divendres, 11 de desembre del 1998

L'Hèroe



Focus creu en una formula màgica per aconseguir un èxit de producció: un bon text escrit per un autor consagrat, un director actual i reconegut, una publicitat important i tota una colla d'actors coneguts pel públic gràcies a la seva aparició a la televisió. De fet Focus són els que tenen els mitjans per aconseguir això, però en el món del teatre dos i dos no són necessàriament quatre.

Que un actor surti per la tele en un culebró, no és sinònim de qualitat, més aviat s'ha de dubtar, les escenes que veiem pel televisor no sabem quantes vegades les han hagut de rodar per a que sortissin acceptables, i un actor de televisió
no té perquè ser un actor de teatre, per qüestió de distàncies, encara que un bon actor ho és sempre. Aquí, mal que em pesi escriure-ho, en Francesc Garrido no aixeca l'espectacle, fa de l'Hèroe un estaquirot -és una marca de direcció?- que sols podem desxifrar els seus sentiments per la intensitat del seus crits, el personatge hauria de passar de l'eufòria a la desesperació i l'actor ens fa tota l'obra el mateix número. És llàstima perquè aquest paper és un caramel per qualsevol actor i aquí no està resolt de cap manera. Potser el mataroní aquell dia estava malalt, o li faltava rodatge, o no tenia el dia, però alló no funcionava. Tota la rica galeria de secundaris que va col.locar Rusiñol al voltant del protagonista sembla que estiguin encomanats per aquesta desídia interpretativa.

Un Pep Cruz sense el color a que ens té acostumats, les actrius Aixalà i Márquez no tenen gaire pes...En cap cas vull dubtar de la qualitat ni professionalitat dels actors de l'Hèroe, però moltes interpretacions aquella nit no van funcionar. Hi han d'altres actors que aguanten el tipus, en Jordi Figueras que ens torna a fer una molt bona feina, crec que aquest senyor mereix ja un paper a l'altura de la seva
qualitat, en Jordi Rico també fa una notable tasca en la difícil interpretació de Clapat, i també hem de destacar la Montserrat Gª Sagués, en Pere Ventura i en Enric Serra.

Un altre pota que ballava a l'espectacle era l'escenografia. Al primer acte unes cortines de cordes amb prou feines ens deixaven veure les cares dels actors i a més a més, hi havien plantificades arran de platea unes columnes que limitaven considerablement la visió de l'espectacle. Oblidant això tampoc podem aprovar l'escenografia, d'un naturalisme pobre i sense joc, potser per fer un teler mal fet millor insinuar-lo subtilment.

En canvi el vestuari era prou encertat, tot i ser també realista, a cada acte els vestits anaven agafant tons més càlids representant la tensió que s'escalfava.


L'Hèroe ve ser un drama regeneracionista que té per objecte la crítica de la guerra de Cuba i Filipines, i sobretot les causes que les van provocar o sigui l'imperialisme espanyol i l'aïllament d'aquest estat respecte a Europa, amparant-se en la hidalguía i el casticismo. És una caricaturització dels personatges de l'Espanya de la Restauració. No tot són Olés i Vivaspanyas, hi ha la dimensió tràgica de la guerra, tant pel que fa la corrupció moral com la degeneració física, a més de l'escomesa contra l'estament militar. Tots aquests elements no han perdut ni un gram de significació als anys que corren.

L'Hèroe si que ha perdut la dimensió modernista de les obres anteriors de Rusiñol. Trobem un Rusiñol nou, que defensa els valors petitburgesos i inequivocament catalans de la família, el treball, la simplicitat, el seny i el sentit pràctic. El fet que l'Hèroe abandoni el teler per la guitarra nacional, la taverna i l'espasa representa un daltabaix en el si de la família catalana de tota la vida, aquesta contrarietat no està basada en la cultura com en L'auca del senyor esteve, sinó en la disbauxa, i Rusiñol això no ho tolera, abans ser modest que ser un monstre.

Pel que veiem, els pilars de l'obra són vigents encara, però en Ferran Madico no els sap posar de relleu tal com toca, sembles rancis i passats, massa apegats a l'època del text. Es poden fer mil jocs amb les possibilitats que et dóna el text, però no és sabut explotar. En sec un personatge treu una senyera anarquista en ple parlament de l'Hèroe, però fora de lloc i sense justificació.

S'ha volgut fer veure que totes les guerres són iguals de terribles i absurdes, s'intenta a l'inici de l'obra amb un passi d'imatges de la guerra del Vietnam, de la IIª Guerra Mundial...però aquesta idea es dissol en l'obra Rusiñoliana.

 L'obra té la pretensió de fer un antimilitarisme universal i fàcilment digerible per tothom, mentre que en Rusiñol era molt més recargolat i ridiculitza l'estament militar espanyol d'una manera subtilment cruel. Trobo que no s'exploten aquestes burles fins al punt on podrien portar i tot queda en una reivindicació "light" i mengívola.

Segurament que a l'espectacle encara li faltava rodatge, i el fet de que en aquella representació encara no hagués estat estrenat a Barcelona, potser feia que faltés tensió al drama.


L'HÈROE

                                        de Santiago  Rusiñol

Teatre Metropol, Tarragona, Divendres 11 de desembre de 1998.

Fitxa artística

         Francesc Garrido    L'Hèroe

                 Pep Cruz    Anton

     Montserrat Gª Sagués    Ramona

           Xavier Riopoll    Andreuet

           Jordi Figueras    Joan

            Mireia Aixalà    Carme

            Àurea Márquez    Mercè

               Jordi Rico    Clapat

             Pere Ventura    Secretari

            Xavier Serrat    Senyor Tomàs

              Enric Serra    Sargento



                 Direcció    Ferran Madico

      Ajudant de direcció    Vicky Mullor

             Escenografia    Deborah Chamber

                 Vestuari    Antonio Belart

             Il.luminació    Ignasi Morros

         Direcció tècnica    Miguel Montes

      Producció artística    Mercè Anglès

         Cap de producció    Ester Alonso


   Directora de producció    Amparo Martínez

dijous, 3 de desembre del 1998

Esperanto, Sèmola Teatre

                                 
                 

Deu seqüències amb el lligam de la mort omnipresent i d'una voluntat d'impactar per la via dura amb l'emotivitat de l'espectador. Els Sèmola munten deu "kermeses" basades sobretot en utilitzar els símbols que ja tenim classificats en la ment i en l'emotivitat i plantar-nos-els als nassos en un context canviat. Com per exemple posar núvies en una vetlla d'un difunt, un part amb un taüt de nen al costat, un accident mortal, un cabaret lamentable, una núvia tancada en un recipient que s'omple inexorablement d'aigua, una tortura en directe, una cercavila fúnebre... Aquests moments es recolzen en una important escenografia, i en una música a tot drap, amb un ritme que passa varies vegades del frenesí a l'angoixa.

Aquesta escenografia està pensada per ser colpidora, com un retaule de l'era industrial on alhora es reprodueixen diverses accions. La il.luminació i el vestuari són dos altres elements que pretenien fer entrar al públic en aquesta hipnosi lúgubre. 

La interpretació queda bruta, vull dir que, els passatges amb coreografia tenen gràcia, en canvi els altres moments, els actors feien accions que no portaven enlloc o gestos de forma trepitjada. Era buscat això ? No ho sé, però no era gaire estètic i tacaven les escenes que per si soles ja eren molt plàstiques.

La dramatúrgia potser la podem interpretar com un cicle vital pessimista amb una invitació final a l'esperança.


És justament aquesta hipnosi col.lectiva el que buscava Esperanto, donar deu bufetades a la cara de l'espectador, de forma expeditiva furgar dins els sentiments del públic. Juguen amb sentiments com la ràbia, la por, el sadisme, el rebuig...per tirar-nos a la cara els petits traumes que tenim amagats.

Però potser volien collar massa de prop a l'espectador i aquest es sortia d'aquesta espiral. No sé si es pot parlar de fracàs quan l'espectador es veu obligat a posar-se un escut per defensar-se del que hi ha dalt de l'escenari, o també es dona tot el contrari, que la gent es pregunta: Què m'estan dient?. En la representació es va sentir un espectador cridant que s'acabés la tortura de la noia de dins el tanc d'aigua, o també gent rient en escenes que no pretenien fer cap gràcia.

És evident la intenció provocadora dels Sèmola, cosa que aconsegueixen indubtablement. Arriben als seus objectius, l'espectador surt de l'espectacle amb tota la sensibilitat remoguda, i de cap manera indiferent, però dubto que faci una reflexió completa sobre el que ha vist i hi ha el perill que sols es quedi en una catarsi d'una hora de duració.


Els Sèmola Teatre tenen vint anys, i van nàixer com una companyia molt propera al circ. Van sorgir junt amb grups com la Fura dels Baus, amb la pretensió de fer un nou teatre poètic i plàstic. Tot i l'evolució lògica en tot grup, encara conserven aquesta vena circense. L'espectacle és com un circ futurista on en lloc d'ensenyar-nos "monstres" típics com la dona barbuda o els nans, ens mostren monstres reals, els que tots tenim amagats, persones normals i quotidianes que poden fer coses horribles.

L'espectacle és un "més difícil encara", els diferents nivells de l'escenografia les podríem prendre com les diferents pistes del circ on cada artista vol destacar, aquí en crueltat o patetisme, per sobre dels altres. 

En quan al tema, quin més immortal que la mort?. I aquí no està gens amagada, ens la trobem en tota la seva desagradable forma, sense cap subtilitat i amb la crueltat endèmica que comporta.


Potser quan surts de la sala penses: "Per fi ja s'ha acabat", però és just això el que pretén aquesta gent, no fer comedietes de rialla fàcil perquè tothom les vagi a veure. 

Algú ha de fer de dolent, i això és signe de normalitat teatral, i la normalitat és la cosa que més necessita aquest país. Hi ha d'haver espai per qualsevol tipus d'espectacle, i que un espectacle així el programin al TNC és saludable. No tot ha de ser agradable i distès.


Vaig trobar a faltar la música en directe, tal com van fer al Nacional, perquè se les van deixar? Només ho saben lls, però potser vam veure un espectacle coix sense saber-ho.

També trobo un abús dels mitjans tècnics, es veien històries que devien costar molt tècnicament i econòmicament de fer i que no tenien justificació, o que no et suggerien absolutament res, també n'hi havien de colpidores, però tot era extraordinariament complexe, quan el que més impressionava eren els personatges per ells mateixos.



 ESPERANTO

               per  SÈMOLA TEATRE

     Teatre Metropol, Tarragona, Dijous 3 de desembre de 1998.

Fitxa tècnica

               Companyia   Sèmola teatre

                Muntatge   Joan Grau

                Direcció   Joan Grau i Ramon Simó

                  Actors   Nuri Cabezas
                           
                           Rosa Maria Galbany

                           Egbert de Jong

                           Carles Pujols

                           Montse Rodríguez

                           Joan Roura

                           Josepa Solà

            Escenografia   Joan Grau i Josepa Solà

            Il.luminació   Joan Grau

                Vestuari   Taller Sèmola Teatre



dissabte, 28 de novembre del 1998

Vida, mort i resurrecció de Pulcinella


                  


L'element primordial i únic és Antonio Fava o Pulcinella. El gran mestre Fava aconsegueix omplir gairebé tot sol l'escenari una hora llarga que dura l'espectacle. Un treball  actoral per treure's el barret. Ell és l'espectacle. Pot  semblar que es té la lliçó ben apresa, però encara dóna un altre tomb al cargol i fa la representació en la llengua del  públic. Segons ell només és una mica d'esforç complementari  parlar la llengua del públic. Un altre cop ens hem de treure el barret per fer bona part de la representació en català.

La seva companya d'escena queda completament eclipsada  per la llum del Fava, igual que el pianista que surt una estoneta. Ha de ser molt complicat resoldre un paper amb un senyor que s'emporta tota l'atenció del públic.

Segons el mateix Fava, a l'espectacle és importantíssima  la mascara, cada mascara té el seu moviment i la seva  història, uns moviments i una forma d'enfocar diferents.


En Fava-Pulcinella aconsegueix fer riure durant tot  l'espectacle, i és aquesta la feina de Pulcinella, però no només es queda aquí; de forma subtil, i la subtilitat sembla difícil per en Pulcinella, ens fa arribar valors molt propis de l'actor. Una rialla irònica sobre la vida atrafegada de l'home actual plana sobre els monòlegs. Alhora mai no saps fins quin punt estàs en la interpretació o en la realitat, en un moment determinat truca per un telèfon i és capaç de fer-te creure que de debò està parlant amb Itàlia.

Diversos desdoblaments són fets a escena, en Fava s'aixeca la mascara i parla i riu amb el públic, fa parèntesis il.lustratius, etcètera...Potser n'abusa i tot, potser és l'únic fil que podríem qüestionar de tota l'obra; sembla que confraternitzi amb el públic per posar-se't a la butxaca.

En Pulcinella és el personatge per excel.lència de la Commedia dell'Arte. La Commedia dell'Arte, va ressuscitar a Europa el teatre com a tal, i tot que podria semblar per la seva antiguitat un gènere anquilosat, en Fava ens demostra que és un teatre viu i dinàmic, que com tots els clàssics ben entesos, és vigent en qualsevol època, perquè té suficients recursos per adaptar-se a qualsevol època sense haver de modificar el seu discurs.

El personatge de'n Pulcinella a la Commedia dell'Arte és un criat que sols vol omplir-se l'estómac, és la seva única aspiració i si pot fer-ho, treballant el menys possible. I per aconseguir tot això es complicarà la vida d'una manera inimaginable per no haver d'anar pel camí dret, com qualsevol persona. O sigui, que treballarà el doble per no haver de treballar, un personatge ben mediterrani, sens dubte.

O sigui que de dropos i picardiosos n'hi han hagut sempre i sempre n'hi hauran i per tant el personatge ha sofert ben poc les inclemències del temps.


El senyor Antonio Fava és sensacional, fa fàcil el que és complicat, conjumina la paraula i el gest d'una manera nítida i diàfana. Tot i ser un home més aviat refet té una agilitat i uns moviments de ballarí. L'espectacle és ell mateix i les històries que explica.



TEATRO DEL VICOLO

       Vida, mort i resurrecció de Pulcinella

                                    d'Antonio Fava


    Teatre Bartrina, Reus, 28 de novembre de 1998.

Fitxa tècnica:

               Actors     Antonio Fava, Anghela Aló

     Escrit i dirigit     Antonio Fava



diumenge, 8 de novembre del 1998

Blanc d'ombra

             






Essencialment l'obra gira al voltant de dos elements que en són un de sol en aquest espectacle: l'escenografia i la dansa-interpretació d'una excel.lent Marta Carrasco. Ens  podríem arribar a qüestionar fins i tot els límits de cada  element, ja que queden magistralment quallats. No sabem fins a l'espectacle té la virtut de confondre en un ritme hipnòtic l'actriu i tota l'escenografia, convertint-la en un tot indivisible a través de la passió de la dansa. Però la Marta Carrasco no es conforma amb fer-ho, sinó que s'arrisca i es fusiona varies vegades amb elements escenogràfics completament diferents. Els hi dona vida i els converteix en el millor "partenaire".


Com aconsegueix aquest efecte ?. La resposta només la saben ells, però passa indubtablement per una interpretació magnífica, que t'encomana i et transporta. Una dansa feta amb passió, des de'l cor i l'estomac, que es sent a flor de pell. 

L'escenografia és també importantíssima, tot i no ser espectacular, és efectiva, i demostra que la senzillesa emociona més que la magnificència. Poden ser més suggestives unes ombres xinesques que no pas tots els elefants d'Aïda.

El ritme també juga una carta important en el desenrotllament de l'obra. Es comença amb un ritme tranquil, sense arribar a la calma que es va alternant amb moments ràpids i tensos, aquesta alternança es va desequilibrant fins al vertigen de la folla cursa de la Camille-Marta cap a la seva destrucció.

La música no és desencertada, aconsegueix lligar amb el que està passant a l'escenari, però amb absolutament tots els espectacles on s'hi introdueix música hi ha el risc de fracturar el que s'està explicant, pot arribar a distreure l'atenció del públic cap a la melodia. La música, per si sola és tant gran, que pot apropiar-se de l'espectacle i convertir-se en l'actriu principal. Un Mozart o un Brel t'expliquen tantes coses ells sols de per si, que costa de posar-los de simples acompanyants d'un cos en moviment. Potser per aquí és, potser i al meu entendre, on coixegen molts espectacles amb dansa.


L'obra ens parla de l'escultora Camille Claudel, però ens parla del món interior de l'artista, la solitud i fúria de l'acte creatiu. Ens parla de la necessitat d'aïllament per poder crear, per poder emergir tot el talent amagat, i alhora la necessitat de fugir d'aquesta solitud que tortura lentament
i que aboca a la desesperació. Aquesta lluita de l'artista contra ell mateix i contra el que l'envolta existeix des de l'inici dels temps, i d'una manera podríem dir que bastant semblant. El concepte d'amor ha anat variant amb el pas del temps, en canvi l'artista és un tema irresolt, és un personatge que per pròpia voluntat s'aïlla de la societat, això ho podem veure en Blanc d'ombra amb la gran cortina de plàstic, que envolta i permet arribar a una plenitud artística però que no et deix escapar si no és amb la pròpia destrucció.

L'artista experimenta, vol experimentar un amor que va de a tendresa al frenesí i a la identificació amb la persona estimada, com ho justifica el ball amb el maniquí que representa en Rodin. L'artista també vol despertar-se d'aquest malson, o fugir-ne, com en els balls de l'aigua o de'l vol amb el trapezi. L'artista, finalment vol sentir-se estimat pel que és ell, a través de la seva obra, però pot arribar a sentir-se envejós de la seva creació, que es reconegui l'obra i no el creador, pot portar a l'artista a odiar la seva feina i destruir-la, reclamant atenció cap a ell, per trobar un racó en el món.


Si algun dia ens pregunten què és la dansa-teatre, sens dubte portem a qui ens ho ha preguntat a veure la Marta Carrasco, on trobarem la màxima expressió de la dansa-teatre. Podrem trobar la bellesa i plasticitat de la dansa contemporània junt amb una història explicada per una actriu que és capaç d'emocionar-nos. Sembla que la Marta Carrasco té una coctelera màgica per poder fer uns excel.lents combinats en que els gustos es barregen sense perdre cadascun la seva essència. Molts actors intenten fer dansa, i molts ballarins intenten explicar històries però sempre es queden a mig camí.  La Carrasco sembla que té un privilegi innat per aconseguir-   
-ho.

És una llàstima que espectacles totals com Blanc d'ombra quedin pel públic general en l'anonimat, els quatre que estimem el teatre reconeixerem com quasi una obra mestra aquest espectacle, i serà com una referència mental que sempre tindrem present. Fins i tot podrem sentir-nos un privilegiats per haver anat a aquest espectacle. Quantes vegades ens hem estirat els cabells per no haver anat a un espectacle que ara ens hem de conformar a veure en format vídeo o per fotos. (En el meu cas de no haver vist cap dels espectacles de'n Fabià Puigserver més anomenats ). Bé, però la gent, en general, sembla que anant a veure La extraña pareja o Amadeus ja en tenen prou i que no cal anar a veure "coses rares". A última hora ells s'ho perden i crec que ningú o gairebé ningú en sortiria decebut.




Blanc d'ombra
           ( Recordant camile Claudel )

De Marta Carrasco

Mercat de les flors, Barcelona, 8 de novembre de 1998.

Fitxa tècnica:

  Creació i interpretació  Marta Carrasco

                 Direcció  Marta Carrasco, Pep Bou,

                           Oscar Molina

    Assistent de direcció  Pedro Serka

   Ajudant de coreogrefia  Sílvia Garcia-Munté

             Il.luminació  Pep Bou i Jaume Ventura

            Espai escènic  Marta Carrasco

     Elements escultòrics  Pilar Albaladejo, Mònica Fernandez, 
                           Joaquim Camps

                 Vestuari  Gabriel Azkoitia

Realització escenogràfica  Pilar Albaladejo, Mònica fernandez,

                           Adolfo Vila

              Maquillatge  Elena Angrill

                Producció  Cia Pep Bou

      Producció executiva  Montse Prat

                 Promoció  Edgar Garcia

          Tècnic de llums  Jaume Ventura

             Tècnic de so  Pepe Aranda

        Tècnic d'escenari  Antonio Vladimir

           Disseny Gràfic  Anna Martinez

dissabte, 7 de novembre del 1998

Así que pasen cinco años

  
Así que pasen cinco años, forma part d'un conjunt d'obres que Lorca va preferir no portar a escena per la seva aparent complexitat. Amb tot, els entesos en Lorca, veuen més en aquest gest una autocensura de l'autor per tal de no veure's agredit per uns personatges i unes situacions que veritablement formen part de la seva intimitat més personal.

Si hem llegit alguna vegada un poema de Lorca, ens adonarem immediatament d'una cosa: la seva poesia no és escrita només per ésser llegida. Lorca no escriu només per un lector que busca experiències metafísiques en versos perfectament traçats per un ritme i una mètrica sublims. Lorca creu en els colors, en les fruites, en les eines del camp, les olors de la terra i són aquests elements els qui li donen una profunditat poètica on les dissorts o les alegries no són tractades directament, sinó que queden subjectes a la metàfora.
  
Lorca busca l'essència del text, l'emoció on la seva mà quedi imperceptible, traçant una simbologia suggerent i molt propera, on els sentits hi juguen un paper molt destacat, i basant-se en l'oralitat. L'expressió artística de Lorca és la paraula, però no l'escrita, sinó la recitada o cantada. Coneguda és la seva afecció per recuperar les cançons populars que tocava acompanyat d'un piano -que sabia tocar perfectament-. És per tant la paraula dita la base de la seva expressió, i a través d'aquesta, casa la poesia que escriu, amb el teatre i la cançó d'una manera sublim. Barreja aquestes tres disciplines amb la finalitat de transmetre sentiments.
  Alhora és capaç de trenar sense cap sotrac la més radical avantguarda surrealista -acabava de tornar de NY- i el folklore més profund de l'Andalusia real i gens estereotipada.

Tots aquests elements feien de Así..."una obra complicada de posar a escena sense perdre cap unça del seu caràcter, a més a més de la dificultat intrínseca d'un text no lineal. Crec que en Joan Ollé ha fet una gran tasca amb rigor i sensibilitat aconseguint reviure de ple els sentiments de'n Lorca. La fidelitat a les intencions originals, amb la dificultat que representa ha fet desplegar tots els rics matisos que conté l'obra sense perdre gens de força.
  Una de les raons què crec que precipiten Lorca a ocultar aquesta obra i penjar-li l'etiqueta d'irrepresentable, no és per la seva dimensió massa surrealista, sinó el fet que els personatges no poden desenvolupar al màxim les seves capacitats humanes, per trobar-se en un marc on el simbolisme s'apropia de tot. En un pla realista, els personatges tenen una entitat que els dóna el text i que ells poden anar desenvolupant sabent per exemple que l'escenografia exerceix sols el paper de decoració. Ara bé, la magnífica escenografia de Jon Berrondo adquireix una entitat que s'equipara al personatge humà i per tant, l'obliga a delimitar la seva capacitat de comunicar tan sols perfilant uns trets molt concrets, desprovistos d'una interpretació que pugui matisar aquests comportaments i els faci més humans. Un gat en 'escena té la mateixa entitat teatral que un home o fins i tot una porta o la rampa de l'escenari que tot i que pot tenir diverses interpretacions, adquireix una entitat pròpia.

  El pes de l'obra, el porta el personatge central. Qui és aquest home? Què sabem d'ell? Si prenem com a base dos personatges teatrals que tenen punts en comú, com són Hamlet de Shakespeare o el Segismundo de Calderón de la Barca. Per una banda beu de Hamlet, en la seva desesperació per trobar el seu lloc en el món, d'afirmar la seva personalitat en una realitat que s'ofega, que l'obliga en tot moment a definir-se, a explicar-se. De Segismundo, hi podríem identificar la seva fatalitat de destí, de l'estar segur que la seva vida, per ser qui és, ha d'acabar d'una manera determinada. En ambdós casos, ens trobem amb personatges d'una força prou evident, inserits en un espai absolutament oníric.

Deixant de banda el surrealisme, el protagonista viu en un somni particular, un somni dins del somni, un enclaustrament patètic (no pensa "tocar" la seva Dama fins que passin cinc anys, allò de les trenes inexistents, etc.). Podríem dir que Lorca porta fins a l'extrem, la necessitat que té l'artista del silenci, de la soledat; però sembla que aquest recolliment, se li giri en contra i ens trobem davant d'un ésser turmentat, que no veu més enllà d'aquesta realitat que s'ha autocreat. Lorca ens presenta el protagonista, que veritablement està enutjat per la seva desesperació i resulta amargat, al costat del personatge del barret de copa, la veu del temps i de la consciència que repetidament, li proposa al protagonista que transformi aquest somni, acceptant-se en
l'univers propi de l'obra i no en el propi. La porta que ocupa la part central de l'escenari, encarnaria la hipotètica sortida del seu estat.


 Una de les coses que també tem amb desesperació, és la natura, per la senzilla raó que és quelcom inalterable i intemporal, quelcom que ell no pot dominar. Identificació de la natura amb la veritat absoluta, amb l'evidència.

 És evident aquesta confrontació de la manera d'entendre els somnis, en l'escena en què el protagonista, va a veure la seva dama passats els cinc anys que abans ha dit que deixaria passar. La noia, el rebutja perquè sap que la seva vitalitat enèrgica, no pot casar-se amb algú que té la sang d'orxata, algú que no la respecta, que només veu en ella una manera de prolongar la seva agonia existencial. Ella vol viure i així li ho manifesta. Vol fer cas al seu jo més vital. Alhora, el para anuncia una eclipsi, que es pot entendre com la juxtaposició d'un refugi patètic i la follia per viure. S'ha de destacar el treball de l'actor principal, que s'estrenava a Reus, substituint en Arqüillé, potser es notava una falta de rodatge, però mantenia el personatge gairebé tota l'obra i és destacable el paper que fa tot i ser un substitut i un actor joveníssim.

 A partir del diàleg del protagonista amb la seva estimada vestida de núvia, l'obra pren un altre sentit, el protagonista ja ha perdut la partida i és vençut per la realitat.

 Cal destacar la relació d'ell amb els dos personatges femenins, d'una angoixa evident. Ja com tracta la seva estimada, com es desempallega de la mecanògrafa -que està enamorada d'ell, com Ofèlia de Hamlet- en ambdós casos la dona és ultratjada, és agredida per la seva condició de persona igual, és rebaixada a una mena d'ésser que existeix en un altre pla, només en funció de l'existència de l'home.

 En el diàleg es parla del fill que no podrà tenir, un fill que seria el perfecte certificat de la seva condició d'home heterosexual i que faria callar les veus que resideixen en el cap del protagonista. L'ambigüitat del personatge és totalment mostrada quan el personatge, torna a la mecanògrafa, aquesta el rebutja perquè se l'estima i precisament, li fa aparèixer aquell espectre -sublim interpretació de Franco di Francescantonio i genial vestuari- amb tota aquella història del compte italià que no deixa de ser una declaració oberta d'homosexualitat, com un mirall que ella li posa al davant.

És l'escena clau de l'obra, on un home, ambigu, però un home en tot cas, reconeix sentir passió per un altre home. 

Al voltant de la mort, Lorca en fa un tractament evasiu, tot i que les referències en són directes i constants. Com la brillant escena del gat i el nen. On el nen trenca la quarta paret de l'escenari anant-se'n pel pati de butaques. Els personatges formen part d'un somni, però la mort és ben real. En contraposició a aquest fet, ens trobem que la desaparició del protagonista que podríem dir és mostrada en un pla més físic i per tant hauria de ser més explícita, és mostrada amb una excel.lent el.lipsi.

 Per acabar, potser destacaria l'enorme capacitat de transformació de'n David Selvas, que del paper d'amic del protagonista, paper en què potser fa massa de David Selvas, però després passa a un paper de pallasso en què està irreconeixible i que interpreta perfectament.

 << Así que pasen cinco años >>
                            De Federico Garcia Lorca
Teatre Bartrina Reus, Dissabte 7 de Novembre de 1998
DIRECCIÓ:   Joan Ollé
Fitxa tècnica:
Escenografia            Jon Berrondo
Vestuari                Miriam Compte i Maite Llop
Il.luminació            M. Gutierrez
Cançons                 Paco Ibañez
Producció executiva     Montse Prat
Ajudant de producció    Teresa Carranza
Distribució             Bitò produccions
Repartiment:
M. Carlos Lillo        
Ernesto Collado
Marc Martinez          
Daniela Freixas
Laia Marull            
Bea Guevara
Andrea Montero         
David Selvas
Jordi Collet           
Julio Manrique
Marta Domingo          
Pep Peñalver
Alex Rigola            
Franco di Francescantonio