TV3 l’encertava triant Guillem
Albà per a presentar la
gala Catalunya aixeca el teló. En aquest espectacle,
per disgust d’alguns, es va deixar d’anomenar segons quins muntatges i segons
quines sales, i es va reivindicar el plaer únic que és anar al teatre, i no va
ser una anècdota que també es recordés que fora de Barcelona també hi ha
teatres, molts teatres.
Va bé recordar-ho, sobretot ara
que sembla que costa tant que arribin les gires dels caps de cartell. Malgrat
la dificultat, hi ha persones que creuen en el teatre, i que amb la única força
del seu treball ens proposen constantment activitats teatrals. La Sala Santa Llúcia
és una d’aquestes entitats que no s’atura malgrat les dificultats. Malgrat
tenir una història de 600 anys, i a vegades el pes de la tradició et pot
aplanar, aquesta tardor ens proposen una fresca programació de teatre
alternatiu. La Sala
Santa Llúcia es situa amb un pes específic propi dins
l’agenda teatral de la ciutat amb set produccions i un curs sobre Shakespeare.
Ells ens aixequen el teló per veure La
butaca, El papa no hi toca, El florido pensil, El sueño de la bestia, Dos
familias, Parelles imperfectes i el monòleg de Víctor Alexandre Abans que pugi el teló. Bona part
d’aquestes companyies, per dir-ho clar, no són punteres, però sí que són prou
experimentades i tenen un bagatge prou llarg com per merèixer la pena que el
públic reusenc els doni una oportunitat. Cert és que cap d’aquests espectacles
sortirà mai per TV3, aquests ni gairebé cap altre, perquè a banda d’aquesta
gala Catalunya aixeca el teló, poc
teatre podem trobar a les nostres televisions
públiques. Quan parlo de teatre em refereixo al noble art que vam
aprendre dels grecs clàssics, no pas a la els patètics estira-i-arronsa que fan
els que diuen que són els nostres representants, o fins i tot, els nostres
esportistes, i dels quals n’acabem sabent més misèries de les que tocaria.
Paga la pena doncs guardar-se la
vista per unes quantes de les propostes que ens fa Santa Llúcia, i apagar,
encara que sigui per unes hores, l’incessant xerrameca mediàtica que amb un embolcall lluent sempre ens diu el
mateix.