Aquesta hauria de ser la crítica
de Misericòrdia: de Reus al cel. Les
cues impressionants per entrar van decidir-me per ajornar un any aquesta feina,
i vaig pensar, il·lús de mi: “vés a veure la Clara Segura i el
David Selvas al Bartrina, que són uns valors segurs”. Doncs no, així, no. Feia
anys que no veia un espectacle tan fluix com La
treva. Per començar, per algun lloc, en destaco la nul·la
química entre la Clara
Segura i el David Selvas, que feia que costés d’entendre que
eren parella, perquè més aviat semblaven germans, veïns o companys de feina... Clara
Segura és la millor actriu catalana de papers tràgics, no s’hi val activar-li
d’ofici aquesta vessant perquè perd el sentit i l’èpica, es trivialitza la feina. Tant el Selvas
com el Ramon Madaula estan del tot desencertats: que l’obra passi a Nova York
no vol dir que els actors hagin d’imitar al Woody Allen. Veure els actors fent
voleiar els braços com qui espanta mosques és absurd.
La direcció de Julio Manrique
tampoc l’encerta, dirigir una obra de teatre no és conduir un cotxe en un embús:
accelerar i frenar el ritme molesta i no porta enlloc. I quina mania en
convertir les obres de teatre en sessions de disc joquei. Prou música a tot
drap a la mínima oportunitat.
Escriure una obra de teatre és
molt difícil. Triar-la també. La Treva
(Time stand still) de Donald Margulies ens planteja de forma bastant
trivial l’ètica dels fotògrafs de guerra mitjançant converses banals. Marguilies
va guanyar un Pulitzer per Sopar amb
amics, però creure que un artista sempre l’encerta no és veritat.
Val a dir que només Mima Riera
treu el cap entremig de tot aquest naufragi, però ella sola no pot salvar
l’enfonsament.
En definitiva, sembla una obra
feta amb poc amor per part de tots. És preocupant que obres dolentes com La treva tinguin gira per gairebé tots
els teatres del país. Això vol dir que la crítica teatral no funciona, i que
els programadors es fixen en els noms que poden donar bons resultats de
taquilla, independentment de si tenen un dia sublim o que facin maquinalment la
seva feina.
Publicat a la NW l'octubre de 2017
