Em llegiré el pròleg abans

 

L’any Ferrater hauria de ser el 2022, si els astres acaben de girar i per fi tenim un govern que el decreti. Mentrestant a Reus, la ciutat on el va veure néixer i campar, ha muntat el Pròleg Gabriel Ferrater per enguany. Moltes vegades si no llegeixes els pròlegs no entens res de res, o bé et quedes encaterinat mirant el dit que assenyala. Aquest pròleg assenyala per on s’haurien d’encaminar les coses, no només de l’any Ferrater, sinó també de la delicada gestió cultural, que poques vegades es fa amb complicitat i bona predisposició de tothom, segurament perquè a l’organització hi ha força enamorats de la poesia de Ferrater. Els enamoraments lacerants, els que t’estripen i que no cicatritzen mai són els de joventut, per aquest motiu diverses activitats estan dirigides als joves: una exposició, un taller de creació artística i un joc de pistes ja s’han estrenat als instituts reusencs. També s’ha posat sobre l’escenari del teatre Bartrina per primera vegada el Poema inacabat, un espectacle multidisciplinar i alhora ortodox amb els versos escrits. I a la perifèria de Ferrater, també hi ha prosa magistral de la qual se n’ha representat una espigolada amb l’espectacle Al cor d’una rosa de fulles moixes.

De tot plegat al país poc se n’ha sentit de tot això, el que no passa a Barcelona no passa, això ho tenim clar, però el fet és que sí que passa, i quan passi ja tindrem la feina feta i preparada. Però, per altra banda, quan tot plegat passi, bé n’ha de quedar un llegat al país i a la ciutat. Els versos romanen, però si no es llegeixen, si ningú te n’obre la porta s’obliden. “Allibera’m d’aquest ofec extraurbà, d’aquest exili” deia ell.

Massa que ha estat exiliat Ferrater, deia que els poetes han de procurar no ser entesos pels que els volen abaratir, per això Ferrater ha estat poc manipulable, llevat dels que l’han volgut convertir en un clixé. Mentre l’any Ferrater no arriba: “Aniré allargant el meu pròleg. L’ompliré de gent i de coses i d’afectes.”

 

El Punt, 26/04/2021

 

Molotov

 

El cas de la mort de Cipriano Martos havia quedat amagat darrera una llosa d’oblit. Mentre que d’altres casos de l’època com el de Puig Antich es van fer tristament cèlebres, el silenci que les autoritats franquistes van escampar damunt l’assumpte va reeixir durant un temps. Però les ferides mal tancades es tornen a obrir.

La detenció de Cipriano Martos el 1973 es va produir arran de la distribució d’octavetes a la sortida de la fàbrica Punto Blanco d’Igualada. La causa oficial de la mort va ser la ingesta d’un còctel molotov en el transcurs d’un interrogatori a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus i posteriorment va ser enterrat secretament a la fossa comuna del Cementiri General. Els esgarrifosos detalls de la detenció, tortura, agonia i mort d’aquest sindicalista els explica Roger Mateos al seu llibre Caso Cipriano Martos (2018). El director David Pintó ha agafat aquest llibre com a punt de partida pels seu espectacle Molotov, i n’hi ha per treure’s el barret. El Llibre de Mateos és detallat, complert i ben referenciat, per tant és un text allunyadíssim del llenguatge teatral que normalment apel·la als sentiments de l’espectador. David Pintó ha sabut lligar la teatralitat i la història amb mestria: per una banda ha sabut donar les dades i els detalls que l’espectador necessita per entendre el cas, i per altra banda ha trobat el to adient per entretindre i emocionar-lo, perquè al capdavall Molotov és teatre.

L’actor tot-terreny Joan Valentí condueix l’escena amb solvència, i Montse Pelfort li dona la rèplica i manipula els objectes amb una traça similar. Tots plegats saben trobar la ironia i la tendresa que calen per fer ressaltar la indignació que suscita una injustícia tan gran com la del cas Cipriano Martos. Tots plegats saben apretar i afluixar convenientment per mantenir l’atenció, i dosifiquen l’horror del cas de manera que ni se n’estalvia, ni tampoc es dona de cop de manera que l’excés bloquegi a l’espectador.

El teatre documental està en auge malgrat la seva dificultat, a Europa és una realitat consolidada de fa anys, esperem que tot el que ens hagi de venir sigui com el que fa David Pintó.

De sobte pensa en mi

 

 

Tinc un amic que una vegada va començar la gran novel·la juantxi i no la va acabar. Si no sou de Reus no sé si sabreu copsar amb tota la profunditat el terme juantxi però segur que coneixeu juantxis, el Jordi Dausà en coneix molts i són els protagonistes de De sobte pensa en mi. Un juantxi és com el tòpic del pallasso: fa riure, te'n pots enfotre i trobar-lo còmic, grotesc, però normalment amaga una vida desgraciada. Això és el que escriu Dausà i és el que el fa prodigiosament interessant, t'explica l'història d'un juantxi, d'un looser, amb les seves misèries i situacions tragicòmiques i en dues línies és capaç de trencar-te el somriure per clavar-te una puntada a la boca de l'estómac. Com que també són una mica juantxi, no m'he apuntat aquestes frases lapidaries, que t'interpel·len directament, però n'hi ha més de les que podria semblar que hi ha en una novel·la negra que tracta d'un biògraf d'una actriu porno.

Jordi Dausà també és innovador perquè deu ser dels primers que parla d'una realitat molt catalana com son les parcel·les i els seus habitants, els coneguts com a parcel·leros. Aquesta realitat, que potser queda allunyada del lector més urbà, és un fenomen social molt arrelat a casa nostra. Fruit de les profundes desigualtats socials i de la dificultat de molta gent d'accedir a un habitatge digne, aquests parcel·leros, gent de classe baixa, fills de la immigració rural catalana i espanyola, han estat abocats a ubicar-se a les vores de rieres o pendents de les muntanyes, en cases mig fetes amb les seves mans. Aquesta realitat, també estratificada socialment, com molt bé retrata Dausà, és una mina d'històries que fins ara la literatura catalana havia ignorat. 

Sempre que faig una ressenya em queda el mal regust de boca de saber que m'hauré deixat deixat d'escriure moltes coses que m'han passat pel cap mentre hauré estat llegint el llibre, i això passa encara més quan et llegeixes el llibre d'una tirada perquè no pots amollar-lo de bo que és.

Indústria amb cap de fang

 

 

 

El Camp de Tarragona és un territori notablement industrialitzat. La gent senzilla creiem que la indústria s’associa amb la feina, i la feina l’associem al benestar de tothom. Devem ser molt beneits.

Sembla que hi ha escoles d’Economia i Empresa, segurament molt privades, que revelen la veritat als seus estudiants i que els fan veure que l’únic important d’una indústria no és el que produeix, sinó el que guanya. Tampoc es pot dir que baixem de la figuera, que ja se sap que una indústria es munta per enriquir-se, però tradicionalment els propietaris tenien una mínima idea de quin era el producte que sortia per les portes de les seves fàbriques. Avui dia bona part dels propietaris de les indústries són accionistes repartits per tot el món que no saben ni on són, ni a què es dediquen les empreses i només miren la rendibilitat a curt termini de les seves accions. En aquestes que els gerents volen tenir als propietaris contents, i només tenen al cap els guanys a curt termini per justificar el sou. Els és igual si es fabriquen portes o es planten melons. Només es mira el guany immediat, i si aquest no és el que vol, no es té cap mirament en suprimir les parts menys lucratives de l’empresa, no és que es desmuntin les seccions ruïnoses de les empreses, sinó que les que generen beneficis, però per sota del previst, estan abocades a la supressió, ras i curt.

Mirar només la pela el que provoca en primera instància són conflictes laborals. La segona fase és atur i desindustrialització del territori, i en una tercera una degradació social que és ben patent quan sortim al carrer. No heu vist més gent dormir pel carrer o pidolant? Les desigualtats porten a la delinqüència, a la violència i a una situació social que no vol ningú.

La gent vol treballar en unes condicions dignes i contribuir amb la seva força de treball a l’economia productiva, i això hauria de ser més prioritari que no l’economia especulativa, perquè si no, tots hi perdem, fins i tot els que es pensen que hi guanyen.

 

El Punt, 1 de març de 2021

Tot torna

 

Com que la cultura, és segura la temporada teatral torna i recupera moltes de les representacions que ens van quedar penjades l’any passat.

A la programació de la primera meitat de 2021 veiem que els teatres de Santa Llúcia, Bravium i Orfeó tornen a aportar una programació pròpia i de qualitat, de fet en aquest últim vam poder riure de manera hilarant amb Terrorífica comèdia dirigida per Lluís Graells, el novembre passat.

La cultura de Reus també es torna a activar: la Gata Borda estrena Molt soroll per res, de W. Shakespeare en versió d’Israel Solà al Bartrina al gener; una altra producció del Camp, Les variacions Bildelberg de la Sala Trono, també passen pel teatre del carrer Major; per primera vegada ve a Reus Parking Shakespeare, tot i que aquesta companyia compta amb dos reusencs i quart (Ester Cort, Adrià Díaz i el Santi Monreal que és mig mont-rogenc) en deu anys d’exitosa història mai havia actuat a Reus i ara ho farà amb La tempesta.

Al febrer tindrem Molotov, que tracta de la mort de Cipriano Martos a Reus el 1973. David Pintó ha adaptat el llibre d’història del cas escrit per Roger Mateos. El repte de Pintó serà gran ja que el text de Mateos és rigorosament històric i poc destinat a que se’n pugui destil·lar art escènic.

Al Fortuny torna el cicle Grans mestres i també en destaquen dues obres de Pau Miró, una d’un text seu, Història Real, i l’altra una adaptació, Pedro Paramo, aquesta interpretada per amb Vicky Penya i Pablo Derqui

De tots aquests i molts d’altres que es programaran, potser el que més ens pot tocar pel que hem hagut de viure és Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, d’Àlex Rigola, un muntatge de la Beckett i Temporada Alta que és una conversa sobre la certesa de la mort ara i aquí.

Els teatres han respost, s’han adaptat a la nova realitat, s’han protegit i ens han protegit, i sobretot han tornat a programar. Ara ens toca a naltros de ser valents i sortir al carrer per cuidar ment i ànim amb teatre i cultura .

 

Publicat a la NW de gener de 2021

La Gata Borda estrena Molt soroll per res

 

Teatre Bartrina

Dia 23/01/2021 - 20:00 h
Dia 24/01/2021 - 18:00 h

Molt soroll per res de William Shakespeare
(Adaptació d’Israel Solà i Ester Cort)

Molt soroll per res podria ser la nova sèrie de Netflix, d’HBO o de qualsevol altra plataforma. Els protagonistes juguen tota la funció a un estira i arronsa que sembla l’origen de les comèdies televisives dels nostres dies. Parla d’amor, de gelosia, de venjança, de desamor… emocions vigents i a vegades tractades, malauradament, igual que si fos un text contemporani.

Interpretació:
Mercè Bonet
Sílvia Casals
Ernest Feliu
Marta Marín
Carme Merlo
Pau Nogués
Pilar Olmos
Quim Prats
Antoni Veciana
Montserrat Viladés

Direcció: Ester Cort
Ajudant de direcció:  Isaura Slavestova
Moviment: Ana Corredor
Llums: Marc Torres i La Confinada de Llums Cuquis
So: Ester Cort i Enric Prades
Escenografia i vestuari:  Gata Borda
Perruqueria: Marta Castell
Imatge i disseny: Enric Prades

Producció: Jesús Potau

Agraïments: Albert López, Núria Gironès, Òmnium Cultural Baix Camp, Artesanat (c. Major, 17 Tarragona).

Cliqueu aquí per comprar entrades

 

Trist honor

 

Josep Duran i Bertran, un «pobre jornaler» vidu de cinquanta-cinc anys, fill de Pradell de la Teixeta, va tenir el trist honor de ser el primer mort que es va enterrar al nou Cementiri General de la Ciutat de Reus. Aquest proppassat dos de gener n’ha fet cent-cinquanta anys. El comú havia projectat que el primer mort, com encara se l’anomena, fos enterrat al centre geomètric del quadrat que era el cementiri que s’acabava de construir. Com que la mort no avisa de l’hora, el comú havia resolt que qui tingués el trist honor de ser el primer traspassat de l’any 1871, fos ric o pobre, tindria una sepultura d’honor, i si no s’ho podia pagar, la ciutat se’n faria càrrec, com finalment va passar.

El Reus liberal, desacomplexat i valent del segle XIX va adonar-se que l’antic cementiri del Roser quedava estret al creixement sostingut de la ciutat. Com passa moltes vegades, un problema col·lectiu es resol amb un gest particular i aquest va ser el de Josep Sardà i Cailà que va deixar el seu patrimoni a la ciutat perquè es construís un nou cementiri a la ciutat, un cementiri que havia de ser, i és, singular, airejat, higiènic, endreçat, bell, i sobretot havia de ser laic. El cementiri havia de poder acollir, i acull, a tothom que traspassa sense que les seves creences o circumstàncies de la mort siguin excusa per negar-li un lloc per passar descans etern. Garantir la dignitat de qualsevol que mori ara ens sembla una qüestió molt lògica, però, la ciutat de Reus va ser la primera que ho va tenir clar i que ho va posat a la pràctica dins de l’Estat.

En aquest país la història avança a batzegades, endavant i endarrere, a la partida de defunció de Josep Duran el capellà de torn va escriure que havia estat enterrat al cementiri parroquial, com si res hagués canviat. Amb la restauració borbònica de 1874 primer, i amb el franquisme després, el cementiri de Reus va perdre els seu caràcter general, i malgrat això sempre ha tornat a la seva idea fundacional, i enguany tenim el trist goig de felicitar-nos-en.

 

Publicat al Punt el 4 de gener de 2021