Començo
una nova secció dedicada als estels i a la manera popular que teníem d’anomenar-los.
Cada cultura, cada civilització ha vist diferents formes i objectes dibuixades
pels estels, els catalans no en som l’excepció, i tot i que moltes d’aquestes
nomenclatures s’han perdut, esborrades per l’astronomia acadèmica, han quedat
rastres en la literatua popular, en les parèmies, fins i tot encara en fem
servir algunes com anomenar Carro a l’Ossa Major i a l’Ossa Menor. En aquest apunt que exposo el que he anat trobant, espero les
vostres aportacions si hi ha variants que no hagi trobat o que se m’hagin
passat per alt. Podeu trobar-lo en pdf aquí.
Astronomia popular, proposta
Antoni
Veciana
De sempre hem mirat enlaire. Avui
com ahir continuem sense entendre gaire cosa. Però continuem buscant-hi
explicacions segons el que coneixem en cada època. De boca de pagesos, pastors,
mariners ens arriben noms i maneres d’anomenar als planetes, els estels, les
constel·lacions... No és cap casualitat que moltes de les formes populars
d’anomenar asterismes coincideixin amb les constel·lacions que Ptolomeu va
descriure a l’Almagest gairebé fa dos mil·lenis. Si tenim en els antics romans
l’origen de la nostra llengua, també tenim en aquests la manera d’anomenar els
estels, tot i que passat pel sedàs del cristianisme. En aquest breu descripció
de les formes populars d’anomenar les constel·lacions i altres objectes estel·lars
m’he basat en fonts escrites, dubto que a hores d’ara es pugui fer recerca
directa: avui dia els pagesos i mariners ja no es refien dels astres per fer
les seves feines, sinó que tenen altres tècniques més efectives, i si n’hi ha
que miren el cel, de ben segur que anomenen el que veuen segons la nomenclatura
de la Unió Astronòmica Internacional.
De fonts escrites tenim sobretot
Joan Amades, al llibre Astronomia i
meterologia populars i per la descripció dels estels del volum I del seu Costumari,
i també pels dibuixos d’uns planisferis que trobem en diferents volums del
mateix costumari. Però el torrent d’informació que ens dóna Amades calia ser
contrastat amb d’altres textos. M’he servit bàsicament del magnífic i
documentadíssim article “Notes i lectures d’astronomia popular “ d’Albert
Aragonès Salvat, de “La Terra, el Sol, els Estels i la Galàxia” de Joan Miró
Ametller, del llibre El nostre cel al
llarg de l’any de Lluc Mas, Miquel Trias i Gaspar Juan. També cal tenir en
compte la feina divulgadora de la pàgina web dedicada als mites del cel dins el
portal “Mitcat” mantigut per Jordi Querol.
Val a dir que no tot ho hem pogut
verificar: els planetes o les constel·lacions més conegudes i visibles com les
dues osses, Orió, Cassiopea o el Cigne són ben presents en tots els textos,
però d’altres que no tenen formes tan característiques o que no tenen tanta
lluminositat la majoria de vegades només són esmentades per Amades. Farem un
vot de confiança i ho donarem per bo, si arriba el dia que algú pot desmentir
el que direm, doncs benvigudes seran les seves aportacions.
Començarem de manera alfabètica
amb les constel·lacions visibles des de les terres catalanes:
La primera és la constel·lació de
l’Àliga (Aquila) que Amades denomina
com a l'Aligot que va ser condemnat a restar al cel per què volia menjar-se
tots els altres moixons. Només Amades ens parla de l’Aligot, però que tant les
denominacions clàssiques com les àrabs ens parlin d’una àliga el grup
d’estrelles dins les quals destaca Altaïr, ens fa confiar en el que diu Amades.
Andròmeda no és coneguda com una constel·lació independent, segons
els gravats que inclou Amades al Costumari,
possiblement s’incloïa dins la constel·lació del Cavall de Sant Jordi, de Sant
Jaume o de Sant Martí, que possiblement formava l’asterisme format per
Andròmeda, Pegàs i Equuleus; de fet, resulta bastant difícil distingir
Andròmeda que amb Pegàs forma el gran quadrat del cel hivernal. La correlació
amb el mite clàssic és bastant paral·lela, ja que com Pegàs, aquest cavall va
ser convertit en estels per Déu en recompensa als serveis prestats. Per altra
banda al gravats d’Amades també trobem que la gent de mar anomena a aquest
asterisme com La vaca o vaca tremolenca, en referència al peix Serranus
scriba i que governava aquest peix perillós per les descàrregues
elèctriques que pot infligir.
Al volum quart el Costumari,
Amades ens diu que a Fitor (Baix Empordà) els estels superiors de la
constel·lació d’Aquari s’anomenaven
Ferros Grosssos i Ferros Petits en referència als clemàstecs i als tres peus
que es feien servir per a fer bullir l’olla damunt del foc de llenya. La seva
lluïssor anunciava fredorades que comportarien fer-los servir per a escaldar
les herbes remeieres.
Àries seria el Moltó, així ho ubica Amades, i fa referència a un
pastor que tenia un moltó que feia llana d’or i que el a convertir en estel
perquè ningú no pogués robar-lo i després no va saber com fer-lo baixar.
La zodiacal constel·lació de Balança (Libra) seria cristianitzada,
també segons Amades, com a Balances de Sant Miquel. L'arcàngel pesa amb
aquestes balances les ànimes dels difunts. Si quan hom mor aquesta
constel·lació brilla és senyal que l'ànima del difunt fa el pes, si
s'enfosqueixen indica tot en contrari. Sembla que ja els sumeris anomenaven
aquesta constel·lació com a Balança pel fet que coincideix amb la posició del
sol per l’equinnocci de tardor, o sigui, quan la nit i el dia tenen la mateixa
durada.
La Balena (Cetus) seria el Molar, L'Estel de la Balena. Es tracta del
peix molar que, segons la gent de mar, un dia es va cansar de viure al mar i va
pujar al cel, on es va trobar tan bé que s'hi va quedar. Per això n'hi ha tant
pocs. La seva lluïssor avisa de la presència de balenes, de fet l’estel Mira
d’aquesta constel·lació és de gran viariabilitat ja que passa de magnitud 2 a
magnitud 10 en gairebé un any.. L’ictiònim “Molar” és objecte de discrepàncies
filològiques, en les quals es confon el Peix Molar és el cetaci Physeter macrocephalus i d’altres el dofí Mular Tursiops truncatus
Altrament, la constel·lació de Bessons (Gemini) era ben coneguda en el
passat i per aquest motiu té més diversitat de noms, com els llatins també es referien a aquests dos estels com a
Els Dos Germans, Els Bessonets, segons Amades un germà i una germana (o Adam i
Eva, els primers bessons del món) condemnats a ser estels perquè s'estimaven i
es volien casar. Tot i això Amades dubta que siguin Càstor i Pól·lux ja que
segons ell són difícilment visibles a ull nu, un làpsus bastant considerable.
Ja que precisament perquè es poden veure a ull nu Amades també anomena aquesta
estels com a El Ric i el Pobre, fent referència que les dues estrelles que
donen nom a aquesta constel·lació, Càstor i Pól·lux, una té una magnitud visual
superior a l’altre de manera perceptible sense aparells.
Del Bover (Bootes) el seu estel Artur seria la Tarongeta del nen Jesús.
Això faria referència a la rondalla que diu que la Mare de Déu va de camí amb
el nen Jesús, que té set. La Mare de Déu cull una taronja, però li cau i,
rodolant, va al cel. El nen Jesús es posa a plorar i un pagès d'allí a la vora
li dóna dues taronges del seu hort. La taronja que li va caure a la Mare de Déu
és l'estel Tarongeta que encara és al cel[1]. Amades
també recull les denominacions d’Estel Bover o Estel dels Bouers, tot i que
aquesta denominació està més associada al planeta Venus.
A
la constel·lació de Ca Major (Canis
Major) hi ha l’estel més visible del cel nocturn, Sírius, que ha tingut una
gran diversitat de noms. Amades recull: Ca dels Deiols (déus petits), Cau, Cabra,
Pastor (dels Bordons, o sigui, d’Orió), que la gent del mar l'anomena Estrella
del Mar i creu que en governa les aigües, i per aquest motiu el saludaven,
segons recullen Lluc Mas i Gaspar Juan:
Estrella del mar
Vulga’ns guardar
A
la Provença Sírius es conegut com a En Joan de Milà. Joan Miró Amatller ens
dóna el Dragó, la Sargantana, el Jan de Milà, el Guarda, la Matera i la
Canícula (del 20 de juliol al 10 d'agost, sant Llorenç) correspon a l'època que
Sírius es lleva i es pon amb el Sol. Mas i Juan també l’identifiquen com
l’Estel de Guàrdia i l’Estel Berruguel, el qual la nit de Cap d’Any tenia la
facultat de fer sortir berrugues per tots els punts del cos que es tocaven
mentre es cantava la cançó:
Estel berruguel
Fes-me sortir,
Una berruga aquí,
Un berruga allà.
El Ca Menor, tant Amades com Lluc Mas, Gaspar Juan l’identifiquen com
un dels dos gossos del Mal Caçador (Orió), o sigui que formarien part d’aquesta
constel·lació quan s’identifica d’aquesta manera.
La Cabellera de Berenice (Coma Berenice) Segons Amades també s’hauria
cristianitzat i seria la Cabellera de Santa Magdalena i encara estaria estesa
igual que quan ho estava quan va eixugar els peus de Jesús el dia del Sant
Sopar.
Cassiopea, que té una forma evident de cadira, és segons Amades la
Cadireta de la Mare de Déu, diu que està preparada perquè la nit de Nadal la
Verge pugui seure-hi per a cuidar el nou nat. De fet està situada al costat del
Bou (Taurus) i de la Mula (Auriga), formant un Pessebre celestial.
Una de les constel·lacions més
reconeixibles, i per tant més coneguda és la de Cigne (Cygnus) per la seva reconeixible forma de creu, per aquest
motiu Amades, com Joan Miró i Lluc Mas et
alt. L’anomenen «la Vera Creu» entre d’altres noms, com la Creu dels
Albats, la Creu de Caravaca, la Creu del Mal Lladre, la de Sant Andreu o la de
Santa Elena. La Creu del Cel explica Amades que va aparèixer quan Jesús va
néixer, com a funesta senyal de com seria la seva fi. També explica que els
nostres avantpassats juraven per aquesta creu del cel, i que els estels
d’aquesta constel·lació només feien pampallugues als ulls dels que eren lliures
de pecats.
També era anomenat com el Peu del
Gall a l’Empordà, i seria el peu del gall que es relaciona amb la negació de
Sant Pere, i per aquest motiu brillaria més per Setmana Santa.
La Corona Boreal (Corona Borealis) s’hauria transformat en la corona
del Rei en Jaume. Amades diu que la tradició mallorquina marcava que aquesta
corona només la poden portar els reis que expulsin els moros de la Illa. A la
mort del Rei En Jaume, aquest se la va emportar al cel, i que si algun altre
rei repeteix la gesta serà mereixedor de cenyir aquesta corona. Amades també
explica que els pescadors de la Costa Brava anomenaven Coralera o Estel dels
Coralers a l’estel Gemma, que és el més brillant d’aquesta constel·lació, i que
influeix en la pesca del corall, que de fet és a l’estiu, el moment de major
visibilitat.
El Cotxer (Auriga), en el qual destaca l’estel Capella, el sisè estel
més brillant des de la terra i visible tot l’any, tot que destaca a l’hivern
prop de Taure, segons Amades és la Mula del Pessebre, recelosa i amb males
puces, que prefereix clavar una coça a la gent que no pas escalfar al Jesús nou
nat. Segon Joan Miró seria la Cabra, el Cabrot o la Cabrota, unes denominacions
que Amades coneixia però per les quals no havia proposat cap equivalència.
La constel·lació de Cranc (Cancer) també era vista com un
Cranc, segons Amades els mariners creuen que influeix en la pesca dels crancs.
El Sol deix de pujar en el cel
quan ha de travessar aquesta constel·lació, i a partir d’aquest moment
inverteix el seu moviment, recula com un cranc, per aquest motiu es diu que
Cranc governa el Sol, i quan aquesta constel·lació és visible, de Sant Joan a
Nadal, el Sol ha anat enrere com ell, els dies han estat cada cop més curts. A
partir de Nadal el sol podrà anar guanyant terreny a la nit, deslliurat de la
influència del cranc. Com que a prop de Cranc hi ha un espai amb molt fosc,
sense presència d’estels visibles, Lluc Mas, Gaspar Juan diuen que en aquesta
part de la volta hi hauria la porta del cel.
La Copa (Crater) seria l’Estel dels Borratxos, i potser erròniament
Amades també li diu estel l’Estel de les Veremes o dels Borratxos. Crec que en
aquest cas Amades es confon, diu que la seva sortida a la matinada anuncia
l’inici de la verema i si la collita serà bona o dolenta, segons la brillantor
o pal·lidesa de l’astre. En tot cas sembla que seria més atribuïble a
Vendimiatrix, com explico a la constel·lació de Verge. De fet la seva
proximitat a aquesta constel·lació i el color ataronjat dels estels principals
de Crater podrien haver provocat aquesta confusió.
La constel·lació del Dofí (Delphinus) sembla que té tres
denominacions. Els mariners l’anomenen Estrella Dofinera i la seva aparició al
cel indicaria la temporada d’abundor de dofins. En canvi els pagesos a aquest
estel l’anomenen Gra d’Ordi o Gra d’Arròs De fet la millor visibilitat de la
constel·lació de Dofí és al setembre, precisament a l’època de la collita de
l’arròs.
La constel·lació del Dragó (Draco) Amades només la
identifica als gravats del Costumari com a la del Drac de Sant Jordi. També ens
diu que aquest estel surt per la Diada de Sant Jordi que és quan el cavaller el
va matar, però que per Nadal també apareix per a visitar el nen Jesús. En tot
cas la constel·lació del Drac es pot veure tant per Nadal com el mes d’abril. Val
a dir que segons Joan Miró el Dragó també és una de les denominacions de
Sírius.
L’Escorpí (Scorpio) Joan Miró, Lluc Mas i Gaspar Juan l’anomenen
l’Escórpora. Amades també l’anomena així, sembla ser que el verí d’aquest peix
hauria fet que els pescadors l’haguessin identificat amb els escorpins
terrestres. Amades diu que durant el mes de desembre que és quan aquesta
constel·lació –segons ell- és més visible, el verí de l’escórpora és més
perillós. Aquí dubtem d’això, perquè tot i que d’escórpores se’n poden trobar
tot l’ant, la constel·lació d’Escorpí no es veu durant els mesos d’hivern.
Precisament Gaspar Juan i Lluc
Mas també puntualitzen aquesta dada i proposen com a L’Escórpora a Formalhant
(Peix Austral) que es pot veure tot l’estiu.
L’estel alfa d’aquesta
constel·lació és Antares, que Miró identifica com a l’estel que al Rosselló
anomenen El Coix, ja que és un estel que es mou lentament, i com que és
malaltís se’n va a dormir aviat i s’aixeca tard. També podria ser l’anomenat
Estel de Moro el qual Amades descriu vermell com una brasa i que surt dos cops
a l'any i porta molt mala fortuna. Es tractaria d'un pirata moro, terror del
mar. Aquesta hipòtesi tindria el seu sentit si pensem que des de latituds
meridionals és visible, unes latituds que els pescadors del nostre país, que
s’acostessin a les costes africanes, podrien veure. Amades ens proposa Canopus,
però aquest estel és impossible de veure des de cap punt del nostre país.
Hèrcules (Hercules) Amades l’identifica com El Lladrepomes, ja que
l’asterisme semblaria un home agenollat. Aquest homes hauria estat enxampat
robant, i com que va jurar pels estels que no ho havia fet, per càstig els
estels se’l van endur. N’hi ha d’altres que enlloc de pomes hi veuen figues i
creuen que és un home enfilat en una figuera robant-ne el fruit.
La Lira (Lyra) no té cap mena de correspondència proposada. És estrany
donat que és una constel·lació amb l’estel Vega, de primera magnitud, que
presideix els cels d’estiu i que es pot veure gairebé tot l’any. Bé podria ser
el cap del Drac de Sant Jordi, o una poma del Lladrepomes, o bé qualsevol dels
estels que no hem pogut identificar encara –el Pare Gegant, l’Oca de Santa
Eulàlia, l’Estel Giner, o l’Estel de la Mare de Déu. Ben bé podria ser aquest,
ja que està vetllant la Vera Creu (Cigne) i tal com diu Amades, el veiem al
setembre, Lluc Mas i Gaspar Juan expliquen que apareix el dia 8 de setembre
Segons Amades també surt la Nit de Nadal, però enlloc de sortir a la mitjanit,
s’amaga. També podria ser l’Estel de Sant Joan o el Rei dels Estels, una
denominació recollida per Lluc Mas i Gaspar Juan. Diuen d’aquest estel que
manava sobre la resta d’estels la nit de Sant Joan. Sembla que aquesta nit les
fadrines es dirigien a l’estel més brillant cantant-li:
Estel de sant Joan
Fes-me
trobar un bon galant
Aquest
mateix any
Precisament l’estel que està al
zènit aquesta nit és Vega. També per aquest motiu rebria el nom de Rei dels Estels,
que els mana tots i que els fa retirar a les tres de la matinada hora solar, o
sigui, les nostres cinc del matí.
El Lleó (Leo). Segons la gent del mar el Lleó assenyala les marees.
Quan fa pampallugues vol dir que està enfadat i el mar s’esvalota i és perillós
sortir a la mar. Segons Joan Miró, Regulus, l'estel més brillant de la
constel·lació del Lleó és anomenat com l'Estelot, i Amades també l’anomena
l’Estellió. Mas i Juan expliquen que el Lleó perseguia el sol per a menjar-se’l
precisament per les dates de la canícula, i aquest per defensar-se augmenta la
intensitat dels seus raigs per a defensar-se i per això aquests dies fa tanta
calor. Mas i Juan també l'identifiquen com un dels probables estels que podrien
tenir la denominació d'Estel de Sant Miquel, que descric quan arribem a la
constel·lació de Verge, i potser que es diguessin indistintament, ja que no són
gaire llunyans un de l'altre segons el nostre punt de vista. Val a dir que
també s’anomena el Lleó al planeta Venus.
Orió (Orionis) segurament que és la constel·lació més coneguda,
Jaume Cabré a Tractat Senyoria l'anomena poèticament com «la catedral
del firmament». Fàcilment observable i reconeixible al cel d'hivern, té una
gran diversitat de noms. Joan Amades recull que pels pastors del Canigó el gran
trapezi seria l'Arca de Noè i els tres estels que formen el cenyidor serien la
porta, L'estel més brillant (Rigel) representa Noè i al seu costat trobem dues
estrelles que representen el corb i el colom que aquell va enviar (Mintaka i
Anilám). Amades explica que la nit de Nadal, Noè i totes les bèsties van adorar
Jesús per la qual cosa aquesta constel·lació, aquesta nit, faria un curs
diferent que la resta de l'any. També Amades l’identifica com la constel·lació
que a Mallorca se’l diu Sant Cristo.
Els tres estels que formen en
cenyidor d’Orió, o sigui, Alnilam, Mnintaka i Alnitak són ben coneguts i
profusament anomenats, Amades, Miró i altres ens donen un bon reguitzell de
noms: Ulls de Porc (Barcelona), Ulls de Nostre Senyor –que vigilen la nostra
conducta-, Ulls de Santa Llúcia (Empordà), els Tres Reis, les Tres Maries, els
Tres Joanets (Empordà), els Tres Gegants, el bastó d’en Jan (Rosselló) el
Rasclet del Patufet (a França), els Tersols, els Trillons...
No donis l’ovella per escapada
Que els
trillons no es ponguin a la vesprada
Els Trius, Les Tries, Els Treses,
Els Deiols (els déus petits), Els Deniels, Els Bordons a les Terres de l’Ebre,
dels quals Albert Aragonès en dóna diverses mostres i quan es veuen vol dir que
el dia s’apropa:
Per Sant Andreu
Bordons a la
serra
Lo dia en
terra
El terme Bordó és discutible. Joan de B Moll diu que són les cordes de la
guitarra, Coromines afirma que els Tres Bordons provenen dels significat de
‘bastons que sostenen el pa·li d’una processó’.
Mas i Juan descriuen Orió com la
part de l’arada que guia la llaurada i la sembra., o sigui El Rastell del qual
el cenyidor són les tres punxes de l’arreu i quan brilla més és el moment de
llaurar i sembrar.
Amades també l’identifica com el
Mal Caçador de la llegenda, que va ser condemnat a tornar-se estel, ell, els
seus gossos (Canis Majos i Canis Minor), la Llebre (Lepus) que empaitava i un Colom
(Columba).
Amades també explica que
Bellatrix, és la Rogenca o l’Estrella Roja, i que assenyala la guerra quan
brilla amb més força. Crec que Amades es referia a la veïna Betelgueuse que sí
que és un estrella supergegant variable i que coincidiria amb aquesta
descripció, segurament que Amades el va confondre el nom llatí de l’estel.
Segons Mas i Juan el cenyidor
d’Orió serien les Tres Maries o els Tres Reis Mags d’Orient. També ressenyen
donen una cançó menorquina que diu:
Madona, sortiu, veureu
Es Deiols i ses Cabrelles
S’estel de la Guarda va amb elles
I també la Veracreu
D'aquests també en diuen els Tres
Reis, i sembla que el dia de Sant Miquel, si a les dotze del migdia mirem al
zènit hauríem de ser capaços de veure'ls tal com recorda el refrany:
Per Sant Miquel
els Tres Reis dinen al cel
Els Deiols, com hem vist, serien
els tres estels alineats del cinyell d’Orió, tot i que també han estat
identificats com els dos estels que hi ha immediatament sota d’aquests. Deiols
podria ser un diminutiu de “petits déus” o bé com diu Alcover-Moll: “cada un
dels garrots que van a un cap de l’aixanguer i el subjecten al llombrígol del
jou”. Les Cabrelles serien el cúmul de les Plèiades, del qual ja en parlarem,
la Veracreu també l’hem vista i l'anomenat Estel de la Guarda, més que Sírius,
sembla que per la proximitat a les Cabrelles, es refereixi Aldebaran, de la
veïna Taure.
Una altra de ben coneguda és l’Ossa Major (Ursa Major) anomenada
genèricament com el Carro, Carro Gran, Carro del Cel, Carro de la Mare de Déu,
Carro del Sol ... Amades diu que que quan es va inventar el carro, Déu el va
posar al cel perquè servís d’exemple a tots els homes i ja no haguessin de
carregar més a les espatlles. Amades també explica que els pastors en deien
Caïm i els Set Bous que havia fugit amb set bous del seu germà, però que per
càstig, ell i bous van ser convertits en estels. Amades també explica que a
l'Empordà deien que era una carreta de bous d'un home que era molt ric que en
temps de fam, tot i tenir els magatzems plens de gra, no el volia vendre
esperant que pugés més de preu. El poble es va amotinar i li volien cremar els
graners, ell va omplir un carro fins dalt i amb set bous que l'estiraven va
fugir, però Nostre Senyor el va castigar convertint-los en estel, per a donar
exemple als avars. També explicava que els pescadors del Maresme hi veien una Panna,
o sigui, una paella plena de peix que intenta ser fregida per un gat de mar
inexpert que des dels primers dies intenta posar plana la paella, però sempre
se li decanta i l'oli li va d'un costat a l'altre, i deien que el dia que ho
aconsegueixi posar plana la paella el món s'acabarà. Amades també parla dels
tres estels (Alioth, Mizar i Alkaid) que conformen la cua de l'ossa, sembla que
eren vistos com les tres mules estiren el carro. Aquesta cua no forma una recta
perfecta, ja que la mula del mig està una mica desplaçada, per aquest motiu, a
la Terra Alta deien que l'estel que llueix al seu costat és el Carreter (Alcor)
que des de sempre grua per afilerar les tres mules, i el dia que ho
aconsegueixi el món s'acabarà. També són anomenats com els Set Germans que van
matar el seu pare per a quedar-se amb les seves riqueses i per aquest motiu van
ser castigats i convertits en estels. Una història semblant als Set Lladres que
s'havien endut el Santíssim Sagrament d'una església. També així van ser castigats
els Set Reis que van provocar una guerra terrible que va eliminar la meitat de
la humanitat. També reben el nom dels Set Frares (Balears) o les Set Roses.
Joan Amades també explica que els
dos carros a la comarca d’Osona eren anomenats com Els Carros de les Ànimes que
eren guiats per L’Estel de l’Alba cap a la glòria. Aquests carros recollien les
ànimes dels bons cristians que havien mort sense visitar el Sant Sepulcre a
Terra Santa.
L’Ossa Menor (Ursa Minor) Conegut com el Carro Petit o el Carro Xic.
Amades explica que al Rosselló diuen que no pot tirar perquè la càrrega està
mal anivellada, i com en d'altres casos, el dia que s'anivelli serà la fi del
món, ja que correrà tan ràpid que s'emportarà tota l'estelada. També
s'anomenava com «les set noies» que eren unes balladores que van ser castigades
per continuar ballant quan el Santíssim va entrar a la plaça. Aquest asterisme
també era conegut, segons Amades, com «els set pastors», que són els primers
que es van dedicar a aquest ofici i que vigilen la bona feina dels pastors de
la terra i estan preparats per baixar del cel si aquests no ho fan bé.
Com que l’Ossa Menor és la
constel·lació que giravolta al revés que els busques de rellotge se’l devia
anomenar el Carro del Rei David que eternament patrulla pel reialme dels
estels. També diu Amades que sé l’anomena com Carro de la Mare de Déu, Carro
del Cel, o Carro del Sol, ja que precisament pels solsticis sembla que aquest
carro estigui pla, completament horitzontal a la nostra mirada, i per tant per
Nadal es diu que:
Quan el carro tomba
El dia torna
La Polar tant Amades com Miró
diuen que era anomenada pels mariners com Estel de Tramuntana, Tramuntanal o el
Marí o la Marinera.
S’estel
de sa tramuntana
N’és
un estel molt lluent
No
en fa tant de moviment
Com
sa tebva amó, Joana.
Amades explica que els pastors
l’anomenen com El Rei dels Estels o la Reina, i per la seva dignitat no es mou
mai de lloc i són els altres que volten al seu voltant. També Amades com Miró l’identifiquen
com a l’estel anomenat el Pastor, que mena tota l’estelada i del qual se’n diu:
Un ramat de mil ovelles
Guardat per un pastor
Que de dia totes dormen
I de nit corren pel mónr
Peixos (Pisces) Segons els gravats de Joan Amades l’Estel Peixoner
correspondria on està situada la zodiacal Peixos. Sembla que aquesta
constel·lació que, efectivament com diu Amades, a l’hivern veiem al sud del
cel, atrauria els bancs de peixos i per tant quan surt aquest estel és bon
moment per a pescar.
Perseu (Perseus). La Beta de Perseu és Algol, un estel ben conegut
des d’antic donat que és l’exemple més conegut d’estrella binària eclipsant,
per tant la seva brillantor és variable, a Catalunya, segons Amades,
s’anomenava Estel de la Ventura, ja que
un dia està magra i l’altre està grassa. També seria el Cor de la Sirena, que
segons Mas i Juan surt per la canícula i prediu les coses del mar, així com
l’Ull de Bou pronosticaria les de terra. Aquesta Sirena, segons Amades,
assenyala el curs de les sirenes.
Sagitari (Sagittarius) ens presenta un nou problema. parla que els
caçadors coneixen als estels una senyal del
cel que els indica quan comença la temporada. Segons Amades aquesta senyal
apareix a la tardor i regeix el cel hivernal, que és quan hi ha millor cacera. Gaspar
i Juan també contrasten aquesta dada, ja que tot i que Sagitari, conegut en
d’altres cultures com La Tetera, quan es veu millor és als mesos centrals de
l’any, a l’octubre es veu cap a migjorn poc després de pondre’s el sol i
aquesta podria haver estat la senyal.
Serp (Serpents) Amades parla Serp i diu que és un estel d’estiu,
com efectivament és la constel·lació de la Serp, però que la nit de Nadal
intenta barrejar-se amb els altres estels, i de fet les darreres hores de fosca
del cal de Nadal apareix aquesta constel·lació.
Serpentari (Ophiuchus ) Amades identifica
Ras Alhague com a l’Estel del Bon Remei, i diu que quan és visible, pel bon
temps, no es contrauen malalties greus i la temperatura és bona per la salut.
Taure (Taurus) seria el Bou roig. De
fet la forma de banyes de la constel·lació fa molt plausible aquesta
equivalència. El color “roig” seria donat per Aldebaran, la gran estrella roja
que és l’Alfa de la constel·lació de Taure. Aquesta estela també és anomenada
com a Ca, Llop, Guarda de les cabretes o Mosca, per la seva proximitat a les
Plèiades, un cúmul que, com veurem, sempre ha estat relacionat amb la pastura.
De la
constel·lació de Verge (Virgo)
n’eren anomenats dos estels, que s’anomenaven de manera similar que a l’època
romana. Spica és anomenat com a Estel del Blat, Estel del Pa, Estel Sementer
segons Mas i Juan, i Amades també l’anomena Estel de la Fam. Aquest estel està
ben alt durant els mesos de sega i per aquest motiu pren aquest nom.
Vendimiatrix era anomenat com a
Estel Veremador o Estel de Sant Miquel», ja que durant el mes de setembre, la
seva sortida indicava l’hora de llevar-se per a anar a la verema i la conjunció
d’aquest astre amb el sol indicava que el raïm ja era madur. Lluc Mas i Gaspar
Juan expliquen que en cas de començar la verema abans de l'aparició d'aquest
estel comportaria la mort d'aquell qui begués d'aquest vi. També recullen el
següent refrany:
Al davant hi va l'estel
al darrera, Sant Miquel
que duu la verem al cel
Les Plèiades no són una constel·lació, sinó un cúmul obert,
fàcilment observable i ben conegut. Se l’ha anomenat com les Cabrelles, les Set
Germanes o la Lloca o Estrella Pollera envoltada de pollets. (Mas, Juan).
Amades, a part de les Cabrelles també les anomena les Escambrilles o les
Cabrilles, una denominació contrastada per Albert Aragonès: Si no ataülla los tres bordons i les
cabrilles, assegurarà que no és mitja nit.
Les Cabrelles són un asterisme ben conegut del cel hivernal,
ja que compta amb un bon nombre de refranys relacionats:
No ha nascut ni naixerà
Qui pel maig Cabrelles veurà
Tant Amades com Mas i Juan
relacionen mot estretament aquest asterisme amb l’ofici de pastor:
Cabrelles cap al tard
Pastor, tanca ton ramat
Quan les Cabrelles es ponen a
l’hora de sopar
El pastor a la muntanya ha de
tornar
La gent de mar les anomena les
Set Germanes o els Set Frares. El més gran d’aquests estels (Alcyone) és un
estel binari eclipsant i per tant hi ha temporades que no és visible des de la
terra, per aquest motiu deien que era la mare cabra, La Cabra, el Pare Abat o
el Germà Gran que abandona la colla pensant que ja són prou grans com per
a fer la seva, però que ha de tornar
perquè no se’n surten. Amades explica que a Eïvissa s’explicava que la nit de
Nadal les Cabrelles baixen a la terra i se n’emporten a qui troben. També diu
que són les set cabretes i el llop de la rondalla. Conta que al Vallès en diuen
La Pinyoca i que és una pinya que està apunt de caure , sembla que mentre estàs
visible al cel té la virtut de caure mortalment al cap dels que estan
delinquint al descampat. També diu que aquell que aconsegueixi collir-la
aconseguirà la immortalitat i que també canviarà de sexe.
La Via Làctia és coneguda com a Carretera o Camí de Sant Jaume, com en
d’altres llocs d’Europa ja que es creia que seguint la direcció que marca
s’arriba a Santiago de Compostela. També se l’anomena el Camí del Rei en Jaume,
ja que quan aquest va morir i va pujar al cel, els àngels van fer-li un camí
d’estels, com si fossin flors i que així van quedar en memòria de les seves
gestes. Una altra explicació que es deia era que és la pols que van aixecar
tota la gent que el seguia arreu on anava. També es diu que és una guia que va
fer servir el Rei Jaume I per arribar a Mallorca, i que els pastors del Pirineu
l afeien servir per arribar a la costa.
D’altres constel·lacions com
Cefeu, Capricorn, l’Escut, la Girafa, la Guineueta, el Linx, el Llangardaix,
els Llebrers, el Lleó Menor, la Sageta o el Triangle no se n’ha recollit cap
nom popular, possiblement per la poca brillantor que tenen en comparació amb
d’altres asterismes.
BIBLIOGRAFIA
Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. (1963-1968)
Diccionari català-valencià-balear. Moll, Palma.
Amades, Joan
(1930). Astronomia i meteorologia populars, El Mèdol, Tarragona, 1993.
Amades, Joan (1950) Costumari
català. El curs de l’any. 2a ed. Salvat-Ed. 62, Barcelona, 1982, 5 v.
ARAGONÈS, Albert
(2003) Notes i lectures d’astronomia
popular. Comunicació presentada al Congrés ‘El segle XIX a les terres de
cruïlla’ (Santa Bàrbara, 14, 15 i 16 de novembre de 2003), en premsa.
MAS, lluc; JUAN,
Gaspar (2005) El nostre cel al llarg de l’any (una altra manera de fer
astronomia) Edicions de la Universitat de les Illes Balears. Palma, 2005.
