divendres, 11 de desembre del 1998

L'Hèroe



Focus creu en una formula màgica per aconseguir un èxit de producció: un bon text escrit per un autor consagrat, un director actual i reconegut, una publicitat important i tota una colla d'actors coneguts pel públic gràcies a la seva aparició a la televisió. De fet Focus són els que tenen els mitjans per aconseguir això, però en el món del teatre dos i dos no són necessàriament quatre.

Que un actor surti per la tele en un culebró, no és sinònim de qualitat, més aviat s'ha de dubtar, les escenes que veiem pel televisor no sabem quantes vegades les han hagut de rodar per a que sortissin acceptables, i un actor de televisió
no té perquè ser un actor de teatre, per qüestió de distàncies, encara que un bon actor ho és sempre. Aquí, mal que em pesi escriure-ho, en Francesc Garrido no aixeca l'espectacle, fa de l'Hèroe un estaquirot -és una marca de direcció?- que sols podem desxifrar els seus sentiments per la intensitat del seus crits, el personatge hauria de passar de l'eufòria a la desesperació i l'actor ens fa tota l'obra el mateix número. És llàstima perquè aquest paper és un caramel per qualsevol actor i aquí no està resolt de cap manera. Potser el mataroní aquell dia estava malalt, o li faltava rodatge, o no tenia el dia, però alló no funcionava. Tota la rica galeria de secundaris que va col.locar Rusiñol al voltant del protagonista sembla que estiguin encomanats per aquesta desídia interpretativa.

Un Pep Cruz sense el color a que ens té acostumats, les actrius Aixalà i Márquez no tenen gaire pes...En cap cas vull dubtar de la qualitat ni professionalitat dels actors de l'Hèroe, però moltes interpretacions aquella nit no van funcionar. Hi han d'altres actors que aguanten el tipus, en Jordi Figueras que ens torna a fer una molt bona feina, crec que aquest senyor mereix ja un paper a l'altura de la seva
qualitat, en Jordi Rico també fa una notable tasca en la difícil interpretació de Clapat, i també hem de destacar la Montserrat Gª Sagués, en Pere Ventura i en Enric Serra.

Un altre pota que ballava a l'espectacle era l'escenografia. Al primer acte unes cortines de cordes amb prou feines ens deixaven veure les cares dels actors i a més a més, hi havien plantificades arran de platea unes columnes que limitaven considerablement la visió de l'espectacle. Oblidant això tampoc podem aprovar l'escenografia, d'un naturalisme pobre i sense joc, potser per fer un teler mal fet millor insinuar-lo subtilment.

En canvi el vestuari era prou encertat, tot i ser també realista, a cada acte els vestits anaven agafant tons més càlids representant la tensió que s'escalfava.


L'Hèroe ve ser un drama regeneracionista que té per objecte la crítica de la guerra de Cuba i Filipines, i sobretot les causes que les van provocar o sigui l'imperialisme espanyol i l'aïllament d'aquest estat respecte a Europa, amparant-se en la hidalguía i el casticismo. És una caricaturització dels personatges de l'Espanya de la Restauració. No tot són Olés i Vivaspanyas, hi ha la dimensió tràgica de la guerra, tant pel que fa la corrupció moral com la degeneració física, a més de l'escomesa contra l'estament militar. Tots aquests elements no han perdut ni un gram de significació als anys que corren.

L'Hèroe si que ha perdut la dimensió modernista de les obres anteriors de Rusiñol. Trobem un Rusiñol nou, que defensa els valors petitburgesos i inequivocament catalans de la família, el treball, la simplicitat, el seny i el sentit pràctic. El fet que l'Hèroe abandoni el teler per la guitarra nacional, la taverna i l'espasa representa un daltabaix en el si de la família catalana de tota la vida, aquesta contrarietat no està basada en la cultura com en L'auca del senyor esteve, sinó en la disbauxa, i Rusiñol això no ho tolera, abans ser modest que ser un monstre.

Pel que veiem, els pilars de l'obra són vigents encara, però en Ferran Madico no els sap posar de relleu tal com toca, sembles rancis i passats, massa apegats a l'època del text. Es poden fer mil jocs amb les possibilitats que et dóna el text, però no és sabut explotar. En sec un personatge treu una senyera anarquista en ple parlament de l'Hèroe, però fora de lloc i sense justificació.

S'ha volgut fer veure que totes les guerres són iguals de terribles i absurdes, s'intenta a l'inici de l'obra amb un passi d'imatges de la guerra del Vietnam, de la IIª Guerra Mundial...però aquesta idea es dissol en l'obra Rusiñoliana.

 L'obra té la pretensió de fer un antimilitarisme universal i fàcilment digerible per tothom, mentre que en Rusiñol era molt més recargolat i ridiculitza l'estament militar espanyol d'una manera subtilment cruel. Trobo que no s'exploten aquestes burles fins al punt on podrien portar i tot queda en una reivindicació "light" i mengívola.

Segurament que a l'espectacle encara li faltava rodatge, i el fet de que en aquella representació encara no hagués estat estrenat a Barcelona, potser feia que faltés tensió al drama.


L'HÈROE

                                        de Santiago  Rusiñol

Teatre Metropol, Tarragona, Divendres 11 de desembre de 1998.

Fitxa artística

         Francesc Garrido    L'Hèroe

                 Pep Cruz    Anton

     Montserrat Gª Sagués    Ramona

           Xavier Riopoll    Andreuet

           Jordi Figueras    Joan

            Mireia Aixalà    Carme

            Àurea Márquez    Mercè

               Jordi Rico    Clapat

             Pere Ventura    Secretari

            Xavier Serrat    Senyor Tomàs

              Enric Serra    Sargento



                 Direcció    Ferran Madico

      Ajudant de direcció    Vicky Mullor

             Escenografia    Deborah Chamber

                 Vestuari    Antonio Belart

             Il.luminació    Ignasi Morros

         Direcció tècnica    Miguel Montes

      Producció artística    Mercè Anglès

         Cap de producció    Ester Alonso


   Directora de producció    Amparo Martínez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada