Moviments polítics

El 28 de gener va entrar el fred, la Palma es va omplir de cantadors de corrandes, les necrològiques deien que a Reus aquell dia no va morir ningú, però a la capital finia Spanair. Bé, i al Bartrina es va representar Moviments polítics de la ballarina i perfomer Sònia Gómez. Al cronista li havien dit que li agradaria, que les performances que havia fet amb sa mare eren molt interessants. De fet, el cronista suposava que sense bons precedents no l’haurien coproduït al CAER.

Moviments polítics vol ser una reflexió sobre el propi cos en diferents fases d’aquests, tal com pot ser un embaràs i un part, amb passejada del nadó en escena inclosa.

L’acció transcorria en una estació espacial a Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, tot i que durant tot l’espectacle es projectaven imatges del pigat Júpiter, potser un planeta més fotogènic. Un actor mig transvestit que representava l’ordinador de la nau guiava a la ballarina i més tard al creador audiovisual reconvertit a ballarí. Tot plegat va desembocar en una reflexió de les possibilitats gestuals d’un cos, com és la gestació i posterior recuperació física d’una ballarina, o bé en les aptituds d’un cos poc treballat per a pujar a un escenari a dansar.

El cronista es pensava que la localització còsmica inicial portaria a un treball corporal relacionat amb els desajustos físics que provoquen la manca de gravetat, la radiació espacial, l’aïllament... Doncs no, o no ho va entendre. El cronista es preocupava: passaven els quarts i a l’escenari no hi passava gaire cosa, ni li arribaven sentiments com la ironia, la tendresa, ni tan sols provocació... i ja es planyia d’haver deixat de ser modern quan un fosc li va interrompre els pensaments. Algú va xocar les mans per indicar que s’havia acabat i la resta de públic va acomiadar Moviments polítics amb gèlids aplaudiments de cortesia. El 28 de gener va entrar el fred, i es va omplir la Palma de cantadors de corrandes, les necrològiques deien que a Reus aquell dia no va morir ningú, però a la capital finia Spanair, i ja està.

Publicat a la NW el  febrer de 2012

Què en fem dels ametllers?

Es preveu una mala collita d'ametlles. Si a la sequera de l'estiu hi afegim les darreres glaçades, doncs mala peça al teler. El pagès que ara té arrendat el camp retreu al que hi havia abans que no els va adobar bé, i que tampoc va llaurar quan calia, i el que és pitjor: que es va gastar els diners de la collita abans de començar-la. El que hi havia abans retreu al que ho té ara que, amb l'excusa de salvar la collita, ha podat tant que no queden branques que puguin donar fruit; d'un arbre repelat no se'n treu res. Els dos es barallen a grans paraulades i gesticulacions. Els jornalers ens posem en un costat o a l'altre i també ens estirem els cabells. Almenys ens desfoguem, que ja és molt. Així passem els dies. Alguns, desesperats, se'n van del país o d'aquest món. Mentre discutim no aclarim què hem de fer. Els amos de les terres, uns senyors que són de molt lluny, ens tornen a pujar l'arrendament, i amb la magra collita que es presenta, giren maldades. Més o menys tothom està d'acord que caldria plantar l'amo, dir-li que la terra és i sempre ha estat nostra i que el contracte va ser un engany. Però a l'hora de la veritat s'acaba pensant que qui dies passa anys empeny, i que a males sempre es poden tallar els arbres, vendre la llenya i comprar un bitllet a l'estranger. I l'amo content, perquè podrà convertir els bancals en hotels.