Mesura per mesura

El Tebac és una de les companyies deganes de la ciutat de Reus. Va néixer per ser, com el seu nom indica, una companyia estable en la qual hi desemboquessin els actors i els actrius que s’haurien format a l’escola municipal de teatre. Sembla que el desinterès del consistori pel projecte fou tan gran que, per no salvar la situació el Centre de Lectura va assumir l’escola de teatre i el Tebac va haver de navegar de manera autònoma.

El Tebac s’ha caracteritzat els darrers anys per adaptar clàssics del teatre i posar-los al dia, sempre amb seriositat i respecte al text original, o si més no, a l’esperit del text. Els clàssics ens parlen de situacions universals que els humans repetim una vegada i una altra, talment com Sísif carregava una vegada i una altra la pedra cap al cim de al muntanya. Miquel Àngel Fernández ha escollit Mesura per mesura de William Shakespeare i no crec que ho hagi fet de manera gratuïta.

Mesura per mesura ens explica la història del duc de Viena que cedeix temporalment el seu càrrec a un lloctinent perquè aquest apliqui la llei més estrictament del que ell ho ha sabut fer. Aquet lloctinent es pren la feina a la valenta i el primer que fa és condemnar a mort a un cavaller que ha deixat prenyada a la seva promesa i que per tant havia comès el crim de l’adulteri. La germana novícia del reu de mort demana clemència al lloctinent, però enlloc de despertar-li compassió li desperta un altre tipus de passió i se la vol emportar al llit, i així es pensa que ho fa, sense saber que aprofitant la foscor li canvien la parella. Això i els fets posteriors exposen els peus de fang que tenen les lleis. Perquè són aplicades amb duresa cap als súbdits, però amb lassitud cap als governants. Una qüestió que és vigent ara, aquí i a tot arreu. Del muntatge del Tebac en destacaria dues interpretacions: la de Jordi Gomez en el vitriòlic paper de Duc i la Marta Llorens fent de novícia. Els dos esmolen un text de Shakespeare que, val a dir-ho, no és dels que té cites més memorables.

Publicat a la NW de desembre de 2018

Uns pastorets radiofònics

Els del Ciclorama us hem preparat uns Pastorets molt especials per aquest Nadal, esperem que els assabori i no se un ennueguin les neules.

Fosc

Fem cua al Paseo del Prado i comencen a passar individus amb banderes. Quan la cua avança i ja trenquem a la dreta, ens mira l‘escultura de Goya. Aquesta dóna el cul al Monumento a los Caídos por España. L’estàtua de Goya té cagarades de colom al cap. Al monument hi ha un peveter encès. La merda blanca de colom contrasta amb el bronze fosc.

Les cares apinyades i deformes de La romería de San Isidro, d’El gran cabrón  i de la Peregrinación del Santo Oficio ens miren. Boques obertes, bavejants, ulls esbatanats, que miren sense entendre. Només brilla la foscor i ens guanya la derrota. La llum se n’ha anat, i queden munts de cossos que van d’esma allà on els diuen. S’encaminen com una sola còrpora cap a l’abisme fosc.

El dos contendents deDuelo a garrotazos no tenen boca, no cal parlar si tens un garrot a la mà.S’enfonsen a terra, les arrels no els deixen escapar ni ells ho proven, però sí que malden per badar-se el cap. En un paisatge miserable, la supervivència ha triat la confrontació més que no la cooperació. Els núvols del cel són de plom, com la sang que raja del cap en un reguerot fosc.

El gos semi-enfonsat només treu els ulls i la punta del morro de les sorres. Mira amunt, però res ens indica que pugui ensortir-se’n. Saturn devora el seu fill, posseït s’alimenta de la carn del seu futur per por de no perdre el que ja no és. Saturn no té peus, o si els té, estan enfonsats en el fosc.

Fem temps per entrar al Reina Sofía. Pel carrer passen banderes amb àligues heràldiques i en suport als cossos armats. No he vist mai cap bandera en defensa dels metges o dels mestres. Anem directes al Guernica. Una nord-americana pigada i obesa gardenya com si estigués al Burger King. El bou. Un italìa verboteja en veu alta. La mare. L’italià no té intenció de callar. El nen mort a les mans de la mare. Una dona menteix al seu fill i li diu que el nen del quadre dorm, el seu fill és més intel·ligent que sa mare i diu que vol marxar. Jo m’ofego. Em giro cap a l’italià per a insultar-lo, té l’enteniment més curt que l’objectiu de la càmera, i l’objectiu més curt que la nàpia. Algú l’estira. Fosc.

Una vigilant ens diu que tanquen, els compliments van cars. Tancaran els llums i els quadres quedaran a les fosques. El carrer continuarà sumit en el brogit. S’acosta Nadal, tothom ha de fer veure que és feliç. Fosc.

Que tenen en comú: Xesco Boix, Chevy Chase, Pau Ferran i Tina Fey?

Ja teniu el quart ciclorama, en aquest entrevistem a Pau Ferran que està girant Al sostre, parlem de la darrera sèrie de Tina Fey, i Fito luri ens parla d’un espectacle inspirat en la figura de Xesco Boix. I Chevy Chase fa nosa pel mig.

El podeu escoltar al web de Ràdio Terra o aquí 

Patró a la Sala Sandaru

Aquest divendres tanquem la gira 2018 de l'obra Patró que vaig escriure sobre la violència. Ens han programat a la Sala Sandaru dins del festival Mostra't. El Centrre Cívic Parc sandaru és a tocar de l'Arc de Triomf i el preu és de 6€ amb consumició. Un final de festa en el qual us hi esperem.

Teatres que es cremen i monologuistes valentes

Amb el David Figueres  en aquest tercer programa tornem a parlar de la campanya per salvar el teatre Jordi Pere Cerdà de Perpinyà i de la decadència del Teatre Principal de Barcelona.

Expliquem la guardonada, i feminista, sèrie “The marvelous Mrs. Maisel” i fem una panoràmica per la programació d’aquestes setmanes de diversos teatres dels Països Catalans. Per accedir-hi cliqueu aquí.

La Llibertat de Reus

El 2017 la Fundació Reddis va encarregar al dissenyador Marc Sardà un dibuix de al plaça de la Llibertat, i a mi em van encarregar el text que acompanyava la litografia de regal que van preparar. En aquest text parlava de la toponímia d'un espai molt concret, i com aquests noms van lligats a les etapes socials, així com també ho fa l'arquitectura i l'urbanisme.