dissabte, 28 de juliol del 2007

Kafka a la platja


M’he estat molt, potser massa llegint Kafka a la platja d’Haruki Murakami, però aquest és un llibre que no volia acabar com per tràmit, perquè fos només un llibre prou digne per ser acabat i punt. No, feia anys que no tenia la sensació de llegir una cosa nova i amb Murakami m’ha passat.


Kafa a la platja són dues històries de dos personatges molt peculiars, podríem dir que gairebé dos marginats, però que tenen un des del qual no poden escapar, i que els portarà a acabar relligant les seves històries sense arribar a conèixer-se.


Murakami basa la seva novel·la en aquests dos personatges, però té altres claus de l’èxit com poden ser uns diàlegs brillants, un realisme màgic que no ens provocarà incredulitat i un prodigiós domini de la narració, de manera que té la capacitat de portar-nos de manera cinematogràfica per diversos escenaris i situacions sense carregar-nos amb massa frases està ques. Aconsegueix la lleugeresa en la narració, allò que ens proposava Italo Calvino a les Sis propostes pel nou mil·leni.



Murakami fa una reflexió sobre la vida en aquesta novel·la, però té el bon gust de no donar-nos cap resposta transcendent ni cap lliçó moral. Per a això ja hi ha el Pablo Cohelo. Fins i tot Murakami deixa, conscientment, un munt de nusos per lligar i qüestions obertes, crec que tal com és la vida: un objec utiborrós i preguntes sense resposta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada