La dama enamorada

La vitalitat de La dama enamorada de Puig i Ferrater radica fonamentalment en el triangle sentimental format pels tres personatges protagonistes: Abel (Xisco Segura), Lluïsa (Carme Elias) i Víctor (Marc Rodríguez). La relació que ens planteja Puig i Ferrater en aquest trio és la clau de volta de l’obra. La dama enamorada és un estudi de les relacions sentimentals dintre dels cercles familiar i de la la relació amorosa entre una persona jove i una d’adulta, aquest darrer un tema clau en el selvatà.

Aquests motius han estat i són font de preocupació dins la societat. Puig i Ferreter ens tracta un tema universal i intemporal, ja que els sentiments humans com l’odi, l’amor, la gelosia, etc... són indissociables de l’ésser humà. El fet d’estudiar les relacions humanes ha estat tractat des de l’antiguitat clàssica fins a la més rabiosa actualitat, per tant la validesa de La dama enamorada ens la demostren tant els seus antecessors com els seus posteriors.

En la història de les arts trobem nombrosos casos com els que ens proposa Puig i Ferrater. Si partim de l’època clàssica és indefugible referir-nos al mite d’ÈDIP, que en el cas que ens ocupa seria en Víctor, Èdip es casa amb Iocasta sense saber que la seva muller en realitat és la seva pròpia mare, aquesta mateixa confusió és comparable a l’aiguabarreig de sentiments que té Víctor envers la seva mare. La Lluïsa a part de recordar-nos a Iocasta, sobretot ens condueix al mite de FEDRA, que estima al seu fillastre HIPÒLIT, però en aquest cas, Abel sí que correspon a la seva madrastra i el desenllaç és diferent al del mite, Hipòlit no és un heroi orgullós i inabastable sinó un pobre exiliat. La relació entre germans també ens remet el mite de Ròmul i Rem, en aquest, Rem gelós del triomf del seu germà en la fundació de Roma, el desafia i acaba morint per causa de la rebeldia contra el destí. Però és en la tradició judeo-cristiana on hem d’anar a buscar la relació entre els dos germanastres, Puig i Ferrater no l’amaga i anomena Abel al protagonista, l’escollit per la mare a l’igual que l’Abel bíblic que és el preferit de Déu; evidentment Víctor és l’envejós Caïm, un Caïm massa dèbil per a portar a terme el fratricidi. Si saltem uns quants segles endavant veurem en Hamlet la gelosia del fill que veu que un home que no és el seu pare jeu cada nit al llit de la seva mare, Víctor és massa simple psicològicament per a comparar-lo amb Hamlet, però la seva personalitat trencadissa i inclinada al desvarieg també ens acondueix al Príncep danès.

Si volem examinar la vigència de La dama enamorada a l’actualitat, trobarem múltiples exemples que ens demostren que les relacions que estudia Puig i Ferreter són un tema irresolt en l’actualitat i que encara hi ha una recança a tractar-lo d’una manera directa. L’incest és, encara en el s.XXI, un tema espinós que es toca de manera indirecta, ja que es considerat sòrdid. Hitckoch ens presenta un Víctor completament fora de si en el personatge de Norman Bates a Psicòsis, potser Víctor s’hagués transformat en aquest psicòpata obsessionat per la seva mare si l’Abel no s’hagués interposat entre ell i la seva mare. El graduat, amb la interpretació de Dustin Hoffman, és una pel·lícula que ens pot acostar a la relació que tenen Lluïsa i Abel, la diferència d’edat entre una dona madura i un jovenet és l’altre tema que toca Puig i Ferreter. Si inspeccionem la literatura catalana, La Salvatge de Isabel-Clara Simó ens tracta la relació malatíssa que mantenen un home madur i la seva afillada, també en el culebrot Nissaga de poder van plantejar la situació d’una dona madura que manté relacions amb un parent més jove.

Titus Andrònic

La Dama Enamorada de Joan Puig i Ferreter que vam poder veure al Teatre Fortuny el 24 i 25 de gener és una molt bona reposició d’aquest clàssic català. Què té a veure això amb el Titus Andrònic de Shakespeare, del qual intento fer la crítica? Doncs molt, en el sentit que veiem en aquestes dues representacions les dues concepcions diferents que sembla haver-hi quan un director s’enfronta amb un text clàssic per tal de portar-lo als escenaris. Rafel Duran, director de La Dama enamorada ens va presentar una fidel reposició de l’obra, amb potser l’única innovació de mesclar les dues versions, que Puig i Ferreter va escriure, en una de sola, amb un discutible resultat. Duran fa una lectura fidel del text i l’embolcalla amb una sobrietat i una seriositat que posen en relleu el conflicte de passions que va escriure Puig i Ferreter. Rafel Duran i Guillem-Jordi Graells, en definitiva, van preparar La Dama Enamorada de la forma adequada per a què el públic d’ara copsés sense entrebancs la tensió del drama modernista. Parlant en plata: Duran fa passar una revisió al vehicle dramàtic: li posa oli i li infla alguna roda que amb el temps ja fluixejava. En canvi Àlex Rigola, en el seu Titus Andrònic tira pel dret i decideix canviar el motor de l’obra i repintar la carrosseria amb colors llampants. Duran inclina el seu treball a presentar-nos l’obra tal i com l’havia concebuda Puig i Ferreter, mentre que Rigola fa una adaptació sui generis de Shakespeare. Àlex Rigola fa una lectura personalíssima de la discutida obra i elabora una proposta completament actual i trencadora. Com després també farà amb Woyzek, Rigola posa el dit al forat més fondo i més ennegrit del seu cervell per extreure’n part de la nostra immundícia humana i presentar-nos-la sobre d’un escenari. La diferència entre els dos muntatges és que el Titus té una proposta renovadora mentre que La Dama és portada a l’escena tal i com l’havia concebuda l’autor. Rigola es llança al buit sense xarxa, i se’n surt de manera gairebé miraculosa, ja que molts directors i directores, abans i després d’ell s’han escarxat contra el terra en post-modernes adaptacions de Shakespeare que només tenen d’innovador un vestuari xavacà i una dramatúrgia inconsistent.

La pregunta que m’assalta és clara: és lícita aquesta aposta modernitzadora? La resposta no és tant clara, de fet, no la sé. El que sé és que ens referim a “La Dama enamorada de Puig i Ferreter” i en canvi parlem del “Titus Andrònic del Rigola”. Fer caure Shakespeare de la frase és un error al qual la proposta de Rigola ens ha conduït. Hem suplantat l’autor pel director. No sé fins a quin punt això no és fer passar bou per bèstia grossa.

Àlex Rigola omple el sàdic i sagnant text de Shakespeare de contingut humorístic per tal de contrastar-nos encara més l’absurditat i l’estupidesa de la violència, tant arrelada a la nostra condició humana. Cada rèplica ha estat treballada de forma que ha rebut sentit contemporani sense trair en absolut l’esperit de l’obra, encara que el text hagi estat, a voltes, mutilat. Aquesta imaginació i aquesta voluntat de transcendir el sentit estricte del text es veu en detalls com que els bàrbars gots són boixos nois, la virginal Lavínia és una escolar d’internat, les persecucions i lluites són al més pur estil de Tom i Jerry, l’heroi vencedor és vist com un Superman d’anar per casa i els llargs parlaments planyívols són convertits en monòlegs humorístics...

Enfrontar-se a portar a l’escenari catorze morts violentes, quatre mutilacions de membres, violacions, estupre i canibalisme, no és gens fàcil; si es provés de fer-ho de forma seriosa seria un mar de llàgrimes i de sang. Rigola no amaga aquesta violència, sinó que li dóna un matís d’humor per no convertir aquest escorxador de Shakespeare en un subproducte gore. La reflexió sobre la violència com a única forma humana de resoldre els conflictes és l’eix de Titus Andrònic. Se’n sap molt poc d’aquesta obra de Shakespeare, se’n dubta fins i tot l’autoria, però sembla que tota aquesta mortaldat respon a una forma barata d’acontentar el públic de l’època; tot i que els gustos del públic no han variat gaire en l’esdevenir dels segles, només cal veure que en els culebrots televisius, quan baixa l’audiència maten algun personatge, com a fórmula infal·lible de recuperar espectadors; panem et circenses, ara i sempre. Rigola no renuncia a aquesta visceral diversió, però té prou categoria com per donar-li una forma metafòrica a l’homicidi, canviant la truculència per una subtilitat que no amaga la bestialitat humana. La reflexió de Rigola és clara: la violència té un efecte multiplicador, sobretot quan aquesta violència és exercida pel poder.

Titus Andrònic va aconseguir els guardons a millor espectacle i millor director de l’any passat amb tota justícia, i Rigola amb aquesta versió descarada del clàssic, s’ha situat com a un dels valors més interessants del teatre català. Àlex Rigola és aire fresc al panorama teatral del país, però encara és incert aventurar-se a dir que serà el renovador de l’escena teatral catalana, de moment ha fet excepcionals adaptacions d’obres estrangeres. Ara, ell i els de la seva generació, haurien d’arriscar-se a fer adaptacions tan audaces com la del Titus amb les (poques) obres clàssiques catalanes que tots tenim (o que hauríem de tenir) assumides. També caldria recuperar autors teatrals “perduts” com Joan Brossa o Manuel de Pedrolo, però el que crec que és realment urgent és apostar d’una manera decidida pels autors catalans actuals i arriscar-se a estrenar les seves obres. De la mateixa forma que bona part dels directors, com el mateix Rigola, confien plenament en les tongades d’actors que surten de l’Institut del Teatre, hi hauria d’haver la mateixa confiança amb tots aquells dramaturgs que ara estan treballant al nostre país. Completament d’acord que és molt enriquidor adaptar autors clàssics i moderns d’altres cultures, però tots aquells aprenentatges i influències que poden fer avançar el nostre teatre, es mantenen suspesos en el buit per la manca d’estrenes d’obres d’ara i d’aquí.

Titus Andrònic de William Shakespeare.

Traducció: Salvador Oliva. Companyia: Kronos Teatre. Repartiment: Gavina Sastre, Ivan Benet, Joan Carreras, Albert Ribalta, Manel Sans, Alícia Pérez, Dolo Beltrán, Daniela Feixas, Kai Puig, Pep Miràs, Xavier Ripoll, Albert Triola, Eugeni Roig, Jacob Torres. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas.

Direcció i adaptació: Àlex Rigola.

Teatre Bartrina, 23 de febrer de 2002.

Publicada a la Revista del Centrre de Lectura, 2n trimestre 2002

Miquel Escudero

A principis de 2003, va fer vint-i-cinc anys de la mort de Miquel Escudero, un poeta reusenc que ha estat absolutament oblidat, tot i l'interès de la seva figura. Escudero va ser el primer literat que va casar la seva ètnia, la gitana, amb la llengua del seu país, la catalana. Altres autors com Juli Vallmitjana van introduir la cultura gitana a les lletres catalanes, però Escudero és el primer gitano que fa poesia en català.

La seva poesia intenta assumir amb normalitat la seva triple condició: d'ètnia marginal, de

classe baixa i de nació oprimida; terna ben semblant a la Divisa de la Maria Mercè Marçal.

Escudero no tant sols relliga literàriament la cultura gitana i la catalana, sense caure en costumismes ni tipismes suats, sinó que la seva és una obra personal i vivencial, tenyida d'nfluències del món germànic que va conèixer de la mà de la seva dona. La seva obra, turmentada i desordenada, es va cloure amb la seva prematura mort als trenta-tres anys. Sols ens queda d'ella dos poemaris introbables, publicats a la també malaurada editorial Llibres del Mall, i algun poema espars en alguna antologia. Escudero és, encara avui, un exemple de mestissatge ben entès, sense submissions; Escudero continua essent una resposta forta i clara a aquells que ens diuen que la nostra cultura és tancada, carrinclona i curta de mires

Article corregit que vaig publicar a El Punt l’any 2002.