Patró a Signatures

David Figueres signa aquesta entrevista al Signatures de delcamp.cat:

L’Antoni Veciana i Ribes (Reus, 1977) és un cul inquiet. A Reus col·labora amb mil històries. Si aneu amb ell pel carrer, veureu que l’aturen cinc i sis vegades. De sempre li ha costat molt dir: «Jo sóc això». Toca moltes tecles. Avui, però, hem quedat amb ell per parlar només de teatre, concretament de 'Patró', l’obra que ha escrit i que la companyia La Gata Borda portarà al Teatre Bartrina els dies 3 i 4 de març. L’Antoni ens ha citat a l’hora del vermut a la seu d’Òmnium Baix Camp, al Raval de Santa Anna. És aquí on la companyia assaja cada dissabte al matí. Tot just fa un moment que han acabat. Hem tingut l’oportunitat de llegir l’obra. Des del balcó, unes vistes privilegiades de la plaça de Prim que avui no està massa concorreguda. Fa fred. El cel és de color llom de rata, tancat.

—Tot i que l’obra és del tot original, sí que vas partir d’alguns personatges o situacions de LesBacants d’Eurípides. Què et va motivar d’aquesta obra per bastir el teu text dramàtic?

—'Patró' és un encàrrec. L’Ester Cort, directora de La Gata Borda, volia reflexionar sobre la violència, i vam estar llegint moltes coses: Sarah Kane, Martin Mcdonag, Koltès, Shakespeare, Eurípides... i no ens va acabar d’encaixar amb el que volíem explicar. Va coincidir que m’estava llegint 'The little friend' de la Donna Tartt, la qual té com a teló de fons Les Bacants i la violència irracional d’aquestes. Això em va conduir a aquesta obra, però vaig veure clar que muntada tal qual, com a teatre clàssic, estava massa allunyada del que volíem explicar. Llavors vaig decidir fer el que fa uns quants segles que es fa: adaptar arguments clàssics per explicar a cada generació les febleses humanes, que els antics grecs ja havien analitzat. Les cartes sobre la taula.

—Ambientada en els baixos fons, tots els personatges tenen al cap una llosa d’infelicitat que no es poden treure del damunt i fan ús de la violència com una manera d’escapar-ne. Podríem dir que és un reflex d’una certa part de la societat?

—Tota la societat té un grau de violència, per activa o per passiva, a 'Patró' em fixo en l’activa. L’altre llibre de referència de 'Patró' és 'Gomorra' de Roberto Saviano, per qui no l’hagi llegit, ens retrata una violència molt bèstia de la Camorra napolitana, però és una violència que té uns codis, un sistema, com un llenguatge; la violència esdevé el missatge entre emissor i receptor. La violència acaba sent per ells l’últim pas del llenguatge.

—De fet la violència -a l’obra hi ha escenes del tot explícites- és un element que dramàticament ha utilitzat més el cinema, penso en Tarantino, o a la ficció televisiva, com per exemple a TheSopranos, que no pas el teatre. T’ha influït tot plegat?

—Ha estat una cosa generacional, als anys 90 va haver-hi tot un estil que va decidir no amagar ni la violència ni les parts desagradables de la vida. Se’n diu el teatre 'In-yer-face', a la teva cara. D’aquella època tots coneixem adaptacions cinematogràfiques com 'Trainspotting' o 'Closer'. L’autora més coneguda va ser Sarah Kane, que precisament ara, gairebé vint anys després del seu suïcidi, a Catalunya està més vigent que mai. Potser hem baixat del núvol, per les circumstàncies que tots coneixem, i ara necessitem veure als escenaris el que mai ens haguéssim pensat que ens passaria a les nostres pròpies pells. El teatre 'In-yer-face' és incomodíssim perquè no tens la barrera de la pantalla, 'Patró' té moments molt incòmodes, de manera que ningú es pensi que podrà veure una comèdia dels nois que fan Dames i Vells.

—Hi ha la temptació de veure l’obra com només una dissertació sobre violència, però penso que tan sols és un marc on tu fas ballar els teus personatges que, al capdavall, es mouen per les mateixes febleses humanes de sempre: la cobdicia, l’enveja… hi estàs d’acord?

—Torno a Eurípides, ell a l’època de la picor ens deia que els humans no es poden escapar del seu destí. Al temps d’Eurípides el destí era culpa dels déus, ara en diem que és «la societat». Si neixes en un o altre codi postal, el teu destí serà un o altre. Ningú s’escapa del destí que té marcat, com tampoc ens escapem de la violència, forma part del nostre destí. A 'Les bacants' n’hi ha que intenten escapar del seu destí, com a 'Patró', com a la vida real.

—El nihilisme que gasten els personatges fa que sigui difícil, per a l’espectador, empatitzar-hi. Hi ha clarament una influència de Bernard-Marie Koltès i la seva poètica d’allò que és brut, opac, sense esperança. Malgrat tot, crec que tu salves als teus personatges, ets més indulgent que el dramaturg francès; gairebé sempre els dones una justificació. Què hi dius?

—Una justificació no és una redempció. Les coses normalment no passen perquè sí, ja sigui per una causa social o biològica. Tens raó en anomenar a Koltès, és el meu dramaturg de capçalera, i és una llàstima que no estigui tot traduït i que sigui tan difícil de trobar els seus textos.

—Conèixer els actors que portaran a l’escenari la teva obra et condiciona a l’hora d’escriure?

—Sí. Tenia clars alguns papers i d’altres no, però el dubte que em queda és si l’hauria escrita igual sense conèixer-los.

—Les aportacions que fan els membres de la companyia acaben d’arrodonir el text original o l’únic que fan és matisar-lo?

—Doncs crec que l’han arrodonit. De fet no és la primera vegada, amb les tres anteriors obres de Comèdia de l’Art jo ja havia escrit el 'canovaccio', l’argument inicial, i després amb el muntatge tothom proposa de la seva part i és molt enriquidor. Aquí no hi ha hagut tanta interacció perquè el text era una cosa tancada, però tot i així l’han arrodonit, com tu dius.

—En aquesta obra, a més d’haver-la escrit, hi actues donant vida a Cadme. A l’hora de rebre les indicacions de la vostra directora, l’Ester Cort, es fa més difícil pel fet d’haver conviscut amb el personatge durant tot el procés de creació o agraeixes poder-te’n distanciar a partir de la visió del personatge que en pot tenir la directora i que pot diferir de la teva?

—Ja és buscat que el meu personatge sigui el que té menys text de tota l’obra, així tan directora com actors i actrius han tingut llibertat en entomar el text. Crec que quan has escrit un text, quan poses el punt final, allò ja deixa de ser teu. Seria absurd empaitar-lo per controlar-ne la interpretació.

—Cada any et fas responsable, també, de la darrera redacció dels versots dels vostres Dames i Vells on també actues i com m’has dit, en altres textos de la companyia. Amb els anys, amb què xales més, interpretant o escrivint?

—Xalo escrivint perquè és el moment que ho tens tot a les teves mans, però també xalo interpretant perquè cada moment és únic i singular. De fet, un dels moments més màgics de l’any és l’última actuació de Dames i Vells al carrer del Vidre el 28 de juny. Són coses diferents i per tant doble diversió.

—Enguany celebreu els deu anys de la companyia. Penseu celebrar-ho d’alguna manera especial?

—Doncs aquest 'Patró' és una manera ben especial de fer-ho, perquè ha estat una producció absolutament nova per nosaltres, començant de zero des del text, la producció, el vestuari, l’ambientació. La millor manera de celebrar-ho és treballant, i tenim uns quants encàrrecs i compromisos que faran que així continuï. Tot i això, crec que serà el 2019, quan coincideixi el final dels deu anys de la companyia amb l’inici dels deu anys de Dames i Vells, que es veuran més actes de carrer que poden tenir un titular periodístic, però s’explicaran al seu moment, si arriba.

—Quin són els projectes de futur de La Gata Borda?

—Doncs no en tenim. Potser l’estat de felicitat —gairebé— permanent en el qual viu la Gata Borda és perquè no mira gaire endavant, i viu intensament el moment. Clar que tenim coses pensades, però el dia a dia ens trastoca els tempos, sempre dius «tal data estrenarem això o muntarem allò» i llavors et proposen alguna producció i acabes posposant projectes. La Gata Borda és una companyia formada per unes persones molt determinades, per tant no tenim vocació de continuïtat, ni de crear estructures que perdurin; això ens permet fer a cada moment els que ens ve de gust i també arriscar-nos amb reptes difícils, ja que només ens hi juguem el nostre temps.

—A Reus, de sempre, hi ha hagut una forta tradició teatral. Esteu en contacte les diferents companyies que hi ha la ciutat?

—Sí, amb el Tebac vam compartir la producció de 'L’estiueig' la temporada passada, i el Bràvium ens ajuda amb el vestuari o passant-nos actors quan en necessitem, i per la nostra banda, nosaltres també col·laborem al Mercat al Mercadal o amb les Varietés de Sant Perico. També tenim contacte amb l’Escola de Teatre del Centre de Lectura, que és d’on va sorgir La Gata Borda.

—Vau participar en un dels actes de la Capital de la Cultura Catalana amb un espectacle sobre Gabriel Ferrater, com va anar l’experiència? Què en penses d’aquests macroesdeveniments?

—La Capital de la Cultura Catalana va ser molt generosa i va obrir el camp de visió perquè tothom hi pogués participar. A nosaltres ens van produir l’espectacle sobre textos de Gabriel Ferrater 'Al cor d d’una rosa de fulles moixes' que vam representar al claustre de l’Institut Salvador Vilaseca i que a l‘abril portarem a Sant Cugat convidats per l’Associació Gabriel Ferrater d’aquesta localitat.

De la Capital de la Cultura crec que es va passar com a vegades et passa a la vida, que quan vols acontentar a tothom, no ho fas amb ningú, però si haguessin apostat per un sol i gran projecte, a l’estil CAER, segur que les crítiques també haurien estat cruentes.

—Sembla que ara com ara, a Reus, el que triomfa, són les lectures dramatitzades. Tot i que no es diu obertament, com si la gent que les organitza els fes vergonya i volguessin passar bou per bèstia grossa fent veure que, l’essència del teatre, són aquestes lectures quan és tot el contrari perquè es prescindeix de l’escenografia, del moviment escènic… Heu pensat a la Gata Borda treballar en aquest format?

—No és la nostra prioritat, però a vegades ho hem fet, com en l’espectacle de Gabriel Ferrater. Crec que és un recurs que pot funcionar puntualment, no com a norma general.

—Vols afegir res més?

—La falca publicitària: dissabte 3 de març a les nou del vespre i el diumenge 4 a les sis, al Teatre Bartrina.

Com que encara no és hora de dinar i ja li hem preguntat el què ens interessava, decidim baixar a la plaça del Mercadal a fer un vermut o una cervesa per continuar xerrant. Només baixar al carrer, ja el para un per demanar-li el correu electrònic per enviar-li no sé què. Els núvols no ens donaran treva, ni una trista clariana. Per acabar-ho d’adobar, s’ha girat vent.

Patró: Quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència

Entrevista publicada al Punt el 23.02.2018

CULTURA

REUS - 23 febrer 2018 2.00 h

ANTONI VECIANA

AUTOR DE 'PATRÓ', QUE S’ESTRENARÀ EL 3 I 4 DE MARÇ AL TEATRE BARTRINA DE REUS

“Quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència”

 La violència i les seves diferents branques planen sobre la que és la primera obra de teatre escrita per aquest reusenc, que la companyia La Gata Borda posarà sobre l’escenari.

Antoni Veciana, autor del text teatral ‘Patró’, que s’estrenarà al Teatre Bartrina de Reus els dies 3 i 4 de març Foto: C.F.

CARINA FILELLA - REUS

Està a punt d’estrenar el seu primer text teatral. Com neix i com l’afronta?

És el primer text teatral que escric com a autor amb un principi i un final, tot i que de textos teatrals ja fa gairebé deu anys que n’escric. A vegades com a guions o altres fets per a visites teatralitzades al cementiri i al Gaudí Centre. No m’ha vingut de nou; era el pas que faltava per veure si era capaç de fer-ho tot des de zero.

Què és Patró? Quina és la filosofia de l’espectacle?

La directora del muntatge, Ester Cort, volia parlar sobre els diferents tipus de violència, perquè tothom n’ha patit d’algun tipus. I això ho vam parlar abans de l’1 d’octubre. Vam estar remenant diversos textos i no vam trobat res que ens agradés; per això vaig decidir escriure’l jo. El títol Patró ve perquè la violència sempre segueix algun tipus de patró. És com un llenguatge, un codi; quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència, que també té un emissor, un receptor i un codi. Una actitud violenta és un missatge cap a algú. Tot i que la violència gratuïta sí que existeix, sovint està pensada per donar un missatge determinat.

A la presentació de l’obra hi diu: “La societat vam descobrir la violència aquesta tardor passada.” Les càrregues policials de l’1-O planen sobre l’obra?

D’alguna manera sí, però l’obra ja estava escrita abans, a l’estiu. Em va influir el llibre del Roberto Saviano Gomorra, on veus clarament que una societat molt semblant a la nostra, que és la napolitana, està completament coaccionada per la violència. La gent acaba assumint la violència com a part de la seva vida. Després d’escriure l’obra vaig veure que també ens ha tocat viure un tipus de violència. Abans ja la teníem però potser era més individual i focalitzada.

En quin gènere teatral s’inscriu la seva proposta?

A Catalunya està molt de moda l’estil de teatre in-yer-face (a la teva cara), que va estar de moda fa vint anys als països anglosaxons, i ara ens està arribant aquí. És un teatre que no amaga les parts desagradables de l’ésser humà. Potser aquest és l’estil que m’ha conduït. Però no deixa de ser una tragèdia.

L’obra pot deixar una certa angoixa al públic.

Al cartell ja s’avisa que hi ha escenes violentes o desagradables. Si algú espera veure les comèdies amables que hem fet amb La Gata Borda, aquest cop canviem de registre i anem a buscar allò més desagradable.

La Gata Borda celebra enguany el desè aniversari. Com valora els deu anys de la companyia?

No ens pensàvem que arribaríem tan lluny. Veníem amb un bagatge molt bo, que era el de l’escola de teatre del Centre de Lectura. Estem contents. Hem pensat que la manera de celebrar els deu anys no és fent un gran embolat sinó continuar treballant, perquè tenim molta feina. Hem de compaginar vida professional amb la companyia.

La companyia no es planteja fer el pas a la professionalització?

No. La directora sí que ho és, de professional. La resta no ens dediquem a això. Els quatre actors que volien fer el pas ja el van fer, però com a companyia no ens ho plantegem. No ser professional et dona la llibertat de fer el que et dona la gana. En el moment en què el teatre passi a ser una obligació, m’ho plantejaré. De moment, és un gaudi.

Després de Patró, tenen altres projectes per aquest any?

Aquesta primavera anirem a Sant Cugat amb un espectacle de Gabriel Ferrater que vam estrenar amb motiu de Reus Capital de la Cultura Catalana. I tenim altres encàrrecs que ara encara no podem avançar.

Reus ha estat Capital de la Cultura Catalana el 2017, i per enguany l’Ajuntament ha anunciat el programa Reus, Ciutat de la Música. Com ho veu?

La Capital de la Cultura Catalana va tenir les portes obertes a les propostes de tothom, cosa que s’agraeix. Però com que ha estat tan plural, potser no hi ha hagut un projecte que hagi quedat i que hagi arribat a l’àmbit nacional. La repercussió al país no sé fins a quin punt ha estat gran. Sobre la Ciutat de la Música, ens ha sorprès a tots. Potser serà un fil narratiu cultural de tot l’any, però no en tenim coneixement del programa.

Reus continua sent la ciutat amb més pes cultural del territori?

A Reus la cultura és un puntal important. Respecte a la resta de ciutats de l’entorn, les comparacions són odioses, perquè totes tenen èpoques i moments. Per exemple, Valls ara està molt forta. Penso que les entitats mantenen la cultura a Reus, però potser no només s’hauria d’aguantar per aquest costat.

Falla l’administració pública?

La cultura en general no està gaire considerada ni als pressupostos locals, ni als de la Generalitat ni als de l’Estat. Per tant, no es poden fer miracles.

Patrons de violència, al Núvol

Al diari cultural de referència Núvol ens públiquen aquesta notícia:

“Diuen que com a societat vam descobrir la violència aquesta tardor passada. Potser seria més encertat dir que ens va caure la bena dels ulls. I encara més precís: que ens la vam treure”. La companyia La Gata Borda estrena Patró, un espectacle d’Antoni Veciana que reflexiona sobre la violència, dirigit per l’actriu Ester Cort. Podeu veure Patró els propers 3 i 4 de març al Teatre Bartrina de Reus.

‘Patró’, d’Antoni Veciana, es podrà veure el 3 i 4 de març al Teatre Bartrina de Reus

Totes les societats són violentes, però unes ho amaguen més i d’altres menys. Totes les societats semblen estables i immòbils, i una sacsada les fa tremolar i a vegades esberlar-se. A la Grècia clàssica ja van retratar aquesta flaca dels humans, Les bacants d’Eurípides és una tragèdia que retrata la follia de la violència i la ceguesa de la ira, i com aquesta acaba destruint-se a ella mateixa. És el nostre destí. De fet, allò que els antics grecs en deien destí, ara en diem societat: ningú pot escapar dels seu destí, ningú pot fugir del lloc on la societat l’ha col·locat. Podem lluitar contra el destí, però a les tragèdies clàssiques ningú no se’n escapava.

Antoni Veciana va escriure Patró, premonitòriament, l’estiu passat. Tampoc costava massa encertar-la: tots hem patit a la pell un grau major o menor de violència, només calia voler-la veure. El teatre anglès ja va fer l’exercici de visualitzar-la amb l’estil In-yer-face als anys noranta. Sarah Kane va escandalitzar públic i crítica amb les seves crues i–volgudament– repugnants peces. D’això fa vint anys, i ara aquí ens hem adonat que cal veure’ns les vergonyes, perquè en tenim, com tots, moltes.

L’actriu reusenca Ester Cort, coneguda per donar la rèplica a Emma Vilarasau a La mare a La Villarroel la temporada passada, i que fins fa poques setmanes estava amb els Parking Shakespeare exhaurint totes les entrades amb Pornografia de Simon Stephens; és també directora de la companyia reusenca La Gata Borda. La directora ha volgut endinsar-se en el fangar de l’experimentació dels diversos tipus de violència, tot just l’any del desè aniversari de la companyia. Amb aquesta ja havia fet produccions valentes com la visita dramatitzada al Cementiri General de Reus, s’havia enfrontant a textos de George Tabori, Bernard-Marie Koltès, Anna Gavalda o be s’havia capbussat en la tradició de la Commedia dell’arte i de la sàtira estripada dels Balls de Dames i Vells. Ara segueix amb Patró, que és un text inèdit, escrit per a l’ocasió i que explora el llenguatge de la violència, perquè aquesta no deixa de ser un missatge entre l’emissor/agressor i el receptor/víctima.

Reproductor de vídeo

00:00

00:55

Podreu veure Patró el 3 i 4 de març al Teatre Bartrina de Reus.

Amaga Alforja un tresor patrimonial i cultural?

El teatre popular català era una de les principals distraccions dels nostres avis i besavis. Els Pastorets, Terra Baixa, el Tenorio… omplien els teatres. Però abans que s’edifiquessin els recintes per a representar-hi obres sota sostre hi havia un tipus de teatre popular al carrer, són els balls parlats. De balls parlats n’hi havia de moltes menes, els més coneguts són el ball de Sant Miquel, el de Dames i Vells, el de Serrallonga… de la majoria no se’n té el text, d’alguns només se’n sap el títol i se’n desconeix l’argument. Encara tenim molts interrogants… que podrien ser resoltos a Alforja.

El 1931 el Pare Andreu de Palma (autor del Manual del pessebrista. Barcelona: Franciscana, 1927) va poder examinar a Alforja unes llibretes de Francesc Torné i Domingo, l’últim autor de balls parlats. Quatre llibretes i fascicles solts contenien gairebé tot el corpus literari d’aquest teatre, la gran majoria desconegut.

Qui tenia aquestes llibretes? S’han perdut? Encara es conserven? No ho sabem. Si per miracle o per casualitat aquest tresor de la nostra cultura encara es conservés i sortís a la llum, podríem afirmar que ha s’ha trobat un autèntic tresor patrimonial i cultural.

Tot seguit reprodueixo aquest interessant article de P. Andreu, publicat a La Veu de Tarragona, el 15 de juny de 1931:

"Amb motiu d’unes investigacions folklòriques sobre certs ballets o dances antigues en el Camp de Tarragona, caigué en les nostres mans, un important recull de dances i balls amb recitat, totes elles escrites o reformades en la segona mitat del segle XIX. Fou això en la vila d’Alforja, en ocasió de predicar els sant Novenari d’ànimes en aquella parròquia (dies 21-29 de novembre de 1931). 

El posseïdor actual d’aquest recull folklòric, i més de l’autor, tingué a bé posar-lo a la nostra disposició, per a que amb tota comoditat poguéssim escorcollar-lo i treure per al nostre profit les anotacions més convenients. Aital col·lecció consta de vàries llibretes totes plenes, i d’alguns fascicles isolats (tot això en tamany de quart menor); si bé falta la música en quiscuna de les dances.

a) Llibreta: Danzas populares. Conté: La aparició de N. S. de Misericòrdia en 1592 (1859), Danza de San Joaquín y Santa Ana (1863), Danza del Nacimiento de Jesús (1871).

b)  Llibreta: Danzas populares. Conté: Danza de Santo Domingo de Guzmán (1861), Danza de Pastorets (1863), Danza de los Embozados de Madrid (1868), Danza de Santa Magdalena (1868).

c) Llibreta: Danzas populares. Conté: Danza de Damas y Vells (1872), Danza de Pedro Negro (1873), Danza de criadas y mestresas (1878), Danza de Juan Portela (1878).

d) Llibreta: Danzas populares. Conté: Danza de San Miguel Arcángel (1879), Danza del bandido Pablo Gandía (1880), Danza de Santa Candia (1880).

e) Fascicles isolats: Danza de la Viuda Judich (1861), Ball de Pastorets (1863), Danza de Santa Magdalena (1868), Danza de Damas y Vells (1870), Danza del Nacimiento de Jesús(1871), Danza de las Criadas y Mestresas (1878), Danza de Juan Portela (1878), Danza de Isabel la Católica (1879).

Excepció feta de les dances: Danza de la Viuda Judich (1861) i Danza de Isabel la Católica(1879), tots els fascicles esmentats es troben en la compil·lació de les llibretes anteriors. Segons ens digueren, eren les còpies per enviar els originals a l’impremta, car la majoria o totes elles foren estampades i representades en la ciutat de Reus."

La solució només pot estar a Alforja. Vaig desplaçar-me a la Biblioteca dels Caputxins que tenen a Barcelona a consultar els dietaris d’Andreu de Palma, i el mes que va estar vivint a Alforja no va escriure ni un sol apunt al seu dietari que ens doni cap pista. Per tant, si queda alguna cosa d'questes llibretes, deu estar en algun racó d’Alforja.

Publicat originalment el desembre de 2015 a Alforja Stark.

Ave Tarraco

El tarragonins provincials glatim de goig i ja fem cua davant dels concessionaris de la Seat per demanar tanda per comprar pel nou Seat Tarraco, talment com els anys daurats del desarrollismo, quan la gent s’havia d’apuntar-se per poder comprar un Seat 600. Esperem la imminent notícia per inundar les carreteres de Tarracos. Publicitarem el nom romà de la nostra Província per tots els racons del món per on viatgem, ja que, cosmopolites com som, a l’estiu baixem fins al Cabo de Gata a remullar-nos els peus en platges menys congestionades que les nostres. Tanmateix haurem d’agafar l’autopista, ja que el Ministeri de Foment diu que ara no toca treure els camions de la N-340 per tirar avall, i per tant continuarà el perill de patir un accident greu. No passa res, ja ens gratarem la butxaca, que la tindrem plena del Jocs Mediterranis. Aquests Jocs ens els hem regalat els tarragonis provincials, i posaran el nom de la Província a dalt del tot dels trending topic estatals. Això farà que gent de tot el món aterri a l’aeroport de Girona per venir a xalar amb aquests jocs que marcaran una fita en la història de l’esport. Com que Foment ha decidit que Girona, i no el nostre camp d’aviació, ha de ser la quarta pista de l’aeroport del Prat, i com que tampoc tenen plans per la estació intermodal, doncs els visitants segurament arribaran per altres províncies i evitaran el nostre aeroport. Minúcies. També haurem de tenir en compte que si venen amb l’Ave, tindrem l’oportunitat superba d’agafar el flamant Seat Tarraco, o bé per recollir-los a l’estació que està a tretze quilòmetres de la ciutat, o bé per anar-los a buscar quan es perdin entre rotondes, avellaners i torxes de la petroquímica que hi ha pel trajecte. Els encantarà conèixer el nostre esperit olímpic quan vegin que tenim un pebeter encès dia i nit a les petroquímiques. Cotxe i Jocs, tenim un futur lluminós. Ave Tarraco.

Publicat al Punt el 19 de febrer de 2018

In-yer-face III: Pornografia

Simon Stephens no és un dramaturg In-yer-face en el sentit estricte. De fet aquest tipus de teatre és un estil que a vegades es pot tocar com a opció per aexplicar alguna cosa. Ben pocs autors només han fet In-yer-face, per exemple Josep Maria de Sagarra va fer teatre de l'absurd amb Galatea i no es pot dir que sigui un autor del teatre de l'absurd, sinó que cada escriptor utilitza els estils per explicar d'una manera determinada. A Pornografia ens trobem que Simon Stephens s'acosta al In-yer-face, sense arribar a la violència desbocada, però exposant pornogràficament la vida i els sentiments de diversos londinecs el dia dels atemptats de 2005. Sentiments desconcertats, egoistes, estupiditzats... el mitjans de comunicació ens fan de llibre d'instruccions de les nostres vides i això ens porta on ens porta. La dissecció en escena dels sentiments de persones normals i corrents amb vicis inconfesables ens porta a la incomoditat In-yer-face de veure la realitat que vivim i que no volem reconèixer. Incest, prostitució per feina, rancor, obsessió, l'abandó dels ancians, etc. són algunes de les situacions que ens plantifica aquest text i que hem de pair com puguem.

Iban Beltran i Ana Pérez van dirigir a la companyia Parking Shakespeare que va omplir totes les localitats de la sala d'exposicions de la Farinera del Clot. El text no és fàcil, però les interpretacions de tot el repartiment estan a una gran alçada. Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro Garcia Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Àngela Jové i Ricard Sadurní estan senzillament esplèndids sense excepcions. 

Esperem ja que arribi l'estiu per tornar a veure aquesta magnífica companyia canviant de registre i oferint-nos una nova comèdia de Shakespeare al parc de l'Estació del Nord, no hi faltarem.

L'escut de Castellvell

L'any 1981, la Generalitat de Catalunya va assumir la competència d'oficialitzar els símbols dels ens locals. El 26 de juny del 2007 es va aprovar un nou decret (el 139/2007) on s'ampliava, es complementava i es corregien aspectes de l'anterior llei.

Malgrat que aquesta competència és de la Generalitat hi ha moltes localitats que no l'han desplegat, ja sigui per deixadesa, o bé perquè no estan d'acord amb els criteris que marca la Generalitat, que de fet, els ha dissenyat l'heraldista més prestigiós de la nostra època: Armand de Fluvià.

Armand de Fluvià va proposar a tots els municipis que no tenien un escut oficialitzat una solució  per cada cas: va proposar una descripció a partir de l'etimologia del municipi o de trets històrics i tradicionals d'aquest. 

Un d'aquests casos és el de Castellvell del Camp, la descripció va ser: Escut caironat truncat: 1r. de sinople; 2n. d'argent; ressaltant sobre la partició un castell de l'un en l'altre obert. Per timbre una corona mural de poble.

Més o menys la representació gràfica seria:

Ara mateix Castellvell del Camp està fent servir un escut que no està normalitzat: ni té colors, ni la forma caironada catalana de l'escut ni està timbrat amb la corona mural que informa que és una població. Aquest escut és el següent

Aquest escut, especulo, segurament que es va extreure del segell de cautxú que es van fer als ajuntaments per la restauració borbònica de 1876. Potser seria el moment d'actualitzar-lo.

La narrativa modernista a la Revista del Centre de Lectura de Reus (1901-1904)

LA SEGONA ETAPA DE LA REVISTA DEL CENTRO DE Lectura, compresa entre els anys 1901 i 1904, té un gran interès, cent anys ençà de la seva publicació. A part del valor intrínsec que té com a document històric, la gran quantitat de col·laboracions del Grup Modernista de Reus fa d’aquesta publicació una mina d’on podem extreure autèntiques joies literàries o, si més no, un bon i nombrós material per a l’estudi del modernisme. 

Pere Cavallé fou el redactor en cap d’aquesta Revista i, en bona mesura, el responsable del seu èxit. A part de la seva extensa i interessantíssima producció que publicà a la Revista, fa d’enllaç amb els companys de grup que havien marxat de la ciutat, Josep Aladern, Joan Puig i Ferreter, Plàcid Vidal, Antoni Isern…, que són a Barcelona, i Miquel Ventura que volta per tot el món. Una de les col·laboracions més remarcables és l’excel·lent feina de recull de folklore que signa Miquel Ventura; les composicions que Ventura i Hortensi Güell recolliren per Castellvell i Vilaverd mantenen, encara ara, un interès etnopoè- tic altíssim i tot el recull mereix ser publicat de forma conjunta. El mateix Ventura també publica remarcables traduccions, contes i crítiques. Tampoc no són menyspreables les aportacions de l’Aladern, els poemes d’Antoni Isern, Xavier Gambús, Plàcid Vidal, Màrius Ferrer i les col·laboracions esporàdiques de Joan Puig i Ferreter... 

Amb la vinculació del Grup Modernista de Reus al Centre de Lectura, aquests podien continuar fent literatura a la seva ciutat i no abandonar la tasca regeneracionista que havien endegat a Reus, sense haver de preocupar-se de qüestions feixugues en la realització d’una revista com ara la maquetació, la distribució i sobretot el finançament. Gràcies al Centre de Lectura, tenien una revista semblant a la que havien desitjat i ara ja sols els calia preocupar-se de qüestions artístiques i no tant de les tècniques. El Centre de Lectura, cedint espai al Grup Modernista de Reus, va aconseguir una de les millors Revistes de la seva història amb col·laboradors d’autèntic luxe per les aspiracions a què podia aspirar aquella humil i alhora excel·lent publicació. El caràcter que van donar els modernistes a la Revista devia ser vital per a la seva supervivència durant tres anys i mig, un autèntic rècord per les efímeres revistes de l’època. 

El fet d’editar literatura en una publicació periòdica comporta una sèrie de circumstàncies, que l’autor a l’hora de concebre la seva creació ha de tenir molt en compte: el poc espai del qual disposa i la periodicitat implacable de la publicació. Per aquestes raons, trobem que els modernistes que publiquen a la Revista del Centre opten per un tipus de narració curta, molt sovint són "quadres" o "instantànies" segons les seves mateixes paraules. La brevetat de les narracions no els acomplexa i molts cops ens presenten un moment d’una història, ja sigui un començament, un final o un episodi de l’anomenat "nus", talment com Italo Calvino a Si una nit d’hivern un viatger, els escriptors del Grup Modernista de Reus ens plantegen retalls d’històries que tenen prou consistència per a ser un conte llarg o bé una novel·la, però molts cops es queden amb això, amb una instantània d’una història complexa. Llevat d'en Xavier Gambús, els altres autors no intenten publicar una narració llarga per lliuraments. Tot i que el fulletó encara era en voga, els modernistes reusencs tenen prou clarividència per a no embarcar-se en un projecte llarg, complex, i que està condemnat a desaparèixer. Ateses aquestes circumstàncies, la colla de l’Aladern té la suficient creativitat per a crear un gènere que s’adapti a les esmentades circumstàncies i alhora satisfaci les seves pretensions estètiques modernistes. 

El Grup Modernista de Reus sempre es va veure molt influenciat per la trajectòria de Rusiñol. "En litteratura erem affectats de l’imatgeria rosinyolesca, llavores molt de moda, però exageravem la nota, i arribavem a un preciosisme embafador i inintel·ligible" escriu Miquel Ventura a la Revista del Centre de Lectura (1920). I més concretament per la seva prosa "Ai literatura rossinyolesca, com influïres en bé i en mal, a Catalunya, durant aquella època! Tant per l’encís del teu estil irònic i sentimental, com per poder del prestigi personal del teu mestre, tu sembrares en la prosa catalana la llavor del teu ideal renovador" diu Plàcid Vidal a L’assaig de la vida (1937). Aquesta obra pionera de Rusiñol ve seguida d’altres com Llibre d’hores (1898-1899) d’Adrià Gual, Crisantemes (1899) d’Alexandre de Riquer, o Boires baixes (1902) de Roviralta. Cal dir que aquesta sèrie d’obres són de poemes en prosa extensos, mentre que els que practiquen els joves del Grup Modernista de Reus són més aviat curts. La raó d’aquesta diferència ja l’hem apuntada abans, és una qüestió purament econòmica: els modernistes de Barcelona publicaven llibres amb una certa facilitat mentre que els reusencs havien de conformar-se a publicar-los en els petits espais que trobaven en diaris i revistes. Veiem aquesta hipòtesi confirmada en el fet que l’únic llibre d’aquest estil que va ser publicat va ser Florescència (1902) d’Hortensi Güell, que va aplegar i pagar el seu pare. 

Els modernistes reusencs, en aquestes proses poètiques, combinen un simbolisme neurastènic i un vitalisme abrandat, fins i tot en una mateixa composició (Aubada, de Pere Cavallé). La font del simbolisme, sobretot en la versió més decadentista, és un recurs habitual en aquestes composicions: jardins abandonats, castells en runes, interiors burgesos... Aquestes proses pretenen suggerir-nos estats d’ànim a partir d’imatges carregades de significació. Els decorats que ens proposa l’autor prenen un relleu emotiu i gairebé místic on la vida real no és més que una ombra en aquest món misteriós i lúgubre. Per altra banda, també trobem proses amb una gran exaltació vital, fruit de la irrupció de Nietzsche en el pensament europeu del moment. Aquest vitalisme es compromet socialment i nacionalment, per contra de l’irreal món simbolista. L’expansió del catalanisme a totes les classes socials fa defugir els modernistes del perpetu embadocament i usen la creativitat per tal de regenerar la pàtria. L’art és un instrument de lluita, i en el modernisme ho serà a bastament. Aquesta voluntat de reviscolament nacional és ben palesa en algunes composicions L’exaltació dels elements propis és una constant, i això ens explicarà una solució intermèdia entre simbolisme i vitalisme que assaja profusament el Grup Modernista de Reus: la poesia de la natura. El fet de viure a Reus és determinant, ja que secularment Reus ha estat una ciutat de trobada entre el món industrial i el món rural, amb tots els avantatges i totes les controvèrsies que això comporta, i els modernistes reusencs es decanten cap al món rural, sense cap contemplació cap al món industrial que havia convertit Reus, en aquell moment, en la segona ciutat de Catalunya. El Naturisme i les teories de Ruskin devien recolzar aquesta actitud d’exaltació de la naturalesa. Les faules de Ventura dintre del cicle Fulls, o les ambientacions rurals dels quadres de Cavallé són una bona mostra d’aquesta atenció pel món natural. El poema en prosa és un gènere mestís i té tendència a aglutinar diferents influències. Tardanament, també es veurà tenyit per una tendència social que devia venir per part del mentor del grup, l’Aladern. La marginació social serà el tema per excel·lència. Igualment que la resta de la societat, els escriptors i artistes en general prenen consciència de la seva situació desafavorida, i sorgeix una mena de corporativisme amb els altres marginats: obrers, captaires, bojos, vells... tots són companys de lluita contra la burgesia que els condemna a una vida de sofriment i, per tant, a recollir sols les engrunes que cauen de les taules opulentes. El simbolisme cedeix a la poesia social que sovint és tràgica i truculenta. El primitiu dolor de l’ànima que cantaven anteriorment, el substitueixen per un dolor en la pròpia carn: la gana, el fred, la violència, la desesperació... El poeta es qüestiona la seva posició dins la comunitat, i es veu en la disjuntiva de trobar-se (gairebé sempre voluntàriament) al marge de la societat que no el comprèn, però alhora és solidari amb els marginats com ell i sent la necessitat d’ajudar a convertir aquesta societat en més justa i més feliç. 

Veiem com, de mica en mica, aquells primers poemes en prosa cada cop trien temes menys poètics i més relacionats amb l’entorn del poeta, i el llenguatge també segueix aquesta tendència, tot i que d’una manera més atenuada; els modernistes reusencs mantindran una forma volgudament treballada i elaborada, propera al llenguatge poè- tic. 

La producció literària dels modernistes a la Revista es pot delimitar en tres etapes molt ben diferenciades. És molt simptomàtic que el termòmetre de cada etapa ens sigui donat per la fase creativa de Pere Cavallé que sembla encomanar als seus companys el seu talent i la seva prodigalitat. 

Els gairebé dos primers anys (1901-1902) de la Revista del Centre els podem considerar com els més brillants de la Revista: els narradors del Grup Modernista viuen un moment dolç: trobem un Pere Cavallé molt prolífic i els altres autors, que no es prodiguen tant en la narrativa, es llancen a escriure proses curtes i se’n surten prou bé. Joan Puig i Ferreter publica en aquesta època l’ú- nica (i excel·lent) narració que sortirà a la Revista. Cal destacar també la qualitat d’altres contes de Xavier Gambús, Miquel Ventura o Plàcid Vidal, que sembla que se’ls encomana l’exemple de Pere Cavallé i aconsegueixen publicar en aquesta època les seves millors narracions. Tampoc no hem de pensar que Pere Cavallé escrigui cap obra mestra en aquestes planes; les seves proses poètiques segueixen de prop els cànons estilístics del moment, i té uns contes més reeixits que uns altres, però és força remarcable la tenacitat a buscar una veu pròpia, que en algunes ocasions arriba a aconseguir. Els quadres que els modernistes publiquen a la Revista en aquesta època tenen un fort component decadentista: artistes tuberculosos, vagabunds, tarons, amors impossibles, moribunds, drames rurals... Però Cavallé també sap trobar l’humor entremig d’aquests desastres enrient-se’n dels modernistes mateixos amb la narració Tres cartas, que deixa veure el llautó dels modernistes, i els arrenca la màscara de persones avançades, i ens mostra com conserven tots els rancis valors de la societat tradicional. 

La massiva participació dels membres del Grup Modernista en la Revista, la sèrie de proses poètiques de Pere Cavallé, la publicació pòstuma de textos d’Hortensi Güell i el cicle Folk-Lore de Miquel Ventura marquen positivament aquesta primera etapa. 

La segona etapa (1903) de la Revista ve marcada per la progressiva deserció dels modernistes. Sols Pere Cavallé publica amb certa regularitat narrativa. Però aquesta narrativa, emmarcada dintre del cicle Retalls, és substancialment diferent a la que va publicar en la primera etapa. Sota el pseudònim Marian Sendra, Pere Cavallé assaja una prosa profundament compromesa socialment. Aquests contes denuncien les marcades desigualtats socials i s’alineen descaradament amb els desafavorits. Potser aquesta decidida presa de posició per part de l’autor l’obliga a usar un pseudònim per tal d’evitar veus que l’acusin d’intentar polititzar la Revista. Cavallé evita trobar-se així en situacions desagradables com la que va patir l’any abans Güell i Mercader, que havia estat titllat de polititzar la Revista per una sèrie d’articles que havia escrit arran del trasllat del cementiri. D’ençà del rebombori que va provocar el cas, els que realitzaven la Revista devien anar amb peus de plom. 

Cavallé es desentela les ulleres del baf decadentista que tant prodigava i fa una mirada crua, i de vegades irònica, a la vida que transcorre al seu voltant. Per exemple, escriu la narració Els vells, emmarcada en una campanya dels intel·lectuals catalans per a un subsidi per als obrers jubilats. L’obra que encapçala aquest moviment, i que per força devia impressionar Cavallé, és la peça de teatre Els vells d’Ignasi Iglésias (1903) que aquell mateix any es representà al Bartrina. En anteriors números de la Revista del Centre de Lectura es va publicar el llarg article “Las pensions de retiro pels obrers” de Jaume Sardà i Ferran (núm. 58, 59, 60) on es proposava un modern model de subsidi de jubilació. Cavallé no pretén fer cap pamflet polític en aquests Retalls, sinó que planteja el drama humà que pateixen els obrers de l’època. Per això és capaç de retratar la gana i la desesperació que empeny un treballador a trair els seus companys i fer d’esquirol durant una vaga. Cavallé, com Iglésias, s’acosten a l’obrerisme des d’un punt de vista més sentimental que no pas ideològic. 

El lamentable abandó de la narrativa de Pere Cavallé deixa la Revista del Centre de Lectura tocada sota la línia de flotació, l’últim any de la publicació (1904). Xavier Gambús i Miquel Ventura intentaran cobrir aquest buit, però al revés que a la primera etapa, no se’n sortiran de cap manera. La breu novel·la per lliuraments Carn de Gambús no té prou entitat ni per a poder llegir-se junt ni per separat. El Miquel Ventura que tant entusiasma com a filòleg, com a folklorista o com a crític de qualsevol assumpte, ens decep profundament amb un intent de proses poètiques que tardanament anomena Fulls. Ventura no té dots de poeta i els textos que publica resulten pomposos i edulcorats. 

Pere Cavallé Llagostera és potser el modernista reusenc més destacable. Tot i que la seva obra no va tenir la continuïtat necessà- ria per a arribar a una maduresa fructífera, sí que va deixar una obra de joventut que bé mereix de ser publicada. El teatre i la narrativa curta van ser els gèneres que més va conrear, tot i que la narrativa la va abandonar massa aviat, a favor del teatre i, sobretot, del seu país i la seva ciutat. Si la seva carrera com a narrador hagués continuat, estaríem parlant d’un Prudenci Bertrana reusenc. Les carreres d’ambdós literats són prou diferents, però tenen força punts en contacte com el fort arrelament a la terra on van néixer. Però Bertrana va haver d’exiliar-se fora de Girona, mentre que Cavallé va adquirir el respecte de tots els seus conciutadans. Potser aquest respecte i aquesta admiració van ser l’esquela de la carrera literària de Cavallé, ja que Joaquim Santasusagna l’anomena "el nostre màxim solitari", i diu "Les nostres poblacions secundàries no tenen força espiritual. El seu número d’habitants és massa exigu per a donar naixement a un grup selecte que pugui emprendre una bona obra positiva des de la seva ciutat. Només tenen solitaris."

Sacrificar la carrera de narrador per tal de potenciar la carrera de dramaturg pot ser un fet força lògic en la carrera d’un escriptor, però encara en el segle XXI tot dramaturg català ha de viure i conviure a Barcelona si vol fer de funambulista de l’èxit teatral. Ja ho diu Santasusagna, parlant precisament de Pere Cavallé: "La capital té força irradiant; la perifèria només pot despertar, comptades vegades, una curiositat que s’esvaeix ben d’hora." Cavallé estava ben relacionat per estrenar les seves obres teatrals a Barcelona, però no per poder fer-ho regularment i amb continuïtat. De fet, la irrupció del Noucentisme va estroncar-li la producció i va haver d’escriure comèdies intranscendents, just en el moment que podia arribar a la seva maduresa literària. La terra (1919) és un indici de com podien haver anat les coses, però aquesta obra queda com un illot solitari dintre del buit.

Cavallé pateix el complex de Sísif: arrossega la pedra de l’aprenentatge fins gairebé al cim de la muntanya i quan és a punt de coronarla, li rodola la pedra fins al principi: al principi del segle XX està a punt d’enllestir el seu aprenentatge com a narrador, i arriba gairebé a una productiva maduresa amb el cicle Retalls, però en aquest moment decideix decantar-se pel teatre i abandonar aquest camí; com ja hem dit, la irrupció del Noucentisme farà rodolar la pedra altre cop. Tot i que la prosa de Cavallé no arriba a la seva evolució natural, deixa una abundant producció que bé val la pena de ser llegida. Cavallé practica una prosa poètica decadentista a l’estil de les Oracions de Santiago Rusiñol. Les proses de Cavallé són molt superiors a les dels seus companys de generació, són més madures i això fa que no caiguin recalcitrantment en els tòpics de l’època. No ens enganyem, Cavallé insisteix en tot el temari modernista, però assaja una versatilitat prou àmplia per no fer-se carregós. 

El Cavallé que tracta el costumisme va estar reeditat fa deu anys per les Edicions del Centre de Lectura, en el volum Festes i costums de Reus, a cura de Magí Sunyer, amb prou èxit perquè ja no es troba en circulació ni un sol exemplar d’aquest llibre. Seria lògic recollir tota la interessant prosa que Cavallé va publicar a la Revista del Centre de Lectura (1901-1904), a Lo Somatent (1898-1903), La Palma (1899-1900), etc... en un volum. La fructífera prosa curta de Cavallé encara es manté a la penombra de les hemeroteques locals, esperant ésser rescatada de l’oblit. A l’Ajuntament de Reus, que tant promociona el Modernisme arquitectònic local, no li hauria de ser cap esforç impossible finançar la publicació d’un dels exemples més clars de narrativa curta modernista que s’han escrit als Països Catalans.

Publicat a al Revista del Centre de Lectura de 2002: Núm.: 3 Setena època, 2n trimestre
PDF de la revista