Els pallassos de la tele: homenatge a Fofó

Fa pocs dies va morir Miliki, el darrer supervivent de la primera fornada dels Pallassos de la tele. Aquesta companyia va aconseguir un èxit unànime durant els anys 70 a les terres en els quals es parla el castellà. A mi em va enganxar encara pe t i només recordo la darrera època amb poca nostàlgia, la veritat sigui dita, però buscant per internet he vist que per edat em vaig perdre els grans moments d’aquests pallassos que van ser quan Fofó regnava a l’escenari.

Fofó era un clown intel·ligent, brillant i amb talent. Feia el paper d’August i l’acompanyaven els seus germans: Gaby fent el paper d’enfarinat, i Miliki com a contra august. Aquests dos darrers sabien fer molt bé els seus papers i aconseguien que Fofó brillés amb el seu humor blanc i alhora també intel·ligent.

Fofó va morir prematurament i va deixar a la companyia desvallestada: pot haver-hi número de clown sense enfarinat o sense contra august (que són els que van de llestos i no ho són), però no sense august, que és el protagonista (i el que és llest encara que no ho sembli a primeres).

Van optar per una sol·lució molt intel·ligent: saltar una generació i així Fofito i Milikito van substuir als seus pares. D’aquesta manera van aconseguir perpetuar uns anys més l’èxit de la seva proposta, tot i que no crec que arribessin a superar el nivell dels seus antecessors.

Simptomàticament de com van les coses en aquest món, de tota la saga, els que van acabar aconseguint més popularitat i més èxit econòmic no van ser els que més talent tenien.

Dos, tres, cent Cossos!

Finalment va haver-hi festival COS 2012 per a felicitat de tots aquells que estimem el teatre. El festival COS potser no és el festival més populós de la ciutat, però potser sí el més rendible i rentable artísticament. Tot i ser el germà petit dels festivals reusencs, el COS ha servit de pedrera de grups i artistes reusencs i comarcals, i per altra banda, hi ha passat espectacles internacionals que fregaven el sublim. Mostra d’això és pas per la ciutat del ja mític mim francès Marcel Marceau. Precisament deixebles del millor mim de la història eren els integrants de la companyia belga Chaliwaté que van presentar en un desmaduixat Teatre Fortuny, quina injustícia, l’espectacle Joséphine. Aquest gloriós espectacle ha vingut a Reus de la mà del projecte europeu EMIX del qual el COS n’és cofundador i que sembla que serveix perquè els diners que es destinen en caixets estiguin ben gastats i mai no es compri gat per llebre. Doncs en el cas de Joséphine ens trobàvem amb un espectacle de virtuosisme gestual al servei d’una història, que ens feia confondre els records amb la imaginació, Tot plegat adquiria una aura màgica que només sap servir aquells que mesuren els ritmes amb intel·ligència. Els Chaliwaté, emprant una tècnica neta i depurada, ens regalaven un espectable feliç, que et feia riure i t’entendria, que et feia emocionar, que és la premissa de l’art. Aquesta parella aconseguia que semblés fàcil el que és difícil, i que fossin belles les tasques més quotidianes, sense caure en l’insípida vulgaritat que ara està tant en voga. En definitiva: un espectacle rodó, aconseguit amb un gran precisió gestual i esforç lingüístic. Altra vegada el COS, tot i enguany estar prim i xuclat com mai, ha mantingut l’essència que el caracteritza: aposta per grups de casa i, alhora, saber trobar a l’estranger l’excel·lència per tal que en puguem aprendre.

En una ciutat en la qual els sindicats i els comitès d’empresa municipals pretenien manifestar-se en contra d’una representació teatral, més que mai cal cultura. Davant de la incultura fa falta més cultura i més teatre… Fan falta dos, tres, cent Cossos!