Una mostra
espontània de cultura popular passa invariablement cada dissabte a la tarda de primavera i estiu pels
carrers més cèntrics de Reus. Una colla, mai gaire nombrosa, o bé de
mascles humans o bé de femelles de la mateixa espècie, mai barrejats, això
sí, es passeja en cercavila pel nucli comercial de la ciutat, que està
atapeït de consumidors atrafegats. Aquests grups, tot i que
excepcionalment puguin canviar la seva
morfologia, normalment estan compostos per un capdavanter amb una disfressa que sobresurt per complexitat i vistositat per
sobre de les dels altres components del grup. Aquest personatge principal,
encara que sembli contradictori, no és el que governa la patuleia, ans el
contrari, és el subjecte de bromes i escarnis i normalment és guarnit amb
reproduccions dels atributs del sexe contrari. La resta de la colla acostuma a
dur unes disfresses més aviat pobres, normalment van tots amb una samarreta del
mateix color, amb uns noms i una data impresos de qualsevol manera. Són aquests
els que es dediquen a l’acompanyament musical que consisteix a bufar xiulets de
manera constant i fer crits més
aviat pujats de to. Aquestes elements festius s’anomenen comiats de solter, i
pretenen exterioritzar la seva alegria per un fet excepcional com és un
casament. Però de colles d’aquestes n’hi ha tantes cada cap de setmana cridant
i xiulant pels carrers que la seva festa puntual es converteix en pesada rutina
dels altres.
dimarts, 21 d’agost del 2007
dimecres, 1 d’agost del 2007
Enric Nolla
No he aclarit si son pare era de Reus o
d’Albarca, fos d’on fos, aviat va marxar a fer de taxista a Barcelona, es va
casar amb
una sueca i van tenir tres filles i l’Enric, que no es pot dir que fos ben bé
d’enlloc, perquè de ben petit quan va esclatar
la guerra, mare i criatures van marxar a Suècia per deu anys i en va tornar fet
un jove alt com un Sant Pau, escalador i atleta, i a Barcelona hi va
fer de manyà i de mecànic, i vivia en un galliner amb un ratolí i una aranya
que diuen que havia ensinistrat.
Quan l’exèrcit espanyol el va cridar a servei els va fer botifarra i va tornar a Suècia a fer de guardabosc, llenyataire i finalment va
aprendre de son avi cisellar la
fusta. Cul inquiet, va tornar a marxar, passant per darrera
vegada per Reus, amb la seva dona austríaca cap al Canadà a dedicar-se a matar
i pelar conills per a alimentar els bisons d’una granja. Temps després, ja
separat, anà a raure a una platja de Tofino, a la Colúmbia Britànica
on restà en una petita cabana quaranta anys fins a la seva mort. Durant aquest
temps es va dedicar a l’escultura de fusta de cedre, arribant a ser un gurú detots aquells aprenents d’escultors de la costa oest del Canadà i dels Estats Units.
Un càncer fulminant se’l va endur el 2004 i casualitat o no, els seus amics
surfistes van fer-li un homenatge el dia de Sant Jordi de 2005. Aquesta no és
cap història amb pretensions moralitzants, ni res d’això, només és la petita
història d’una persona que va viure com li va donar la gana.