El
títol ens indica clarament la temàtica d'aquesta pel·lícula, la manera
d'expressar la nostra afectivitat o la manca total d'expressió d'aquesta.
En
la nostra societat de finals del segle XX on no hi han distàncies materials i
on podem arribar a qualsevol objecte en qüestió d'instants, ens adonem que el
fet d'estar exposats a infinits estímuls externs, fabricats per a satisfer
qualsevol desig que tinguem, el que fan és atrofiar la nostra capacitat
afectiva i castrar, o mutilar la nostra capacitat de comunicar amb els altres
tot el que ens inquieta, ens preocupa o desitgem. Així passen per la pantalla
tota una col·lecció de personatges que amb diferents actituds busquen maldestrament
l'afecte o cobrir la manca d'ell. Així doncs parelles que s'estomaquen,
l'indigent amb la seva negació a tot, les jubilades amb el seu ball, les
infidelitats dels marits amb dones joves o amb jovenets, buscant en ells la
joventut perduda com si això fos una panacea, el jove col·locant-se... Tots tenen
comportaments que ens hi podem identificar, el fet de buscar una anestesia
al problema latent que la nostra miopia no ens permet encertar, uns busquen
ignorar el problema esperant que es resolgui sol, altres busquen substitutius
com l'escalfor del sexe, d'un sexe fred i sense compromís que ens fa sentir uns
instants que podrien assemblar-se a una afectivitat inexistent.
Però
aquesta pel.lícula no és ni nilihista, ni existencialista, al contrari, ens dóna la solució, ens resol aquestes situacions deixant aflorar la nostra tendresa.
En
l'última escena del film, un home mig ferit va a casa una veïna desconeguda a
demanar-li una mica d'oli, ella decideix amb una lúcida naturalitat curar-li
les ferides de la cara i deixant anar la seva sensibilitat i li acaricia la
cara, i ell li torna la carícia.
Veiem
doncs en la naturalitat dels nostres sentiments la solució per a resoldre
l'aïllament a on ens porta el fet de viure tots amuntegats i pendents sols del
nostre tot privat dins la realitat.