Elements possibles de la Festa Major de Reus XII: Els Nanos Nous de Reus

Amb els nanos nous de l’Amenós i del Sistaré, una fantàstisca iniciativa del Josep Bages, un dels pocs que sempre mira de sumar i no de restar, disposarem a Reus d’un altre nano que sortirà molt de tant en tant. I no serà el primer. Un dels històrics, també relacionat amb la família Bages és el Peret Ganxet de la Jove Cambra 

Fa alguns anys l’artista Manel Llauradó va fer el Foc i la Flama, una maquíssims nanos del Bombers de Reus que són difícils de veure:

Segur que me’n deixo. No em refereixo a qualsevol capgròs comprat o fer amb més ganes que traça, sinó a cap-grossos singulars, amb una història darrere i que poden arrelar a la festa si se’ls troba un espai adequat. Aquests cinc podrien ser l’embrió d’una segona comparsa de capgrossos, un fet molt habitual en l’estil de festes en les quals enquadrem el Sant Pere que ja s’acosta.

La festa és de tots

A la contraportada del Diari de Tarragona del l’infaust 20 de setembre el periodista Jordi Cabré posava en dubte que els grups festius poguessin expressar lliurement les seves opinions durant la Festa Major. És més, fins i tot posava damunt la taula el fet que els balls satírics de Dames i Vells i dels Diables haguessin de parlar de l’actualitat en els seus versots. Aquest discurs no és nou, cíclicament els grups polítics de Ciutadans surten amb el ciri trencat que Nos han robado la fiesta o que La fiesta es de todos, quan de fet qui manifesta aquestes coses, amb anteriotritat al seu càrrec, mai se li havia vist el pèl a les festes, ni com a actuant ni com a espectador. Si no podem parlar de política, ni de democràcia, ni de llibertats per la Festa Major, quan ho podem fer?

Les festes són una de les formes d’expressió de les cultures, és un dels llenguatges que tenen els pobles per a identificar-se i poder-se reconèixer. Les festes són un espai de trobada i de trencar al rutina diària que ens té centrats en els lògics cercles de feina i  família. Les festes són un diàleg entre ciutadans i tenen el seu codi complex i forjat amb els anys, si a aquest diàleg li castrem els continguts, quin sentit té?

Si vols veure el ball de Dames i Vells de Tarragona actualment has de fer gairebé un parell d’hores d’espera. Aquest Dames i vells mostra la seva versió més càustica i àcida sobre la realitat social. Si Dames i Vells no pogués fer sàtira política i es dediqués a parlar de les formes dels núvols no els aniria a veure ni la família. La desubstanciació dels continguts de la festa és el pas previ a la seva desaparició, això volem?

Per altra banda també sobta que amb base a una interpretació peregrina de l’eslògan  La festa és de tots és persegueixi la llibertat d’expressió, la llibertat de poder dir expressar, i a més de forma artística, aquelles inquietuds que poden preocupar a una part de la comunitat. La llibertat d’expressió es basa en el respecte al desacord, aquí hi ha el punt de tot plegat, que manca respecte al desacord ja que la cultura política de cadascú és la que és.

Precisament, en aquests dies convulsos, el que no s'entendria és que la festa no fos un mirall de la societat. Al moment que la festa es desentengui de la societat i això ja va passar a començaments del XX, les formes tradicionals de festa deixarien de tenir sentit i la gent se'n donaria vergonya de sortir al carrer vestida de forma estrafolària i fer segons què a segons quina edat.

Però una cosa és veritat: La festa és de tots. Tots podem ser participants i actuants de la festa, i com a tals, expressar el que ens sembla. Però per certes bandes no hi ha cap interès a participar ni en fer viure la festa, només se’n parla per a emmordassar-la, precisament perquè com que la festa és de totsfa por aquesta transversalitat . Quan la festa era de tots, i em remeto al simple expositor de Coros y danzas, la festa no interessava a ningú.

L’argument que hem de reprimir la llibertat d’expressió perquè la festa és de tots és simplista, però la repetició d’eslògans pot acabar inoculant les idees en algunes persones. Girem la truita: us imagineu que algú digués que per Setmana Santa no es parli de religió perquè la festa és de tots? 

Fitt, Fuenteovejuna, ni una

El Festival Internacional de Teatre Tarragona (FITT) és refrescant i enginyós, com es pressuposa als saraus d’estiu que sembla que han de tenir ritmes diferents a les programacions dels mesos amb erra. Un dels encerts del festival és el Young FITT que aposta per les noves dramatúrgies i així ofereix al públic nous aires teatrals. Artistes novells de tot Europa recalen uns dies a Tarragona buscant el premi del públic del festival. Com no pot ser d’altra manera, el públic va votar massivament les que menys van agradar el crític mensual, però tot i això, aquest constata que el nivell era altíssim. Per l’esbaladrat Metropol van passar artistes de gran nivell com els ballarins hongaresos Radioballet, el poliartístic TiDA de la Vall d’Aosta o l’embogida austríaca Julia Schwartzbach. Tot plegat amanit amb un sopar a la fresca als jardins del Metropol.

El plat fort eren els espectacles del cap de setmana, d’aquests en destaco Fuenteovejuna, breve tratado sobre ovejas domésticas de la companyia Obskené de la Vila de Gràcia que va omplir el claustre del Seminari. El ple era merescut, ja que aquests saben agafar un clàssic i retornar-li la ràbia de quan va ser escrit amb la força del teatre popular. El claustre es va convertir en una plaça d’un poble per festes. El teatre del Segle d’Or castellà tornava a brillar i s’allunyava del hieratisme que massa s’associa als textos de repertori. Obskené sap jugar amb els clàssics, amb sobrietat escènica, però amb energia elèctrica. Uns actors joves i bons sabien picar les escenes amb un ritme endimoniat, i llavors quan arribaven als passatges més durs, sabien fer aflorar els versos clàssics, sobretot la protagonista. La violència masclista no és una xacra només d’avui dia, a Fuenteovejuna ja ho explicaven, i també fa quatre-cents anys ens mostraven com el poble es va aixecar per no viure la vergonya d’haver-la consentit.

El FITT ha estat un èxit de contingut i de públic i per això sembla que l’any que ve ja passarà de biennal a anual, alegrem-nos-en, i anem-hi, no tenim excusa.

Del carrer a l'escenari, i a l'inrevés

En dies que sembla que només hi hagi un sol tema per discutir, crec que paga la pena fer un descans i donar tombs a discusions bizantines que no ens salvaran la vida, però que en entretindran uan estona: Què va ser abans: l'ou o la gallina? El teatre va del carrer al teatre, o del teatre al carrer? No entrarem en història general del teatre. Sinó que centraré molt l'objectiu en el cas del teatre de carrer i de sala a Reus, perquè hi ha coses que a vegades no ens quadren. 

Fa dos Nadals es va recuperar a Reus el Ball del Naixement de Jesús a Betlem el qual és explicat per Joan Amades, però del qual no sembla que en tinguem cap referència més. Hi ha una tendència actual, de la qual en discrepo, a posar sempre en dubte a l'Amades. Però si una cosa té el teatre, i és una de les raons per les quals molts n'estem enamorats, i és que és efímer: t'aprens un text, el representes quan toca, t'aplaudiexen i ja està. No en queda res, només el record. Jo mateix he represetat coses que ara seria incapaç de descriure amb exactitut. De fet, per què algú hauria de registrar la representació d'una peça de teatre d'una colla, si en aquell temps era una cosa molt més normalitzada que no pas ara? Però no és que no en tinguem cap rastre més, sí que tenim referències indirectes: per una banda les obres que es van representar al Teatre Principal de Reus (1775-1892) i per altra banda els romanços de fil i canya editats. Per exemple, en aquest cas tenim que al teatre es va representar diverses vegades Los pastorcillos de Belén (1871, 1872, 1873, 1875 i 1879) i que per altra banda s'han conservat diversos romanços d'aquesta temàtica, com les Coplas al sagrado nacimiento de Jesús en el portal de Belén. 

En una societat que no tenia ni esports de masses, ni entreteniments audiovisuals, el teatre era l'afició preferida del poble de l'època. Amb la creació dels corrals de comèdies i teatres tancats amb una programació molt abundant, bona part del teatre que es feia al carrer va passar als escenaris, però també a l'inrevés, els temes i arguments que veien a escena eren reproduïts per colles d'actors amateurs que havien après de memòria els textos que impremtes s’havien afanyat a publicar.

Tenim abundants casos documentats d’aquesta promiscuïtat entre teatre de sala i de carrer. El conegut ball de la Mare de Déu, representat cíclicament per festes relacionades amb l’Aparició de la Mare de Déu de la Misericòrdia es va representar al Teatre Principal el 1850, 1858 i 1860, així com el text també va ser publicat.

El teatre era el mirall de les modes, o les febrades polítiques i militars. Així tenim que l’any 1860 s’estrenen al Principal diverses obres relacionades amb la guerra d’âfrica i el general Prim: A l’Àfrica minyons de Josep Ferrer (7-11-1860), Ja hi van a l’Àfrica de Josep Ferrer (7-11-1860), Españoles a Marruecos (10-11-1860), Ja anem a l’Àfrica de Josep Ferrer (12-2-1860) i al carrer el mateix any es va representar el ball dels Voluntaris d’Àfrica, així com podem localitzar diverses versions impreses d’aquest argument.

Amb una altra òptica tenim el tema dels bandolers com Serrallonga que era representat amb profusió dalt i baix dels escenaris, així doncs tenim que durant un segle (1786-1870) el Principal va acollir diversos espectacles sobre aquest bandoler, mentre que a les processons i als carrers o places el ball de Serrallonga era un dels més estesos per tot el país, a Reus sabem que es va representar el 1865, a Falset el 1862, a Riudoms el 1871, i un llarg etcètera.

Tres quart del mateix del mateix passa amb el ball de la Reina Isabel (1833) que va ser representat el 1861, 1866, 1872 i 1873 al teatre de les comèdies.

Observant aquest dinàmica, podem treure la conclusió que altres balls que només tenim descrits alCostumari català de Joan Amades, i dels quals no en tenim cap referència més, podrien haver seguit aquesta dinàmica habitual vuitcentista. Balls com el de Santa Eulàlia en trobem el text i la constància que va ser representat al Principal. Així doncs, obres de teatre que tenim associades clarament als escenaris com el Don Juan Tenorio, no ens ha d’estranyar que tinguessin la seva contrapartida al carrer tal com ens explica Amades amb profusió de detalls al volum cinquè del Costumari. El Tenorio va ser un dels grans èxits del Teatre Principal, i tenim  que s’hi va representarEl convidado de piedra  el 1784 i el 1785, i sobretot el Don Juan Tenorio de José Zorrilla gairebé cada any de 1859 a 1890. Aprofitant la tirada de l’argument, Josep Ferré Queri va publicar a la Fleca la seva versió amb la que devia ser una notable profusió, donat que és un text gens estrany i que us penjo en aquest enllaç.

Aquest text encaixa bastant amb la descripció que ens fa Amades “sovintejaven les barreges i el creuament d’armes” tot i que no fora estrany que quan es va representar agafessin els trossos que més els agradava dels textos que tenien a mà o que es transmetien de forma oral.

No dubto pas que aquest Tenorio fos un ball parlat en el sentit ampli, o sigui, no l’hem de relacionar amb una dansa de processó, sinó amb una obra teatral de carrer que utilitza la música i la dansa per lligar escenes, com podem veure que passa al Ball del Sant Crist de Salomó o al ball de La Degollacióde Sant Joan de Rodonyà. Si tornem al fil inicial, hem de pensar que al teatre vuitcentista, per lligar els canvis d’escena o d’escenari durant les obres també s’utilitzaven entremesos de música i dansa per no perdre l’atenció del públic, o sigui que tornem a l’inici: és molt difícil dir si primer hi va haver l’ou o la gallina.

El mestral i la tramuntana

No tinc dades empíriques que ho demostrin, però sembla que el mestral és un vent útil i la tramuntana no. Això vaig pensar aquest estiu quan en un festival de cant improvisat ens van engiponar un míting de Salvem l’Empordà sense que els ho haguéssim demanat. Un dels grans èxits que deien haver tingut era haver aturat les tramitacions de parcs eòlics a l’Empordà. Gràcies per la solidaritat. Continuarem fent l’energia del país al sud. Dels disset parc eòlics del Principat, catorze són en la totalitat o en part a la demarcació de Tarragona, els altres dos són a l’Anoia i un a les Garrigues, comarques limítrofes amb el Camp. No estic en contra de les energies renovables, al contrari, haurien de poder substituir les nuclears que, curiosament, també tenim al sud, però no es poden castigar uns territoris per afavorir-ne uns altres. La ignorància és una forma de menyspreu. Fins i tot en casos desgraciats com els atemptats de Barcelona i Cambrils, quan se simplifica, es retalla per baix i s’acaba parlant només de la Rambla i es redueix a anècdota marginal el que passa al sud.

Polítics i periodistes només són el mirall de la societat civil. Un parell d’exemples: un festival internacional de teatre amateur que obvia sistemàticament les propostes del sud. També el cas d’una fundació d’una de les empreses fortes d’embotits de Girona que atorga beques per a projectes en l’àmbit dels Països Catalans, aquest terme queda molt bé, però el Camp i l’Ebre no deuen entrar en aquests països ja que mai cap beca hi anat a parar.

Faig servir el mot sud molt conscientment. Alguns diuen que el sud del país és molt més avall, però la realitat és tossuda i, com fa mil anys, el Llobregat fa de divisòria entre dues realitats.

Segur que la culpa és nostra, dels que som del sud, per haver-ho permès des de sempre. El primer pas per deixar de ser l’estora de la porta del país és adonar-nos-en, i en això estem.