid Cant de la Sibil·la abans de la Missa del Gall. Tot això és meravellós. No teníem gairebé res de tot això quan érem uns marrecs. Fa trenta i quaranta anys l’estrella de les fes
tes de Nadal era la Cavalcada dels Reis d’Orient, o dels Reixos. No sé si podem dir el mateix enguany.

La Cavalcada és potser la cercavila més concorreguda de tot l’any, més que Sant Pere o la Setmana Santa. La Cavalcada és potser un dels actes que aplega gent més diversa per a veure-la passar. Tanmateix la Cavalcada té un enemic perillosíssim que és la rutina. Enguany he vist una de les cavalcades més apressades que recordo, com aquell qui fa res perquè toca, i com més aviat acabem millor. Una cavalcada per «guanyar sense baixar de l’autobús» com deia aquell. Que la canalla faci uns ulls com a taronges davant dels Reixos, siguin com siguin, no pot ser que renunciem a una de les característiques que creiem nostres: l’enginy. 

Enguany no és que hi hagués res fora de lloc, res malament, ni cap error. Només que potser hi faltava més il·lusió. Fer les coses d’ofici, repetir-les maquinalment, no és la tradició. La Cavalcada, aquella perla del Nadal, aquell record màgic que tenim tots, no pot ser que l’anem deixant. Tothom sap que la rutina i l’estancament acaben amb l’amor.

La Cavalcada de Nadal és un acte ple de possibilitats. Com que no hi ha una tradició ancestral que ens mani, pot ser un receptacle d’activitats de carrer que poden anar des de la genialitat fins a la vergonya aliena, segons del plantejament que tingui. Un plantejament ha de comptar que la cavalcada sigui homogènia, que no hi hagi elements gratuïts ni injustificats, que tingui un mínim fil narratiu, que tingui un ritme adequat, i que tothom estigui al seu lloc i que faci el paper que li pertoca. En tot cas, la primera i primordial clau per obtenir l’èxit és la feina, i per tant que algú mani fer aquesta feina i també que la doti pressupostàriament.