No sé si existeixen les casualitats. No sé on vaig llegir una ressenya de Beneïda sigui la serp de Sònia Moll. No en tinc ni idea, perquè no llegeixo La Directa, de fet des de l'U d'Octubre no llegeixo res que no siguin llibres, només llegia La jornada i van tancar. Vaig encarregar el recull a la meva llibreria i uns dies després em van dir que fenya rai. Ja el vaig oblidar. Un altre dia que vaig anar-hi per una altra dèria em van sorprendre amb el llibre. Com que s'acostava alguna festa, vés a saber si Nadal, aniversaris o qui sap què, el vaig regalar a la meva companya. Vaig pensar que tindria més coses en comú, més -ismes amb ella que amb mi, però l'he acabat devorant, subratllant i emocionant-me jo primer.
Normalment no m'interessen gens els autors, les tendències de quan vaig fer Filologia a Tarragona anaven per aquí, però en aquest cas autora i obra són una mateixa cosa i és certament rellevant sobretot en el cas de l'articulisme. Si repassem els articles escrits, gairebé tots per hòmens, ens trobem que tots tirem els nostres dards des de dalt de la torre, som molt valents quan tenim la muralla entre naltros i l'artefacte llancívol que engeguem, -parlo en plural perquè des de 2001 que em deixen escriure barbaritats a la premsa comarcal perquè no deuen trobar ningú més-. En canvi la Sònia Moll s'exposa quan escriu, baixa a la palestra sense escut ni armadura i de les seves febleses en fa la seva força. Bravo. -Diria que és el primer bravo no irònic que escric-.
Beneïda sigui la serp és un recull de fragilitats, per tant, un exercici de realisme extremadament lúcid, perquè tots ens posem malalts, ens enrabiem o hi ha dies que estem fets una coca, però no volem exterioritzar-ho. Aquestes contradiccions són les que exposa Sònia Moll, o sigui, les dificultats d'intentar ser conseqüent en una societat que és irresponsable. No evita tabús ni temes punxeguts com són les lesbianes amb actituds matxirules, tampoc la dificultat d'haver de definir-se en una societat maniqueista quan les persones som polièdriques, simplificar-nos en un sóc o en un no sóc com si la vida cabés en una bio de twitter. Un altra tema recurrent és la lluita sobre la visió del propi cos, sobre els estigmes que hi recauen, com Han Kang arribem a la conclusió que el cos és la darrera sobirania que ens queda, però en aquest punt jo discrepo i crec que no hem d'esperar res de la societat, sinó que si ens creiem la sobirania hem de tirar pel dret i fer el que vulguem obviant qualsevol comentari.
Un punt que m'ha fet rumiar molt són les xarxes femenines de seguretat, d'amistat, de sororitat a les quals s'hi deixa caure quan no està bé. El mascle alfa no necessita d'aquests llaços perquè és prou fort per entomar tota la merda d'aquest món amb un somriure i un cop de puny, aquesta és la idea que té l'heteropatriarcat per a tots els hòmens per tal que sempre somriguem quan estiguem a la fenya i no se'ns acudi de deixar de treballar per parlar de res que nosguin negocis lucratius com el futbol o el motor. Els mascles que anem de la beta a l'omega tendim a reproduir aquest plantejament com si hagéssim de passar per sobre de tots els mals com si saltéssim per sobre de la foguera de Sant Joan sense cremar-nos. I així ens va. L'heteropatriarcat no només és una opressió cap a les dones, sinó cap als hòmens que no som els caps del ramat, l'únic que a naltros ens vénen la moto que si som prou espavilats i desvergonyits, potser un dia podrem tenir el nostre propi ramat. I amb aquesta promesa ens escarxem a terra, perquè anem sense cap xarxa d'amistat que et cuidi quan estàs fet una merda, i a la qual poder explicar les teves febleses sense que et mirin com si fossis un fluix o un merdes.
Curiós que en un llibre que parla sobretot de dones, jo acabi parlant d'hòmens. En tot cas aquest és un llibre de les febleses, de les pors, "dels ara-no-puc i dels potser-demà" però també dels besos, de l'amor, i de passar-te els dits pels teus cabells. És un llibre que "parla des de si, connectat amb la pròpia vivència i transmetent-la des de l'autenticitat i l'honestedat".
