Pels volts de
Tots Sants, a Reus, com a molts d’altres pobles i ciutats, les dues companyies
de teatre amateur amb més solera de la Ciutat porten als escenaris dos
variacions del mite de Dom Joan: a l’Orfeó Reusenc escenifiquen la versió
castissa de Zorrilla, i al Teatre Bravium la versió satírica de Llamp-Brochs,
que és la més celebrada pel públic i per la qual és més difícil trobar
entrades.
Gairebé un mes més tard d’aquesta tanda d’actuacions, va venir als
escenaris reusencs el Don Juan de Molière, espectacle co-produït pel
Grec i Focus. Aquest muntatge, com tots els de Focus, comptava amb un
repartiment estel·lar, un director de prestigi i tots els mitjans necessaris
per dur a terme aquesta empresa de forma brillant, però malgrat tot això, no hi
ha comparança possible amb les dues companyies d’afeccionats, l’explicació és
molt clara: la gent del Bravium i de l’Orfeó sempre es prenen el seu treball
molt seriosament, fan teatre per gust i escatimen hores al descans i a la
família per tirar endavant les obres de teatre que preparen, tot i saber que
només les representaran un parell de cops i sols els vindran a veure amics i
coneguts; en canvi els professionals del Don Juan de Molière van tancar
la gira a Reus com si aquestes dues últimes actuacions fossin l’última estació
del via-crucis dels bolos per províncies, saben molt bé que pel sol fet
de ser “els actors de la tele” la gent ja els aplaudirà, com realment va
passar. Qui realment s’emportà la palma de tots els despropòsits fou en Lluís
Homar que amb una interpretació completament deixada provocà l’estupor del
públic. Que dos dies abans havia estat un dels protagonistes principals en
l’obra de Carles Santos que inaugurà el nou Teatre Lliure al Palau de
l’Agricultura no és cap excusa per a tot un professional, i un dels més
experimentats, i ell més que ningú hauria de saber que no hi ha públic de
primera i públic de segona, tots hem passat per caixa abans d’entrar al teatre
i per tant tots mereixem el mateix esforç, encara que uns visquem “a comarques”
tal com diuen ells.
La interpretació de Lluís Homar era un pèndul vacil·lant
entre la seriositat i l’auto-paròdia, en determinats moments més que en Dom
Joan, semblava l’Escurçó Negre. La desgana de l’Homar encara quedava més
evidenciada per l’energia i el treball d’un Jordi Boixaderas que en el paper
d’Sganarelle duia a les seves espatlles el pes de la representació, la
interpretació de Boixaderas va ser excel·lent, com ja ens té acostumats, però
semblava monumental al costat del pusil·lànime Dom Joan que li donava la
rèplica. El multiforme Jordi Martínez era l’altre pilar que sustentava la
representabilitat d’aquest Dom Joan, amb l’afegit que el Martínez representava
dos papers, ja que feia de substitut d’un altre actor i no desentonava en
aquesta feina temporal. La resta del repartiment va funcionar a mig gas, amb
l’única il·lusió de fer-se bromes entre ells, per la rància tradició teatral de
molestar el treball dels companys l’última representació. Menció a part mereix
una actriu secundària que interpretava el paper de Maturina, aquesta noia
hauria d’anar a cursets de dicció ja que gastava un accent xava que feria les
orelles. Hauria estat tant benevolent el director amb una actriu que parlés en
tarragoní, tortosí o qualsevol dialecte no estrictament sud-oriental central?
Suposem que no, que deu pensar que fora de Barcelona encara vivim a les
cavernes perquè aquesta va ser la forma com va caracteritzar al uns vilatans
que apareixen a l’obra.
D’acord que Molière busca la comicitat en aquests
personatges, donant-los un toc d’infantilisme, però sembla que el Sr. Ariel
García Valdés va llegir aquests personatges com a cavernícoles infrahumans. De
fet l’obra en si estava mal plantejada de bon principi, el director va
aconseguir despullar l’obra de tot el seu mordent, fent deambular els actors
per una escenografia que era tan mediocre com la resta de posada en escena. La
voluntat d’eliminar perruques i mirinyacs d’un Molière és lloable, reposar un
clàssic no ha de voler dir fer arqueologia, sinó donar una capa de vernís a una
obra d’art per què llueixi més, i és que la magnífica feina de Carmen i Josep
Maria Vidal en l’adaptació del text podia haver donat la brillantor justa a Don
Juan, però García Valdés en l’afany d’arranar la rància pàtina que
arrossega a casa nostra el mite de Dom Joan, i de convertir-lo en un estereotip
actual, ha arrencat de l’obra el caràcter de farsa que sempre tenen els textos
de Molière i l’ha convertit en una paròdia d’ell mateix.
És
una llàstima el fracàs d’aquesta adaptació del Don Juan o el festí de pedra
de Molière. Aquesta obra, tot i la seva qualitat, no gaudeix de gaire
popularitat en el nostre país, i crec que d’ara endavant encara menys. La
recalcitrant repetició de “Zorrillas” i “Don Cuans” carrinclons ha fet un mal a
un mite que és més que mai vigent. L’home (o la dona, és clar) obsessionat en
eximir-se de l’angoixa de la mort mitjançant la pulsió de perpetuar l’espècie.
Direcció: Ariel García Valdés
Actors i actrius: Lluís Homar, Jordi Boixaderas, Cristina Genebat, Manu Fullola, Jordi Martínez, Josep Costa, Elena Fortuny, Marta Gil, Roger Julià, Esteve Labari, Manel Solàs i Enric Arquibau.
Escenografia i vestuari: Jean Pierre Vergier
Teatre Fortuny, 23 i 24 de novembre de 2001, Reus.
