El Carnaval

Ja han passat quaranta dies i una setmana, ja tenim aquí la primavera. Ara és un bon moment per mirar enrere, cap al Carnaval. El Carnaval sembla que sigui la pedra a la sabata de les festivitats. Hi ha algunes poblacions concretes, de països ben diferents, que tenen molt ben travada aquesta festa, però la immensa majoria no saben com encaixar aquesta festa dels bojos dins de la quadriculada vida diària.

Un dels motius és que el Carnaval és una festa del calendari lunar, el dimarts de Carnaval és quaranta-set dies abans de Pasqua, la primera lluna plena de primavera. Això, fa de mal entendre en les mentalitats organitzades a mode d'agenda, i això és una de les essències del Carnaval. Si teniu canalla, o n'heu tingut per casa, una de les coses que més costa fer-los entendre és el calendari i la seqüència de festes i esdeveniments. Aquesta idea infantil de desordre festiu persisteix en l'essència del Carnaval. El primer dia del calendari que pot ser dimarts de Carnaval és la Candelera, i aquesta és coneguda per la seva incertesa: «Si la candelera plora, l'hivern és fora; si la Candelera riu, l'hivern és viu». Una tradició molt estesa, com el conegut Dia de la Marmota dels països anglosaxons; o sigui el dia que l'ós surt de la hibernació, si veu llum se'n torna a dormir quaranta dies més, i si veu foscor, dóna la primavera per començada i surt del cau. En temps dels romans pels volts de la Candelera, es feia la festa de Persèfone, els misteris d'Eleusis, en els quals les dones sortien al carrer amb torxes recordant com Deméter i les mènades la van buscar de nit quan aquella es va perdre. Aquestes torxes han persistit en alguns llocs, a Reus sabem que al segle XIV es va intentar prohibir aquesta pràctica.

El febrer també era el temps de les Lupercals a Roma, el depredador que no hiverna, i que regna fins que no es desperta l'ós. La confraria del llop, o sigui, homes joves amb ganes de gresca, es disfressaven d'homes llop i amb corretges de pell de cabra o amb bufetes donaven cops a les dones per a fecundar-les. Un moment de frenesí de supervivència abans que el rei del bosc es desperti i competeixi amb ells per devorar la carn. L'ós i la lluna marquen el Carnaval, i posats amb llunes i animals: el dimarts de Carnaval, el Mardi Gras, aquell dia que tenim tan oblidat que era del centre de les festes, té una nit amb una banyuda i esmolada lluna, com la cornamenta del bou que serà passejat, sacrificat i devorat abans del Dimecres de Cendra, una pràctica que en alguns països francòfons encara conserven, i Nova Orleans n'és el més conegut.

  

  

Carnaval també és el regnat dels infants, o dels que es comporten com a infants, o sigui, dels que juguen. Els animals juguen durant la infantesa, però els humans es permeten unes èpoques per a continuar jugant com a nens, aquest seria el Carnaval o les festes d'estiu. Hi ha una tendència que demonitza la infantilització de les festes, però de fet, la part no litúrgica de les festes, és un manlleu de la festa dels infants. La inversió de poders és l'essència de la festa, el dia dels Innocents es dóna als infants la capacitat de poder transgredir les normes dels adults; per altra banda, una disfressa ben coneguda és la d'un home que porta un nadó que és un home fet i dret disfressat: a Prats de Molló és el personatge ja fixat de la Carriola durant la Festa de l'Ós. Carnaval és la inversió, nens disfressats de grans, grans disfressats de nens, i també la inversió de sexes, a Reus també es van intentar prohibir el XIV, com en molts d'altres llocs.

Carnaval és una festa anterior a gairebé tot, passi el que passi continuarà existint amb una forma o altra, perquè, com ja deien al segle XV, cal deixar esbravar al poble, de la mateixa manera que es deixen escapar els gasos del vi nou perquè la bóta no exploti. Talment com els animals domesticats que a vegades es bestialitzen, per Carnaval el poble s'esbrava, i ho fa lluny de normes, criteris estètics, -ismes o raons. D'aquesta manera es poden aguantar quaranta dies de fosc hivern abans de l'esclat de la primavera. Si no ens posem això al cap, no entendrem el Carnaval, i per tant, la frustració serà obligada.

La mare

Entrades exhaurides. Des que la Lizaran va deixar aquest món, l’Emma Vilarasau és l’ única reina de l’escena catalana. Una actriu de cap a peus, amb presència, sense xiuxiuejos, ni veu airejada.

Entrades exhaurides a la Villarroel, que no és precisament una sala petita. La mare havia de venir a Reus passat l’estiu, i aquestes ratlles n’havien de ser una presentació, però les coses s’han torçat i aquest abril es faran les darreres representacions a Barcelona.

La mare és una d’aquelles obres de les quals t’aixeques de la butaca trasbalsat, i no saps si t’ha agradat o no, perquè encara ho has de pair, i la digestió pot ser llarga. Que ningú s’esperi un drama sentimental, com podria semblar pel cartell, al contrari, havent vist l’obra s’entén el cartell, amb la tipografia partida i la doble imatge de la protagonista.

La mare no és una història, ni una faula. La mare és un estat mental, això retrata el text del parisenc Florian Zeller. La mare no s’ha d’entendre, no es pot. La idea central de l’obra és la desesperació, la persistència d’una taleia: potser la crisi dels 50, potser el síndrome del niu buit, en tot cas una crisi existencial que desemboca a l’abisme. Aquesta bogeria en estat majúscul és un repte per a qualsevol actriu, el text l’obliga a  tornar al punt de partida repetidament, i recomençar de nou el relat del personatge però per un altre senderó tortuós. La Vilarasau ho aconsegueix, i ho fa amb talent i esforç, i el públic encara sabem apreciar aquestes coses.

L’Emma Vilarasau no només és una actriu excel·lent, sinó que enlloc d’eclipsar els partenaires, els fa brillar com a llunes. La que més llum fa és la reusenca Ester Cort, en el seu millor paper fins ara, en el qual fa de contrapunt a la mare. Si la Vilarasau interpreta a un mar desbocat, la Cort és la roca on peten i moren les onades. El marit l’interpreta Pep Pla amb una neutra elegància; i el fill, l’epicentre de tot, el fa Òscar Castellví amb correcció.

No la vulgueu entendre, no vulgueu saber què és realitat i què deliri, aneu-hi a commoure-us.

Cristos articulats

Dissabte passat (08/04/17), a la premsa escrita, el Jordi Bertran parlava dels Davallaments de la Creu que hi ha al país. Quan diem Davallament de la Creu pensem immediatament en conjunts escultòrics barrocs, muntats a sobre de tàlems o carrosses per tal que puguin ser passejats en processó. Un d’aquests és el magnífic Davallament de la germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia de Reus. Abans de la contrareforma el Davallament de la Creu s’havia escenificat en un acte litúrgic que ara ens sembla singular. A l’Edat Mitjana van començar a proliferar per a tota Europa representacions teatrals relacionades amb diversos passatges de la vida de Jesús, el Naixement, la Passió, i també el Davallament de la Creu. Per tal de poder portar a terme aquesta representació l’enginy popular va inventar els Cristos articulats.

Crist dels Gascons (Segovia) | WIKIPÈDIA

Els Cristos articulats són imatges escultòriques que tenen, fonamentalment, les espatlles articulades per tal de poder despenjar la imatge de la Creu i poder-la posar dins el sepulcre. Aquesta tipologia és la que ens trobem en l’únic exemple supervivent al Principat, com és el cas de la Granadella (Les Garrigues), un acte que enguany ha estat declarat Element Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat, igual que ho són les Tres Gràcies de Reus.

Els cristos articulats van tenir una certa importància al Nord d’Espanya, de manera que encara podem trobar cristos articulats, no només per les espatlles sinó també pels colzes, el genolls, el coll, les mans, fins i tot els dits. Amb això el creient es podia identificar amb el Crist fet humà. El Crist dels Gascons de Segovia n’és, potser, la imatge més impressionant, però en trobem a Orense, Burgos, Palencia... En bona part d’aquests casos la funció del Davallament ja no es fa. Tanmateix a Mallorca sí que s’ha conservat en moltes localitats com Artà, Felanitx, Sineu, Pollença,  Son Servera, Es Mercadal a Menorca... Alguns davallaments són el toc d’inici de la processó de l’enterrament, o en d’altres és un acte solemne que es fa aïllat, en tots aquesta litúrgia popular barreja part de sentiment religiós i tradició popular. De fet enguany IB3 retransmetrà en directe el Davallament d’Artà, per tant aquesta tradició a Mallorca ha superat l’àmbit estrictament local.

La Montserrat Flores ens explica que a Reus també hi havia hagut una funció del  Davallament que es representava Divendres a la tarda a l’interior de l’església de Sant Pere, abans de començar la processó del Sant Enterrament. Jordi Bertran data aquesta representació el 1630. Sembla que aquesta funció es representava amb la del Sant Sepulcre, que va fer Perris d’Austri al segle XVI que era articulada i es despenjava durant les Set Paraules. Aquesta figura la van cremar al 1936, o sigui que no podem comprovar-ho i per les fotografies antigues no es poden endevinar les articulacions.

El que sí que és clar és que a hores d’ara Reus sí que compta amb un Crist articulat, que és el dels Natzarens que va fer el 1944 el Modest Gené. Sembla que aquestes articulacions tenen l’objectiu de facilitar que sigui vestit amb la túnica. En tot cas, la història és tossuda i es va repetint, a vegades, sense saber-ho.

El Ball de Marcos Vicente (I: teatre i educació)

Enguany a l'Escola La Vitxeta de Reus es recuperarà el Ball de Marcos Vicente. Això no és una dansa com podria ser un ball de bastons o unes sardanes, sinó que és un ball parlat, o sigui, el teatre popular de carrer de la Catalunya Nova. Un ball parlat és el que diu al seu nom: té una part parlada i una part dansada. No és una cosa tan estranya. el teatre isabelí que conreava Shakespeare era bàsicament això, amb la diferència que els anglesos ho van convertir en un immens negoci i això va esperonar als escriptors professionalitzar-se.

 Potser a algú li xoca que això es faci des d'una escola, no sé si li estranyaria tant si es digués que es fa una obra de teatre al carrer com tantes se'n fan. Estan prou assumides les virtuts que té el teatrecom a eina pedagògica, però les recordo breument: la millora de les competències comunicatives, artístiques i musicals de l'alumnat, també es treballa l'aprenentatge de la llengua catalana i la seva utilització. El teatre és una treball d'equip, en el qual tothom hi té un rol, potser més o menys gran, però igual d'important per la responsabilitat compartida que comporta. Finalment, en aquest cas, el projecte del ball del Marcos Vicente hauria de ser dinamitzador de les relacions i la cohesió dins la comunitat d'aprenentatge, o sigui: alumnes, famílies, voluntaris i professorat.

Un text com el del Marcos Vicente ens hauria de servir per a descobrir el text teatral; millorar la dicció, la comprensió lectora i l'expressió des de la part més pràctica; també hauria de servir per a treballar la coordinació entre cos i la veu i millorar les capacitats comunicatives, unes capacitats que sens dubte són necessàries dins el món laboral. I també, tot i que no estigui en voga, treballa la memorització de textos i l'estimulació de la memòria; entre moltes d'altres...

Els Balls Parlats a les nostres comarques van ser manifestacions festives molt populars durant una bona colla de segles, fins que van desaparèixer quasi tots a finals del XIX. Hi ha balls parlats de caràcter religiós (com el de Misericòrdia), de caire cavalleresc, de bandolers (d’en Serrallonga) i caire festiu i satíric (com Dames i Vells) i de pirates com el que ens ocupa.

Assaig del ball de Marcos Vicente | LA VITXETA

El Ball de Marcos Vicente és un ball popular, que era interpretat només per homes, d'argument senzill i planer, on amb l’excusa d’una història de pirates ens parla de l’eterna lluita entre el bé i el mal. Aquest ball explica la història d’aquest personatge valencià, que renega dels seus i fa mil malifetes, fins que per casualitat es retroba amb les seves filles que havia abandonat, recapacita i abandona la seva vida delictiva. Aquest ball es basa en una història de tipus llegendari entre uns pirates turcs i les seves incursions a les nostres costes al segle XVI.

El Ball de Marcos Vicente, tot i ara ser un perfecte desconegut, va ser un dels més populars  i  havia estat estès per bona part de la Catalunya Nova, sobretot pel Camp i el Penedès. Tenim documentat que es ballava a Reus (1878), Tarragona (1900), Sant Pere de Ribes (1903), el Vendrell (1897), Maspujols, Arbolí, les Peces, Albinyana, la Bisbal...

A Reus va ser un ball popularíssim, ho demostra el fet que va ser el darrer ball a desaparèixer, es guarden fotografies de les seves darreres sortides el 1916 i el 1928, fins i tot el seu text va ser editat per la llibreria reusenca La Fleca el 1904.

Des de l’AMIPA de l’Escola feia molts temps que hi havia una inquietud per participar a la Festa Major, cal veure'n les motivacions: El fet de participar a la Festa Major de Reus pot ser un element cohesionador de famílies i escola, i alhora una iniciativa força engrescadora per a tothom. Que l’Escola disposi d’un element festiu també pot significar un element identificatiu i reconeixible per la ciutadania, com ja ho és la Trobada de Tions.

Música del ball de Marcos Vicente | JOAN AMADES

La proposta d’un ball parlat és complexa, però alhora enriquidora, més enllà de fer una rèplica d'un element ja existent es va optar pel teatre, ja que el procés educatiu que comporta, té una aplicació pràctica molt clara: en un ball parlat cal ballar i fer unes coreografies, per tant es treballa la psicomotricitat; en un ball parlat es recita un text –i a vegades cal refer-lo cada any-, o sigui que es treballa la Llengua i la memòria; al ball de Marcos Vicente el desencadenant és una cançó, o sigui que hi entraria la música; en un ball parlat evidentment cal interpretar, o sigui que es treballaria i molt l’oralitat i la gestualitat.

També un ball parlat –teatre en definitiva– pot ser molt beneficiós per l’autoestima dels alumnes, ja que sovint aquell alumne que no destaca gaire, o que és molt mogut, resulta un excel·lent actor o actriu, mentre que, a vegades, aquell alumne que treu bones notes en tot, no és pas el millor quan es posa dalt de l’escenari. D’aquesta manera, els nens i nenes veuen i viuen que les capacitats de cada u són les que són.

A banda d’això, seria el primer ball parlat petit de la Festa Major de Reus, un fet que podria ser emblemàtic. A Reus existeixen quatre balls parlats: el de Dames i vells per Sant Pere, el de Sant Miquel per la Misericòrdia, el del Naixment de Jesús a Betlem per Nadal, i el de l’Aparició de la Mare de Déu que es representa cada vint-i-cinc anys, però tots aquests no tenen una versió petita. Val a dir que altres festes majors importants com la de Vilafranca o Tarragona sí que tenen balls parlats petits, en ambdós casos de Serrallonga.

Per què fer el ball de Marcos Vicente? Per la temàtica. Els balls parlats tenen unes temàtiques molt determinades: religiosos, satírics, de bandolers i cavallerescos. Els dos primers quedarien descartats al tractar-se d’una escola pública, i dels altres tipus poden arribar a ser molt truculents, molt de crim i càstig, i potser l’únic que té un missatge positiu és el de Marcos Vicente. A banda d’això, és un dels pocs balls dels quals se n’ha conservat el text, i tot i que n'he actualitzat el text de cap a peus, aquesta ha estat la meva feina dins un procés molt més complex,i en el qual hi participen moltes persones, que ja detallaré en altres apunts.