Quan l’aire s’endolceix i els xiscles d’oreneta ens desperten quan la nit
s’enretira, quan la llum ens acompanya des que ens llevem fins que retirem,
quan el xoc de les cireres contra en plat esdevé un so habitual i al defora la
ginesta encén els marges... En aquest temps els teatres s’endormisquen i les portes
es van tancant com els ulls d’un xiquet quan torna d’una excursió. En aquests
temps el teatre, com la vida, surt al
carrer i així ho van entendre els del Bràvium per fer l’homenatge al Jaume
Amenós. Dos escenaris, el clàssic del Bràvium i l’altre a la plaça Evarist
Fàbregas, estaven connectats audiovisualment i els públics respectius podien
veure què passava en cada lloc. I què passava? Doncs durant gairebé tres hores
el Lluís Graells i el Carles Bigorra van ordenar amb prou traça i sense
grandiloqüència –gràcies- els centenars de persones que havien pogut exercir la
seva activitat escènica a l’empara del Jaume Amenós del Bràvium.
Il·lusionistes, músics, titellaires,
comediants, dansaires, Gegants i Àliga i tots van actuar el cinc de juny per
agrair l’extrema i lúcida normalitat de l’Amenós, que entenia que les entitats
i el teatre són per a les persones i no al revés, una rara avis.
Per la Festa Major de
Sant Pere haurà tingut tres dies més d’homenatge, en total hi haurà hagut
dotzenes de números, de gèneres molt diferents i de qualitat ben diversa, però
tots ben necessaris per lluitar contra la ignorància i el desert cultural en el
qual alguns voldrien que estiguéssim instal·lats. Potser no hauran estat
espectacles de intel·lectuals elevats, potser algú qüestionarà queaquí n’estigui parlant enlloc
de la darrera producció que hagués passat pel Bartrina o el Fotuny. Tant hi fa,
la cultura, i sobretot el teatre, de sempre havia tingut una connexió molt
forta entre l’esfera culta i la popular, els trobadors agafaven cançons del
poble i polides les portaven a les corts refinades, i al revés, els gustos de
les elits eren copiats pel poble pla. No entendre això, voldria dir no haver
entès res de segles de civilització. Això el Jaume Amenós també ho tenia ben
entès.
Publicat al juny de 2015 a la NW