Cares llargues

Amb el canvi d’hora i l’arribada del fred hem canviat a cara. En qüestió de dies els carrers han passat de ser un espai d’interrelació a una via urbana convencional. Els carrers foscos i freds no conviden a aturar-se a xerrar amb ningú. Amb un simple ”adéu” vas que xutes, que on es comença a estar bé ara és a casa, suposant que nguem una casa amb bons tancaments. Potser sí que amb el canvi d’hora estalviem energia, però el que no crec que estalviem són cares llargues, i fins i tot les primeres baixes per depressió a la feina. Caldria que algú mirés com afecta el canvi d’hora amb les baixes laborals. Això sí, les baixes reals, que les imaginàries no necessiten cap factor extern perquè es produeixin. Però això són figues d’un altre paner, i ja en parlarem un altre dia.

Manologias al COS

Ahir el teatre de l’Orfeó Reusenc estava ple a petar per a veure l’espectacle Manologias de la companyia la Santa Rodilla del Perú. Al COS 2005 va venir també a l’Orfeó Reusenc el mim peruà Hugo Suárez amb l’espectacle Hugo e Inés que va ser magnífic. En dos anys la majoria ja no recordem el nom dels espectacles que hem vist, i s’especulava si seria el mateix mim o la mateixa companyia. He llegit per algun lloc que Hugo Suárez els ha dirigit, sigui com sigui, la Santa Rodilla ens va oferir un espectacle minimalista, molt diver t i alhora tendre i cru només fent servir els dits les mans com a protagonistes.

El COS, entre moltes d’altres virtuts que té, també ens serveix per veure que a banda d’Europa també hi ha cultura que paga la pena ser consumida.

Cos 2007, Teatre orfeó

Piotr and the stars of Tut

Poc diu d’un espectacle si el millor que s’hi veu és la feina del col·laborador local que agafen. Ahir al Teatre Bravium la Companyia italiana Dejà Donné va ballar molt bé, és cert, el que semblaven danses eslaves; però va ser la feina de la reusenca Eva Roig que va fer que l’escassa mitja entrada del teatre no cedís als afalacs de Morfeu i no es posés a roncar a l’uníson. Entre dansa i dansa els dos suposats protagonistes es dedicaven a barallar-se llargament en una inventada llengua eslava, i sort de les morcilles de la suposada traductora improvisada deixava anar per mantenir una mica l’interès. La veritat és que el públic va estar més pendent durant l’espectacle per descobrir si la traductora agafada del públic, l’Eva Roig, era una espectadora més o una actriu camuflada.

Piotr and the stars of Tut, Teatre Bravium, festival COS 2007 

Camins de ronda

Allà on s’acaba el Camp i on comencen les Terres de l’Ebre, passada la nuclear de Vandellós podem fer un viatge en el temps. Podem conèixer com eren les costes catalanes abans de la febre del ciment i l’asfalt. Des de Calafat fins al Delta, en ple golf de Sant Jordi el GR-92 passa a tocar de la mar. En aquest tram de costa les roques, els pins, el romer i l’aigua salada de moment resisteixen al progrés, i tot i que han pa t fortes enves des, la desfeta natural no s’ha consumat com sí que ha passat en tants altres llocs.

Podem deixar el cotxe a Calafat, entrant al poble a mà dreta hi ha unes cases blanques que recorden amb molta imaginació la Fundació Miró, allà mateix trobem el GR que ens portarà per la costa. És una ruta amb una dificultat mínima, el GR està prou bé, i si ens despistem badant només ens cal seguir la costa i el retrobem sense dificultat. L’únic problema el trobarem a les obres que ara es fan al port de Sant Jordi, que ens fan perdre el GR, però amb una mica d’ull i passant per sota una tanca es pot seguir.

Paga la pena badar veient com el mar espetega contra els penya-segats. Compte que no ens mullem. De Calafat a l’Ametlla hi ha menys de dues hores i passarem pel castell de Sant Jordi d’Alfama, una protecció contra els atacs dels pirates barbarescos que tenien en aquesta despoblada costa un lloc ideal per a desembarcar tranquil·lament. Passarem per moltes cales, si fa bon temps en podem escollir qualsevol per remullar-nos. De l’Ametlla podem con tinuar cap al sud i en una hora i mitja ens plantarem a la Cala de l’Àliga. Passarem per una zona PEIN i per unes fantàs ques platges.

El bo i el dolent que té aquesta excursió és que no té un final definit, o sigui que allà on ens cansem, girem cua i tornem enrere. O sigui que no té la motivació de completar una ruta o pujar una muntanya, però és una excursió perfecta per a anar amb la parella, és tot bellesa a la vora de la mar i cap dificultat. 

El projecte Alfa

Ahir veient a la Sala Trono de Tarragona El projecte Alfa, em va semblar que els Germans Marx s’havien col·lat a la casa del Joves (The young ones). Biel Perelló ha escrit una comèdia absolutament esbojarrada, irreverent i absurda que té a l’espectador noranta minuts debatent-se entre la riallada i l’estupor per les bromes políticament incorrec ssimes que hi surten.

Tot i ser l’estrena, el ritme de l’obra va ser prou bo i els actors i actrius van estar divertidíssims. Seria injust destacar la feina d’un per sobre dels altres perquè tots van estar esplèndids. Caldrà veure-ho rodat, però jo divendres que ve repe ré perquè hi va haver moltes coses que no vaig caçar, quan encara reies d’una de les bromes ja te n’havien engaltat una altra. Per aquells més freaks no us perdeu els diàlegs d’Star Wars que hi ha incrustats en el text. Esperem que rodi per Catalunya, i que una de les parades sigui a Reus, la ciutat de l’Ester Cort, una de les actrius de l’obra. Seria bo veure com el públic majoritàriament benpensant de Reus rep aquesta astracanada.