Hi
ha un vers de Viladot que diu: ”I la merda, qui la toca?”. Joan Lluís-Lluís és
un d’aquests pocs escriptors catalans
que s’hi atreveix. En El dia de l’ós Joan Lluís-Lluís toca la
merda humana: la por, la ignorància, la submissió.
El dia de
l’ós és un llibre escrit des de la ràbia. La ràbia contra
aquells que converteixen les supersticions i les pors en llei. La trama és prou simple: el mateix dia que torna al poble de
Prats de Molló la Bernadette, que anys abans havia marxat a l’exili a Barcelona per
un escàndol, també ho fa l’ós a les muntanyes properes, i el poble veu en
aquests dos fets com una amenaça per a la seva feliç i inconscient vida i mort
de poble de província francesa.
La
ràbia dóna forma a la història i fon en aquest llibre dues línies temporals.
Fon la mentalitat i les costums d’un poble nord-català sota dominació francesa
del segle XVII en ple segle XXI. Aconsegueix un quadre fantasmagòric però ben
real. Tan real com les mentalitats de fa cinc-cents anys del veí de sota que
pega cada nit a la dona, o dels pares africans que dos carrers més avall
retallen el cony a la xiqueta amb unes sores comprades a un tot a cent xinès, o
bé aquells que encara ara fan batudes pels Pirineus per a matar l’ós. És el
mateix pus d’ignorància, una ignorància còmoda que allunya la por d’haver de
lluitar per a ser lliures de prejudicis i d’imposicions, ja siguin religioses,
sexuals, o imperialistes, com en el llibre. El
dia de l’ós és un llibre escrit des de la ràbia. I la ràbia és l’únic
plaer que es permet finalment la protagonista del llibre. Un plaer que no porta
enlloc, com tots, però un plaer a la fi.
