Una mostra
espontània de cultura popular passa invariablement cada dissabte a la tarda de primavera i estiu pels
carrers més cèntrics de Reus. Una colla, mai gaire nombrosa, o bé de
mascles humans o bé de femelles de la mateixa espècie, mai barrejats, això
sí, es passeja en cercavila pel nucli comercial de la ciutat, que està
atapeït de consumidors atrafegats. Aquests grups, tot i que
excepcionalment puguin canviar la seva
morfologia, normalment estan compostos per un capdavanter amb una disfressa que sobresurt per complexitat i vistositat per
sobre de les dels altres components del grup. Aquest personatge principal,
encara que sembli contradictori, no és el que governa la patuleia, ans el
contrari, és el subjecte de bromes i escarnis i normalment és guarnit amb
reproduccions dels atributs del sexe contrari. La resta de la colla acostuma a
dur unes disfresses més aviat pobres, normalment van tots amb una samarreta del
mateix color, amb uns noms i una data impresos de qualsevol manera. Són aquests
els que es dediquen a l’acompanyament musical que consisteix a bufar xiulets de
manera constant i fer crits més
aviat pujats de to. Aquestes elements festius s’anomenen comiats de solter, i
pretenen exterioritzar la seva alegria per un fet excepcional com és un
casament. Però de colles d’aquestes n’hi ha tantes cada cap de setmana cridant
i xiulant pels carrers que la seva festa puntual es converteix en pesada rutina
dels altres.
