Respira Barcelona

A partir del primer de gener hi haurà una colla de gent la qual no podran entrar en cotxe al Cap i Casal del país. No hi fa res que cada any aquests automòbils passin i paguin la inspecció tècnica de vehicles obligatòria. Els cotxes vells contaminen, i per això no podran portar als seus gasius conductors dins l’Àrea Metropolitana. Qui no es compra un cotxe és perquè no vol, les entitats financeres sempre tenen a punt uns plans per pagar, en còmodes terminis, un cotxe que no contamini. Així doncs, els que no volen comprar-se un cotxe nou, doncs que no entrin.

Això que semblaria molt dràstic, queda suavitzat pel nostre tarannà mediterràniament despreocupat, així doncs, aquesta patuleia de poc conscienciats i insolidaris amb el medi ambient poden fer ús de la sempre puntual, eficient i moderna xarxa ferroviària del nostre país. Si amb això no en tenen prou i, per exemple, un dia tenen una reunió a Barcelona al vespre, es troben que l’últim tren cap a Reus, per exemple, els surt a un quart de deu; doncs això no és cap problema perquè sempre podran fer nit en un dels equipats hotels que gràcies al turisme ara hi ha a la capital.

Les classes mitjanes són les que mouen el món, i per això seran les que estiguin a la bretxa per lluitar contra el canvi climàtic i la pol·lució fastigosa. Per això se’ls ha de recompensar de tant en tant amb unes vacancetes amb un creuer, per exemple a Barcelona, on els 105 creuers que van passar pel port el 2017 van avocar més de 32,8 tones de sofre a l'atmosfera, gairebé cinc cops més del que surt de tot el parc de vehicles de la ciutat. O si no, poden anar a buscar ambients més frescos, agafant un vol cap a un altre país des de l’Aeroport del Prat, que no deixa de ser el punt més contaminant de la ciutat. Per sort per la classe mitjana, port i aeroport de moment no tindran restriccions concretes més enllà de paraules buides i plenes de vent, de vent contaminat.

Publicat al Punt el 9 de desembre de 2019

Sabates noves

El festival Internacional COS de moviment i teatre gestual, amb l’afegitó de dansa, ha tingut aquesta edició encara més mala sort. Al règim radical que l’havia fet aprimar fins al ossos, enguany s’hi ha sumat una mala climatologia que ha complicat els espectacles de carrer, i de retruc, la injusta sentència del procés ha llençat la gent al carrer i no precisament a veure teatre o cossos en moviment.

Pocs vam recordar que aquell cap de setmana hi havia COS, perquè el cor i el cap estaven en altres llocs. S’hi va notar a l’espectacle familiar que estava programat al teatre Bravium el dissabte al matí. Normalment, si vols aconseguir una entrada necessites plantar-t’hi una hora abans i fer la cua i l’espera corresponents. Aquesta vegada els previnguts vam fer salat i amb prou feines es va omplir mitja platea del teatre. Va ser una llàstima perquè l’espectacle Sabates noves pagava molt la pena.

Tian Gombau va proposar a les famílies recordar la il·lusió d’obrir una capsa i trobar-hi unes sabates noves, amb l’olor, el color i el tacte que ens sorprenien quan érem menuts. Això li passa a Tracalet. Tracalet és un mot que es fa servir a banda i banda del riu Sénia per anomenar a un xiquet entremaliat i que fa enraonar. Doncs Gombau manipula dues sabates i una capsa que són la figura de Tracalet, aquest rep unes sabates noves i un pastisset el dia de Santa Caterina i vol anar a menjar-se’l al riu, com acostumen a fer tots els xiquets. Pel camí es troba el senyor totxo –massa totxos ens trobem-, passa per Cal Músic que bé podria ser un ressò de Carles Santos, i abans del riu una encanyissada amb arenes movedisses. Aquest camí d’anada i tornada li serveix a Tracalet per créixer, i per continuar creixent fins al dia que ja el número de peu ja no li augmentarà més. Quan ha tornat del riu ja gasta unes sabates d’adult. Mentrestant, en aquesta mitja hora llarga que hem seguit les peripècies del Tracalet, naltros ens hem oblidat que fora del teatre hi passen coses que hem d’entomar amb sabates, no sé si noves, però sí d’adult.

Publicat a la NW de novembre de 2019

Yxart en cercle

Vaig tornar al carrer Major de Tarragona disset anys més tard. Encara faltaven uns dies per la data exacta, el 21 de novembre, però la realitat que crees quan escrius et permet aquestes pampallugues boniques. De fet, durant aquests anys hi he tornat diverses vegades als Serveis Territorials de Cultura, però la qüestió és que aquest dijous 21 de novembre de 2019 fa disset anys de la jornada Josep Yxart i el teatre. Passió i raó. Aquestes jornades estaven emmarcades en el cent cinquanta aniversari del naixement d’aquest autor tarragoní. Es van portar patums a parlar d’ell, que sempre queda bé. De la jornada recordo a Joaquim Molas, que va moderar de manera divertida i enginyosa una soporífera taula rodona. Per tancar-la com qui diu «ara sabreu qui mana» va clavar un parell de sentències brillants que em van deixar tremolant. Si Molas va saber remuntar una jornada especialment llarga, la cloenda tediosa del llavors alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, va acabar per sumir-me en l’absoluta astènia tardoral.

Potser la jornada no era soporífera, potser és que estaves especialment distret perquè sabies que era un dels teus darrers vespres com a universitari. Poques setmanes després marxaves d’Erasmus per acabar la carrera en un país més fred i això et mudaria de persona, ja no series un universitari festiu que es pensava que amb la llicenciatura a la butxaca el món s’obriria com una magrana. La crisi encara era un fantasma del passat i el present no era cap meravella: El mateix estiu un enriolat exèrcit espanyol havia desembarcat a l’illot de Perejil, i només feia uns dies que uns juganers filets de plastilina sortien del petrolier Prestige que s’enfonsava com la pesseta amb l’arribada de l’euro i les seves grandeses d’estiuejant. Tot i això, si eres jove en aquella època, tenies una vaga esperança de brillantor. La lògica et deia que si eres mitjanament viu i tenies uns estudis te n’havies de sortir, o aquesta era la promesa. L’exemple d’Yxart t’hauria valgut com a advertència, l’aniversari del prometedor tarragoní quedava com un atol·ló al mig dels actes de l’Any Verdaguer, dos escriptors que es miraven de reüll, segons diuen alguns.

Una cançó li burxava el cap. Llavors no era tan fàcil que això passés. Els compact discs eren cars i fràgils, com les bones enganyifes, i si volies tenir a mà una cançó havies de passar enrere la cinta de casset cada vegada que l’havies escoltada, amb el perill de gastar-la i haver-la de reparar amb un tros de celo. Es fa llarg esperar de Pau Riba explica com es fan llargues les hores pel que espera un final, ja sigui un final d’estudis, de mode de vida, o de pertinença. Tot el que li explicaven dYxart i el teatre s’acabava transformant en els versos que diuen que fins que tot no s’enfonsa, res no es pot tornar a edificar.

Quan vam sortir era fosc i fred. Ens vam acomiadar sense cerimònies. Una llei universal que hauríem de tenir tatuada a les mans és que a la resta del món li importa un rave les nostres cavil·lacions, i que només pagant ens poden escoltar i mirar de reconduir de manera correcta, sobretot si som hòmens occidentals d’un país galdós. Yxart va morir jove deixant la seva obra incompleta i tancant les seves perspectives en punts de fuga imaginaris, i a naltros només ens importaven els crèdits universitaris que obteníem amb aquella jornada.

Els parlaments s’havien allargassat tant que cap de valtros va insinuar d’anar a fer ni una trista cervesa, i això que era un dijous universitari. Els comiats més tristos són els que no saps que ho són quan passen. Quan baixeu d’un tren, aquest continua i algú altre ocuparà el vostre seient. Penseu que tot continuarà endavant i això no us permet fer un final bonic quan heu acabat la volta al cercle. Bartrina i Yxart van ser companys de capelleta literària, un es va morir als trenta i l’altre als quaranta-dos, la tuberculosi els va marcar un cercle ben petit que els va deixar en promeses irresoltes. Un de Reus i l’altre de Tarragona, el territori del futur que no arriba mai. No crec que se n’anessin en pau, quan no entens una cosa com un final prematur, aquest es tanca en fals. Llegir el silenci és una tasca irresolta, les respostes que s’hi donen sempre són vagues. El darrer perquè que s’oculta, com diu el vers de Bartrina.

Se separen a la cantonada amb carrer de Cavallers i de la Nau, i si no eren aquests carrers, queda bonic imaginar un comiat allà. Cadascú anirà a les seves coses, a ser un Erasmus, més tard uns assalariats, uns pares o mares de família, i seguir el camí marcat cap al fossar veient passar la felicitat als marges del camí. Potser els més espavilats fotran a la saca quatre magranes que treguin el cap de darrere d’una tàpia d’aquests marges. Potser no són seves però estan allà. D’ells depèn. Quan hi tornin a passar ni ells ni les magranes seran les mateixes.

Publicat a Tarragona Digital el 21.11.19

Una cultura amagada sota casa

Flassada és un nom de casa amb ressons de Ferrater, del Mas Ferrater del Picarany al Mas de Flassada hi van quatre salts, tot i que una carena entremig fa que no es puguin vigilar l’un a l’altre. Mas de Flassada és un mas enorme del terme de la Selva del Camp, un mas que sembla transplantat de la Catalunya Vella al Baix Camp, deu ser per això que l’empresa vitivinícola Torres la va comprar fa anys, en va arrencar els vellaners i hi va plantar vinya. Els Flassada també tenien un casalot al carrer de la Carnisseria al nucli de la Selva que ha passat a ser un centre cultural privat. A les golfes hi han posat una sala d’assaig per practicar-hi dansa, ioga i coses d’aquestes que quan ets jove et penses que mai faràs, i que la roda et porta a fer per trobar-te i suportar-te millor. Als baixos, arreglats fa poc també, el diumenge que va seguir  el dia de difunts es va estrenar com a teatret privat, com a sala d’exhibició particular, gestionada pel Club. Ja us en parlaré més avall d’aquest club. L’estrena es va fer amb unes ben escollides Cocanha. Les Cocanha la nit abans havien estat a l’església de Santa Maria de Siurana en el marc del festival Terrer Priorat 2019 i van aprofitar el seu pas pel Camp per fer-hi un concert de butxaca a Ca Flassada. Cocanha és una formació musical de polifonies occitanes tradicionals. Maud Herrera, Caroline Dufau i Lila Fraysse són les tres intèrprets que només amb les seves veus i picant algun objecte aconsegueixen omplir i fer ballar poliesportius a la seva Occitània. 

A Ca Flassada n’érem uns quants menys, potser trenta, quaranta a tot estirar. Les tres xiques són jóvens, però tenen hores de vol per poder-se posar l’auditori a la butxaca, ja estigui format per friquifolquis, intel·lectuals de comarques, o simples interessats en la cultura. Tot i que van esforçar-se en presentar la primera cançó en català, vista la bona predisposició de la sala, la resta de presentacions van ser en occità, de manera que el públic havia de sortir de la comoditat mental per entendre l’entorn de la cançó. La qüestió és que les Cocanha parteixen de la tradicionalitat, però la passen per un sedàs contemporani perquè pugui ser deglutida per qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat artística. Cocanha ens van cantar cançons polifòniques de mal maridades, romanços que blasmen la crueltat governativa o exaltacions de l’erotisme totes barrejades amb ritmes ballables. Finalment bisos amb les més conegudes M’an dit Martin o Dempuèi Auriac i s’acaba l’acte amb una copa de cava o got d’aigua, i cap a casa fer dutxes i biquinis.

Cocanha només fa servir l’occità per les seves cançons, un llengua que es parla en privat va servir per estrenat un model de club de cultura privat, per escollits. Com si es tractés d’una sessió de teatre de sala i alcova vuitcentista calia fer mans i mànigues per aconseguir una entrada per aquesta representació. Aquest model de club cultural s’entén com que els consumidor de cultura es programen i es paguen els espectacles dels quals volen disposar. Res de nou tampoc, als foscos anys cinquanta del segle passat Bonaventura Vallespinosa va fundar a Reus el Teatre de Cambra que programava al teatre Bartrina, i més tard, el 1979 es va crear crea l’Associació d’Espectadors de Teatre AET que programava al teatre Fortuny  les millors obres del circuit professional. Amb el suposat adveniment de la democràcia es va produir el miratge que la cultura es popularitzava, però vist on estem, queda clar que van ser pampallugues.

Sense seccions de cultura als mitjans de comunicació, sense pressupostos públics mínims, i amb l’ofensiva confusió entre turisme i patrimoni, la cultura està passant a ser com una religió, com a creença, com les capelletes de visita domiciliària de la Mare de Déu. Com els “tu” del Totes les bèsties de càrrega de Pedrolo, o com “entendre” en l’ambient, la minoria interessada en cultura ens reconeixem i ens adonem que si no ens ho fem entre naltros, ningú no ho farà.

Publicat a tarragonadigital el novembre de 2019

Heràclit i lo Riu

Pep Coll és un escriptor d'ofici. Jo no li he llegit mai res dolent, una altra cosa és que m'hagi acabat tots els seus llibres, que no ha estat així. Coll esculls temes interessants, estan treballats, el llenguatge flueix sense estridències i sense giragonses que puguin acabar malament. Al mateix riu d'Heràclit és la seva darrera novel·la i potser de les millors que ha escrit. A diferència d'altres autors que tenen un sol tema i que el poden estar daurant tota la vida, Coll canvia de pas i aquesta vegada ens parla de les colònies gregues de l'Àsia Menor i com aquestes van ser el bressol de la filosofia i del que ara en diem pensament occidental. Paradoxalment, aquesta florida es va generar a poblacions asiàtiques que ara són ignorades per la majoria de la població occidental. 

Curiosament, Pep Coll ens parla en aquesta novel·la dels primers anys de la població grega a la península d'Anatòlia, mentre que un altre llibre reeditat fa poc en català, El Crist de nou ressuscitat, ens parla dels darrers anys d'aquestes poblacions. Els primers segles van tenir el jou de la dominació turca, al final va ser el dogal turc que les va fer desaparèixer, i amb elles, bona part de la nostra herència cultural. Però com que som aliats del govern turc, més val que deixem córrer la qüestió. 

La novel·la parteix de les poques notícies que tenim d'Heràclit per fer una reconstrucció de la seva vida que aconsegueix una bona versemblança. Tal com confessa Coll al postfaci, en literatura no podem marcar la línia que separa les restes originals de la part reimaginada, però el marc històric que enquadra la història sembla prou fermat com per pensar que Coll ha escrit bajanades.

Coll és llicenciat el filosofia i sap instroduir a la novel·la la majoria de presocràtics  i com aquests es relacionaven entre ells, amb l'entorn, amb les religions oficials. La tensió entre pensament i religió i el seu impossible equilibri té en el llibre el moment culminant quan Heràclit intenta fer el cim de l'Olimp. Coll sap triar capítol i històries, tanmateix aquest tipus de novel·la històrica sempre m'ha semblat un àlbum de cromos, un relat en el qual cal enganxar-hi capítols que hem recollit de les cròniques, i això perjudica allò de fons que un llibre ens vol explicar. En tot cas, una novel·la històrica que ha agradat a algú que no li agraden les novel·les històriques. 

Carnaval ja ve: ball de bastons del Saurí

Joan Amades explica a que: "Per Carnaval a Reus havien fet un ball molt excepcional. Hi intervenien dos personatges que feien els papers més importants. Un d’ells portava el cos encreuat per dues garlandes de fulles, faldellí, calces curtes i espardenyes. A les mans duia un fuet i una bufa que mai no desemparava. Aquest personatge era qualificat de dimoni, però no en portava cap atribut ni símbol. L’altre personatge era anomenat el saurí. Vestia si fa no fa com el diable, però en lloc de fuet i bufa portava com una forca de fusta d’avellaner amb la qual feia com si cerqués corrents subterranis d’aigua com fan els saurins.

Sostenia els dos pollegons de la forqueta un amb cada mà, posades aquestes als costats de manera que el mànec o agafador de la forqueta li venia a parar al davant. La gent donava al gest sentit maliciós. Vuit ballaires estranyament vestits feien un ball de bastons molt diferent dels comuns.

Duien dos bastons d’avellaner cada un, llargs i retorçats i de forma discordant. Menava el ball i els feia ballar el diable, que no parava d’engegar fuetades i de cridar excitant-los a la dansa. Tot d’una els ballaires s’avalotaven i les emprenien a bastonades contra la bufa del diable fins que li rebentaven. L’esclat de la bufa representava la mort del subjecte, que queia estès a terra. El ball es reproduïa al so de la tonada de la Cançó del Camp de Tarragona, tocada per un flabiol. Hi havia moment en què els ballaires i els altres companys la cantussejaven.

Mort el diable, dos dels ballaires sonaven unes gralles fetes amb escorça d’avellaner cargolada a tall de paperina.

Aquest ball va tenir una recuperació afímera als anys 80 que el Salvador Palomar explica al seu blog: https://lateiera.wordpress.com/2010/01/26/el-ball-de-bastons-del-sauri/

Ball de bastons del saurí que va sortir als anys 80 (Fotos de S. Palomar)

Gina

Hi ha llibres que no m'haurien d'agradar però ho fan. La història que explica la Maria Climent no m'hauria d'interessat com no m'interessen tots aquells llibres autobiogràfics, de la literatura del jo, o com li vulgueu dir. Karl Knausgård em va fatigar remenant cerveses amunt i avall en el seu primer llibre, i a Gina em trobo amb un llibre totalment autobiogràfic, però m'agrada, i això té un punt de subjectiu, de no generalitzable, en part.

Queda clar que Maria Climent domina la llengua i que té unes aptituds narratives fora de sèrie. Això sí que és objectiu, però amb això no n'hi ha prou, hi ha gent que escriu molt bé i que no sap de què parlar, o que, un pic ja ha parlat del que volia, es repeteix com l'all. Per saber si a la Climent li passarà això o es reinventarà ho descobrirem al segon llibre que tregui i que llegirem, si encara es pot publicar en català. 

El que m'enamora de Gina, i els enamoraments són subjectius, és la veu de l'autora. Aquesta és una veu valenta, que es planta aixecant el cap sense deure res a ningú, com totes aquelles companyes i companys de Terres de l'Ebre que es plantaven a la facultat amb la mirada clara i disposats a menjar-se el món tot just sortits del poble. I molts es fotien una hòstia de campionat, però la majoria havien tingut més actitud i valentia que la majoria de desmenjats pseudourbanites. 

Gina té l'encert de començar amb un relat lleuger -a Calvino em remeto- àcid i amb molt d'humor que fa que la baixada als inferns no ens provoqui refús. Repeteixo que la justa combinació de variants lingüístiques és un encert, de fet em sembla que a partir de Gina, jo mai més posaré la g final quan conjugui la primera del present de l'haver. 

Si mirem la premsa ens pot semblar que Gina és només la novel·la d'un tipus de malaltia, però això seria empetitir el llibre, convertir-lo en una mena de teràpia o de suport pels que la pateixen o pels seus familiars. Res d'això, en tot cas Maria Climent narra el pas de la joventut a la maduresa a base d'hòsties. La seva hòstia és la malaltia, i en d'altres pot ser qualsevol cosa: la mort propera, les addiccions, el fracàs, un empresonament injust... Quedar-se només amb la història de la malaltia seria fer una lectura poc profunda del text, donat que en les capbussades interiors que fa la protagonista hi trobem una bona història sobre la crisi existencial que t'agafa quan trontolla tot el que has fet i pensat fins al moment. Un pic aquest comptador ha arribat a zero s'adona que a partir d'aquell moment només comptarà l'amor: "L'estimes tota ella, per qui és, per qui ha estat i per qui serà".

Un tros de lo nostro

Vermut, patates Laurie, tortellet, avellanes, sifó, pa de pagès... Però també Port Aventura, la petroquímica, la Renfe... I encara plegar els llençols així, els mitjons aixà i o els usos diferents dels draps, depenent de si són de rus o de roba. Tot això són els elements tangibles d’uns fils invisibles que detallen una topografia imaginària que condiciona les nostres passes. Una altra nit de Pau Ferran és una obra molt de Reus que es va estrenar a la Sala Trono Armanyà de Tarragona. Però el fet de ser molt de Reus no la condiciona, ni és el motor. Els elements identitaris hi són, però podrien ser substituïts per d’altres, si poséssim Chartreuse enlloc de Vermut tampoc canviaria massa, perquè és el relat d’un lloc el que investiguen en escena Pau Ferran i Bàrbara Roig. Això és interessant perquè partint de llocs comuns, per exemple posem una calçotada, cadascú pren per bona una història d’aquesta calçotada i aquesta supera la realitat per passar a ser la veritat. Llavors veritat i mentida no depenen del que ha passat, sinó de com s’ha explicat una història. D’això va Una altra nit: d’agafar l’imaginari col·lectiu d’aquest racó de món, inserir-lo en a l’escena Nit de Harold Pinter i veure com la història que en surt pren cos, i esdevé independent i autosuficient per ella mateixa. Harold Pinter és la sendera, però Harold Bloom marca les girangonses, perquè la realitat és una invenció del llenguatge, i no al revés; i Proust és l’atmosfera perquè la història que expliquen aquesta altra nit no deixa de ser el símptoma del que som, del que és lo nostro.

Si aquest exercici pot ser una mica difícil d’entendre, encara ho pot ser més d’explicar en escena, i no sé si tindria el mateix resultat sense la traça de l’autor i actor Pau Ferran i la meravellosa interpretació de la Bàrbara Roig. Veure actuar junts al Ferran i la Roig ja és un motiu suficient per anar a la sala Maldà de Barcelona a intentar repescar aquests trossets d’històries nostres, per si de cas no són programades a la ciutat on han nascut.

Publicat a la revista NW d'octubre de 2019

Les nits blanques

El viatge de la teva vida d’aquest estiu pot haver estat a Papua Nova Gui­nea, a Punta Cana, a Egipte o a un llarg etcètera. Bon clima, con­fort, men­jar i beure sem­pre que vul­guis i t’ho puguis pagar, boti­gues de bones mar­ques a preus rebai­xats, i tenint la tran­quil·litat que res de dolent et podia pas­sar, sem­pre que tin­gues­sis la pre­caució de no sor­tir de la zona deli­mi­tada per turis­tes.

Aixe­cant la pol­se­reta des de la teva gan­dula pots dema­nar qual­se­vol beguda que com­bina l’alco­hol i el sucre que et t’aju­den a obli­dar tots els fati­gants i avor­rits pro­ble­mes que afli­gei­xen el món. Després d’hores de pren­dre el sol i de fer uns banyets en aigües cris­tal·lines , vas a l’habi­tació de l’hotel a tenir rela­ci­ons sexu­als perquè també toca per ser feliç durant el període vaca­ci­o­nal. Sol, alco­hol, sexe, veure coses boni­ques i pot­ser alguna emoció forta també et ve de gust. Emoció forta con­tro­lada: pot­ser una escape room -joc d’esca­pada en viu, tal com alleu­ge­reix el IEC- per mirar de fer veure que la família sou un bon equip per resol­dre tri­vi­a­li­tats; fer para­sai­ling o el que és el mateix, que et posin un para­cai­gu­des i que una embar­cació t’estiri a tot drap i l’estra­bada et faci sor­tir l’adre­na­lina per les ore­lles; o pot­ser dei­xar-te anar per un cable metàl·lic, una tiro­lina, i fer-te la il·lusió que si un dia van mal­da­des sabries sobre­viure més de mitja hora sense net­flix.

Les emo­ci­ons for­tes estan bé men­tre que només et facin fer una ganyota de sor­presa o de riure, en canvi, pobre turista! a vega­des sense cap culpa patei­xes altres emo­ci­ons que no merei­xes: pas­sa­vo­lants que no par­len el teu idi­oma, pis­ci­nes massa allu­nya­des dels bal­cons, o mani­fes­ta­ci­ons d’indígenes que no et van ni et vénen i que t’inter­rom­pen la teva interes­sant con­versa sobre quin és el següent com­bi­nat alcohòlic que dema­na­reu.

Els turis­tes gene­reu riquesa, no sé a qui, en tot cas us dei­xeu els diners al país on aneu a recre­mar-nos els cuirs. Si els diners que us hi dei­xeu no arri­ben a la població no és culpa vos­tra, en tot cas pagueu per tenir uns bons acces­sos aeris o por­tu­a­ris, així doncs hauríeu d’estar pro­te­gits de mani­fes­ta­ci­ons, vagues o alda­rulls que us puguin des­tor­bar. Els drets humans i les lli­ber­tats col·lec­ti­ves no es poden equi­pa­rar a unes meres­cu­des vacan­ces, que per això les pagueu, això a Papua Nova Gui­nea, Punta Cana o Salou

Publicat al Punt el 14 d'octubre de 2019.

Doble Shakespeare

La companyia Parking Shakespeare ha fet deu anys i ha fet un doble salt mortal per a celebrar-ho. Si fins ara cada estiu ens mostraven una comèdia de Shakespeare al parc de l’Estació del Nord de Barcelona, enguany s’han desdoblat i han alternat una tragèdia amb una comèdia. La tragèdia ha estat Titus Andrònic, potser l’obra menys shakespiriana de totes, i alhora la més sagnant i truculenta. Israel Solà ha adaptat aquesta mata-degolla per poder ser interpretada a 365 graus i sense més trucs escènics que les que poden fer els actors i actrius Els assassinats, les violacions i les mutilacions són resoltes de manera efectiva i plàstica.

Destaquen les interpretacions del protagonista, Carles Gilabert en el paper de Titus Andrònic, que sap passar de la heroïcitat a la misèria sense perdre la coherència. L’antagonista, l’Ester Cort en el paper de Tamora és antològic en la construcció d’un personatge serpentejant i que destil·la el dolor en malda sense perdre ni un bri de seducció fatal.

La comèdia triada va ser L’amansiment de la fúria, rebatejada en aquest cas com L’amansi(pa)ment de les fúries, una versió molt discutible de Carla Rovira que només s’aguantava pel bon rodatge dels actors i actrius. De la mateixa manera que no podem dir sopa a un plat de tripa, no podem dir Shakespeare a una obra que només estira uns pocs elements del text original.

La companyia Parking Shakespeare ha fet deu anys, omple teatres a Barcelona, i malgrat que hi ha dos actors nascuts i formats a Reus, la companyia mai ha actuat a Reus.

Publicat a la NW de setembre de 2019

Knausgard: tres cites

Diuen i no diuen que Karl Ove Knausgard ha fet de Proust del segle XXI, en tot cas, ha escrit una obra La meva lluita vasta, a vegades àrida i tediosa. No ens enganyem, a vegades Proust també pot ser tediós, però el ritme plàcid i allargassat de Proust té un sentit en el global de l'obra. Amb això no vull dir que Knausgard no tingui qualitat, de fet La mort del pare, el primer volum d'aquesta obra, té moments molt interessants, com aquests passatges:

"S'havia acabat el pati. Aquí els sorolls eren nous i desconeguts, igual que el ritme amb que apareixien, però aviat m'hi acostumaria, fins al punt que es confondrien amb l'ambient i s'esvairien, Si es coneix massa poc una cosa, no existeix. Si es coneix massa, no existeix. Escriure és estirar d'entre les ombres del que sabem".

"Aquesta és la única llei: tot s'ha de subordinar a la forma. Si qualsevol element de la literatura és més fort que la forma, l'estil, la trama o qualsevol altra cosa arriba a controlar la forma, el resultat no és prou bo. És per això que els escriptors amb un estil molt potent sovint escriuen llibres molt fluixos. És per això, també, que els escriptors amb temes molt potents sovint escriuen llibres fluixos. Els temes i estils potents s'han de descompondre abans no pugui sorgir la literatura. Aquesta acció de descompondre, de trencar, és el que s'anomena escriure".

"Tenim el cap ple a vessar d'imatges de llocs on no hem estat mai, i que tanmateix coneixem, de persones que no hem conegut mai però que tanmateix sabem qui són i d'acord amb les quals, en gran manera, vivim la nostra vida. La sensació que dóna tot això, que el món és petit, estretament tancat en si mateix, sense obertures a enlloc més, és gairebé incestuosa, i malgrat que jo sabia que era profundament falsa, perquè de fet no sabem res sobre res, continuava sense poder-ne fugir. L'enyorança que sempre sentia, i que hi havia dies que era tan gran que amb prou feines es podia controlar, tenia l'origen aqui, En part, era per alleujar aquesta sensació que escrivia, amb l'escriptura volia obrir el món, per a mi mateix; i alhora això era el que em feia fracassar. La sensació que el futur no existeix, que només és més del mateix, vol dir que totes les utopies han perdut el sentit. La literatura sempre ha tingut relació amb la utopia, per tant quan la utopia no té sentit, la literatura tampoc."

I amb això abandono Knausgard, la seva obra oceànica comporta un compromís de lectura massa gran per mi.

Hannibal ad portas

El 217 abans de Crist, el gene­ral car­ta­ginès Anníbal es va plan­tar a la Península Itàlica i va acon­se­guir impor­tants victòries con­tra els romans. La bata­lla de Can­nes va ser una d’aques­tes grans victòries car­ta­gi­ne­ses, en la qual els romans molt supe­ri­ors, van ser envol­tats i eli­mi­nats pels car­ta­gi­ne­sos i, sobre­tot, es va demos­trar que els romans no eren inven­ci­bles i que podien ser der­ro­tats quan les coses es feien bé i de manera coor­di­nada. Anníbal tenia via lliure per ata­car Roma i aca­bar d’una vegada per totes amb l’impe­ri­a­lisme romà que amenaçava tota la Medi­terrània. Va córrer la brama que Anníbal i els car­ta­gi­ne­sos ja eren a les por­tes de Roma, el ter­ror va escam­par-se per la ciu­tat i sem­blava immi­nent l’assalt, però Anníbal s’ho va repen­sar. Anníbal sabia que ata­car els murs d’una ciu­tat li cos­ta­ria un alt preu i que hau­ria de lamen­tar un bon nom­bre de bai­xes, i va començar a fer una feina diplomàtica per rebre reforços exte­rior que mai arri­ba­rien. Anníbal va vèncer però no es va saber apro­fi­tar de la victòria. En aquest impàs els romans van aga­far la ini­ci­a­tiva i van tras­lla­dar la guerra a Hispània, van acon­se­guir obrir nous esce­na­ris i noves bata­lles que van afe­blir i divi­dir als car­ta­gi­ne­sos que, final­ment, van per­dre la guerra i van haver de ren­dir-se. Anníbal va per­dre-ho tot per no haver sabut gua­nyar. Mai sabrem que hau­ria pas­sat si Anníbal hagués ata­cat les por­tes de Roma. Mai sabem què hau­ria pas­sat si el 10 d’octu­bre de 2017 la Decla­ració d’Inde­pendència de Cata­lu­nya no hagués que­dat en sus­pens. El referèndum del pri­mer d’octu­bre de 2017 va ser una victòria pels inde­pen­den­tis­tes cata­lans, la vaga gene­ral de dos dies després va ser una altra bata­lla gua­nyada, però la pèrdua d’ini­ci­a­tiva ha estat el que ha pro­pi­ciat, també, un seguit de der­ro­tes, la majo­ria esca­ra­mus­ses judi­ci­als en les quals l’Estat Espa­nyol sem­pre tindrà la pro­porció de for­ces a favor. La història es repe­teix, i sem­bla fàcil ana­lit­zar-la quan aquesta ha pas­sat, però no quan hi ets.

Canvi de carrer

Tu busques un armariet que no tingui el pany trencat. Tu et despulles, quina llàstima que no hi hagi miralls als vestuaris, penses, et poses el banyador i les xancletes i passes per sota l’aigua de la dutxa. Caminant amb les xancletes mullades plof plof et col·loques el casquet, les orelles per dintre, no les tens sortides, però a fora queden ridícules. Quan el casquet està ben ajustat et cenyeixes les ulleres. Ni poc ni massa estretes, massa apretades et fa una mena de ventosa i et sembla que se t’han de buidar els ulls. Massa flonges t’entra l’aigua amb tota una conga de conjuntivitis a l’interior.

Tu tries piscina i carrer, aquest és moment clau. Anys d’experiència, l’instint de supervivència i la murrieria que et pressuposes per venir de família de mercaders, fa que t’avancis a qualsevol i agafis el darrer carrer lliure. O si no n’hi ha cap, avalues el grau de cansament dels nedadors per saber quin estarà lliure aviat. Però normalment ets espavilat i en trobes un de solet per a tu. Si la piscina està concorreguda escalfes i fas estiraments de manera lenta i cerimonial, t’agrada que la socorrista et miri, amb les ulleres no la veus gaire bé però estàs segur que et mira, és clar que et mira a tu. Si en canvi veus alguna padrina o panxut que s’acosten al teu carrer buscant-te la mirada d’aprovació per sucar-s’hi, saltes a l’aigua i pegues quatre braçades enfurides que ja t’han fet saltar els vint-i-cinc metres de piscina. Normalment el sol·licitant s’acoquina i prefereix buscar un altre company de carrer menys abrandat.

Tu t’agrades, els nedadors agraden a tothom, les nedadores només agraden als nedadors i als informàtics, i aquest clip labial de pensaments et reconforta. Els habitants de les piscines teniu esquenes amples, malucs passats pel serjant i cames amb músculs llargs i estilitzats, que conformen humans amb forma de ve baixa que res tenen a veure amb els crosants que emergeixen de les discoteques-gimnasos, o dels que escup el bar del complex esportiu que tenen forma de dònuts, allò que ara en diuen berlina, que això era com abans en dèiem d’uns cotxes de cavalls.

Tu mires de reüll els altres nedadors, tot i que ben pocs poden tenir gaire interès, la majoria neda malament o molt malament, i les dones boniques que s’hi banyen, o les que porten biquini en lloc de banyador són una distracció fugissera, sota l’aigua l’impuls que predomina és el que et donen les plantes dels peus i els palmells de les mans i no pas les parts que tens entre les cuixes que es mouen compassadament. Tu manes a la piscina malgrat que no ets cap cadell. A vegades baixen alguns jovenets que tenen la sang que encara els crema i et passen com a fletxes tallant l’aigua pel costat, ni intentes seguir-los el ritme, saps que el teu ritme és el bo per tu, aquesta canalla aviat sortiran de la piscina i tocaran el dos a d’altres piscines. 

Tu sí que xales quan fas els viratges. Quan veus el mur piques amb les dues cames alhora i plegues la cintura, carregues cuixes al pit, tombes, bufes, veus llum a fora, descarregues cames contra la paret llençant a cada cop tota la merda que has empassat durant el dia i la vida, fas un cop de maluc guiat pels teus abdominals que són com un ouera de mitja dotzena, estires braços, obres mans, et dispares. Treus el cap, agafes aire, et capbusses. Ets bo, tu.

Un matí veus un home al carrer del costat, neda bé, té estil però tu ets més ràpid, deu tenir deu anys més que tu i tot i que els seus braços entren de manera neta a l’aigua, tu tens més impuls i per això li vas traient avantatge. De reüll veus que a l’altre carrer també hi ha un altre nedador, aquest et pren metres i et passa. També té estil, no tan net com el teu, però és més impetuós. Continues amb el teu ritme, com fas sempre, però t’ha pujat la mosca al nas tot i tenir-lo dintre l‘aigua clorada. Quan agafes aire de costat te’ls vas mirant, i veus que tots dos van amb un banyador negre i un casquet groc. Se’t traboca una bombolla d’aire, i aquesta es transforma en atac de tos quan veus que els dels altres carrils contigus també porten la mateixa mínima indumentària. Arribes a la paret com pots. Et treus les ulleres de goma, et fregues els ulls i guaites els companys de piscina. 

Els altres sis nedadors que hi ha a la piscina són homes, tots sis porten banyador negre i casquet groc, com tu. La diferència és l’edat. Al primer carril hi ha un efebus barbamec, al segon un jove carregat de testosterona, al tercer l’home que et guanyava metres, al quart hi ets tu, al cinquè el senyor amb estil, al sisè un home amb una panxa important que neda calmosament, al setè un ancià que camina per la piscina, el vuitè carrer és buit.

Tu surts de la piscina com si fos plena d’aiguarràs. Vas mig corrent, mig relliscant cap a les dutxes, mai abans havies perdut els papers a la piscina. Aquesta vegada has estat el nedador de tu mateix, i les braçades rítmiques sí que t’han portat a un lloc més ample, però igual de clos.

Tu poses la dutxa calenta, que et cremi, que et desperti d’aquesta visió, però ets ben despert, aquest és el malson. Al vestidor estàs una estona assegut al banc, amb la mirada perduda i donant tombs a la teva visió. En aquestes que se t’acosta el nedador del banyador fluorescent, deu tenir deu anys menys que tu, neda molt correctament, i que d’altres vegades t’ha mirat de reüll quan et canviaves. Mentre et poses la tanga que dóna veneno el saludes i li dius si vol anar a fer una canyeta al bar de fora. Ell et somriu. Què carai. Que el canvi de carrer no t’agafi en sec. Els teus actes són el símptoma de com ets tu.

ens feien mal tots els dies que no havíem fet l'amor

No sé si existeixen les casualitats. No sé on vaig llegir una ressenya de Beneïda sigui la serp de Sònia Moll. No en tinc ni idea, perquè no llegeixo La Directa, de fet des de l'U d'Octubre no llegeixo res que no siguin llibres, només llegia La jornada i van tancar. Vaig encarregar el recull a la meva llibreria i uns dies després em van dir que fenya rai. Ja el vaig oblidar. Un altre dia que vaig anar-hi per una altra dèria em van sorprendre amb el llibre. Com que s'acostava alguna festa, vés a saber si Nadal, aniversaris o qui sap què, el vaig regalar a la meva companya. Vaig pensar que tindria més coses en comú, més -ismes amb ella que amb mi, però l'he acabat devorant, subratllant i emocionant-me jo primer. 

Normalment no m'interessen gens els autors, les tendències de quan vaig fer Filologia a Tarragona anaven per aquí, però en aquest cas autora i obra són una mateixa cosa i és certament rellevant sobretot en el cas de l'articulisme. Si repassem els articles escrits, gairebé tots per hòmens, ens trobem que tots tirem els nostres dards des de dalt de la torre, som molt valents quan tenim la muralla entre naltros i l'artefacte llancívol que engeguem, -parlo en plural perquè des de 2001 que em deixen escriure barbaritats a la premsa comarcal perquè no deuen trobar ningú més-. En canvi la Sònia Moll s'exposa quan escriu, baixa a la palestra sense escut ni armadura i de les seves febleses en fa la seva força. Bravo. -Diria que és el primer bravo no irònic que escric-. 

Beneïda sigui la serp és un recull de fragilitats, per tant, un exercici de realisme extremadament lúcid, perquè tots ens posem malalts, ens enrabiem o hi ha dies que estem fets una coca, però no volem exterioritzar-ho. Aquestes contradiccions són les que exposa Sònia Moll, o sigui, les dificultats d'intentar ser conseqüent en una societat que és irresponsable. No evita tabús ni temes punxeguts com són les lesbianes amb actituds matxirules, tampoc la dificultat d'haver de definir-se en una societat maniqueista quan les persones som polièdriques, simplificar-nos en un sóc o en un no sóc com si la vida cabés en una bio de twitter. Un altra tema recurrent és la lluita sobre la visió del propi cos, sobre els estigmes que hi recauen, com Han Kang arribem a la conclusió que el cos és la darrera sobirania que ens queda, però en aquest punt jo discrepo i crec que no hem d'esperar res de la societat, sinó que si ens creiem la sobirania hem de tirar pel dret i fer el que vulguem obviant qualsevol comentari.

Un punt que m'ha fet rumiar molt són les xarxes femenines de seguretat, d'amistat, de sororitat a les quals s'hi deixa caure quan no està bé. El mascle alfa no necessita d'aquests llaços perquè és prou fort per entomar tota la merda d'aquest món amb un somriure i un cop de puny, aquesta és la idea que té l'heteropatriarcat per a tots els hòmens per tal que sempre somriguem quan estiguem a la fenya i no se'ns acudi de deixar de treballar per parlar de res que nosguin negocis lucratius com el futbol o el motor. Els mascles que anem de la beta a l'omega tendim a reproduir aquest plantejament com si hagéssim de passar per sobre de tots els mals com si saltéssim per sobre de la foguera de Sant Joan sense cremar-nos. I així ens va. L'heteropatriarcat no només és una opressió cap a les dones, sinó cap als hòmens que no som els caps del ramat, l'únic que a naltros ens vénen la moto que si som prou espavilats i desvergonyits, potser un dia podrem tenir el nostre propi ramat. I amb aquesta promesa ens escarxem a terra, perquè anem sense cap xarxa d'amistat que et cuidi quan estàs fet una merda, i a la qual poder explicar les teves febleses sense que et mirin com si fossis un fluix o un merdes. 

Curiós que en un llibre que parla sobretot de dones, jo acabi parlant d'hòmens. En tot cas aquest és un llibre de les febleses, de les pors, "dels ara-no-puc i dels potser-demà" però també dels besos, de l'amor, i de passar-te els dits pels teus cabells. És un llibre que "parla des de si, connectat amb la pròpia vivència i transmetent-la des de l'autenticitat i l'honestedat".

Canto jo i la muntanya balla

A vegades començo novel·les que deixo a mitges i que no en parlo, una d'aquestes era Ànima de Wajdi Mouawad. l'autor del clàssic contemporani Incendis. El personatges de novel·la passen de manera diferent que els de teatre, i a Ànima, Mouawad va voler personificar animals sense èxit, la narració era fangosa i pesada. Les comparacions són odioses, però la Irene Solà, amb aquell atreviment que tenen els joves, ha fet el mateix, personificar no només animals, sinó també vegetals, esperits, fenòmens atmosfèrics amb una traça magistral. La diferència no crec que fos de talent, Mouawad és un clàssic i la Solà encara no. La diferència és que la Irene Solà escriu amb amor i Mouawad sempre ho fa des del dolor. Solà té la veu tradicional d'una padrina de dos-cents anys i alhora la llengua d'una noia de la seva edat. Ens parla d'accidents, de guerra, de brutalitat, de mort... però sempre té el punt de suport que és l'amor per la vida. Els morts que omplen els passadissos de Canto jo i la muntanya balla reviuen amors, mentre que aquells que s'han quedat encastats en l'odi, la ira o la buidor són ombres aigualides. 

La història del llibre és una contalla familiar, una història a la vora del foc explicada una vegada i una altra per la jove de la família. Hi ha episodis netament excel·lents com "Les estovalles blanques" o "La por" que podrien ser brillants monòlegs teatrals. Qui busqui una novel·la convencional no cal que s'hi atansi, que vagi a parlar amb plantes, això és un joc de perspectives, una gradació de visions entre el microscopi i l'ull de peix d'un territori muntanyenc i de les seves petites i brutals històries. 

El carrer no és nostre

Aída Pallarès i Manuel Pérez al llibre El carrer és nostre van escriure la història de les arts de carrer als Països Catalans. La primera frase diu: “Tot carrer amaga un escenari. La plaça, l’àgora, és en essència un teatre sense portes. De fet les arts de carrer són anteriors a la invenció dels teatres, aquells edificis que les diferents civilitzacions han utilitzat per separar els de dins dels que queden fora, els que poden pagar una entrada dels que no, els que hi són perquè poden ser-hi dels que mai hi arribaran a entrar."

Aquest teatre sense portes en un clima mediterrani com el nostre té més sentit que enlloc, però no ens ho creiem. A Londres que tenen un clima plujós, per no dir merdós, sempre s’han cregut el teatre i part del públic del Globe resisteix la intempèrie mentre escolta els versos de Shakespeare.

La passada festa Major de Sant Pere va ser un autèntic despropòsit per les actuacions teatrals al carrer. Els cotxes passaven ara sí i ara també pels espais públics on s’havien de representar les accions teatrals o parateatrals: gegants i bestiari esquivant cotxes, representacions que s’havien d’aturar pel sorolls dels motors o dels clàxons i fins i tot públic que havia de desfer la rotllana per permetre el pas d’uns cotxes que allà no hi haurien d’haver estat. Quin sentit té programar, i fins i tot pagar, unes activitats a les quals no pots garantir un mínim de qualitat espaial i auditiva? No només era el fet que els carrers dels centre no es tallessin quan tocava, sinó que aquests també eren ocupats sense avís per qualsevol infraestructura temporal: casetes, contenidors, urinaris, camionets de la neteja, o terrasses de bar desplegades en els lloc més estrets imaginables... Aquesta descurança, aquesta manca de sensibilitat envers la feina evidencia una manca de compromís cap allò que passa al carrer. Si les diferents regidories que se n’ocupen dels carrers no s’entenen, els ho hauria de fer entendre la persona que hi està per sobre.

Dels carrers de Reus n’hem dit mil vegades que són una de les nostres fortaleses comercials i socials, això només era una manera de parlar?.

Els dics

Els dics és un llibre d'anècdotes que no va enlloc. Dit així sembla una cosa insofrible, però és tot el contrari, és una petita joia, un petit brillant dins de la desmanegada calaixera de la nostra literatura. 

La història del llibre és un paisatge, la història és un bonic cul de món i les persones que l'habiten. Irene Solà fa parlar a tres generacions jugant amb miralls, unes interpel·len a les altres per parlar dels temes de sempre: del mal que fa l'amor, de la ràbia que fa la petitesa de la vida, de la petitesa que et fa un gran paisatge. Solà deu saber escoltar molt bé, perquè pot entroncar amb històries molt reals, tan reals que sembla que ja les hem escoltat al nostre cul de món. Solà entronca amb una mena d'universalitat rural. Hi ha coses que passen arreu: els joves dels pobles es droguen molt, les joves espavilades dels pobles marxen a l'estranger per trobar res, llavors els joves dels pobles encara es droguen més perquè els marxen les noies, etc. 

Les anècdotes són molt bones, i el paisatge sembla relligar-les. Tot això esta molt bé, però podria ser un autèntic despropòsit si no fos que la Solà és molt fina amb la seva puntada literària. Fa filigranes en el que sembla una senzilla roba d'estiu. Solà et deixa anar unes epifanies amb la mateixa naturalitat que es demanen dues mitjanes a la barra de la piscina d'estiu. L'estil no té res a veure, però és molt de Proust això d'estar parlant de la cosa més trivial del món com una ball de festa major, o de la mala convivència entre ciclistes i tractors, i entremig d'això clavar-te una reflexió que t'esberla el cor sense que ho esperis. 

El llenguatge de la Solà també és remarcable, tot i que el seu català no és molt perifèric, no renuncia a fer servir mostres de la seva variant lingüística. A sobre, ens trobem referències a la literatura popular bastant ben travades -ai que el meu cor se'm nua-i que funcionen en aquest artefacte que gira. Els dics sembla una bèstia de bosc, que no saps d'on ha sortit, però que corre i se t'esmuny i que voldries poder atrapar, res a veure amb els productes enllaunats d'escola literària que omplen la part de dalt de la desmanegada calaixera.

Figueretes

La Mediterrània Occidental no ha estat mai un dels racons més rics del món, els pocs recursos naturals que tenia van ser esbandits en pocs segles i això va provocar que fos un racó d’espavilats que a les bones, o a les males, va haver de sortir-se’n amb el treball dels propis cossos. I per fer festa tres quarts del mateix, lluny de la pompa i del luxe de les llunyanes corts reials, el poble es divertia en festes o fires fent servir també el propi cos. Ja des de petits, quan no hi ha joguets a mà, ens divertim i divertim fent figueretes, salts, tombarelles, contorsions o com li vulgueu dir, perquè una cosa pot tenir molts noms. Quan això ho fem en companyia, totes aquestes figueretes es poden complicar molt més i en podem dir castells, falcons, acrobàcies, moixigangues o com li vulgueu dir perquè una cosa pot tenir molts noms.

El pas de la gran història ha col·locat murs entre poblacions i aquestes han hagut de fer dins la seva pleta, però a la pleta del costat la població no era pas massa diferent. Quan aquests marges s’han depassat ens hem trobat que hi ha grans diferències, però també moltíssimes petites semblances, com petites són les nostres vides al capdavall. Una d’aquestes semblances és la de fer figueretes per fer festa que, pel que he trobat, és fa des de Ghana fins a Itàlia, passant pel Marroc, el País Valencià i el Principat. Tenint en compte això, al Baix Camp, des del Reus Circ Social es van plantejar que si ens divertim de la mateixa manera, ho podem fer plegats, com plegats treballem, comerciem o ens eduquem. Amb aquesta idea, des d’aquesta Festa Major de Sant Pere 2019, la ciutat compta amb una Nova Moixiganga que fa figueretes de la Mediterrània Occidental, perquè una cosa pot tenir molts noms, com la població d’una ciutat que pot tenir molts noms segons els seu origen, però que junta pot fer una sola ciutat.

Publicat al Punt el 24 de juny de 2019

A.K.A. El fons de la bassa

L’endemà de representar-se A.K.A. al teatre Bartrina, aquesta obra va guanyar el premi MAX a la millor autoria revelació per a Daniel J. Meyer i al millor actor protagonista pel jove Albert Salazar. Premis ben merescuts.  

Si us heu banyat mai en una bassa un dia de sol, i amb el cap sota l’aigua heu mirat amunt, haureu tingut una vista brillant: la línia platejada que trenca el cel blau i l’aigua. L’obra comença de manera semblant, amb la perspectiva d’un adolescent de Barcelona que només vol descobrir el que semblen les infinites possibilitats que li ofereix el món. El monòleg d’un menor dels nostres dies pot ser divertit alhora que un pèl carregós, com és aquesta edat. La gràcia del text i de la interpretació és que t’ho expliquen de tu a tu, sense barreres, tan fàcil que sembla i tan difícil que és de fer sense caure en ridiculeses.

Però gires el cap, i l’aigua refulgent es va fent tèrbola quan mires als costats. El protagonista és un xiquet adoptat d’un país oriental en conflicte, i tot i que ell no recorda res, els ulls de la societat sí que volen recordar el seu origen. No passa res mentre sura lluny de les parets o del fons de la bassa. Quan s’hi acosta i vol tocar amb les mans la paret o amb els peus el fons, i poder ancorar-se en aquesta societat, s’adona que el verdet del mur i el llim del terra el fan relliscar, i que això l’ofega, i que com més braceja, més s’enfonsa. Als ulls dels altres sempre serà un moro, com si això l’enviés a una subespècie que no té dret a relacionar-se amb els altres. I el fang del fons que descriu Meyer és tan pastós que sap barrejar-hi una denúncia per violació, i l’autor ja ens han fet caure en una de les trampes de la nostra societat. Una trampa sense sortida perquè deixem la resolució dels problemes socials a un sistema judicial deshumanitzat.

Que un monòleg doni per tant, amb un text aparentment senzill, una interpretació impecable i una recepció del públic entusiasta, ens diu que hem estat veient una de les millors obres de la temporada.

Crítica publicada a la NW de juny de 2019