Focus creu en una formula màgica per aconseguir un
èxit de producció: un bon text escrit per un autor consagrat, un director
actual i reconegut, una publicitat important i tota una colla d'actors coneguts
pel públic gràcies a la seva aparició a la televisió. De fet
Focus són els que tenen els mitjans per aconseguir això, però en el món del
teatre dos i dos no són necessàriament quatre.
Que un actor surti per la tele en un culebró, no és sinònim
de qualitat, més aviat s'ha de dubtar, les escenes que veiem pel televisor no
sabem quantes vegades les han hagut de rodar per a que sortissin acceptables, i
un actor de televisió
no té perquè ser un actor de teatre, per qüestió de distàncies,
encara que un bon actor ho és sempre. Aquí, mal que em pesi escriure-ho, en
Francesc Garrido no aixeca l'espectacle, fa de l'Hèroe un estaquirot -és una marca de direcció?- que sols podem desxifrar
els seus sentiments per la intensitat del seus crits, el personatge hauria de
passar de l'eufòria a la desesperació i l'actor ens fa tota l'obra el mateix
número. És llàstima perquè aquest paper és un caramel per qualsevol actor i
aquí no està resolt de cap manera. Potser el mataroní aquell dia estava malalt,
o li faltava rodatge, o no tenia el dia, però alló no funcionava. Tota la rica
galeria de secundaris que va col.locar Rusiñol al voltant del protagonista
sembla que estiguin encomanats per aquesta desídia interpretativa.
Un Pep Cruz sense el color a que ens té acostumats,
les actrius Aixalà i Márquez no tenen gaire pes...En cap cas vull dubtar de la
qualitat ni professionalitat dels actors de l'Hèroe, però moltes interpretacions aquella nit no van funcionar. Hi
han d'altres actors que aguanten el tipus, en Jordi Figueras que ens torna a
fer una molt bona feina, crec que aquest senyor mereix ja un paper a l'altura
de la seva
qualitat, en Jordi Rico també fa una notable tasca
en la difícil interpretació de Clapat, i també hem de destacar la Montserrat G ª Sagués,
en Pere Ventura i en Enric Serra.
Un altre pota que ballava a l'espectacle era l'escenografia.
Al primer acte unes cortines de cordes amb prou feines ens deixaven veure les
cares dels actors i a més a més, hi havien plantificades arran de platea unes
columnes que limitaven considerablement la visió de l'espectacle. Oblidant això
tampoc podem aprovar l'escenografia, d'un naturalisme pobre i sense joc, potser per
fer un teler mal fet millor insinuar-lo subtilment.
En canvi el vestuari era prou encertat, tot i ser
també realista, a cada acte els vestits anaven agafant tons més càlids
representant la tensió que s'escalfava.
L'Hèroe ve ser un drama regeneracionista que té per objecte
la crítica de la guerra de Cuba i Filipines, i sobretot les causes que les van
provocar o sigui l'imperialisme espanyol i l'aïllament d'aquest estat respecte a
Europa, amparant-se en la hidalguía i el casticismo. És una caricaturització
dels personatges de l'Espanya de la Restauració. No tot són Olés i Vivaspanyas, hi ha
la dimensió tràgica de la guerra, tant pel que fa la corrupció moral com la
degeneració física, a més de l'escomesa contra l'estament militar. Tots aquests
elements no han perdut ni un gram de significació als anys que corren.
L'Hèroe si que ha perdut la dimensió modernista de
les obres anteriors de Rusiñol. Trobem un Rusiñol nou, que defensa els valors
petitburgesos i inequivocament catalans de la família, el treball, la
simplicitat, el seny i el sentit pràctic. El fet que l'Hèroe abandoni el teler
per la guitarra nacional, la taverna i l'espasa representa un daltabaix
en el si de la família catalana de tota la vida, aquesta contrarietat no està
basada en la cultura com en L'auca del senyor
esteve, sinó en la disbauxa, i Rusiñol això no ho tolera, abans ser modest
que ser un monstre.
Pel que veiem, els pilars de l'obra són vigents encara,
però en Ferran Madico no els sap posar de relleu tal com toca, sembles rancis i
passats, massa apegats a l'època del text. Es poden fer mil jocs amb les
possibilitats que et dóna el text, però no és sabut explotar. En sec un
personatge treu una senyera anarquista en ple parlament de l'Hèroe, però fora
de lloc i sense justificació.
S'ha volgut fer veure que totes les guerres són
iguals de terribles i absurdes, s'intenta a l'inici de l'obra amb un passi
d'imatges de la guerra del Vietnam, de la IIª Guerra Mundial...però aquesta
idea es dissol en l'obra Rusiñoliana.
L'obra té la
pretensió de fer un antimilitarisme universal i fàcilment digerible per tothom,
mentre que en Rusiñol era molt més recargolat i ridiculitza l'estament militar
espanyol d'una manera subtilment cruel. Trobo que no s'exploten aquestes burles
fins al punt on podrien portar i tot queda en una reivindicació
"light" i mengívola.
Segurament que a l'espectacle encara li faltava
rodatge, i el fet de que en aquella representació encara no hagués estat
estrenat a Barcelona, potser feia que faltés tensió al drama.
L'HÈROE
de Santiago Rusiñol
Teatre Metropol, Tarragona, Divendres 11 de desembre
de 1998.
Fitxa artística
Francesc Garrido L'Hèroe
Pep Cruz Anton
Montserrat
Gª Sagués Ramona
Xavier Riopoll Andreuet
Jordi Figueras Joan
Mireia Aixalà Carme
Àurea Márquez Mercè
Jordi Rico Clapat
Pere Ventura Secretari
Xavier Serrat Senyor Tomàs
Enric Serra Sargento
Direcció Ferran Madico
Ajudant
de direcció Vicky Mullor
Escenografia Deborah Chamber
Vestuari Antonio Belart
Il.luminació Ignasi Morros
Direcció
tècnica Miguel Montes
Producció artística Mercè
Anglès
Cap
de producció Ester Alonso
Directora de producció Amparo
Martínez
