Un
dels llibres que m’he llegit aquest estiu és El cafè de la granota de Jesús
Moncada. És un llibret curt de relats breus, que ens expliquen les històries de
gent petita, com naltros mateixos que no som ni herois ni prohoms. Però El cafè
de la granota és una obra mestra en el seu gènere.
L’any
2000 Jesús Moncada va passar pel Centre de Lectura per presentar el seu següent
i també excel·lent llibre de contes Calaveres atònites, i vam aprofitar per
preguntar-li si les històries que expliquen els seus llibres són reals. Ell ens
va contestar que hi ha una part molt important de literatura, i tant! però que
el pinyol de la història acostuma a ser real, i que això va fer que algú del
poble li deixés de parlar després de veure’s conver t en personatge literari.
Moncada
ens explica petites històries de gent pe ta d’un petit poble, però el que fa és
tocar allò que alguns anomenen ”universalitat”, o sigui, que Moncada ens parla
del mateix
que ja ens parlaven les tragèdies gregues: de l’odi, la luxúria, l’enveja, la
por... i també del mateix que ens parlaven les comèdies gregues, perquè al fons
de totes les històries hi ha un gran sentit de l’humor i una tendra ironia.
Tot
això Moncada ho amaneix amb un llenguatge que és com l’Ebre de les seves
històries. A primera vista el discurs sembla calmat i senzill com una conversa
de cafè, però si afinem la vista ens trobarem amb mil matisos i colors i
sobretot, amb una força i fluidesa inigualables.