Product

Dissabte el Bartrina no era del tot ple. Hi feien Product, de Mark Ravenhill, una obra representada a la Sala Beckett􀂂 la passada primavera. Un product placement és una tècnica publicitària que es basa en la col·locació intencionada i calculada de productes o marques comercials en el decorat de sèries de televisió, etc. Aquesta és una de les preocupacions centrals del productor d’una pel·lícula bastant horrorosa sobre el conflicte entre occident i el món musulmà. 

Tot i que hi ha tres actors en escena l’obra és un monòleg molt ben resolt per David Selvas. Un monòleg que defuig l’actor sol sota la llum d’un sol focus, sinó que s’acompanya de manera efectiva de tot el que fa falta perquè sigui passador.

També cal destacar una bona direcció de Julio Manrique: l’obra resulta fresca, amb ritme i divertida. En cap moment no desconectes per pensar en la llista de la compra, i això és un bon signe. Ara bé, no treurem cap conclusió cabdal sobre el xoc de civilitzacions, i potser és que no cal que els autors o artistes sempre ens endossin entre pit i espatlla la seva postura ideològica.

Avui + El Punt = ?

Jo sóc del Punt de tota la vida, però també llegeixo els altres diaris i de vegades m’agraden més que el Punt. Ara bé, m’agradava llegir l’Avui i tinc por que ara quan el llegeixi sigui igual que llegir El Punt. Un exemple gastronòmic ara que ja és hora del vermut: m’agraden més els macarrons amb ceba i tomaca que no pas uns espagueti al pesto, però això no vol dir que de tant en tant no em vingui de gust variar. Em fa por que ara tant macarrons com espagueti només portin ceba i tomaca. Em fa por que amb aquesta compra de l’Avui per part del Punt no perdem lectors en català d’una certa línia, dels que els agrada el pesto, vaja. De fet l’editorial dels dos diaris avui era idèntic

El contrapàs, la jota, la sardana i les figues

Al programa sarda.net ens recordaven com fa un segle la sardana llarga subs􀢢tuïa el contrapàs, que estava carregat de reminiscències religioses i carlines mentre que la sardana era vista com una dansa propera al republicanisme i al catalanisme. Diuen que el contrapàs llarg és una dansa popular d’origen religiós i de caràcter solemne i auster que, documentada des del segle XVI, s’havia ballat fins a mitjans del segle XIX. Els dansaires s’agafen de les mans i la ballen en semicercle inicialment al so d’una cobla de tres quartans formada per la cornamusa o sac de gemecs, la tarota, el flabiol i el tamborí. Ens recordaria a un sirtaki grec. Mentre es dansa, es canta o es recita un text que narra els esdeveniments de la passió de Crist.
Però aquest contrapàs no està mort i enterrat, de fet al darrer programa Nydia del 33 vam poder veure el documental que es va fer al Mercat de les Flors: la companyia IT Dansa dirigida per Catherine Allard i el veterà coreògraf de dansa tradicional Albert Sans van treballar plegats en donar una visió contemporàni al contrapàs.
Per altra banda al darrer Punt de Festa el reportatge central era sobre la revifalla de la jota a les Terres de l’Ebre (i més amunt i tot diria jo) i com aquesta arrela entre els joves donat que és un ball de festa, fàcil de ballar i que també serveix per lligar donat que es balla en grup i en parella. Cert és que han fet una gran feina de recuperació, però l’èxit definitiu d’aquest ball ens l’explicaria Freud: estira més un pel de figa que una màquina de tren.



Contrapàs. Laboratori de Dansa IT Dansa (2009) from liquidMaps on Vimeo.

Roca Falconera pel Carrasclet

Per fi ja ho he fet. Ja he pujat a la Serra Major del Montsant pel grau del Carrasclet i la veritat és que mereix l’anomenada que té. L’excursió no té més història, surts de la Morera, agafes a la dreta el camí que et porta a Barrots, et desvies a la dreta i segueixes les marques blanques i verdes, fas una aproximació i au, ferros amunt! Val a dir que és un pas que si comptem amb un cert equilibri no ens ha de passar res, però si no hem pujat mai abans per un grau d’aquests potser millor estrenar-se al grau de Barrots. Actualment els ferros estan en bones condicions i l’únic perill que hi ha és que ens puguin fer figa les mans, els peus o el cap. Després de la grimpada arribem a una balma i trenquem a l’esquerra, rematem la Serra Major i trobem un indicador que ens envia a la Morera, d’allí seguint les marques de GR fem cap a la Roca Falconera (718) i d’allà mateix ja veiem el greu de l’Agnet, que de baixada no té cap complicació, tot i que té una sorpresa que potser algun dia explico si em donen permís. Una excursió curta, amb bon ritme es pot fer en menys de dues hores, però intensa com poques

La Ilíada amb patata

Sota l’excusa de parlar del patiment de les dones a la guerra, La Ilíada de Baricco resulta ser un grup de dones que ens explica i mig representa el que fan els homes a la guerra de Troia. Les cinc actrius batallen perquè tot no se’n vagi a orris, però l’espectacle es fa llarg i confús perquè intercanvien personatges que expliquen històris i per tant l’espectador es fa un embolic que resol perquè ja sap què va passar a la guerra de Troia, però això no és això. 

Potser a la Biblioteca de Catalunya l’espectacle funcionava per la proximitat, però dalt d’un escenari malauradament no. Una llàstima, tinc la sensació que va passar el mateix que quan gires una truita amb patata se’t desfà: per molt bons ingredients, tècnica i experiència que tinguis, si un dia quan gires la truita la cosa se t’esguerra, doncs s’esguerra. És el que fa gran el teatre, que cada dia és diferent tot i cada dia te la jugues, i que un dia que ho tens tot preparat la truita se te’n pot anar a terra i et quedis sense sopar, però no passa res perquè sempre hi ha altres vespres per sopar

COS: el gest que perdura

El 12è festival de COS s’ha allargat uns dies amb l’exposició Pawel Rouba, el gest que perdura, una mostra d’homenatge a qui va ser mestre de cos de centenars d’actors i actrius catalans. L’exposició és a la fototeca de Mas Iglésies, però més que les fotografies jo en destacaria sobretot els audiovisuals que mostren el testimoni de companys i alumnes.

Els reusencs Lluís Pasqual i Lluís Graells acompanyen a d’altres noms coneguts com Montse Guallar, Lluís Homar o un Paco Mir que pel que diu segurament se les va tenir amb el mestre Rouba. Els que desconeixíem el polonès Pawel Rouba treiem les conclusions que la seva aportació al teatre català va ser que les generacions i generacions d’actors i actrius que van passar per les seves classes van entedre que fer teatre no és només escupir text dalt d’un escenari tal com massa vegades passa.

Del clot del Cirer per Salfores

De la Morera de Montsant puges amunt i arribés a la primera cruïlla dels graus, agafes el camí que surt més a l’esquerra , marcat en groc i que al revés que els altres baixa enlloc de pujar, planeges una estona per la falda del Montsant, deixes a mà dreta la via ferrada fins que comences a pujar primer suaument i després fort, en poc temps el corriol es dreça i la pujada es fa dura, guanyem metres amunt i arribem a una gran roca que sortegem per l’esquerra, metres amunt ja som gairebé al cim i passem per un estret camí entre una roca i el cingle, hi ha balmes i un cable als passos més complicats, però no és res que no es pugui fer. Sembla que enlloc de volguer passar per sobre els merlets de la muralla la volguéssim esquivar, això fa que Salfores sigui un grau força aeri. Però arribem al racó de missa i el mateix camí ja ens entra Montsant endins pel barranc del Miró, ara ja tot és més suau, uns minuts després ja serem a al Serra Major, com sempre espectacular, grisa i pelada, com si ens passegéssim per les vèrtebres de l’esquelet d’un antic drac, del qual els serrets que en surten són les costelles i els barrancs els forats. Davant mateix ja tenim una barrancada a la qual hi ha el corriol que ens porta al Clot, possiblement que ens equivoquem, el Montsant t’ensenya a ser humil i a haver de refer els teus passos perquè ets tu el que t’equivoques i no la muntanya. baixem pel barranc, trobem entre moltes plantes farigola cítrica que no collim perquè som en un parc natural. En un moment canvia totalment la nostra visió, deixem el paisatge lunar de la Serra Major i entrem en un amfiteatre de gespa, degotalls d’aigua i un magnífic noguer al mig. Després de prendre aire i aigua al Clot tornem a pujar a la Serra Major per l’altre camí que surt a mà dreta tenint l’abeurador a l’esquena, saltem roques amunt per entrar al comellar de l’Obac dels Frares i una mica de pujada després ja trobem el Pi Cugat, un pi sol isolat al mig de la Serra Major, d’allà ja veiem el Piló de Senyalets i seguint en aquella direcció tenim ben aviat el corriol a mà dreta que ens porta grau de la Grallera avall, cap a la Morera

De Benifallet a l’Ullal per Costumà

El vent i la pluja ens van privar d’anar a veure Lo faig pare, per tant vam fer una excursió per indrets més assequibles tot i que no menys bonics. De Benifallet sortim pel camp de futbol, per darrera de l’ermita de la Mare de Déu de Dalt i agafem el camí vell de Cardó que ens durà a Costumà, un topònim que ens recorda un antic poblament del qual no en queda gaire. Tenim marques grogues que ens guiaran sense problema. Guanyem alçada suaument, sorprèn que

entremig del no res els pagesos d’abans hi feien marges de pedra seca per a tenir-hi un o dos olivers, la fam esmola l’enginy i la feina. Arribem a la cruïlla, trobem el camí dels senyors de Costumà, marcat en verd, que crec que ens duria a la Baronia de Costumà. Trenquem a l’esquerra seguint les marques grogues fins que arribem al barranc del Mas, allà ja no hi haurà més marques perquè no hi ha gaire llocs per on escapar de les dues parets del congost. 

Estem una bona estona saltant entre pedres que mullades per la pluja patinen com el gel, però amb paciència i una mica de perícia ningú no pren mal. Una mica abans de les tres hores de sor􀢢r del poble el barranc s’eixampla i trobem la font de l’Ullal, en un no res ja serem al Mas de Catxorro, l’Ebre i la carretera que ens torna al poble.