dimarts, 8 de maig del 2007

Vilaplana - La Mussara, els animals miren el calendari (2007-05-08 11:40)

.

Quedar-se a l’atur no ha de voler dir quedar-se parat, per això ahir em vaig aixecar ma net-manyana com diuen al Baix Ebre i em vaig arribar a Vilaplana (366) per pujar a la Mussara (980) a peu pel barranc de les Tosques. Aquesta és una de les rutes clàssiques del Baix Camp i unes de les poques que em faltaven per fer. segueix...

A l’equipatge portava el Mapa excursionista de les muntanyes de Prades 1:30 000 editat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya, una poma, una ampolla d’aigua i la guia Les muntanyes de Prades de Rafael Ferré.

De Vilaplana surto pel carrer Santiago Rusinyol, passada l’església i uns cartells ens indiquen les rutes. Els primers tres quarts d’hora vaig per pista entre avellaners. Però després ja trobo el camí empedrat que m’enlaira a la Mussara, ja tinc a la dreta els primers xolls de els Tosques. Pujo fort i una estona després travesso el barranc per un gual i em trobo amb més xolls i una cascada que aquests dies després de la pluja raja espectacularment. Els primers raigs de sol entren a la barrancada i m’ofereixen un espectacle únic, i sóc tan animal que m’he deixat la càmera a casa. Torno a travessar el barranc i m’enfilo als primers cingles.

M’assec a recuperar aire i a contemplar el paisatge, tot i que és punta de dia ja hi ha una calitja que no em permet veure amb claredat la mar. No es veu el Delta ni molt menys Mallorca, i és que heu de saber que des de tot pic, cim, muntanya, turó o turonet de Catalunya es veu Mallorca, o almenys això diu la vox populi, encara que mai dels mais la meteorologia acompanya per a veure-ho efectivament.
Cal no badar, el camí ens dirigeix tota l’estona cap a mà esquerra, i deixa els repe dors de la Mussara cada vegada més a la dreta, és correcte, el poble està bastant separat dels repetidors.
Arribo a uns antics conreus però con nuo enfilant-nos pel camí marcat amb símbols de PR. Arribo dalt dels cingles i entro a un bosquets amb arbres joves, planejant en cinc minuts sóc al refugi de la Mussara, ja són les 10 del ma hi ha una colla d’estrangers rossos com un fil d’or que esmorza i em saluda, fan pinta d’escaladors. Per la carretera arribo al poble abandonat de la Mussara, la bassa de davant de l’església està plena.

M’apropo al cingle, em sento de puta mare. Bufa un vent de mil dimonis i per no refredar-me començo a baixar, en lloc de tornar pel mateix lloc decideixo baixar pel barranc dels Garrigots. Del cingle mateix, la punta de les Airasses en surt un camí no marcat que passa pel costat de dues plaques de marbre amb noms i dates, suïcides suposo. El caminet baixa fort i de seguida m’entra al bosc. Una estona després arribo a una cruïlla. Un indicador col·locat pel Reus Deportiu m’indica que a mà esquerra retrobo el camí de les tosques i que a mà dreta hi ha el dels Garrigots. Camino i camino per pista de terra vermellós, és el camí dels Masos si no m’equivoco. Una bona estona després surt una pista a mà esquerra on hi ha un cotxe trinxat, suposo que és el camí de les Torres per tornar a Vilaplana. No l’agafo. Finalment arribo a la darrera cruïlla, sota la Punta del sec (979) que sembla una mamella de pedra. Si con nués recte m’endinsaria a l’an c camp de r militar dels Castilejus, abandonat i recent escenari d’unes raves brutals. Trenco a l’esquerra i con nuo per pista, només trobo pedres gastades pel vent, farigola florida i algun pi escadusser. Se’m passa el camí a mà esquerra i arribo a la punta del Cingle Blanc, perdó el camí i això em permet una cosa excepcional, tot buscant retrobar el corriol enxampo un falcó damunt d’una roca menjant-se un conill. Es queda atordit, m’imagino que pensa que avui és dilluns i no toca que hi hagi pesats que li xafin el dinar, que aquests ja van venir ahir. Tiro enrera perquè faci la seva, però ja ha alçat el vol i s’està una estona damunt meu insultant-me: clec-clec-clec. Que no home, que no em vull fotre el teu dinar. La mamella del sec em fa de referència i de seguida retrobo el camí i el camí marcat per la Generalitat que baixa cap al camí dels Garrigots. Trobo les runes del Mas de la Patinya i ja baixo fort. Em truquen que dilluns que ve torno a la feina. Perfecte. Una horeta més tard ja entro a Vilaplana, són quarts de dues. Segurament que ha estat el meu millor dilluns al ma en molts anys.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada