dimarts, 21 d’agost del 2007

Rutina festiva



Una mostra espontània de cultura popular passa invariablement cada dissabte a la tarda de primavera i estiu pels carrers més cèntrics de Reus. Una colla, mai gaire nombrosa, o bé de mascles humans o bé de femelles de la mateixa espècie, mai barrejats, això sí, es passeja en cercavila pel nucli comercial de la ciutat, que està atapeït de consumidors atrafegats. Aquests grups, tot i que excepcionalment puguin canviar la seva morfologia, normalment estan compostos per un capdavanter amb una disfressa que sobresurt per complexitat i vistositat per sobre de les dels altres components del grup. Aquest personatge principal, encara que sembli contradictori, no és el que governa la patuleia, ans el contrari, és el subjecte de bromes i escarnis i normalment és guarnit amb reproduccions dels atributs del sexe contrari. La resta de la colla acostuma a dur unes disfresses més aviat pobres, normalment van tots amb una samarreta del mateix color, amb uns noms i una data impresos de qualsevol manera. Són aquests els que es dediquen a l’acompanyament musical que consisteix a bufar xiulets de manera constant i fer crits més aviat pujats de to. Aquestes elements festius s’anomenen comiats de solter, i pretenen exterioritzar la seva alegria per un fet excepcional com és un casament. Però de colles d’aquestes n’hi ha tantes cada cap de setmana cridant i xiulant pels carrers que la seva festa puntual es converteix en pesada rutina dels altres.




 El Punt, 21.08.2007

dimecres, 1 d’agost del 2007

Enric Nolla



No he aclarit si son pare era de Reus o d’Albarca, fos d’on fos, aviat va marxar a fer de taxista a Barcelona, es va casar amb una sueca i van tenir tres filles i l’Enric, que no es pot dir que fos ben bé d’enlloc, perquè de ben petit quan va esclatar la guerra, mare i criatures van marxar a Suècia per deu anys i en va tornar fet un jove alt com un Sant Pau, escalador i atleta, i a Barcelona hi va fer de manyà i de mecànic, i vivia en un galliner amb un ratolí i una aranya que diuen que havia ensinistrat.



Quan l’exèrcit espanyol el va cridar a servei els va fer botifarra i va tornar a Suècia a fer de guardabosc, llenyataire i finalment va aprendre de son avi cisellar la fusta. Cul inquiet, va tornar a marxar, passant per darrera vegada per Reus, amb la seva dona austríaca cap al Canadà a dedicar-se a matar i pelar conills per a alimentar els bisons d’una granja. Temps després, ja separat, anà a raure a una platja de Tofino, a la Colúmbia Britànica on restà en una petita cabana quaranta anys fins a la seva mort. Durant aquest temps es va dedicar a l’escultura de fusta de cedre, arribant a ser un gurú detots aquells aprenents d’escultors de la costa oest del Canadà i dels Estats Units. Un càncer fulminant se’l va endur el 2004 i casualitat o no, els seus amics surfistes van fer-li un homenatge el dia de Sant Jordi de 2005. Aquesta no és cap història amb pretensions moralitzants, ni res d’això, només és la petita història d’una persona que va viure com li va donar la gana.