L'endrapasomnis

Servidor creu que el més difícil dels gèneres teatrals és l’infantil, i el més desagraït: és mal pagat i mal considerat. El teatre familiar, com se’n diu ara, té el doble repte d’agradar a petits i als que els acompanyen, i això és molt difícil, perquè la majoria de vegades, per voler arribar a tothom, es queden a mig camí de tot.

                                   

L’endrapasomnis hauria de ser el colofó del teatre familiar: va ser el guanyador del Premi de la Crítica 2014 al millor espectacle familiar, i finalista al premi Enderrock al millor disc de música infantil i familiar; però no.

L’endrapasomnis compta amb la genial música en directe a càrrec del grup La Tresca i la Verdesca, una banda sonora meravellós, tot sigui dit. La proposta escènica de la companyia Teatre al Detall és bona: l’escenografia, la manipulació de titelles, les picades d’ullet al públic adult, la interpretació.... tot és bo i està treballat, però quan ho ajuntes tot i ho barreges, passa com als pastissos o els cocs que els poses al foc i no pugen. El resultat final és espès i difícil d’engolir. A vegades es veuen els símptomes i no s’identifiquen les malalties. Hi ha obres que són com un vol d’àngel i d’altres que queden atrapades al fang tot i tenir els mateixos components. Potser aquella tarda va ser una mala actuació, potser és una obra que ja està amortitzada, o potser el text de Michael Ende és massa pretenciosament màgic i poètic, i acaba sentun producte melindrós i rebullit. Ende és un autor alemany que va triomfar fa trenta anys amb Momo i La història interminable, que són dues històries que ens poden semblar massa ensucrades al gust d’ara

En tot cas la història no va funcionar entre els que van abandonar la sala abans del final, ni tampoc als que es van quedar perquè havien d’escriure una crítica, però la majoria dels que es van quedar van ovacionar-la.

Una obra que genera diversitat d’opinions sempre paga la pena anar-la a veure, ni que sigui per a reafirmar-te en el teatre que t’agrada, i en el que no.

Una història d’aiguardent, anunci patrocinat

Després del suggerent article sobre bacanals de la Meritxell Blay en aquesta secció, els meus instints es distreuen de segregar momentàniament verí i es vinclen en plaers més organolèptics com l’aiguardent. Perdoneu la xapa, però us explicaré la història de la meva família amb l’aiguardent. Com que això de l’Internet és fútil i inconstant, sabeu prou bé que quan us canseu teniu l’aspa vermella a dalt a la dreta, o el cercle vermell a l’esquerra si sou més afortunats.

Bona part de la meva família ve d’Almoster, des de les primeres planes dels llibres parroquials que he trobat personal que sense posar-li cara em són família, i que patien les misèries i penalitats d’una època sense vacunes ni plaguicides. No sé com, uns d’aquests van fer calers i van adquirir el que se’n va dir el Quarter del Sud, un casalici en el pati del qual tenien olles que destil·laven aiguardent a l’època que Reus era la segona ciutat de Catalunya. Aquest país ha estat construït pels cabalers i no pels hereus, per això un segon fill va baixar a Reus i amb la legítima va establir una fàbrica d’aiguardents i sifons, Aiguardents Antonio Vergés, amb la qual va fer la primera pela, mentre que el Quarter del Sud s’esllanguia en una licorosa decadència.

Aqueta casa d’aiguardents no va ser de les més importants, ni se n’havia escrit una sola ratlla fins al moment, com tants comerços familiars petits que sols deixen alguna esgarrapada a la memòria, però que havien estat la base de l’economia catalana. De fet desconec si tenien olla per destil·lar, el que sí que feien era l’aromatització i l’embotellament per exportar. L’hereu, acordionista, home de teatre i amant del foot-ball se’n va anar prematurament a l’altre barri per una malaltia fàcilment tractable a l’actualitat, i el cabaler es va emmerdar en política. Amb la Guerra Civil tot se’n va anar a norris. Quan dos s’esbatussen, acostuma a rebre el tercer que va amb matisos i no amb un garrot més gros.

Abaixades les persianes, l’especulació immobiliària va convertir la fàbrica de Reus i el Quarter del Sud en anodins habitatges i tot estava ja preparat per ser esborrat de la memòria. Però encara no està tot liquidat, i quan en algun restaurantot algun cambrer t’ofereix un Chupito de orujo en haver acabat la teca, amb el posat de qui ens està revelant el misteri de la vida, i no pas oferint un licor d’ínfima qualitat, un recorda que a Reus s’hi va fer aiguardent, i que potser, potser, havia estat millor que aquest líquid portat de contraban des de Galícia. En fi, que tot això ha estat un llarg pròleg per anunciar que a Reus, en el marc de la Reus Viu el Vi, es farà un curs adreçat a nostàlgics o a interessats per les begudes espirituoses. L'impartirà Joan Carbó, enginyer agrícola per la UPC i màster en enologia, que també és responsable del projecte de recuperació de begudes espirituoses del Celler de Can Roca. A més, s'emmarca en el conjunt d'activitats de difusió que realitza Carbó per donar a conèixer el Manifest de la ratafia. L'objectiu del taller serà augmentar el coneixement general sobre la cultura de l'aiguardent a Catalunya, que està vivint una pèrdua en les formes de consum i l'elaboració de les begudes, allò què dèiem. El taller serà el dimecres 25 de maig, apunteu-vos-hi i hi farem el got.

El pes de l'avellana

A la universitat s’hi aprenen moltes coses, sobretot allò que no entra en els crèdits educatius. A començaments de carrera vaig dedicar setmanes senceres a un treball, vaig gravar hores i hores d’entrevistes i vaig enquadernar un excessiu i inèdit totxo. Creia que em tocava la Matrícula d’Honor però em vaig trobar un notable eixarreït. Vaig anar a reclamar i de males maneres em van dir que donés gràcies, que em mereixia un aprovat. Com podia ser que altres alumnes amb una dotzena de fulls a doble espai grapadets haguessin tret l’excel·lent i jo m’hagués emportat males cares? Doncs que no importa el que facis, sinó com ho venguis. En aquesta farsa tothom hi ha d’interpretar el seu paper. I apresa la lliçó pots tirar endavant sent simpàtic, fent el poc que et demanen sense gaires floritures, i no emprenyant massa. Els següents anys van ser oli en un llum i les meves notes i les hores al bar van augmentar proporcionalment. 

Si no et saps vendre ningú no et té en compte. I em sap greu, però això ve a tomb de la mort del Pere Martorell Jareño que ha acabat els seus dies sense cap mena de reconeixement per part de la seva ciutat que tant estimava. Diuen que era un col·leccionista, és cert, no tenia cap llicenciatura d’aquestes que dèiem abans. Però quan anaves al seu pis, entre tones i tones de documents i de fotografies, sempre t’hi podies trobar alguna patum local que també hi havia anat a buscar informació. Quan el col·leccionisme esdevé font obligada de consulta, transcendeix del simple passatemps ociós. El Pere Martorell Jareño —sempre repetia el cognom de la seva mare— no tenia cap intenció de vendre’s. Estic segur que esperava una recompensa per la seva labor d’aplegar, amb prou criteri per ser autodidacte, coses de Reus durant cada dia d’una vida. Però la idea cristiana de tenir una recompensa si hem estat bons minyons, poc es compleix en el món de les persones. Com a molt una propina, un cafè pagat, i gràcies. 

Avui, si vols que et respectin, has de ser un d’aquells ídols que ens mostren com ho has de fer per ser un futur client de pròtesi de genoll o de maluc Traiber gràcies al running, el crossfit o qualsevolpapadineros que s’inventin. Les ciutats són com els guapos de la classe —faig servir el plural normatiu que inclou mascles i femelles—, que mai no es fixen en qui tenen a prop i sempre els ha estimat, sinó que es deixen seduir i se’n van al catre dels primers palendengos de fora que saben fer quatre gracietes. Les tones i tones de material que va aplegar el Martorell Jareño han estat com el pes de l’avellana: com més omples el sac, més costa moure’t.