Cal escoltar els mestres. Un dia, quan tenia un vincle actiu amb el Centre de Lectura, li vaig preguntar a Josep Murgades quin acte cultural em proposaria. Em va respondre dient que la cultura bàsicament era una cosa privada, íntima. Una lectura, una escolta atenta d'una música, fins i tot el teatre és un acte privat en un lloc públic.
Recordant aquestes paraules he començat a festivar la Capital de la Cultura Catalana en la intimitat del sofà de casa i amb una bombeta de baixa potència.
Val a dir que si esculls bé les lectures, el plaer pot fer-te oblidar de les obligacions més immediates:
L'ungla i la carn (2016) d'Isabel Salvat és una recomanació del blog Llampecs d'aquesta casa que escriu la Raquel Estrada. Un primer llibre curt però impressionant. La vilaplanenca Isabel Salvat ens ha escrit un llibre, que no és rodó, sinó que és ple d'arestes que el fan interesantíssim. Petites històries de dones, petites històries descarnades i brutals. Dones rurals, dones fortes. La literatura femenina no és de bledes i per a bledes, au critiqueu-me, sinó que és interessant per a tothom quan la feminitat és una perspectiva i no un sedàs. Llàstima que les històries, que la majoria passen al macabre Mascabrers, no tinguin un centre de gravetat narratiu. Però bé, és un primer llibre i em llegiré amb avidesa el segon.
El secreto (1992) de Donna Tartt és una novel·la aclamada, un best seller, a l'autora li han donat el Pulitzer... però les seves més de 700 pàgines no estan en català. Sociolingüistes què us sembla? La novel·la, com totes les que escriu la Tartt parla de la joventut, i com aquesta època ens farà el que serem per sempre més, i si en aquesta època cometem un crim la troca ja està enredada. La Donna Tartt és una narradora excel·lent, una constructora de paisatges, situacions i personatges. Llegeixes i llegeixes pàgines i sembla que no passi res, com a la vida, que sembla que no es mogui res i tot es mou, a les novel·les també. El domini que té del ritme converteix les seves obres en droga dura, els personatges t'enamoren i els portes posat mentre dura el llibre i més tard i tot. Fins i tot aquest domini li permet perdre el temps i dotzenes de pàgines ens divagacions morals com va fer al final del Jilguero (2013), i li perdones per tot el que t'ha fet viure.
La segona part d'Incerta Glòria (1956) Què en puc dir? De moment em continua semblant la millor novel·la catalana de tots els temps. Em dol llegir-la massa ràpid per por de perdre'm, res. Em fa por fer-ne una ressenya quan acabi per por de deixar-me alguna de les moltes virtuts. Cal una digestió lenta.
El navegant (2016) de Joan-Lluís Lluís, no em sembla la seva millor novel·la, però em sembla una gran novel·la. Una declaració d'amor incondicional per la diversitat lingüística i sentimental del món. Assicle Xatot té un do, i no només no sembla que el sàpiga aprofitar, sinó que l'ha d'amagar per no tenir problemes en una França convulsa que fa revolucions perpètues per continuar sempre sent la mateixa. Una novel•la gairebé existencialista, en la qual una mena de Marcovaldo català veu que el coneixement i la cultura poc hi tenen a pelar davant de la brutalitat organitzada de l'estat, i per més ironia, a l'època de les Llums.
|
Les bacants (406 aC). Lectura relacionada amb El secreto, no diré més. Eurípides va escriure una terrible obra que canviant quatre detalls podria haver estat escrita aquest 2016 per denunciar els fanatismes religiosos o patriòtics dels humans. Darrera les bacanals, més aviat tristes i desesperançades de l'obra, hi ha la tragèdia de l'humà sotmès als designis divins.
En definitiva, la cultura es fa al carrer, i a casa. O enlloc.
