Misericòrdia: l'Aparició dels set estels

S'acosten les festes de Misericòrdia i és bon moment per a repassar textos que ens expliquen aquestes festes. Un d'aquest és Reus i la Mare de Déu de Misericòrdia: quatre-cents anys d'història d'Ezequiel Gort i Salvador Palomar. En aquest breu llibre ens fan una s´ntesi de la història de la devoció a la Misericòrdia a Reus, i també descobrim històries poc conegudes com l'aparició dels set estels. 

Diuen que pocs dies després de traslladar la Mare de Déu al Santuari, el 27 de setembre de 1683, es va obrar un prodigi.Com passa sovint a Reus, en aquells temps hi havia sequera i s'havia demanat a la Verge que fes ploure. Sembla que aquells dies una monja carmelita pujava a resar al terrat del convent que antigament hi havia a la plaça del Prim. Des del terrat resava en direcció a Misericòria, i com que no hi havia edificis alts és molt possible que la veiés amb facilitat. Diuen que aquelles dates es van veure set estels disposats en cercle que es van posar sobre l'ermita, això va passar uns dies i quan aquesta visió va desaparèixer va ploure abundosament. 
Sembla que aquesta notícia està confirmada al llibre d'actes del consell, on consta a l'acta de 8 de març de 1684: 
Que segons personas de autoritat religiosos y religiosas de la present vila, contestan certísimament lo que ells han vist nots passadas de las set llums sobre l'ermita de Nostra Senyora de Misericòrdia. 
Palomar i Gort ens deien que no es tracta d'un text original, sinó d'una interpolació feta cent anys més tard de la notícia que es volia confirmar. Palomar i Gort dubtaven si realment era una tradició oral o bé una invenció posterior.
En tot cas avui dia tenim eines ben senzilles per escrutar el cel d'aquells dies, com és el programa Stellarium que és gratuït i fàcilment utilitzable. Dons jo he estat observant el cel dels dies posteriors al 27 de setembre de 1683 en diressió sud-oest que és on aproximadament es podia situar Misericòrdia mirant-la des del centre de Reus i sí que he trobat una cosa poc vista: la conjunció de Mart i Antares, els dos objectes celestials mes vermellosos que es poden contemplar al cel nocturn i a ull nu.

Podem dir, si no errem els càlculs, que certament aquelles nits hi havia un fenòmen destacable al cel reusenc a sobre de Misericòrdia. Si ja és difícil veure Antares per la seva posició zodiacal, més ho és que l'acompanyi Mart, l'altre rogenca del cel. Si hi ha un cercle o no d'estels, en podríem fer una hipòtesi, a prop d'aquestes vermelloses hi ha estels de primera i de segona magnitud, però això seria fabular. El que sí que em sembla és que aquelles nits, els ulls dels reusencs miraven el cel, i potser la imaginació d'aquells, o dels posteriors, va convertir aquesta conjunció, certament digna de ser contemplada, en una llegenda associada a les seves creences.

El simpatitzant, de Viet Thnanh Nguyen

La nostra generació va créixer amb històries de la Guerra del Vietnam. Aixó que vaig pensar: Vietnam més Pulitzer igual a Bingo. Doncs línia a molt estirar. Els premis no sempre són una garantia. Després d'haver-me llegit els pulitzers de Dona Tartt i Colson Whitehead vaig decidir provar sort amb aquest. No és un mal llibre ni molt menys, és un bon llibre, però no una obra mestra.

El simpatitzant ho tindria tot per ser un gran llibre: el protagonista és un agent doble sud-vietnamita, mentre que treballa pel govern de Saigon, secretament està a les ordres del comunistes del Nord. Això serveix a l'autor per mostrar les dues cares igual de lletges de la mateixa moneda: tan els comunistes com els capitalistes són humans, i per tant, tenen misèries i defectes. Viet Thanh descriu amb lucidesa la condició humana, la satiritza, però potser s'hi arrepenja massa. L'excés d'adjectius i de subordinades frenen la lectura.i no saps si estàs llegint una novel·la d'espies, costumista o una sàtira política. 

Certament que El simpatitzant retrata la societat americana, però ho fa d'una manera que puguin dir: "Sí, vam ser dolents, però els atres també". Imagino que això és la clau de l'èxit als Estats Units d'aquesta novel·la, però que als altres països hagi passat de llarg. Tot i així, paga la pena llegir els primers capítols en els quals parla de la caiguda de Saigon i tota la tragicòmica ensulsida d'un règim. L'èpica i el patetisme estan tan ben modulats que mereixerien ser un llibre a banda.

És curiós que Viet Thanh, que és un escriptor d'origen asiàtic, amb nacionalitat americana, escrigui com un europeu de la vella escola.

Una gran Sebastiana XXI del Castillo

El dimarts 18 de setembre es va estrenar a la plaça de les Cols de Tarragona el renovat ball parlat de la Sebastiana del Castillo. Aquest ball parlat es va representar a Tarragona sobretot, però també a Reus i a d'altres poblacions durant el segle XIX i fins i tot va arribat fins al primer terç del segle XX, per això el Xavier Amorós recorda a les seves memòries haver vist el ball de petit i explica que l'impressionà força. De la història de la Sebastiana del Castillo en podreu trobar múltiples referències que us l'explicaran molt millor que no pas jo. 

La colla de la Mulassa de Tarragona va decidir per seu 30 aniversari de recuperar aquest ball parlat. Si us he de ser sincer, la cosa feia mala cara, ja que tenia molts factors en contra: Quan una colla vol fer un ball parlat i no són una companyia de teatre o que no han fet mai d'actors acostuma a ser molt dolent. El text de la Sebastiana del Castillo és molt del gust del segle XIX, ara representat tal qual tenia molts punts per ser llarg i pesat.

Però a vegades els miracles succeeixen. La Sebastiana del Castillo de la Tarragoan del segle XXI és una autèntica meravella. Certament que hi ha actors que no estan prou rodats, però si al darrera hi ha un director que sap col·locar bé els peces, l'obra pot roda sense imprediments. Per començar, l'adaptació del text que han fet Enric Garcia i Marc Chornet és per emmarcar, i la direcció és magistral. En primer lloc han sabut donar vida a un text antic que, tot i que és dels millorets del gènrer, tampoc no es per fer volar coloms. La primer part del ball segueix fil per randa el text antic, però com que els actors i actrius saben dir el text, i saben què diuen, aquest passa força bé. La segona part és una adaptació molt lliure del text, en el qual els bandolers andalusos es transformen en bandoleres feministes catalanes, i és la part en la qual s'introdueixen crítiques a l'actualitat que acosten el text a l'espectador sense que rasqui. En aquesta part, la Sebastiana XXI posa a les dones en peu de guerra per a lluitar per coses tan elementals a no ser mortes ni violades. Finalment, la conclusió de l'obra retorna al text original, i així s'acaba.

Com podeu veure al vídeo que incloc, la posada en escena és molt sobria, tot i que amb picades d'ullet al passat, com el cavallet de la Sebastiana que explicava Amades, o les cares emblanquinades dels actors que narrava Amorós. El director Marc Chornet s'ha centrat en la interpretació dels actors, la dicció i sobretot en la interpretació coral d'un ball parlat, un fet que crec que ha fet magistralment, i que és una lliçó per a tots els altres balls parlats. I torno a parlar de sobrietat, ja que aquesta Sebastiana XXI amb senzillesa i bon gust sap interpretar les morts i recrear els diferents espais de l'obra amb la  lleugeresa d'un mocador vermell,  l'esbeltesa d'un pal de dos metres, o la coreografia i la música que saben ser una eina al servei de l'acció, i no només un separador d'escenes

Abans he dit que els miracles succeeixen, no és veritat, no crec en els miracles, sinó en la bona feina, com la que ha fet aquesta Sebastiana XXI. Espero que no només la repeteixin cada any, sinó que la repeteixin moltes vegades cada any i que no és quedi només a Tarragona. per molts anys la Sebastiana del Castillo.

Val a dir que és molt fàcil veure els balls parlats tarragonis, perquè sempre hi ha mitjans de comunicació pendent d'enregistrar-los i emetre'ls, cosa que no passa en totes les poblacions.

Ball de Vileros i Mariners

La família dels balls parlats de Dames i Vells / Malcasats continua creixent. Ara la vila de Cambrils, una de les més boniques del país han adaptat a la seva realitat un ball parlat.

La via del tren va separar Cambrils entre la Vila, la part de dalt, i la platja. Això va causar la separació més humorística que real, entre vileros, la majoria pagesos, i mariners, vinculats a la pesca. Aquesta rivalitat serà l'eix humorístic del ball parlat, que servirà per repassar l'actualitat política i social de Cambrils, del país i del món, com fan aquest balls malparlats.

Els vileros i mariners han volgut trobar la seva pròpia recepta. No es transvesteixen, juguen a mostrar parelles mixtes de vileros i mariners de diferents edats i en diferents moments de la vida conjugal: passió, tensió, cansament... Sembla que també tindran tres autoritats, però no he vist enlloc que tinguin diable burlesc que obri i tanqui el ball, per mi un personatge clau que acostuma a caure de mols balls parlats. En tot cas l'assessorament sobre el text que els ha fet el Pere Navarro, històric de Dames i Vells de Tarragona, és garantia d''èxit.

Llàstima que, com passa sempre, un munt de festes majors del país coincideixen de dates i mentre a Cambrils estiguin recitats els parlaments, jo estaré ballant la jota en un poble de les Terres de l'Ebre. Esperem que repeteixin molts anys i ho facin molts dies per tal que els forasters puguem anar a veure els Vileros i Mariners. I si no, el youtube ens permet ser a molts llocs alhora.

El gènere dels balls parlats, que semblava mort, enterrat i oblidat, està tenint un renaixement important perquè és útil per explicar coses amb gràcia. Aquí està la clau en tota producció teatral i/o tradicional, que serveixi per poder interpel·lar directament a l'espectador del segle XXI.

La força de la gravetat

La força de la gravetat de Francesc Serés no és ni molt menys una novetat, fa més de dotze anys que va ser publicat i la veritat és que hi he arribat gràcies a La pell de la frontera que em va fer descobrir aquest excel·lent escriptor. Quan vaig parlar de La pell vaig acabar amb aquesta frase:

"Serés no moralitza, només ho explica molt bé, amb una escriptura tan excel·lent com dolorosa".

Doncs a La força de la gravetat Serés fa això mateix, és la marca de l'autor. Serés ens explica el país amb relats, un país de persones, d'històries, de paisatges i d'economia. Sembla que la literatura està allunyada de l'economia, però com que els diners són els motors de les nostres vides, la majoria d'històries que Serés ens explica versen sobre això: les persones i els diners, sobre com sobreviuen les classes mitjanes i baixes a casa nostra. Perquè els diners poden canviar-nos la vida: èxode rural, reconversió, massificació turística, venda del teixit social, enlluernament pels èxits esportius, accidents laborals, jornals i jornals de boscos poc o molt humanitzats, droga... Parlar del país no vol dir fer poesia pastorívola, sinó que al segle XXI vol dir parlar de les vides que passen dins de polígons industrials, botiguetes per a turistes o bojos que ronden sense que cap administració se'n faci càrrec.

La llengua de Serés és precisa i alhora suau. Sense espetecs pirotècnics, sap ser rica i abundosa, tot i que en aquest recull de contes defuig les variants dialectals que podrien encara acolorir encara més aquest mosaic d'històries. 

La pell de la frontera es podria classificar de no-ficció, però La força de la gravetat no sé en quina casella hauria d'estar. D'acord que els contes són ficció, però aquestes imatges que ens escriu Serés són massa reals per a ser una invenció. SI heu voltat per la Terra Alta haureu escoltat històries de com la canalla jugava amb les bales i les bombes, si heu parat per les riberes de l'Ebre segur que algun estrafolari curandero us hauran recomanat. Més que pintura, els seus retrats són una fotografia d'un ara i aquí que, en cap cas, és cofoista, però sí que manté sempre una llum d'esperança.

Serés fa una reflexió sobre el país, sobre l'equilibri entre metròpoli i territori, sobre com l'economia amaga unes misèries i n'ensenya unes altres. Una reflexió dolorosa i humana que us recomano que llegiu.