Trapezi 2007

Lo sainet del senyor espectador 

Fa algunes edicions del Trapezi amb una bona planificació era possible encadenar espectacles en diferents punts de la ciutat. Ara amb tota la gernació que hi ha és impossible. És gairebé impossible veure-ho tot i cal triar molt bé un espectacle i anar-hi a fer cua mitja hora abans, si no el més probable és que només vegis clatells.

Ahir les dues apostes que vaig fer eren de titellaires. La companyia francesa Teotihuà que actuava al Bràvium, es-pectacle insuls i finalment al darrer passi vaig ser un dels dinou escollits per veure l’estripat espectacle de la catalana Ne me titere pas, amb Lo sainet del Senyor rector.

Aquesta companyia de tres barregen l’interacció amb el públic a l’es l de La Cubana, unes tellessimples però efectives, un text picant adaptat d’un sainet del teatre popular català i música en directe de tamborí i guitarró, i tot encabit i matxucat dins d’una roulote-teatre Moncayo. Paga la pena l’espera.

Per altra banda cal destacar el bon nivell que els artistes catalans estan mostrant aquest Trapezi. Els primers anys de fes val existia un abisme qualitatiu entre qualsevol espectacle francès i un de català, avui dia la bona feina i l’esforç fa que moltes companyies catalanes ja trepitgin els talons de les franceses. Sempre hi ha bones no cies si sabem buscar-les.

Finalment al cabaret de la Palma només hi vaig poder veure clatells: peluts, pelats, nets i bruts... avui serà qüestió d’anar-hi una hora abans si volem veure alguna cosa.

Amor pels aires

Post a banda mereix l’espectacle Isséo de la Cie. du Mirador de Bèlgica, premi del jurat i del públic al Fes val internacional de Teatre de carrer de Gent l’any 2006, que han actuat aquest migdia a la plaça del Teatre.

Superb!

Una de freda i una de calenta 

L’espai Off, coordinat pel circ de les Musaranyes va ser la millor tria que he fet aquestes darreres 24 hores de Trapezi. L’espai Off és una oportunitat que tenen les companyies que han quedat fora de la programació oficial per tal de donar-se a conèixer i tenir la possibilitat de ser seleccionades l’any vinent. Tot prenent un cafè que ens podia servir la barra del Casal Despertaferro, amb un bon barret podíem passar una bona estona sota el sol de justicia que cau aquests dies. Cal agrair moltissim a l’organització la valen a de no deixar entrar gossos al pa . A tots ens agraden els animals, però tots no hem de pagar l’esnobisme d’uns pocs d’anar als espectacles amb un pobre gos, que evidentment, bordarà, plorarà i correrà, perquè aquell no és l’espai que li pertoca.

Bona inicia tia, i igualment espectacular era l’estesa de gossos lligats a la porta del pa   de l’IES Baix 

Acalorats vam passar a refrescar la gola als jardins de l’Imac, on els Perejil’s havien organitzat un duel de Discjòqueis entre el Dj. Jarg i el Dj. Ars Musicae.

A partir d’aquí tot va anar de baixa.

Ens vam quedar a les portes de poder entrar a l’espectacle To have or not to have dels neerlandesos Tam Tam Theatre a l’Estació Enològica. Vam veure l’accidentat espectacle de trapezi Les marins dels francesos Autoportée a la Plaça Mercadal, que van aconseguir que la gent desitgés que s’acabés l’espectacle abans que algú no prengués mal.

Tot i això vam anar ben il·lusionats a veure Ï, al Teatre Fortuny, algú ens havia dit que era l’espectacle central del Trapezi.

Ï   no és un mal espectacle, però dóna la sensació d’inacabat, d’estar tan sols embastat. Una reflexió d’imatges poètiques al voltant de l’exili que no són pas dolentes, però que són les personals de Blai Mateu i punt. I per descomptat,

si el mateix espectacle l’hagués parit algú sense padrins segurament que no hauria passat per un marc com és el Teatre Fortuny.

La nit no havia acabat i conscients que a la Palma no hi cabria ni una agulla vam apostar pel nou Cal Massó i l’espectacle de manipulació Les miniatures de la licorne - Chére famille!. Només diré que bona part de la sala va desertar abans del final.

Avui al migdia tenia previst veure Perles i plomes dels catalans Los gingers al Mercadal, però he arribat un pèl tard i ja hi havia molta gent esperant. El boca-orella ha funcionat amb aquest grup i hi havia una gran expectació.

He fet una apostada arriscada i he anat a veure Todo en caja dels hispano-canadencs Vaudeville negro. I tant que era arriscat, tant que aquesta vegada he estat jo el desertor. El pitjor ha estat la gent que venia del Mercadal i et deia que Perles i plomes havia estat fantàstci.

Passi-ho bé Trapezi

El Trapezi ja és acabat i tornem a les nostres grises rutines. S’han acabat per unes setmanes la màgia i els colors fins que no arribi Festa Major. Aquest Trapezi ens deixa un bon regust de boca al veure que el circ nacional (el català evidentment) està tocant amb els dits el nivell de les grans potències circenses com pot ser França. Segurament que la persistència d’onze anys de Trapezi hi ha tingu molt a veure.

Se suposa que el pressupost del Trapezi és elevat, no ho sé, però sigui com sigui són diners ben aprofitats, ja que els reusencs i reusenques s’han fet seu el fes val i omplen espais, places i carrers.

Queden interrogants oberts: com encaixa el Trapezi amb el Caer, si és que hi ha encaix possible, si aquesta embranzida catalana és flor d’un dia de maig o no, etc...

Passiu-ho bé Trapezi, i fins l’any que ve.

Vilaplana - La Mussara, els animals miren el calendari (2007-05-08 11:40)

.

Quedar-se a l’atur no ha de voler dir quedar-se parat, per això ahir em vaig aixecar ma net-manyana com diuen al Baix Ebre i em vaig arribar a Vilaplana (366) per pujar a la Mussara (980) a peu pel barranc de les Tosques. Aquesta és una de les rutes clàssiques del Baix Camp i unes de les poques que em faltaven per fer. segueix...

A l’equipatge portava el Mapa excursionista de les muntanyes de Prades 1:30 000 editat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya, una poma, una ampolla d’aigua i la guia Les muntanyes de Prades de Rafael Ferré.

De Vilaplana surto pel carrer Santiago Rusinyol, passada l’església i uns cartells ens indiquen les rutes. Els primers tres quarts d’hora vaig per pista entre avellaners. Però després ja trobo el camí empedrat que m’enlaira a la Mussara, ja tinc a la dreta els primers xolls de els Tosques. Pujo fort i una estona després travesso el barranc per un gual i em trobo amb més xolls i una cascada que aquests dies després de la pluja raja espectacularment. Els primers raigs de sol entren a la barrancada i m’ofereixen un espectacle únic, i sóc tan animal que m’he deixat la càmera a casa. Torno a travessar el barranc i m’enfilo als primers cingles.

M’assec a recuperar aire i a contemplar el paisatge, tot i que és punta de dia ja hi ha una calitja que no em permet veure amb claredat la mar. No es veu el Delta ni molt menys Mallorca, i és que heu de saber que des de tot pic, cim, muntanya, turó o turonet de Catalunya es veu Mallorca, o almenys això diu la vox populi, encara que mai dels mais la meteorologia acompanya per a veure-ho efectivament.

Cal no badar, el camí ens dirigeix tota l’estona cap a mà esquerra, i deixa els repe dors de la Mussara cada vegada més a la dreta, és correcte, el poble està bastant separat dels repetidors.

Arribo a uns antics conreus però con nuo enfilant-nos pel camí marcat amb símbols de PR. Arribo dalt dels cingles i entro a un bosquets amb arbres joves, planejant en cinc minuts sóc al refugi de la Mussara, ja són les 10 del ma hi ha una colla d’estrangers rossos com un fil d’or que esmorza i em saluda, fan pinta d’escaladors. Per la carretera arribo al poble abandonat de la Mussara, la bassa de davant de l’església està plena.

M’apropo al cingle, em sento de puta mare. Bufa un vent de mil dimonis i per no refredar-me començo a baixar, en lloc de tornar pel mateix lloc decideixo baixar pel barranc dels Garrigots. Del cingle mateix, la punta de les Airasses en surt un camí no marcat que passa pel costat de dues plaques de marbre amb noms i dates, suïcides suposo. El caminet baixa fort i de seguida m’entra al bosc. Una estona després arribo a una cruïlla. Un indicador col·locat pel Reus Deportiu m’indica que a mà esquerra retrobo el camí de les tosques i que a mà dreta hi ha el dels Garrigots. Camino i camino per pista de terra vermellós, és el camí dels Masos si no m’equivoco. Una bona estona després surt una pista a mà esquerra on hi ha un cotxe trinxat, suposo que és el camí de les Torres per tornar a Vilaplana. No l’agafo. Finalment arribo a la darrera cruïlla, sota la Punta del sec (979) que sembla una mamella de pedra. Si con nués recte m’endinsaria a l’an c camp de r militar dels Castilejus, abandonat i recent escenari d’unes raves brutals. Trenco a l’esquerra i con nuo per pista, només trobo pedres gastades pel vent, farigola florida i algun pi escadusser. Se’m passa el camí a mà esquerra i arribo a la punta del Cingle Blanc, perdó el camí i això em permet una cosa excepcional, tot buscant retrobar el corriol enxampo un falcó damunt d’una roca menjant-se un conill. Es queda atordit, m’imagino que pensa que avui és dilluns i no toca que hi hagi pesats que li xafin el dinar, que aquests ja van venir ahir. Tiro enrera perquè faci la seva, però ja ha alçat el vol i s’està una estona damunt meu insultant-me: clec-clec-clec. Que no home, que no em vull fotre el teu dinar. La mamella del sec em fa de referència i de seguida retrobo el camí i el camí marcat per la Generalitat que baixa cap al camí dels Garrigots. Trobo les runes del Mas de la Patinya i ja baixo fort. Em truquen que dilluns que ve torno a la feina. Perfecte. Una horeta més tard ja entro a Vilaplana, són quarts de dues. Segurament que ha estat el meu millor dilluns al ma en molts anys.