Ara ja fa molts anys que els
nostres batlles i manaires anaven de corcoll inventant-se un artefacte que
havia d’institucionalitzar una realitat humana i quotidiana com és el Camp de
Tarragona. Que si Consorci, Comuna, Vegueria, Reus o Tarragona anaven marejant
la perdiu i en una d’aquestes presentacions d’aquesta gran andròmina, el Magí
Sunyer va avisar que si el Camp de Tarragona no es vertebrava des de la
cultura, tot plegat quedaria en no res. I així va ser, la miopia d’uns i altres
ens ha dut a estar perdent el temps fins ara. Servidor que era jovenet i
influenciable es va creure aquestes paraules i de tant en tant es deixa caure a
Tarragona a veure bon teatre. No és fàcil, això del Consorci del Camp havia de
solucionar la comunicació entre les ciutats i tot va quedar en res. Però pagant
gasolina i pàrking Sant Pere canta i accedeixes a la interessant programació de
la Sala Trono ,
un seguit de propostes que no veiem a Reus i que tampoc cal, ja que la
distància física no és tan gran com la mental per anar a consumir cultura a
Tarragona. Una d’aquestes petites meravelles que fan a la Trono és Frida en el mirall, una peça que
anteriorment havia passat pel Círcol Maldà. Les experimentades germanes
Piferrer, la Mireia –actriu- i la Núria (Névoa) –cantant-, representen amb
textos i cançons capítols de la vida i passió de Frida Khalo. Precisament la
gràcia de sales petites com la Trono és poder veure amb lupa el treball de dues
grans artistes que potser hem vist altres vegades agombolant caps de cartell.
Sense grandiloqüència, i amb la veritat interpretada a la pell, aquestes dues
frides especulars són capaces d’emocionar al públic amb un espectacle fet a
mida d’elles dues. Quan les peces encaixen no calen grans gesticulacions o
textos aclamats. El que ens torna a enamorar periòdicament del teatre és que la
bellesa, la poesia i l’emoció pot residir inesperadament en la cosa més
senzilla. Com la bellesa d’uns talls de síndria, l’últim quadre pintat per
Frida Khalo i en el qual hi va escriure “Viva la vida!”.